divendres, de novembre 12, 2004

Camí d'Oklahoma?


Un revolt qualsevol
Foto de Geococcyx

Per què ens hem d'enganyar? Qui no ha sentit l'atracció dels immensos espais oberts que hem vist a les pel·lícules americanes? Començant per les pel·lícules de l'Oest, continuant per tantes road movies que ens ha tocat veure, i acabant per Paris Texas de Wim Wenders, ¿qui no ha volgut ficar-se al film, i recórrer aquelles planúries o serralades a cavall o en un Ford Mustang descapotable, fumant-se -perdoneu-me- un Ducados, i escoltant precisament la música de Ry Cooder o, per què no, Dry lightening o Soul driver de Bruce Springsteen?

La meva experiència als EUA es redueix a 5 dies en un congrés a Nashville, Tennessee, i vuit avions entre anar i tornar, de manera que no he pogut gaudir gaire d'aquests espais oberts. Sí que ho he pogut fer al Quebec i a Ontario, al Canadà, una experiència extraordinària. Però, desenganyem-nos, la meva experiència iniciàtica en trajectes desolats i solitaris correspon més aviat al nostrat Balaguer-Alfarràs, o bé als Alfarràs-Estadilla, Barbastre-Ordesa, o el trajecte Lleida-Casp-Terol-Conca que vaig fer fa uns anys.

Em va encantar una vegada anar tot sol a retrobar-me amb uns amics un cap de setmana a Torla, escoltant tot el camí la meva música favorita. El Pirineu és impressionant, però el sud d'Osca té un encant poderós. Sempre deia: m'agrada el sud d'Osca, perquè sembla Oklahoma, i això que no he estat mai a Oklahoma :-D

A Mèxic és tan fàcil circular per espais desolats i solitaris! Te'ls trobes sortint només uns quilòmetres de la ciutat. N'hi ha per regalar i vendre :-)