El túnel

Una fita en les meves lectures adolescents va ser la novel·la El túnel, de l’argentí Ernesto Sabato (cognom esdrúixol, però d'origen italià, i l'autor no l'accentua). Aquesta obra va irrompre en la vida dels amics de la colla d’una manera bastant còmica. La noia que tots desitjàvem se’n va anar quinze dies a la muntanya, va conèixer un noi i va triomfar. La seva amiga, que se’n va anar amb ella, també va tenir força èxit. L’interès relatiu que fins aleshores elles havien demostrat per nosaltres es va esvair gairebé completament per una temporada. Fins i tot, es permetien recomanar-nos els llibres que els seus amics els anaven descobrint.

El llibre que presidia el hit parade de la nova il·lustració de les nostres amigues era El túnel. En aquell temps la violència de gènere encara no s’havia conceptualitzat, de manera que no tenia especials connotacions el fet que la novel·la comencés amb:

Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne. Segurament, un dels començaments més eficaços de la literatura llatinoamericana, junt amb el Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento,... de Cien años de soledad.

Bàsicament, El túnel és la història d’un pintor assetjat per una angoixa existencial i una solitud tremendes. Coneix una dona i decideix que ella sí que el comprèn. És una trobada casual en una exposició, i per la manera amb que ella es paralitza davant el seu quadre, ell decideix que, a la fi, ha trobat l’única persona que el pot comprendre. La resta ja és història....

Tot plegat força malaltís, però en aquell moment no m’ho va semblar. En canvi, em va atreure molt la intensitat existencial i psicològica del personatge, i la manera com ho explica l’autor. Sabato ens retrata una persona capaç de fer agudíssims raonaments intel·lectuals, i intenses anàlisis psicològiques (i de novel·la policíaca) sobre les intencions de la pobra María Iribarne, però incapaç de trobar la serenor i la mínima de capacitat d’avorriment per anar endavant en aquesta vida.

Passats un anys, el vaig rellegir dos cops. La segona, però, sobretot, la tercera vegada vaig arribar a la conclusió que Juan Pablo Castel estava ben sonat. Tanmateix, segueixo considerant El túnel com una de les millors novel·les de la meva vida. El túnel també ha vingut amb mi cap a Mèxic.