dilluns, de maig 26, 2008

Comiat de Cartes de Mèxic

L'1 de juny del 2004 jo saludava tímidament la blogosfera des d'aquestes pàgines. Rellegint els disset apunts de juny del 2004, veig que bona part dels temes i les obsessions que han anat desfilant per Cartes de Mèxic ja treien el nas en les primeres setmanes d'escriptura. Han estat quatre anys d'explicar en 646 escrits una part d'allò que he vist i viscut a Mèxic i des de Mèxic: de la Guajolotero experience al canvi climàtic, de San Miguel de Allende a les missions de Fra Juníper, de The man who shot Liberty Valence a les funeràries amb playstation, de la llum i els cels de l'altiplà a les foscors de la política mexicana o catalana, i de Los Guacamayos a Los Churumbeles de España. Cada 2-3 dies, de mitjana, he deixat el testimoni de petites i no tan petites coses que passaven al meu voltant o molt més enllà. He xalat molt de fer-ho, i la major part del temps ha estat una necessitat.

Diverses microgeneracions de lectors han passat pel blog, alguns deixant comentaris, més o menys sucosos però sempre respectuosos. Amb el risc d'oblidar-ne uns quants, recordo els inicis amb Litus (Cafè Litus) i alguns altres. Més tard, i amb diferent intensitat, Carles Miró (Notes al marge) Eulàlia Petit (Barcelonetes), RMF (Menacorde), Lola (Paraules), Teresa Amat (Les paraules i els dies), CCS (única lectora que no només he conegut personalment gràcies al blog, sinó que també m'ha visitat a l'altiplà mexicà), Laura Fructuoso, Gemma, Jose (el catalano-mexicà de Dallas), Saravá (La mesa del rincón), Subal (La segona perifèria), Mai9 (Mai9), Tristany (Els papers d'en Tristany), Benjamí Villoslada (Bitassa a lloure) i, algun cop, El Llibreter. Més endavant, han deixat pocs o molts comentaris Pep Pomar (L'arbre de pisos), Eva Piquer (la mateixa), Bandala (Ondinnonk), EM (Senyor Boix), Gregorio Luri (El Café de Ocata), Eule, Bandala (Ondinnonk), Mus (El trópico de Mus), Maria Folch (El meu país d'Itàlia) o Berenguer Camps (El país de la gomina/Reflexions d'un indiano). Darrerament, també Miq (La Llumenera de Nova York), Ferran (The Berlin Chronicles) o Rafa Ocaña. Algunes persones properes m'han llegit fidelment sense fer cap comentari, com la M.G., el M. i la C., la M., l'A., l'E., el J., la G. i el M.. I altres lectors anònims m'han llegit des de (gràcies, Sitemeter) Barcelona, Tarragona, Sabadell, Mallorca, Eivissa, Galícia, Madrid, Seül, Mountain View, Quebec, París, Londres, Leuth, Lloret de Mar... Gràcies a tots aquests i a les 50.000 visites d'aquests anys.

En fi, tanco la barraca de Cartes de Mèxic perquè trobo que ja he dit tot el que volia dir en aquest format. No descarto tornar a la blogosfera. M'atreu la idea d'un blog no anònim, però ho veig difícil mentre visqui a Mèxic, per raons que no vénen al cas. Els comentaris seguiran oberts uns dies més. Els meus escrits seguiran aquí penjats, si més no per un temps. I confio, potser, en alguna mena de retrobament. Adéu a tothom.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de maig 24, 2008

Viatge a Catalunya

Aquest juny i part del juliol els passaré treballant en una universitat catalana. No ho he sabut de cert fins fa poc, de manera que he hagut de comprar el bitllet tard i pagar-lo car. Ja no hi havia tarifes raonables en vols directes Mèxic-Barcelona (Aeroméxico), però he aconseguit un itinerari amb una sola escala a Newark (Nova Jersey), amb Continental Airlines. Després de dos anys sense posar els peus a Europa, s'acosta un retrobament. Són tantes les coses que he de deixar enllestides abans de partir que de ben segur en quedaran algunes penjant. Quines setmanes, aquestes.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de maig 18, 2008

Israel i una escomesa quintaniana

Acabava de llegir l'article-celebració de Marta Pessarrodona a l'Avui sobre el 60è aniversari de l'estat d'Israel, quan en un escrit d'Alfons Quintà al mateix diari trobo la frase: A Catalunya hi ha una pretesa i embafosa especialista d'Israel que practica la injúria delirant. M'he quedat amb el dubte de si es referia a Marta Pessarrodona o a Pilar Rahola, tot i que no em consta que cap d'elles practiqui la injúria delirant.

Pretesa+embafosa+injúria+delirant = Coses del Quintà.

Tanmateix, Alfons Quintà cridava l'atenció sobre un tema força interessant. El Consell de la Joventut de Barcelona va organitzar unes jornades a favor de la causa palestina, des d'unes premisses força extremistes: l'estat d'Israel no té dret a existir, els israelians ocupen Palestina des de fa 60 anys, els israelians practiquen l'apartheid, etc. En definitiva, els arguments que s'han esgrimit en totes les guerres que han portat els àrabs de victòria en victòria. Aquest és el punt de vista de la joventut de Barcelona? El CJB es va permetre, fins i tot, convidar la palestina Leila Klahed, una antiga segrestadora d'avions civils, i membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (nom, per cert, de ressonàncies brianianes), una organització que la Unió Europea té catalogada com a terrorista. La novetat que ens donava Alfons Quintà és que li van denegar el visat a Khaled, i que la seva intervenció a les jornades es va haver de fer per videoconferència. Les joventuts de CDC s'havien oposat a la presència d'aquesta dona a les jornades, i la denegació de visat a Khaled s'ha de veure com una petita victòria política d'aquesta formació, tot i que va ser la Unió Europea qui va pressionar perquè es denegués el visat, segons Quintà.

En tot cas: per molts anys, Israel (1948-2008), i que els dirigents israelians i, especialment, els palestins cedeixin en les qüestions essencials per poder completar el mandat de l'ONU del 1947, amb el naixement, ara, de l'estat palestí. Si Israel no cedeix en els temes de Jerusalem i de la colonització de Cisjordània, i si els palestins no deixen de votar majoritàriament Hamàs, un grup decidit a crear un estat islàmic sobre les cendres de l'estat d'Israel, serà molt difícil que l'estat palestí i la pau arribin mai a l'Orient Mitjà.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de maig 09, 2008

Juguesca climàtica

Aquesta setmana un article a la revista Nature ha aixecat força polseguera dins i fora del món científic. El resum d'aquest article de Keenlyside i col·laboradors acaba més o menys així:

Els nostres resultats suggereixen que la temperatura superficial global pot no augmentar durant la propera dècada, ja que les variacions climàtiques a l'Atlàntic Nord i al Pacífic Tropical compensaran l'escalfament antropogènic projectat.

Es refereixen a un frenada temporal. Però fan dues afirmacions concretes:

a) La temperatura mitjana del periode 2000-2010 serà lleugerament més baixa que la del periode 1994-2004.
b) La temperatura mitjana del periode 2005-2015 també.

Algunes vaques sagrades de la ciència del clima han reaccionat d'una manera original (tot i que no és el primer cop que algun d'ells ho fa). Són Stefan Rahmstorf, Michael Mann, Ray Bradley, William Connolley, David Archer i Caspar Ammann. Michael Mann és l'home famós per la corba del pal d'hoquei. La resposta d'aquests científics ha estat una juguesca que proposen a Keenlyside i col·laboradors, en un escrit al blog Real Climate:

Si la temperatura mitjana del periode 2000-2010 és igual o més baixa que la del periode 1994-2004, la colla de Rahmstorf pagarà 2.500 EUR a Keenlyside i companyia (500 EUR per cap). Si es al revés, serien Keenlyside i col·laboradors qui pagaria 2.500 EUR a la gent de Rahmstorf. Proposen exactament la mateixa aposta per al periode 2005-2015.

No puc negar que em fa gràcia la proposta, tot i que no voldria veure'm embolicat en una d'aquestes per un article meu. Segur que a Keenlyside no n'hi deu fer tanta. En tot cas, d'aquí a uns dos anys tindrem veredicte per a la primera predicció. No crec pas que els al·ludits entrin a la juguesca.

Per cert, algú ha penjat l'article complet de Keenlyside al web.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de maig 06, 2008

Pel maig, un "mayo"

El sector navarrès de l'altiplà mexicà m'avisa oportunament, i com cada any, que a Iturmendi ja han plantat el "mayo" al mig de la plaça. Cada u de maig, els veïns d'aquest poble de la comarca de La Barranca pugen al bosc comunal amb el guarda forestal, trien un arbre ben dret, de 20 o 30 metres, i, literalment, el pelen després de tallar-lo, i el baixen al poble. Li posen uns brancons al capdamunt i l'aixequen al bell mig de la plaça, amb no poc esforç per part de la població masculina del poble. Aquesta soca pelada és el "mayo", una figura no sé si escultòrica o arquitectònica que cada any erigeixen els iturmenditarres, i que precedeix les festes de Sant Miquel (un Sant Miquel que jo no coneixia, el 8 de maig).

Preguntada l'A. sobre el significat d'aquest ritus anual, es va quedar una mica perplexa. El "mayo" és el "mayo", potser un ritus de primavera, potser un element decoratiu per a les festes. En el fons el "mayo" és un esdeveniment astronòmic, com l'equinocci de primavera, o un meteor que no requereix cap explicació, com les pluges que queien infal·libles el dia de Sant Bernat, quan el clima encara no s'havia desbaratat.

Al Diario de Navarra en parlen una mica més, amb una foto de l'heroic aixecament del tronc. Els quintos (els quintos!) són els encarregats d'organitzar la cosa del "mayo". Enguany només n'hi havia tres, un d'ells es diu, segons el diari, Jordi Arbizu Perpiñá. En la meva propera reencarnació vull ser navarrès...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’abril 29, 2008

Quin nivell...

Quan ahir la senadora panista Teresa Ortuño va retreure als senadors del FAP l'ocupació de la tribuna i el "segrest" del Senat, el senador Dante Delgado, de Convergencia (un petit partit d'esquerres, integrat al FAP), va respondre:

A mí me da mucha pena que el Partido Acción Nacional utilice la voz de una legisladora para decir lo que deben de venir a decir los legisladores varones a esta tribuna.

La resposta del senador del PAN Rubén Camarillo va ser aproximadament igual de patètica:

...con el respeto que le tengo, me pongo a su disposición, si usted es un caballero, para que nos encontremos y veamos como dirimimos esta diferencia.

Vist a El Universal.

Actualització 01/05/2008 07:18 h. Penjo el vídeo de l'incident.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La immigració il·legal ja no és delicte a Mèxic

No és un acudit. Ara només serà falta administrativa. S'han suprimit les penes de presó (fins a 10 anys) per als estrangers indocumentats que arriben a Mèxic. El diputat federal del PRI Edmundo Ramírez Martínez va declarar (després de pensar molt i suar una bona estona):

Mèxic no pot exigir als Estats Units un tracte digne per als immigrants mexicans en aquell país sense que abans es reformin les lleis mexicanes per a suprimir el tracte de criminals als immigrants centreamericans.

Vist a La Jornada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’abril 27, 2008

Elogi de la gasullada


Quan vivia a Catalunya, el retrobament amb les velles amistats era un element natural i irrenunciable de les vacances a Mallorca. A començament dels noranta, un esdeveniment es va afegir als rituals de l'estiu mallorquí: la gasullada. Consistia en ajuntar-se amics i coneguts en unes roques arran del mar, poc abans de la posta de sol, quan els banyistes ordinaris (nosaltres no n'érem d'ordinaris) ja s'havien retirat, per nedar una estona en les aigües tèbies de la badia de Palma i, sortint del mar, acceptar una copa de brut fresquíssim que algú et servia per acompanyar un parell de trossos d'ensaïmada, probablement precedits d'una bona llesca de pa amb sobrassada o de formatge menorquí. La trobada seguia fins a la matinada, entre menjades, converses i cava. Ningú prenia mal, tret potser d'algun incaut que bevia el cava com si fos gasosa.

La gasullada la va batejar qui tenia cura de la beguda, que solia portar una caixa de cava Sabaté i Gasull. De la caixa, no en quedava res al final de la festa, com actualment sembla que no queda rastre d'aquest cava al web. A prop de dos mil metres d'alçada i a quatre-cents o cinc-cents quilòmetres del mar, una estona en bona companyia a la vora d'una bassa d'aigua dolça m'ha evocat la gasullada d'ahir.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, d’abril 25, 2008

Preparen llei de reproducció assistida

El PAN i el PRI preparen una proposició de llei de reproducció assistida, però a la mexicana. A la proposta s'exigeix que siguin homes i dones en matrimoni, o en concubinat d'almenys un any, que tinguin problemes d'infertilitat o d'esterilitat els qui puguin acollir-se a la legislació, atès que el desenvolupament de les persones producte de la reproducció assistida s'ha de dur a terme en un ambient harmònic familiar. [Milenio]

La qüestió és la següent: les dones fèrtils podran tenir fills amb parella estable o amb sense, mentre les dones fèrtils o infèrtils sense parella no podran recórrer a la donació d'esperma per a ser mares solteres. És igual que hi hagi milions d'infants nascuts de matrimoni que, actualment, creixen en ambients familiars que un panista difícilment consideraria harmònic. La qüestió és seguir prohibint per decret les mares solteres.

Amigues solteres, lesbianes amb parella, i altres casos que se'm deuen escapar, que confiàveu recórrer algun dia a la reproducció assistida: correu, correu, que el temps s'acaba.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sequera a la vall del Mezquital

La major part de les aigües residuals urbanes de la vall de Mèxic no es depuren, sinó que es bomben fora de la vall i es fan servir per regar 85.000 hectàrees de conreus a la vall del Mezquital, estat d'Hidalgo. Aquests darrers mesos, les obres de restauració i condicionament del sistema de clavegueram profund de la vall de Mèxic han impedit que les aigües residuals arribessin al Mezquital, i els pagesos han vist morir de set els seus camps.

En resum, una "pertinaç sequera" d'aigües fecals ha deixat el Mezquital sense reg. El diari Milenio ho titula: Cultivos, en riesgo por falta de aguas negras. El que no explica Milenio és on han anat a parar les aigües residuals que no han bombat fora de la vall. Qüestió intrigant, perquè la vall de Mèxic no té desguàs natural.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’abril 24, 2008

El nostre pa de cada dia

El comandant de la Policia Federal Preventiva Felipe Carmona Azcurren va ser executat per un grup armat quan encapçalava una cavalcada a Cumatlán, ciutat fronterera amb Guatemala.

El policia muntava un cavall valorat en cinquanta mil dòlars, que portava una sella amb ornaments xapats en or. El funcionari havia estat assenyalat com un dels principals enllaços del 'cartel' del Golf.

Notícia original a La Jornada, d'on només he canviat els noms de la persona i la ciutat.

dilluns, d’abril 21, 2008

Senyera episcopaliana

Als Estats Units acabats d'independitzar l'església anglicana difícilment podia seguir governada pel rei Jordi III de la Gran Bretanya. Així doncs, aquesta comunitat religiosa es va haver d'escindir de la matriu anglesa per crear l'Església Episcopaliana. Tanmateix, aquesta confessió nord-americana té una senyera i un escut d'armes presidits per la creu de Sant Jordi, que, recordem-ho, és la bandera d'Anglaterra.


En un quarter hi figura la creu de Sant Andreu, símbol que no sé si honora el fort component escocès del poblament europeu inicial dels Estats Units, o és un reconeixement a l'església anglicana d'Escòcia, que va consagrar els primers bisbes episcopalians, degut a la prohibició de fer-ho a Anglaterra. A la 5a avinguda, a prop del museu Guggenheim, les senyeres nord-americana i episcopaliana onegen a la façana d'un temple.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’abril 17, 2008

San Luis de la Paz, Guanajuato

Sempre torno a San Luis de la Paz. Per qüestions familiars, perquè és a prop, i perquè ens agrada, a mi i a la meva dona. La vila fa justícia a uns quants tòpics sobre les ciutats petites del centre de Mèxic: una plaça principal amb jardí (el jardín), una església de cantera (la parroquia) i, més enllà, el temple de la marededéu de Guadalupe (el santuario). Fins i tot, San Luis es permet una extraordinària Alameda, de l'inici del periode porfirià i dedicada a Melchor Ocampo, polític liberal del XIX. Aquest parc és el lloc preferit de la meva sogra, que hi jugava fa més de setanta anys, quan el dedazo presidencial tenia pocs anys de vida i el general Lázaro Cárdenas encara no havia expropiat el petroli.

Jardí i parròquia ---------------------- Atri de la parròquia ---------------- Alameda

Com tantes viles de Guanajuato, San Luis de la Paz conserva i proclama orgullosa el seu fervor catòlic. No és només el macrografit que, visible des de la Lluna, adorna el Cerro de las Letras (nom molt escaient) amb el lema de Viva María Reina Inmaculada. No és només que la batllessa s'hagi declarat cien por ciento mocha y cien por ciento panista. Darrera cada cantonada, una esglèsia, o una farmàcia de Cristo Rey, o una Caja Inmaculada, o una fastuosa capella al niño Dios davant el mercat, o un menjador benèfic, o l'insòlit temple de La Virgencita, et recorden que trepitges la terra de Maria Santíssima.

Santuari de Guadalupe ---------- Menjador benèfic ------------- Esgl. de la Virgencita

Al centre de la vila hi ha un vivíssim comerç, naturalment a l'estil local, amb botigues sense portes, i molt de gènere al carrer. L'olor de tortilla de blat de moro i de tota mena de menja popular envaeix els carrers, igual que la música norteña i les camionetototas que deixen anar, lliures i felices, els seus efluvis contaminants.

Si passeu per la carretera 57, a uns 90 km al nord de Querétaro no deixeu de visitar San Luis de la Paz, Guanajuato. Evitareu la massa de chilangos i gringos que envaeixen San Miguel de Allende, a una hora de camí, a canvi d'una experiència força, força genuïna.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’abril 15, 2008

Estovalles de quadres sota el pont de Brooklyn

Després de fer a peu aquest pont de 125 anys, i de badar una estona per Brooklyn Heights, vam anar a parar al Grimaldi's, una pizzeria just sota el pont. Tot i que els carrers del barri estaven pràcticament deserts, hi havia cua per entrar al restaurant: nord-americans, quebequesos i llatinoamericans s'arrengleraven amb nosaltres a la porta del Grimaldi's. L'espera no va durar més de vint minuts, i vam entrar a un espai molt ben aprofitat, atapeït de petites taules amb estovalles de quadres vermells i blancs, on servien pizzes primes i amples fetes al forn de carbó. La densitat de gent i taules i l'eficàcia del servei em recordaven alguns restaurants de menú, familiars, de la regió metropolitana de Barcelona. Les pizzes, passables, i un acceptable vi de taula servit en garrafes de vidre de mig litre. No podia faltar el dubtós recurs a la icona italoamericana per excel·lència. En tot cas, popular, acollidor i molt ben situat: una mica més avall, hi ha excel·lents vistes de Manhattan i el pont de Brooklyn des de la riba de l'East River.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’abril 13, 2008

Dilemes petroliers mexicans (i IV)

Quan la proposta Calderón de reforma de PEMEX va ser presentada al Senat, el sector més radical del PRD i grups afins van ocupar la mesa de la Cambra i van impedir el desenvolupament normal de la sessió. Una peculiar forma de defensar la democràcia: un problema a Mèxic és que encara no s'han establert els consensos bàsics sobre què es pot fer i no es pot fer en un país que vol ser democràtic. Així segueixen els senadors okupes des de dijous (10 d'abril), pernoctant a la Cambra Alta, fent ara un "dejuni", que només practicaran els homes. Ningú els ha demanat aquest peculiar Ramadà, però posats a fer-ne, per què no les senyores parlamentàries?

Definitivament, i independentment del contingut de la reforma, el PRD ha decidit que seria molt productiu aixecar l'espantall de la privatització i evocar el binomi petroli = "sobirania nacional que ens volen prendre", tan arrelat a la societat mexicana, amb l'objectiu d'arrossegar les masses que portin AMLO a la Presidència de la República el 2012. Les masses ja no són tan ruques, però qui sap què en traurà el PRD de tot això. El dogmatisme revolucionari entorn del petroli el vaig poder degustar al llarg de tot un semestre en un seminari sobre la qüestió. Els estudiants de postgrau tendien a substituir la recerca pels dogmes i les consignes de 70 anys d'escola priïsta.

La proposta de Calderón no pretén privatitzar Petróleos Mexicanos, sinó donar més autonomia a la paraestatal i més facilitats per contractar empreses privades perquè inverteixin i treballin aportant tecnologia i recursos de què PEMEX no disposa. S'obriria al sector privat el transport d'hidrocarburs per oleoductes i gasoductes, la refinació de petroli, i es facilitarien altres tipus d'intervencions. La proposta està bastant consensuada o seria negociable amb el PRI i amb el sector menys radical del PRD, però no hi ha cap garantia que aquest acord de base pugui sobreviure al vendaval del populisme amlista.

L'altre dia el diari Excelsior explicava les condicions del PRI per acceptar la reforma, i una d'elles era que el sindicat petrolier "no es toca". Per tant, el sindicat seguirà sent una institució nefasta per a PEMEX i per al país. Com deia l'altre dia, tampoc hi ha cap garantia que la intervenció de l'empresa privada es faci amb netedat i transparència. Atesos els antecedents de tota la vida, ningú no assegura que empresaris propers al poder no facin negocis bruts a costa del patrimoni nacional.

Amb això acabo aquesta sèrie de la qüestió petroliera. Segurament en parlaré més si segueix el sarau, però no com a part d'aquesta sèrie. Voldria acabar amb un "ja s'ho faran", però no puc: visc aquí.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, d’abril 11, 2008

Trinity Church


L'església novaiorquesa de la Trinitat fa guàrdia a les portes de Wall St., aquella escletxa just a la dreta del temple episcopalià. O potser els gratacels vetllen la Trinitat. Mentre hi va haver World Trade Center la distància entre les torres i l'edifici religiós era d'uns dos-cents metres, de manera que ens podem imaginar el que s'hi va viure aquell dia de setembre.

A l'altra banda de l'església, des de la cantonada de Wall St. amb Broad St., la façana apareix encaixada entre dos gratacels, i és impossible no caminar aquell tros de carrer, travessar Broadway Ave. i entrar a l'admirable edifici neogòtic. Aquell dia hi assajava una orquestra. No us perdeu el cementiri parroquial.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’abril 10, 2008

Dilemes petroliers mexicans (III)

Si no hi ha temps per a una solució purament fiscal (ni més vaca per munyir), caldria recórrer a l'associació amb l'empresa privada, o amb capitals públics estrangers com Petrobras. De fet, el capital privat treballa de fa temps per a PEMEX en l'exploració i extracció d'hidrocarburs, el seu transport per carretera, la venda i distribució (benzineres i distribuïdors de gas liquat i gas natural), mitjançant concessions i contractes de diferent mena, alguns dels quals l'esquerra mexicana ja considera cessió de sobirania i vulneració de la Constitució. En tot cas, hi ha un cert consens (fora de l'esquerra) en que la magnitud de les inversions requerides en prospecció, extracció i refinació només es pot cobrir realment amb solucions que implicarien empreses mixtes. Per exemple, amb un esquema semblant al que Petrobras ha aplicat amb BP i Galp Energia al seu camp petrolier de Tupi, amb un 65% de l'empresa mixta controlada per l'empresa pública brasilera.

Aquests esquemes amb capital privat presenten dos problemes, com a mínim: a) Quines garanties hi ha que els processos de concessió o associació es farien amb netedat i transparència. Vistos els desastres que es van fer en la privatització d'empreses públiques, en el rescat bancari i en tantes coses, ben poques, de garanties. [Vegeu l'article de Jorge Zepeda, Petróleo ¿para quién?]. Com tantes vegades a Mèxic, el capitalisme de compadres associat al poder polític és capaç de fer veritat les pitjors elucubracions de l'esquerra més estatista.

L'altre qüestió és, b) Com encaixa l'entrada de capital privat en la Constitució i en la consciència nacional mexicanes? Durant setanta anys l'adoctrinament patriòtic ha passat per l'exaltació de l'expropiació petroliera del 1938, i del petroli com a patrimoni dels mexicans, com a símbol de la sobirania nacional. Aquests termes formen part del llenguatge polític i periodístic quotidià. És un tema molt sensible per als mexicans, i el PRD, particularment el seu excandidat presidencial, ho ha pres per bandera i amenaça de nou amb impedir per la força que el Congrés, on el PRD és minoria, pugui exercir la seva sobirania.

Felipe Calderón va anunciar abans d'ahir que ha enviat al Congrés la seva proposta de reforma energètica. Les condicions del PRI i l'amenaça pejista l'han fet renunciar a la reforma de l'article 27 de la Constitució i a altres reformes més radicals de PEMEX.

[Continuarà...]


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’abril 08, 2008

Entrada de fosca des del ferri d'Staten Island


Fer servir de trípode el cap de la teva parella té un inconvenient: les fotos nocturnes solen sortir mogudes. Dubto que un autèntic trípode hagués millorat gaire aquesta imatge des d'un vaixell en moviment. Però déu n'hi do, el sud de Manhattan a entrada de fosca i des del transbordador de Staten Island. Un dels moments memorables del viatge.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’abril 06, 2008

Economia confessional


Caja Inmaculada i Farmacia Cristo Rey, a San Luis de la Paz, Guanajuato.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, d’abril 04, 2008

Almirall Farragut


A Madison Square vaig ensopegar amb aquesta estàtua de David Farragut (Knoxville, Tennessee, 1801 - Portsmouth, Nova Hampshire, 1870) un cèlebre marí nord-americà que va lluitar amb el bàndol del Nord a la Guerra Civil dels EUA, assolint el títol d'almirall en acabar la guerra. Jo n'havia tingut notícia fa molts anys, en llegir una història de Menorca. I és que David Glasgow Farragut era fill de Jordi Farragut Mesquida, (Ciutadella, Menorca, 1755 – Point Plaget, Mississippi, 1817), un ciutadellenc amb una història ben interessant. Nascut a la Menorca britànica, va estudiar de marí a Barcelona i va emigrar als EUA. En esclatar la Revolució Americana va lluitar en el bàndol nord-americà. El seu fill va seguir les seves passes (o les del seu pare adoptiu David Porter, qui va ser capità naval). Pel grau assolit i per les gestes a la guerra civil sembla que se'l recorda més que al pare.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, d’abril 02, 2008

Dilemes petroliers mexicans (II)

L'altre dia acabava preguntant-me què podia fer Mèxic per per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera. Una solució seria fer una profunda reforma fiscal, de manera que PEMEX tributés només un percentatge raonable dels seus ingressos. Així podria invertir en exploració, extracció, refinació i tecnologia. Aquesta solució requeriria una nova recaptació d'enormes quantitats de diners mitjançant els tributs ordinaris, per substituir els actuals ingressos petroliers de l'estat.

Reforma fiscal

No és fàcil d'aplicar aquesta solució, per diversos motius: a) Els empresaris formals no estan acostumats a pagar gaire impostos i tenen provada capacitat de negociació amb l'estat per mantenir la seva situació b) El sector informal encara en paga menys, d'impostos c) Els assalariats del sector formal, déu n'hi do els impostos que ja paguem. El forat fiscal que faria PEMEX a l'estat si aquest deixava d'espoliar la paraestatal seria tan gros que sembla difícil de tapar amb els impostos de la resta de contribuents. No hi ha prou vaca per munyir, i la que hi ha no es deixa.

L'any passat es va aprovar una modesta reforma fiscal, que els empresaris van trobar revolucionària. Com que les empreses històricament se les havien arreglat per pagar poquíssims impostos, a proposta del govern el Congrés va decidir que les empreses haurien de pagar necessàriament el 17.5% dels seus ingressos (enguany només el 16.5%), comptats aquests a partir de la declaració de l'IVA. Si l'empresa demostra que ja ha pagat el 17.5% a través del l'impost sobre la renda (ISR, aquí l'impost de societats és l'impost sobre la renda de les persones morals), ja no cal que pagui més. Aquest impost del 17.5% és l'impost Empresarial a Taxa Única (IETU), i com a professional que també sóc em toca declarar-lo cada mes, junt amb l'ISR i l'IVA. La resistència empresarial va ser bastant sonada, però sembla que finalment van passar per l'adreçador i s'ha comentat que enguany la recaptació és un èxit.

La segona estratègia de la reforma fiscal del 2007 va ser pellucar uns calerons a l'economia submergida, mitjançant l'Impost als Dipòsits en Efectiu (IDE). Si tu o algú altre diposita al teu compte bancari més de 25.000 pesos en efectiu en un mes (1.509 EUR), el banc et cobrarà automàticament un impost del 2%. Aquests ingressos són considerats diner procedent de l'economia submergida (sense demostrar-ho) i es graven amb aquest modest impost. Penso que l'IDE es pot eludir amb diferents estratègies, però alguna cosa pellucaran.

Una reforma fiscal era necessària per tal d'evitar una crisi pressupostària a dos anys vista. En la negociació de la reforma fiscal el PRI va exigir que un tall del nou pastís anés a parar a PEMEX, i ho va aconseguir: enguany PEMEX disposarà d'uns 30.000 milions de pesos més que l'any passat (1.810 milions d'euros), una quantitat completament insuficient per redreçar la situació de les reserves i la perspectiva petroliera mexicana. En tot cas, sembla que s'ha salvat de moment una situació delicada per al pressupost públic.

Sense un creixement econòmic molt fort, que no sembla que s'hagi de produir, i menys amb la crisi als EUA, és difícil pensar en un augment substancial dels ingressos fiscals ordinaris a Mèxic. Una altra solució per a PEMEX seria combinar aquesta i futures reformes fiscals amb una associació de PEMEX amb l'empresa privada. No cal dir que aquest és un tema tabú per a una certa esquerra mexicana i per a bona part de l'electorat, però d'això en parlaria en un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’abril 01, 2008

Harlem declarat visitable

Han rehabilitat Harlem i d'uns anys ençà les guies de turisme li han donat l'estatus de visitable. Les misses de gospel i les cases victorianes ja són atraccions per als turistes alemanys que, guia en mà, recorren els carrers d'aquest barri novaiorquès i acaben assaborint, com nosaltres mateixos, la cuina del restaurant Sylvia's, al Malcom X Boulevard. Haig de dir que les world famous costelles a la BBQ no van ser gran cosa: m'agradaven més les del desaparegut i enyorat Joe's Texas Food del carrer de Gràcia de Sabadell.




Passejant pels carrers de Harlem es fan notar els edificis recentment rehabilitats i els rètols de pisos en venda o per llogar. La zona sud de Harlem, que no vam visitar, fronterera amb Central Park, s'ha revalorat força, i ens diuen que les classes mitjanes blanques s'hi estan instal·lant. Crida l'atenció la quantitat d'esglésies de tota mena i mida que poblen Harlem, algunes tan petites que potser els feligresos... cabrien dins un taxi! Els carrers i avingudes s'han rebatejat amb noms de coneguts líders negres, com Martin Luther King. Malgrat la rehabilitació i la seguretat, l'ambient al barri és com tristot, amb gent desenfeinada pel carrer i negocis tancats. Baixar en metro, com vam fer, del carrer 125 Est (Harlem) a la cèntrica Union Square és encara un notable contrast. En tot cas, val la pena visitar el barri si en teniu ocasió.

El Mount Morris Park va ser tot un descobriment (5a foto), i d'allà vam caminar fins a l'East Harlem, el Harlem hispà, per visitar La Marqueta (spanglishisme per The Market, suposo), un mercat tradicional que vam trobar sense gaire parades ni clients, un espai pràcticament buit. Si allò va ser alguna vegada el centre vital del barrio, sembla que ja no ho és, i els porto-riquenys potser ja compren al Walmart, suposant que hi hagi tal cosa a Manhattan.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 31, 2008

Dilemes petroliers mexicans (I)

Les exportacions mexicanes de petroli han estat durant dècades una font substancial d'ingressos públics. El 2006, el 38,5% del pressupost de la Federació provenia dels ingressos petroliers. Durant dècades, i sota governs priïstes i panistes, l'empresa pública Petróleos Mexicanos (PEMEX) ha hagut de lliurar per llei gairebé tots els seus beneficis a l'erari públic. Degut a això, PEMEX s'ha descapitalitzat i no ha tingut recursos per explorar prou nous jaciments, per desenvolupar tecnologia capaç d'extreure petroli dels jaciments profunds del Golf de Mèxic o per satisfer les necessitats de refinació, de manera que Mèxic, malgrat els seus excedents de petroli, es veu obligat a importar molta benzina. A més, aquest doll de diners petroliers ha acostumat legisladors i governants a no cobrar impostos als ciutadans (especialment a les empreses), de manera que la recaptació d'impostos no arriba al 10% del PIB, un dels més baixos, fins i tot, a l'Amèrica Llatina. Sumem-hi els privilegis i la corrupció a l'empresa, i el panorama de "la paraestatal", com l'anomenen aquí, és desolador.

Malgrat la situació de PEMEX, amb els preus del petroli pels núvols, aquesta situació es podria mantenir indefinidament, si no fos per dos petits detalls: l'esgotament del jaciment Cantarell i l'efecte popote.

L'esgotament de Cantarell

Mèxic té una producció d'uns 3,4 milions de barrils al dia (3 mdb/d), dels quals Cantarell n'havia arribat a produir 2.3 mdb/d (2003). El jaciment ja va decaure el 1995, però la injecció de nitrogen va permetre assolir nous pics de producció. Tanmateix, la producció decau des del 2005, i aquest declivi és i serà dràstic, com sol passar amb els jaciments que s'espremen a fons mitjançant la injecció de nitrogen. Conseqüència d'això i de la manca d'inversió en exploració, les reserves provades de Mèxic només donen per a nou anys a la producció actual, i la reposició de reserves només és del 50%, és a dir, per cada milió de barrils que s'extreuen del subsòl, només se'n troben 500,000 de nous per extreure. Una situació clarament insostenible, que s'accentuarà amb el declivi de Cantarell i amb la impossibilitat gairebé metafísica de substituir el que era el segon jaciment mundial per una munió de petits pous que, en tot cas, s'esgotarien encara més ràpidament.

Efecte popote
(un popote és una canyeta per xuclar refrescos)

Els jaciments petrolífers dels Golf de Mèxic ocupen aigües territorials mexicanes i dels EUA (i aigües en disputa). Hi ha una moratòria d'extracció dels jaciments transfronterers, que venç el 2010. A partir de llavors, els nord-americans començaran a extreure petroli d'aquests jaciments. De seguida la premsa ha trobat l'expressió sintètica i humorística del que podria passar (efecte popote): si els americans xuclen per l'altra banda, i PEMEX no pot invertir els 25.000 milions de dòlars anuals que caldrien en exploració i nova extracció, els potencials jaciments mexicans s'eixugarien abans que PEMEX hi pogués entrar de veritat.

Amb el declivi petrolier que ja ha començat i amb el previsible efecte popote, la situació actual és insostenible, tot i que l'augment sostingut del preu del petroli pot pal·liar el desastre pressupostari mexicà. Què fa i què podria fer Mèxic per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera? Això és objecte de debat i de molta demagògia en els darrers temps. Espero explicar-ho en un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de març 30, 2008

Era de vacances


Vaig partir cap a Nova York sense tenir temps de penjar el rètol de tancat per vacances, cosa que voldria que el públic lector perdonés, incloses les persones que han fet comentaris i a qui no he pogut contestar. Ja no recordo la darrera vegada que havia estat vuit dies sense navegar pel web ni consultar el correu electrònic. Potser corrien els anys noranta. Ho necessitava i, d'altra banda, no m'ha costat gens.

Han estat uns dies fabulosos en molts aspectes. El primer plaer va ser arribar a un país en què pots beure aigua de l'aixeta sense patir per la teva salut gastrointestinal. Obrir una aixeta i empassar-te dos gots d'aigua de la xarxa, un gaudi insospitat a Mèxic. El segon plaer, arribar a una ciutat on els semàfors de vianants... existeixen! Evidentment, per fer això no calia anar a Nova York, i les compensacions han estat moltes altres. Com cavalcar els cavallets de Central Park, sopar de gulasch al Café Sabarsky, o arribar després a l'hotel, caminant de nit quaranta-cinc illes. No han faltat les postal de gratacels i ponts suspesos, La Traviata a la Met, jazz al Blue Note, i altres moments que voldria tenir temps i ganes d'explicar. Tot, amb la companyia insubstituïble de la M.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de març 19, 2008

Doctrina matrimonial de tota la vida

Minette Marrin, columnista del Times de Londres, de qui ja m'havia cridat l'atenció el seu punt de vista tradicional sobre les relacions de parella, ha escrit sobre l'afer Eliot Spitzer, el governador de Nova York enxampat en un afer de prostitució i obligat a dimitir. En un article titulat La manera professional de protegir un matrimoni, Marrin comença (dient traducció una mica lliure):

Potser és millor que un home utilitzi prostitutes que no que tingui afers amb les millors amigues de la seva dona.

I acaba:

Atesa l'enorme dificultat de combinar sexe i amor dins el matrimoni, és simplement hipòcrita acusar qualsevol dels Spitzer de conducta anormal en la manera de portar el seu matrimoni. La hipocresia d'ell en perseguir altres pobres pecadors és un altre assumpte: per això encara podem gaudir menyspreant-lo, oi que sí?

The professional way to protect a marriage
Minette Marrin, TimesOnline, 18/03/2008


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 17, 2008

Ramat 1.1

M'he instal·lat el Flock 1.1 (descàrrega), per veure què m'oferia aquest navegador "social", que integra moltes facetes de la web 2.0. El resultat ha estat bastant decebedor i alhora ha servit per comprovar que no sóc gaire social ni 2.0. Si no tens Facebook, ni Twitter, ni Flickr ni un compte a Youtube, no pots treure cap profit de les eines d'Amistats. El problema és que trobo que no tinc temps ni ganes per a cap d'aquestes eines web. Aquí l'aspecte del navegador.



He provat l'eina de publicació de blogs, i, efectivament, he pogut redactar un apunt de prova en un editor emergent del Flock, desar-lo com a esborrany al meu disc dur, i publicar-lo més tard. Està bé, però com dirien per aquí, ¿dónde está el chiste? Pel que fa als Canals preferits, he estat una bona estona a entendre com n'hi podia afegir un, i quan ho he aconseguit no he estat capaç de posar el nou canal al primer lloc de la subfinestra. Després he vist que sembla que es posen les notícies més recents primer, que no està malament.

En resum, no em veig precisament com un usuari compulsiu del Flock, que vol dir ramat, esbart o estol, per si a algú se li escapava. Però entenc que twittaires i facebookaires segurament hi xalaran.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

TV3, el Ram i el mur de Cisjordània

Ahir era el Ram (el dia del Ram, o el dia de Rams, o el diumenge de Rams), en què es commemora l'entrada triomfal de Jesucrist a Jerusalem. Al TN de la TV3 van aprofitar per patrocinar una manifestació a Jerusalem contra el mur que els israelians han construït a prop de la línia d'armistici del 1949 i, més enllà, als afores de Jerusalem, en territori cisjordà. En aquesta manifestació i en el TN se simplificava el conflicte dient que avui dia Jesucrist no hauria pogut entrar a Jerusalem per culpa del mur israelià. I així ho deixaven anar. Oh, pobret.

Evidentment, el conflicte àrabo-israelià és més complex que tot això, però posats a fer simplificacions se m'acut que en la situació actual un jueu com Jesucrist no hauria pogut anar en somera de Betània a Jerusalem, acompanyat de més jueus, a no ser que anàs protegit per l'exèrcit israelià. Algun militant de Hamàs de Cisjordània l'hauria pelat (per exemple). Això sí, en el cas improbable que hagués arribat viu a les portes de Jerusalem, contràriament al que deia la TV3, sí que l'haurien deixat entrar, perquè ell era jueu.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de març 15, 2008

Espatarrant...

L'afer Rodrigo de Santos té angles espatarrants. Un d'ells és el panegíric que en va fer Eduardo Inda al diari El Día El Mundo el 2004. Benjamí Villoslada recull i comenta un bon tros de l'article, titulat Cuarenta años de honradez (títol prometedor). Aquí l'apunt de Villoslada:

«Civilitzadors» de Mallorquins

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de març 12, 2008

Un detall sobre Cassià Maria Just

En el recent traspàs de l'abat emèrit de Montserrat veig que no s'ha comentat una situació que va afectar l'abat Just en el procés de successió de l'arquebisbe Narcís Jubany. Quan s'estava gestant aquesta successió, crec recordar que l'abat va renunciar al seu càrrec. Es va comentar a la premsa que es perfilava com a nou arquebisbe de Barcelona, i que aquest n'era un pas previ. Però el nou arquebisbe va ser el conservador Ricard Maria Carles, i Cassià Maria Just hauria quedat amb un pam de nassos. ¿Potser algú des de Roma va ensarronar Just perquè deixes el càrrec d'abat amb l'esquer de l'arquebisbat?

El fet que això no s'hagi comentat em fa dubtar de la meva memòria. Algú recorda aquest, diguem-ne, incident? Vaig errat i tinc memòria creativa?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de març 11, 2008

Antes antes, va dir en Carot

Quan veig en Puigcercós i en Carod reaccionant, ara, a la desfeta d'ERC em ve al cap una venerable dita mallorquina, una de les preferides de ma mare:
" Antes antes, va dir en Carot "

En Carot? No sé qui era aquest Carot, però la frase vindria a ser allò de a buenas horas mangas verdes. Després de cercar una mica pel DCVB he trobat l'expressió tal vegada genuïna:

" Antes antes, va dir en Canyot ":
ho diuen per recriminar a un que vol fer les coses quan ja n'és passada l'oportunitat (Mall., Men.)

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 10, 2008

Els meus, també, sempre perden

Com a la Marieta, em passa que els meus sempre perden. Darrerament és més greu, perquè he arribat a un punt que ja no recordo qui eren els meus. És igual, si ho sabés no podria votar, perquè el govern espanyol no em fa arribar els papers per votar, tot i que fa temps que estic registrat al consolat.

Delirant entre mamuts

Quan era adolescent, al cinema Avenida de Palma vaig veure una pel·lícula que segurament aleshores ja era delirant, tot i que jo no ho percebia: dinosaures de papier mâché i humans poblaven la Terra, salvant un petit desfasament de 65 milions d'anys; efectes especials de pa sucat amb oli i rosses en biquini, pràcticament tot el que recordo d'aquella pel·lícula, titulada Cuando los dinosaurios dominaban la tierra.

L'altre dia, un tràiler als multicinemes Cinépolis mostrava homes prehistòrics caçant admirables mamuts (aquests eren de pixel mâché), i vaig pensar, quina meravella, bé et mereixes una immersió fílmica en la Prehistòria; segur que si cuiden tant això dels mamuts també cuidaran la reconstrucció de la vida en aquella època. I una mica d'efectes especials i algun ensurt no et vindran malament. Així, doncs, vaig decidir anar a veure 10.000 A.C..

Sense saber-ho vam entrar a veure la versió doblada a l'espanyol neutre, potser pel costum que pràcticament totes les pel·lícules són en versio original subtitulada. Això ja em va molestar, però va ser una badada meva. En començar la pel·lícula ja vaig veure que la història era bastant infantil, i que, malgrat els efectes especials i la bellesa del paisatge, tot plegat era bastant ridícul, tot i la meva bona disposició a la suspensió de la incredulitat.

Sumem-hi que el desenvolupament agrícola i imperial que es veu al film és molt improbable per a l'any 10.000 A.C., perquè el Neolític va començar cap el 8.000 A.C., 2.000 anys més tard. Tanmateix, anem millorant en anacronismes: de 65 milions a 2.000 anys. Sumem-hi que hi apareix una piràmide en construcció al costat d'un riu enmig del desert, anticipant-se set o vuit mil anys a les piràmides egípcies. Per acabar-ho d'arrodonir, veiem un poble esclavitzat i forçat a construir piràmides (només hi faltaven Moisès i Ramsès). Last but not least, al final de pel·lícula els Naku regalen als Yagahl un grapat de llavors perquè se les emportin i es converteixin en agricultors allà a les seves muntanyes. Entre les llavors hi havia, aparentment,... uns grans de blat de moro! Blat de les Índies, com diuen a Mallorca, més exactament. En un lloc que aparentment era l'Àfrica, fa dotze mil anys ja havien anat a Amèrica i n'havien portat el blat de moro. En fi, deliris hollywoodians entre mamuts i piràmides...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de març 06, 2008

La Traviata a Nova York

L'altre dia varen arribar per Federal Express dues entrades per a l'òpera La Traviata a la Metropolitan Opera House de Nova York. A finals de mes passarem uns dies a la ciutat del Hudson, on no hem estat mai (bé, he estat a l'aeroport JFK, quin consol). El visat nord-americà de la M. ja comença a treure fum.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de març 04, 2008

Winston Churchill, "expresident dels Estats Units"

El fil de subscripció de Huubs (salvant les distàncies, seria un Google News en català) m'ha portat, no sé com, a una notícia d'Europa Press que no m'interessava en absolut: els referents dels candidats catalans a les eleccions espanyoles.

S'hi llegeix que un referent de Dolors Nadal (connais pas) és l'expresident dels Estats Units Winston Churchill (la cursiva és meva). Churchill expresident dels EUA? Podríem pensar que ho va dir la candidata popular, però a la notícia no ho posen entre cometes, i potser és collita pròpia del periodista o becari corresponent. Però unes línies més avall diuen de Joan Ridao (connais pas): De l'escena internacional ha destacat els expresidents dels Estats Units Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt. Torna-hi, amb el Churchill! Aquí ja començo a sospitar que l'errada és de l'agència de notícies, que, potser com als encierros de San Fermín, ha deixat els becaris a lloure i han fet una mica de trencadissa.

Més avall, Joan Herrera (connais pas) expressa la seva admiració per Arundhati Roy, una líder (lideresa, que dirien a Mèxic) ecologista que va conèixer a Porto Alegre. Llegeixo que aquesta escriptora índia, després de El déu de les coses petites, no ha escrit cap altra novel·la i s'ha dedicat a l'activisme polític. No ho sabia. Sabien el becari i Joan Herrera que A.R. havia escrit El déu de les coses petites?

Sobre Winston Churchill.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 03, 2008

Venado revisited (II)

El color s'apodera de l'espai als tianguis, mercats setmanals al carrer, on l'escudellam de plàstic hi té un lloc destacat. La llum encegadora del sol només queda mitigada pels tendals i per l'aire sec i encara fresquet de l'altiplà (humitats del 25% són habituals per aquí dalt). Us devia la foto de l'Hotel México, i amb aquest segon portal de cantina puc dir que ja els col·lecciono. Un dia crearé una secció amb tots els que arreplegui.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de març 02, 2008

Causus peris?

Després que l'exèrcit colombià bombardegés un campament de les FARC a l'altra banda de la frontera amb Equador, liquidant el número 2 de les FARC i setze guerrillers més, el president equatorià va tenir una resposta tèbia, segurament pactada amb Álvaro Uribe. Però el president veneçolà Hugo Chávez ha dit que una incursió com aquesta seria causus peris. Val la pena llegir la declaració literal, segons El Universal:

"No se le vaya a ocurrir hacer eso por estos lados porque sería sumamente grave, sería causus peris, causa de guerra, pues".

M'encanta el "pues" final. Segurament volia dir casus belli, perquè Chávez ha estrenat el terme causus peris al Google, i el traductor de llatí no sembla que entengui la paraula peris.

causus peris --- case at law peris
casus peris --- a falling peris
casus peri --- a falling peri
casus perii --- a falling to have perished

Com dirien els adolescents tardans del Menéame: WTF??? El meu llatí no va anar gaire més enllà del rosa, rosae. Un llatinista ens pot donar una mà?

El llibre d'estil d'El País estableix que els defectes de dicció o de construcció idiomàtica no han de ser reproduïts. Potser per això han omès el tema del causus peris?

ACTUALITZACIÓ 02/03/2008 21:06

He trobat al Youtube el vídeo (minut 1:00 aprox.) amb les declaracions, i es pot comprovar que Chávez no va dir causus peris, sinó causus bellis, que no deixa de ser és una doble deformació de casus belli, que es el terme llatí correcte. El periodista, potser per ignorància del terme, va transcriure causus peris.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de febrer 28, 2008

Oda al 'tinaco'



Omnipresent tina de polièster
que amb fibra de vidre ets reforçat:
què d'ombra ens fas des del terrat
damunt la nostra humil morada!
Bella tina de negre empastifada,
quan líquid a l'aixeta ja no arriba
del teu ventre brolla aigua viva,
que, redéu, mai no s'ha acaba!

Poema anònim del segle XXI

Poesia menor, sens dubte. Per cert, sembla que els dipòsits realment són de polietilè d'alta densitat, no de resina de polièster amb fibra de vidre, però el nostre poeta es va permetre la llicència.

Una dia dels anys 80, els dipòsits de fibrocement o de llauna van donar pas als tancs de plàstic, convenientment recoberts de negre per evitar la fotodegradació del polímer, tot iniciant un canvi radical del paisatge urbà, conegut com el Big Bang del dipòsit negre de Rotoplas. Mónica Conde ho explica en un suggeridor article titulat Rotomoldeo, un proceso afortunado:

En 1984, la firma Rotoplas va concebre el primer dipòsit (tinaco) de plàstic a Mèxic. Des de llavors, el paisatge de la ciutat va començar a canviar. [...] En la llunyania, des de les carreteres, es veuen fileres de cases, cadascuna carregant el seu dipòsit de color negre.

De fet, quan les cases són els casetons que fa l'Infonavit, per un estrany efecte òptic sembla que el dipòsit sigui més gran que la casa, com si fos el barret d'un bolet. Precisament, en una d'aquestes casetes vivia Santos Almendárez, un personatge mexicaire que no es va prodigar gaire.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr