diumenge, de desembre 30, 2007

Detalls funeraris


Acabo de tornar d'un cap de setmana molt gratificant per la Sierra Gorda de Guanajuato, i faig comptes de parlar-ne en aquest blog. Però no em puc estar de començar aquesta sèrie penjant una foto d'una funerària de Victoria, per aquells indrets de Guanajuato. Us recomano fer-hi clic, per ampliar-la a 900 x 675 píxels.

Primer detall: una mica més amunt del portal hi ha penjat el rètol de la funerària, que porta el nom de la vila, amb un anunci d'un producte. De quin producte es tracta? Potser esqueles o corones de flors?

Resposta:
ɐloɔ-ɐɔoɔ

Segon detall: al rètol de paper verd fluorescent s'anuncien productes igualment representatius del negoci. Potser nínxols, enterraments o incineracions?

Resposta:
ǝuo uoıʇɐʇs ʎɐld ʎ xoqx
uǝpuǝʌ ǝs



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de desembre 27, 2007

Terra de mines

Els conqueridors blancs i mestissos que arribaven a aquests paratges no trobaven res comparable a les riqueses agrícoles de la vall de Mèxic o de Tlaxcala. Aquí plovia poc (i encara és així) i els indis locals eren caçadors-recol·lectors, segurament mals de reciclar cap a una economia agrícola. Els espanyols hi van fundar colònies d'indis tlaxcalteques, l'empremta agrícola dels quals encara és visible en alguns pobles de l'altiplà, però molts dels assentaments del segle XVI i XVII en aquesta regió van néixer com a llocs de mines: la plata era el principal atractiu econòmic local per als espanyols.

Per això, avui pots arribar a un racó gairebé despoblat de l'altiplà i trobar-t'hi un antic poble miner, habitat, amb notables esglésies dels segles XVII o XVIII, que els propietaris de mines i terres dels voltants van sufragar, amb rics retaules, pintures, calzes, sagraris, casulles brodades amb or, i altres ormejos eclesiàstics, que sorprenen per las seva bellesa o pel passat que deixen entreveure.




I també és evident que aquells senyors i mecenes fa temps que van tancar la barraca i se'n van anar a la ciutat, o es van arruïnar, o van canviar per sempre la seva relació amb l'església catòlica. La bellesa d'aquests temples no amaga la precarietat de la seva conservació. Però tampoc no hi acaba de sucumbir. Fins quan?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de desembre 26, 2007

Roma des del sofà

El gener passat, una amiga va portar de Pamplona els DVD de la primera temporada de la sèrie Roma (sobre l'època de Juli Cèsar), i a casa ens la vam empassar sencera en uns dies del mes de juliol. Fa tres setmanes en vam comprar la segona temporada a Houston: igualment, en pocs dies ens la vam polir, i, la veritat, és que a casa ens ha agradat molt. No sabria com resumir-ho, però al canal Cuatro (que no sé ben bé què és) ho han expressat molt bé: sofisticada, sagnant i luxuriosa. Després d'una dura setmana de feina, ¿hi ha res millor que aplegar dos sofàs i una manta, i veure dos o tres capítols seguits de la sèrie? Segur que sí, però es fa el que es pot.

Sembla que no hi haurà tercera temporada, quina llàstima!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de desembre 24, 2007

BONES FESTES

Ahir a la nit vaig sobreviure a una posada bastant autèntica, on fins i tot es va passar el rosari, amb lletania i tot. Va ser una altra ocasió per comprovar que el parenostre i l'avemaria han canviat de format, i jo que no m'actualitzo...

Una amiga espanyola tenia il·lusió de fer una posada a casa seva, i les veïnes li van ajudar a muntar-la. I a fe de Déu que la hi van muntar. Vam arribar una mica tard, i ens trobem la nostra amiga dirigint el rosari. Sort que ja anaven pel tercer misteri. La meva sogra - aquests dies és a casa - estava feliç, completament en su mero mole. Després, la cançó per demanar posada, la piñata, i la teca. Els tamales huastecos van compensar en part l'ensurt inicial. El champurrado va fer una mica de paret al meu estómac castigat per la gastritis, i poc disposat a rebre una doble ració de tamales, molt bons però amb la seva dosi de chile.

En fi, amb posadas o amb sense, amb rosaris o amb sense, us desitjo unes molt bones festes.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de desembre 21, 2007

Namesake i l'amo en Bruce (més recomanacions)

The Namesake

Vaig veure la pel·lícula The Namesake (El buen nombre, a Mèxic) fa un parell de setmanes, i em va deixar molt bon regust de boca. És un film dirigit per Mira Nair, de qui vaig veure Salaam Bombay!, i lamento haver-me perdut Mississippi Masala o Monsoon Wedding. Ens explica el procés de maduració d'un fill d'immigrants indis als Estats Units, on la identitat i la relació amb el pare juguen un paper central. Deu ser la pel·lícula més memorable que he vist aquesta tardor. I en recomano absolutament la banda sonora.

I de l'amo en Bruce de Son Springsteen...

Bones sensacions amb el darrer disc de Bruce Springsteen (Magic), que finalment em va regalar l'amic invisible, tot i que no és el disc que més m'hagi agradat del geni de Nova Jersey. Aquests dies he recuperat un disc de l'amo en Bruce que havia tingut en vinil, i que feia anys que no sentia: The Wild, the Innocent and the E Street Shuffle (1973). Per triar una cançó: Incident on 57th Street.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de desembre 19, 2007

Els Deu Manaments

Fa uns mesos una lectora em va dir que Yvonne de Carlo s'havia consagrat com a actriu fent de dona de Moisès a Els Deu Manaments (The Ten Commandments, 1956). Tenia curiositat per tornar a veure la sensual protagonista de L'esclava lliure (Band of Angels, 1957), i de veure sencer per primer cop aquell clàssic bíblic de 230 minuts de Cecil B. de Mille, un remake de la pel·lícula muda del mateix de Mille (1923). Vaig trobar el DVD per 69 pesos, barat per a un doble DVD legal, tenint en compte que els pirates senzills es venen a 20 pesos.

El títol de la pel·lícula pot portar a confusió. Els manaments ocupen un lloc secundari dins el film, que és, sobretot, dues coses. La primera, una versió bastant lliure de l'epopeia bíblica dels israelites per deslliurar-se de l'esclavatge egipci, i el seu èxode cap la terra promesa. Era una temàtica amb un significat molt especial quan es va fer el film, pocs anys després de l'Holocaust i l'èxode posterior a la Palestina britànica, i l'encara més recent fundació de l'estat d'Israel i la primera guerra àrabo-israeliana.

La segona, és la proclamació d'una visió molt americana de la societat (per si algú no estava gaire interessat en l'epopeia bíblica): la llibertat dels ciutadans enfront d'un estat opressor, combinada amb una fe religiosa de pedra picada. Aquest DVD inclou una escena del film original, sembla que omesa en les emissions televisives: Cecil B. de Mille surt de darrere un teló i presenta breument la pel·lícula. Aquest pròleg inclou tota una declaració de principis, que em permeto traduir:

El tema d'aquesta pel·lícula és si els homes han d'estar governats per la llei de Déu o si han d'estar governats pels capricis d'un dictador, com Ramsès. Els homes, són propietat de l'Estat, o són ànimes lliures sota Déu? Aquesta mateixa batalla continua avui dia a tot el món. 1

Per si se'ns havia oblidat, el film es va estrenar en plena guerra freda.

Més enllà de la política i la religió, el film conté entreteniment del bo, i bé mereix reservar-se una tarda per veure'l lliure d'anuncis i de l'entorn televisiu de la Setmana Santa, que enguany arribarà ben aviat. Excel·lents Charlton Heston, Anne Baxter i Yul Brynnner. Per cert, Yvonne de Carlo, apareix molt púdica en aquesta superproducció.

1 The theme of this picture is whether men are to be ruled by God's Law or whether they are to be ruled by the whims of a dictator, like Rameses. Are men the property of the state? Or are they free souls under God? This same battle continues throughout the world today.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de desembre 15, 2007

Cita de la setmana

Fausto Pretelín Muñoz de Cote (nom real, aparentment) a El Universal:

En México se investiga más la obra poética del Caníbal de la Guerrero1 que la apertura de franquicias de Al-Qaeda. [...] La permanencia del mito nacionalista continúa: sólo tiene importancia lo que ocurre en México porque el mundo es una entelequia coproducida entre Hollywood y las televisoras mexicanas.

1 José Luis Calva Zepeda: presumpte assassí en sèrie i antropòfag del barri "Colonia Guerrero", a Mèxic D.F.. Se suïcidà o el suïcidaren a la presó "Reclusorio Oriente". Més sobre aquest home, per exemple.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de desembre 10, 2007

Afiliats a la seguretat social

Llegeixo a El Universal que Mèxic ha arribat a una xifra rècord d'ocupació. El nombre d'afiliats al "Seguro Social" (IMSS) és de: 14 millones 945 mil 586 personas inscritas al IMSS.

Al setembre a Catalunya (pdf): el nombre d’afiliats/ades a la Seguretat Social s’ha situat en 3.424.527

El perspicaç públic lector del blog haurà detectat una lleugera diferència en la manera d'expressar els nombres, per no esmentar la cosa dels "ats/ades". Però hi ha un altre detall: 3,4 milions d'afiliats per a 7,1 milions d'habitants (Catalunya), i 14,9 milions d'afiliats per a 103 milions d'habitants (Mèxic).

I...? Doncs que per cada persona afiliada a la seguretat social a Catalunya, hi ha 1,1 persones que no treballen (almenys formalment), o bé són funcionaris de l'estat 1. Per cada persona afiliada a l'IMSS a Mèxic, n'hi ha 5,9 que no treballen, o treballen a l'economia submergida, o són funcionaris.

Simplificant molt, podríem dir que cada treballador català o resident a Catalunya ha de mantenir una altra persona (no compto les que també cal mantenir fora de Catalunya). Però cada treballador mexicà o resident a Mèxic ha de mantenir sis persones més (no descompto els qui són mantinguts amb les remeses dels emigrants). Conclusió: a Mèxic, bosses enormes de desocupació, subocupació, economia submergida i pobresa.

1 No pretenc equiparar el no-treball amb el funcionariat.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de desembre 09, 2007

Sa Costera



L'amic Vicenç em fa arribar des de Mallorca unes fotos de Sa Costera, entre Cala Tuent i el Port de Sóller (Serra de Tramuntana), imatges que m'evoquen persones i moments viscuts. La primera foto és presa pujant cap al Pas des Marge, que va de Cala Tuent a les possessions dels Binis, un desnivell i un pendent espectaculars, enmig d'un terreny càrstic, feréstec. Hi vaig passar només una vegada fa molts d'anys. A la punta de baix hi ha la Torre de Tuent, una de les torres de defensa de la costa mallorquina.

Les altres dues imatges corresponen a Sa Costera, que vaig trescar moltes vegades, molt a prop de Cala Tuent: la Font des Verger, amb un bon doll d'aigua que fa cent anys es va canalitzar per generar electricitat. Encara hi ha l'antiga Fàbrica d'Electricitat (més en aquesta pàgina del GEM), que tenia una turbina de 50 cavalls i va donar corrent a Sóller fins el 1962. A la tercera foto, el safareig que alimentava el salt hidràulic i la turbina generadora. Al fons s'hi veu el mar. El 2008, tota aquesta aigua dolça es bombarà per una conducció submarina, i després a través d'un túnel de Sóller a Bunyola, per arribar a S'Estremera, on hi ha el pou que tradicionalment abastava d'aigua la ciutat de Palma (detalls). Aquí el lloc al Google Maps.


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de desembre 08, 2007

Tot això era nostre...

Cada vegada que parlem de Houston a la meva sogra, de la seva boca brolla un vers, entre dolgut i resignat: Todo eso era nuestro... És com un automatisme, una molla nacional que - boinngg! - es dispara en sentir les paraules "Houston" o "Texas". Els mexicans tenen una ferida de 2,5 milions de quilòmetres quadrats, perduts en diferents guerres i negocis foradats del segle XIX: Texas, Arizona, Nou Mèxic i Califòrnia, i potser me'n deixo un tros.

La doctrina mexicana d'afers estrangers no reclama en absolut aquests territoris, però en l'imaginari popular la ferida encara supura (per exemple). Un èxit editorial de fa uns anys va ser México mutilado, un llibre que he demanat al meu "amic invisible" nadalenc de la feina (com a segona opció després del darrer disc de Bruce Spr.). L'avantatge mexicà d'aquest joc nadalenc tan pesat és que hi ha una manera de fer saber quin regal vols.

M'explica una amiga, experta, entre altres coses, en la frontera mexicana de finals del XVIII i començaments del XIX, que ni els espanyols del virregnat, ni els mexicans del turbulent segle XIX no van controlar mai realment Texas ni tot allò que hi havia al nord del Río Bravo. Aquell nord enllà no va interessar als administradors de la Nova Espanya durant segles, i tampoc el van saber controlar. I el Mèxic independent del XIX, un país que encara no sabia qui era ni què volia ser ( si més no en la primera meitat del segle), no va tenir l'esma de conservar-lo. Cal dir que els EUA no van jugar net en aquells episodis del XIX.

Indiferents a la ferida nacional dels seus parents o avantpassats, al Hermann Park de Houston un parella de nuvis hispans (molt probablement mexicans o mexicano-americans) celebra el somni americà aparcant la limusina al peu de l'estàtua de Sam Houston, una de les bèsties negres de la doctrina oficial mexicana, i capturant el moment en vídeo.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de desembre 02, 2007

Foment americà de la lectura


Westheimer Road, a Houston.

Vaig passar tres dies escassos però ben intensos a Houston. Per no ser vianants nàufrags en una ciutat pensada per a cotxes, vam llogar un Dodge Caliber, que era el vehicle més petit que tenien a la companyia de lloguer: 2,4 litres i 280 cavalls, segons el web. Amb aquesta joguina vam fer més de dos-cents quilòmetres per la ciutat, cremant onze galons de benzina. Això fa uns 20 L/100 km, que em sembla un consum digne de finals dels setanta, quan el meu pare conduïa una espècie de petit tanc, anomenat Talbot 1200. Ara comprenc per què els americans cremen tot el petroli que cremen i emeten tot el carboni que emeten.

D'altra banda, què aviat s'acostuma un al canvi de marxes automàtic!, cosa que ja havia comprovat fa cinc anys al Canadà. La circulació en cotxe pels EUA (a Mèxic, en part, també) és un foment continu de la lectura, com una fira del llibre dispersa per la ciutat: gairebé tots els avisos i senyals de tràfic són textos que cal llegir i digerir abans no sigui massa tard. Per exemple:

SPEED LIMIT 35

RIGHT LANE MUST TURN RIGHT

Arribant du Mexique, la sensació a Houston és que tot va com un rellotge. La gent és cordial i els carrers són nets. Les cues avancen, els semàfors se sincronitzen, els carrils estan pintats i visibles a l'asfalt, i els cotxes respecten raonablement els límits de velocitat i no canvien innecessàriament de carril. I els dependents i els cambrers t'atenen amb dil·ligència (la meva dona era immensament feliç de veure els seus compatriotes mexicans corrent - ara sí - amunt i avall pel restaurant i desfent-se en atencions als clients). Podríem resumir-ho com: No se vale el "ahí se va".

Malgrat l'estrès derivat dels llargs trajectes urbans (i dels honoraris dels metges), Houston és una ciutat amb força atractius, si més no per anar-hi de tant en tant un servidor, que viu a l'altiplà mexicà. Com el general McArthur a les Filipines, I shall return.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de novembre 26, 2007

Zabludovsky sobre el rei d'Espanya

A El Universal, Jacobo Zabludovsky n'ha explicat una de ben grossa, que afectaria el rei d'Espanya, el govern de Zapatero i el de Vicente Fox. Segons Zabludovsky, l'adjudicació d'una obra ferroviària de 700 milions de dòlars es va revertir d'una empresa franco-mexicana participada per Alstom a l'espanyola CAF, a ran d'una trucada del Borbó a Vicente Fox.

És el tipus de coses que es poden explicar a Mèxic sense que passi res, i que a Espanya tan sols no s'expliquen i els periodistes i partits cobreixen amb un vel de silenci. Zabludovsky lliga aquestes qüestions amb un creixent ressentiment a l'Amèrica Llatina contra el rei d'Espanya per aquest tipus de mediacions, que delaten una figura reial molt diferent de l'espècie de reina mare que ens ha volgut presentar de Joan Carles de Borbó (Partal en parlava).

Acaba Zabludovsky:
...la gestión del rey ante Fox para rescatar un negocio perdido se mantuvo en lo oscurito por razones obvias, hasta hoy que se divulga en esta columna.

Aquest se mantuvo, és reflexiu?, impersonal? passiva reflexa? Siguem benèvols, i suposem que no és Zabludovsky qui ho va mantenir en secret fins avui. Suposem que gent de l'administració federal hagin volgut disparar ara contra Fox des d'un altre angle, o que els perjudicats d'aleshores hagin trobat que ara era el moment propici per fer públic el cas i vacunar l'administració Calderón contra aquesta mena de mediacions. Zabludovsky, Zabludovsky: voleu dir que us tornaran a convidar a sopar amb els reis d'Espanya? Per cert, també m'estranya que el tema no sigui portada dels diaris espanyols.

Pel que fa a l'incident Chávez a Xile, és el moment de deixar clares cinc coses:

1. Sembla que és cert que el govern d'Aznar va donar instruccions a l'ambaixador espanyol a Caracas de donar suport al cop contra Chávez, tal com Moratinos, i fins i tot Zapatero, havien anat dient en els darrers anys, segons que explica Víctor Flores Olea.
2. Malgrat la raó de Chávez amb el suport d'Aznar al cop, les cimeres diplomàtiques no són per dir-se les veritats i/o insultar-se (no és el mateix?), sinó per riure's mútuament les gràcies i veure si arriben a algun acord.
3. Forma part de la feina del rei d'Espanya no perdre els papers, ni tan sols davant un demagog i un bocamoll com Chávez, excolpista i futur (futur?) dictador de Veneçuela.
4. La premsa mexicana ha acollit el ¿Pod-gué-no-de-gallaz? amb força interès, i amb una mescla de comprensió per sa Majestat, humor, i també dolor per una sortida que molts no poden deixar de percebre com a arrogant i imperial.
5. El tuteig públic del rei d'Espanya als caps d'estat i de govern ho trobo una grolleria tremenda.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de novembre 22, 2007

..anirem a la muntanya



Un parell de cavalls a lloure (mestengos/mesteños?). Una mostra evident d'incipient colonització talaiòtica (tranquils, és una fita vulgaris: vejam qui la troba). Una alzina solitària rostint-se al mig d'un comellar de còdols i herba seca, ben a prop d'una figuera de moro igual de rostida. Un improbable monòlit d'esquena a uns núvols també força improbables. Som a la fi de l'estació de pluges, però ha plogut molt poc des de l'agost, i per aquests paratges gairebé tot és sec. Encara, les fonts ragen i fins i tot corre aigua per una petita gorja. Són imatges de la sortida de diumenge passat. Com sempre, un cels fantàstics.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de novembre 19, 2007

Schettino sobre la Revolució Mexicana

Impagable article a El Universal de Macario Schettino sobre la Revolució Mexicana. Fins i tot avui s'ha de tenir valor a Mèxic per dir les veritats que escriu Schettino. No hi ha un sol polític de dretes o d'esquerres disposat a contradir públicament la mitologia nacional revolucionària.

Posats a triar, triem de l'article una frase referent a l'educació del priïsme:

El siglo pasado, aprendimos en la escuela no lo que necesitábamos para competir, sino los mitos que el régimen necesitaba para sostenerse [...], si nuestros hijos no pueden hacer nada más que “seguir instrucciones simples”, se lo debemos a la Revolución.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 18, 2007

Missatge desxifrat



1r nivell: morfologia i semàntica

ASE MOS = hacemos

PROSUPUE
STOS = presupuestos

gARDINES = jardines

I = y

2n nivell: sintaxi

Dues opcions intel·ligibles (respectem, de moment, l'ortografia original):

a) ASE MOS PROSUPUESTOS DE gARDINES I PASTO EN ROLLO

b) ASE MOS PASTO EN ROLLO I PROSUPUESTOS DE gARDINES

Em decideixo per l'opció (b), però em quedo amb el dubte.

3r nivell: espanyol de Mèxic

Hacemos pasto en rollo y presupuestos de jardines

Pasto en rollo?

4t nivell: traducció al català

Dues opcions:

Fem pans de gespa i pressupostos de jardins
Fem tepes de gespa i pressupostos de jardins


Last but not least, aquesta foto mostra un venerable costum popular consistent en deixar els forjats que surtin part damunt els pilars de formigó. Com deia Guillermo Sheridan en un article a Letras Libres (No hay cambio): No cambia [...] la convicción de que dejar las varillas fuera del techo es elegante, ni la de que meterles en las puntas una botella de vidrio las hace funcionar como pararrayos.

Missatge xifrat




Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de novembre 17, 2007

Tot esperant Houston

Aviat passarem un cap de setmana a Houston, que és relativament a prop, si fa no fa com de Barcelona a Amsterdam. Anirem a veure un metge que ha publicat dos-cents articles científics (espero que algun l'hagi escrit ell!), i aprofitarem per veure la ciutat, ara que la meva dona ja té el visat de turista per als Estats Units. Encara no he tingut temps d'inventariar els principals atractius d'aquesta ciutat texana, que, per als patrons europeus i mediterranis, sospito, és més aviat una no-ciutat. Però no prejutgem la cosa, perquè Houston és la quarta conurbació més gran dels Estats Units i segurament hi ha de tot, tret de parades de castanyes i moniatos, que en aquests dies es troben a faltar. I a més, recordo que a Jaume Sobrequés li va encantar, Houston, i li va inspirar una espècie d'oda al vehicle particular, a l'autopista de cinc carrils i a la ciutat "sense restriccions d'espai".

El llegat de Lucy: els tresors ocults d'Etiòpia és l'exposició al Museu de Ciències Naturals de Houston en què es presenten, entre altres peces culturals i històriques, les restes originals de la nostra amiga africana Lucy, el famós exemplar d'Australopithecus afarensis de fa tres milions d'anys. Hi ha hagut polèmica per aquesta exposició, pel fet de treure els fòssils d'Etiòpia, i pel fet que el benefici sigui "només", diuen, per als museus dels països rics. Aquí gairebé em convencen. Hauria de visitar l'exposició? Si ho faig, pecaré contra el tercer món i contra la conservació de les restes? Ara mateix, la probabilitat de visitar l'exposició: 70%. A 20 dòlars l'entrada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de novembre 14, 2007

Petroli brasiler

Mentre jo parlava del pic petrolier i d'un probable proper declivi de la producció petroliera, els brasilers descobrien un "enorme" camp de petroli, amb unes reserves estimades de cinc o vuit mil milions de barrils de petroli recuperable (5-8 Gb) (BBC). És el camp de petroli de Tupi, amb el petroli a milers de metres de fondària, en aigües atlàntiques brasileres.

Que és poc o molt, 5-8 Gb de petroli? Brasil augmenta, de sobte, les seves reserves de petroli en un 50%, aproximadament, i podria passar a ser un clar exportador. El descobriment equival al doble del petroli descobert al mar, de mitjana, a tot el món, en qualsevol dels sis darrers anys. Aquesta troballa representa 250-400 vegades el volum mitjà dels descobriments individuals de petroli dels darrers anys (20 Mb). Déu n'hi do. Tanmateix, aquest camp, almenys en la dimensió actual, no arriba, a la magnitud dels més grans camps de petroli: en descobrir-se el saudita Ghawar (1948), se li van estimar 60 Gb o més de petroli recuperable. Això és 7,5-12 vegades el petroli recuperable que els brasilers estimen que han trobat a Tupi.

Pel que fa a la producció mundial de petroli (84,9 Mb/d el 2006), el camp de Tupi equival a 59-94 dies de producció mundial, que no és gaire en termes globals. Si Brasil n'extragués 1 Mb/d (augment de l'extracció proporcional a l'augment de reserves), podria manxar petroli de Tupi durant 14-22 anys, que no està gens malament per a Petrobras i els seus socis. Pel que fa a les emissions atmosfèriques de carboni que podria generar el petroli extret del jaciment, serien, fent un capmàs, uns 800 milions de tones, és a dir, 31 dies d'emissions mundials del 2005 (combustibles fòssils + usos del sòl = 2,6 Mt/d).

Per tant, tot i que Tupi és un gran descobriment de petroli, molt per damunt de la mitjana de les troballes que es fan en els darrers anys, a mi em sembla una troballa relativament modesta, mesurat en termes de poder ajornar molts anys el pic petrolier. Aquest pou es troba milers de metres sota el fons marí, en un mar amb fondàries de 2000 o 3000 metres. Molt avall. Sembla que és tot un repte tecnològic explotar-lo, però la pregunta és: quants camps de petroli com Tupis queden al món? És Tupis només un ou de dos vermells, o és la punta d'un iceberg?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 11, 2007

La pàtria dels altres

La pàtria dels altres sol resultar excessiva, innecessària o, fins i tot, ridícula. Sovint la pròpia. Ho he experimentat com a subjecte actiu i passiu, i com a espectador. Com a subjecte actiu, encara no he pogut entendre mai per què ser cubà, per exemple, és una cosa tan única, radical i còsmica. Una excursió amb un amic cubà (ex-amic seria més acurat) a la serralada prelitoral catalana, convertida en una llarga exaltació nacional i revolucionària de l'illa caribenya, em va deixar profundament perplex. Com a subjecte passiu, no cal dir que he patit la ignorància, la burla i el menyspreu per les habitualment modestes i acomplexades pretensions nacionals catalanes. Com a espectador, he vist expatriats de tota mena mostrant la seva incomprensió, per exemple, pels imaginaris col·lectius dels aborígens. Suposo que aquesta incomprensió jo també l'he practicada.

Llegeixo Anatomía del mexicano, una antologia a cura de Roger Bartra, sobre "l'ésser nacional" mexicà (tema que Bartra estudia com a construcció social i política; el seu capítol del llibre es titula La condición posmexicana). En aquesta antologia, els escrits d'alguns autors mexicans de fa vuitanta anys o cent anys em resulten, de vegades, delirants, com certs passatges de La raza cósmica, de José Vasconcelos, alguns dels quals podeu llegir aquí. Malgrat tot, en aquesta antologia hi ha informació molt interessant per entendre millor alguns aspectes de la vida quotidiana a Mèxic.

Bartra, Roger (2005). Anatomía del mexicano. Col·leció deBolsillo, Random House Mondadori SA de CV., Mèxic DF, 318 pp.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de novembre 09, 2007

La fi del petroli?


Imatge de la Wikipedia

Les crisis del petroli dels 70 van demostrar que els països productors podien tancar l'aixeta i fixar el preu del petroli. Per simpatia, va esclatar la preocupació per les reserves mundials: quan s'acabarien, i què faríem en acabar-se el petroli. Els esglais dels 70 van passar, i el preu del petroli va baixar, perquè de fet encara n'hi havia de sobres. Més endavant, l'OPEP i altres països (com Mèxic) en van regular el preu tot modulant la producció petroliera dels seus associats. Hi va haver ensurts, com la primera guerra del Golf Pèrsic, però aquest era l'esquema de producció i preus, un esquema que s'ha trencat, i que avui ens presenta un petroli a 100 dòlars el barril (també s'hauria de tenir en compte la depreciació del dòlar en aquesta escalada).

Almenys una part d'aquest encariment es deu a la manca de voluntat dels productors de respondre a una demanda creixent esperonada per la Xina i altres països emergents. En un despatx de Reuters [3], s'explicaven fa uns mesos els motius del preu de 78.77 dòlars per barril: reducció concertada de la producció de l'OPEP, guerres a Nigèria, a l'Irak, tensió nuclear a l'Iran, augment de la demanda. En cap moment es plantejava la possibilitat que els productors realment no estiguessin en condicions d'augmentar significativament la producció davant la demanda creixent, o que, sabent que la festa s'acaba, s'estimin més vendre'l de mica en mica i car que augmentar la producció i vendre'l barat i que se'ls acabi abans.

Aquests dies, però, han estat notícia un parell d'informes que parlen d'un declivi en la producció mundial o de crisi de producció a la vista. Però abans, expliquem la teoria del pic de petroli. El geòleg Marion K. Hubert va proposar que per a una regió geogràfica donada, la producció de petroli segueix una corba en forma de campana: creixement lent, ràpid, lent, màxim de producció, minva lenta, ràpida, lenta i fi de la història. Hubert va estimar amb bastant exactitud quan la producció petroliera dels EUA arribaria al seu màxim, i diferents camps o països petroliers s'han ajustat força bé a aquest model. Vegeu-ne l'article de la Wikipedia. Fa uns anys, Colin Campbell va estimar que el pic mundial de petroli arribaria, precisament, el 2007 mentre altres investigadors en aquesta línia han allargat aquest termini. Un estudi molt recent de l'Energy Watch Group (Crude Oil, The Supply Outlook, pdf) afirma que el pic mundial de petroli es va produir el desembre de 2006 i que d'ara endavant, la producció mundial de petroli anirà cap avall (i sense frens). És un informe de cent pàgines que es llegeix força bé. Del resum executiu:

El principal resultat d'aquesta anàlisi és que la producció mundial de petroli ha assolit el seu màxim el 2006. La producció començarà a decaure a un ritme d'uns quants punts percentuals cada any. El 2020, i més encara el 2030, el subministrament mundial de petroli serà radicalment més baix. Això crearà un desfasament que difícilment podrà compensar-se pel creixement d'altres energies fòssils, de l'energia nuclear o de les energies alternatives en aquest periode.

A diferència d'altre prediccions mundials, no caldrà esperar trenta, cinquanta o cent anys per comprovar si es compleix: en els propers cinc anys podrem saber si, efectivament, el 2006 va ser un màxim de producció, si més no un màxim local.

Alguns dels arguments del l'EWG:

• Els camps de petroli més grans del món van ser descoberts, tots, fa més de 50 anys.
(aquí sembla que no compten Cantarell, del 1976, el gran camp petrolier mexicà, tanmateix en clar declivi)
• Des dels anys 60, els descobriments anuals de petroli tendeixen a disminuir.
• Els anys 60, els nous descobriments de petroli tenien, de mitjana, 520 milions de barrils (Mb) de petroli. Al periode 2000-2005 la mitjana va ser només de 20 Mb.
• Des del 1980, el consum anual ha superat els nous descobriments anuals de petroli (tendència insostenible).
• Fins el dia d'avui s'han descobert més de 47.500 camps de petroli, però els 400 camps de petroli més grans (1%) contenen més del 75% de tot el petroli descobert en tots els temps.
• Amb el declivi dels grans camps de petroli, cal explotar un nombre creixent de camps més petits, que inevitablement s'esgoten abans, portant a la caiguda de la producció, com ja ha passat a moltes regions petrolieres.
• Les tecnologies no convencionals d'explotació de pous es vénen aplicant des de fa 25-30 anys i ja no seran una novetat que permeti augmentar dràsticament la producció durant un periode llarg de temps.
• L'estimació de reserves comprovades+probables ja no augmentarà com ho han fet gairebé sempre, per diferents motius que expliquen els autors.
• Les sorres bituminoses del Canadà també s'inclouen a l'estudi, i no compensaran la caiguda d'altres fonts de cru.
• Les reserves petrolieres de l'Orient Mitjà estan molt sobreestimades per raons polítiques, com les quotes de l'OPEP, que s'atorguen en funció de les reserves de cada país.

L'Agència Internacional de l'Energia (IAE) ha presentat el seu informe (World Energy Outlook 2007). Tot i pronosticar una producció suficient de petroli per satisfer la demanda fins el 2030, també avisen (del resum executiu):

Tot i que s'afegirà més capacitat de producció a partir del nous projectes en els propers cinc anys, no és gens clar que n'hi hagi prou per compensar el declivi en la producció dels camps de petroli actuals i per satisfer l'augment previst en la demanda. No es pot descartar un escassetat de subministrament d'aquí al 2015, inclosa una forta escalada dels preus del petroli.

Això és compatible amb una situació conjuntural, d'incapacitat de desenvolupar nova infraestructura per satisfer la demanda, però també ho és amb l'escenari d'haver deixat ja enrere el pic petrolier. En tot cas, ja no són només els outsiders del club del pic petrolier (cada cop menys outsiders) els qui vaticinen o temen una crisi d'oferta de petroli a curt termini. També la IAE. El temps dirà qui tenia raó, i no caldrà esperar 100 anys.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de novembre 06, 2007

Horabaixa periurbà



A vint minuts del centre de la ciutat hi ha aquest petit pantà amb una presa de terra, un bon lloc per venir a passejar poc abans de la posta de sol, i un punt de sortida per a caminades més llargues per aquesta serra. També hi ve gent a córrer, i m'expliquen que ho fan al migdia, quan els cròtals s'han amagat sota les roques per fugir de la calor. Eeep...


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 04, 2007

Tabasco sota l'aigua

Les pluges van desbordar els rius de Tabasco sobre les seves precàries riberes, i van provocar el negament de la major part de l'estat (70-80%, segons les fonts). Tabasco és una gran plana de 25.000 km2, entre la cua sud de la Sierra Madre Oriental, les muntanyes de Chiapas i el Golf de Mèxic. A Tabasco plou molt, més de 2.000 L/m2 a l'any i, a més, els rius que el travessen recullen part de l'escolament de Chiapas, Veracruz i Guatemala. A llocs de Chiapas cauen prop de 5.000 L/m2 a l'any. Segons la CNA, la conca dels rius Grijalva-Usumacinta té un escolament superficial d'uns 116.000 hm3, el 46% del total nacional.

Normalment, el 30% de la superfície de l'estat ja són llacs o aiguamolls (vegeu aquesta imatge de satèl·lit), i em temo que de manera natural s'inundaria cada any bon part de l'estat, si no fos pels dics de terra compactada que s'aixequen a cada costat dels rius i eviten que les crescudes descarreguin fàcilment sobre la plana. Els dics ja estaven en mal estat a quinze punts de Villahermosa, la capital de l'estat, i amb la crescuda del riu es van trencar o van vessar per diferents llocs, inundant tota la ciutat. Els diaris explicaven que es van posar 880.000 sacs de sorra per reforçar la ribera dels rius, però no va servir de gaire.

El desastre econòmic i humanitari és molt gran, tot i que sembla que per ara només hi ha una persona morta. Centenars de milers de persones van quedar aïllades, moltes enfilades al terrat de casa seva (si tenien la sort que no fos de llauna) i ja es tem que hi pugui haver diverses epidèmies per la situació que s'ha creat. S'indica que els governs no han fet els deures en qüestió d'enginyeria hidràulica, malgrat el considerable flux de fons federals cap a l'estat, i que la política d'embassament de les centrals hidroelèctriques ha afavorit el desastre. Jorge Zepeda en parla avui. Les aigües comencen a baixar, però la recuperació serà lenta i cara.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de novembre 01, 2007

La no-notícia de la selecció d'hoquei patins

He tingut curiositat per veure l'impacte al diari La Vanguardia dels triomfs de la selecció d'hoquei patins a la Copa Amèrica. Independentment del fervor patriòtic que una selecció nacional desperti entre els catalans (generalment, poc), els meus escassos coneixements de periodisme em fan sospitar que sí, que efectivament "és notícia" que la selecció catalana d'hoquei patins participi en una competició oficial com la Copa Amèrica, organitzada per la Federació Sud-Americana, i que, a més, ho faci repartint unes paneres de la mida d'una casa de pagès. Ni que fos per allò de l'home que mossega un gos, hauria jurat que seria notícia en un diari català.

A les 16:20 h del 01/11/2007 m'aplico a revisar el canal RSS d'esports de LV. Després de repassar unes 110 notícies de la darrera setmana, no n'hi ha ni una que parli del safari sud-americà de la selecció d'hoquei patins. Coses de Ca'n Godó...

(No sóc subscriptor de La Vanguardia i no tinc, per tant, accés al diari complet. No sé si a l'edició completa en fan referència).

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, d’octubre 29, 2007

Pistacia mexicana



Algú va arribar al blog tot cercant una imatge de la Pistacia mexicana, un llentiscle americà que ja havia esmentat, i que és inconfusiblement germà del llentiscle mediterrani. Heus aquí dos exemplars d'aquesta espècie, fotografiats per un servidor en algun lloc de la Sierra Madre Oriental. A Mèxic rep el nom de pistache cimarrón o pistacho mexicano. Sembla que també ha rebut el nom sistemàtic de Pistacia texana, i que al sud-oest dels Estats Units en diuen Texas pistache, wild pistachio, American pistachio, o Copall pistachio, segons que ens expliquen a e-nature. Els catalans de Mèxic en diem: llentiscle mexicà, segons una enquesta que he fet (a una sola persona).

El llentiscle mexicà figura com a "vulnerable" a la llista d'espècies amenaçades, segons aquesta fitxa de la UICN, per la pèrdua i degradació del seu hàbitat, degut a l'extensió de l'agricultura i la ramaderia. Suposo que, com les alzines, és una mostra de la flora holàrtica de Mèxic. Amb el llentiscle (Pistacia lentiscus), gairebé omnipresent a Mallorca, i amb els escassos exemplars de Pistacia terebinthus que vaig veure fa anys pel Puig de Massanella i altres cims de la Serra de Tramuntana, el llentiscle mexicà és la tercera espècie de Pistacia silvestre que conec.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, d’octubre 27, 2007

La síndrome del Jamaicón

Parlava amb un company de triar uns estudiants per fer unes estades acadèmiques a Europa, i em deia que vigilés, que n'hi ha que tenen la "síndrome del Jamaicón". Dic: perdona la meva ignorància jamaicana, però explica't una mica...

José Villegas Tavares, el Jamaicón Villegas, era un jugador de las Chivas de Guadalajara, un dels equips de futbol més estimats de Mèxic. Era un gran defensa, va jugar als mundials del 58 i el 62, i va ser vint anys professional. El problema és que quan era a l'estranger trobava tant a faltar Mèxic en general, i la seva mare en particular, que el seu rendiment futbolístic queia per terra. Sense el menjar mexicà tampoc rutllava. A Barcelona en vaig conèixer uns quants, de mexicans amb la síndrome del Jamaicón.

Sealtiel Alatriste [1], escriptor i excònsol mexicà a Barcelona en va parlar en aquest article (pdf) a la Revista de la Universidad de México, segurament el més complet. Aquí l'entrada corresponent a la Wikipedia. No he trobat cap retrat del Jamaicón, tot i que segurament és un dels que surten en aquesta foto de l'equip.

[1] S. Alatriste, de qui un escriptor català contava que en un acte d'homenatge havia parlat sense gaire entusiasme de l'homenatjat, fent-se mereixedor del cognom Hablatristre...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’octubre 25, 2007

Més cels de l'altiplà


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, d’octubre 24, 2007

Mecenatge migratori



Com en tants pobles de Mèxic, en aquesta vila les remeses dels emigrants permeten moltes coses: des de menjar cada dia fins a restaurar l'església del poble, com aquesta de la foto, que ara està essent restaurada, envoltada de bastides (la foto de l'església és anterior). Els emigrants han fet donacions de 30 a 1000 dòlars, fins un total de 14.009. La parròquia ho agraeix amb una llista de donants i donacions.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’octubre 23, 2007

Emissions accelerades

Les projeccions de temperatura dels models climàtics depenen de les projeccions d'emissions de diòxid de carboni en el període d'estimació. Als informes de l'IPCC de 2001 i 2007 es van considerar sis escenaris d'emissions, corresponents a diferents projeccions mundials de creixement demogràfic, econòmic, i diferents graus de substitució de combustibles fòssils.

En un article de Raupach i col·laboradors (pdf) a la revista Proceedings of the National Academy of Science, un grup d'investigadors d'Austràlia, Regne Unit, Estats Units, Alemanya i França publiquen inventaris globals d'emissions de diòxid de carboni per combustibles fòssils en el període 2000-2004. Si no podeu veure l'article complet [1], podeu llegir-ne aquí el resum.

La notícia és que el creixement de les emissions degudes als combustibles fòssils ha passat de l'1,1% anual (període 1990-1999) al 3% anual en el període 2000-2004, superant les previsions més pessimistes dels escenaris de l'IPCC. L'augment és generalitzat, però es deu en un 78% al creixement dels països menys desenvolupats o en desenvolupament, especialment la Xina, amb el seu creixement tan accelerat. Aquests països, amb el 80% de la població mundial, contribueixen (2004) només, encara, al 41% de les emissions mundials. Històricament, des de mitjans del segle XIX, només han contribuït al 23% de les emissions acumulades.

No és clar que aquest ritme de creixement de les emissions es mantingui o augmenti, però si ho fa, les previsions d'escalfament l'IPCC es podrien quedar bastant curtes...

[1] Em sembla que des de Mèxic l'accés a l'article és gratuït. No sé si també ho és des d'Europa.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’octubre 21, 2007

Estímuls al rendiment

L'altre dia comparava els pobres estímuls al rendiment en recerca a les universitats públiques espanyoles amb els estímuls de l'SNI mexicà. Però encara hi ha més estímuls econòmics per al professorat universitari mexicà: els estímuls anuals al rendiment acadèmic. Per qüestions d'antiguitat, jo encara no podia accedir a aquests aguinaldos que dóna el ministeri d'Educació Pública de Mèxic a través de totes les universitats públiques. És una compensació esglaonada, que s'atorga als professors a final d'any, d'acord amb la seva activitat docent, de recerca, de gestió acadèmica, i d'altres. La veritat, no me n'havia preocupat i això del rendiment era, com a molt, un soroll de fons que se sentia per la facultat a mitjan setembre, una fressa de gent omplint formularis (formatos), recopilant "faig constar" (constancias): tothom esprement al màxim les seves activitats de l'any anterior. Només pensava: Mare de Déu, quina pèrdua de temps!

Enguany ja m'ha tocat dedicar tota la setmana passada a aquesta activitat febril, fins i tot afectat per una gastroenteritis, també febril. Però el complement pot arribar a ser molt sucós. El premi, com tantes coses aquí, va indexat en salaris mínims. És a dir, en funció del que hagis fet et paguen tants salaris mínims d'un any. L'import de l'estímul va de zero a onze salaris mínims d'un any. Un salari mínim d'un any són, aproximadament 1.180 EUR, i onze salaris mínims són uns 12.980 EUR. Déu n'hi do la part alta de l'interval, per un sou extra de fi d'any.

Tornem a la universitat espanyola. Ja havíem parlat dels sexennis de recerca. Parlem dels quinquennis: els quinquennis d'activitat docent es concedeixen pràcticament de manera automàtica, si la cosa no ha canviat, i es concedeixen per a la resta de la vida laboral, com els sexennis. Aquests quinquennis són, doncs, com uns triennis d'antiguitat, però de cinc anys. La manca d'estímuls econòmics efectius a les universitats espanyoles es podria resumir en: nosaltres et paguem dos o tres mil euros nets al mes. Si amb això vols treballar, treballa, serà que hi passes gust. Si no vols treballar, se'ns en fot.

Jo sóc dels que hi passen gust, de manera que espero obtenir - aquí sí, a Mèxic - la meva sucosa compensació pel guster que vaig passar l'any passat..., tot i que encara quedaré força lluny dels onze salaris mínims d'un any.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’octubre 16, 2007

Etanol de blat de moro: no pas a Mèxic

El 26 d'abril, el Congrés mexicà va aprovar la Llei de bioenergètics, que contemplava la fabricació i comercialització d'etanol a partir, sobretot, de canyamel i blat de moro. A primers de setembre, el president Calderón va vetar la llei, en un ofici que va enviar al Congrés, per uns motius que vaig trobar una mica críptics, i també perquè no contemplava altres fonts energètiques, com la cel·lusosa.

Ara, s'ha aprovat en comissió a la Cambra de Diputats la que serà la nova Llei de bioenergètics, una llei en que es prohibeix l'obtenció d'etanol de blat de moro, a no ser que hi hagi excedents d'aquest cereal certificats pel govern federal. S'ha aprovat per consens dels grups parlamentaris, i hem de suposar que s'ha negociat amb l'executiu, després del veto de fa un mes i mig. No es pot assegurar que no s'arribi a obtenir etanol de blat de moro, però, de moment, s'ha condicionat el procés a uns excedents que, si es refereixen a la producció nacional d'aquest cereal, altament deficitària, és difícil que existeixin en els propers anys. La intenció és no augmentar la pressió sobre el preu de la tortilla, que ha estat enguany un problema polític del govern de Calderón. Normalment, res és el que sembla, però sembla que els dubtosos beneficis ambientals de l'etanol de blat de moro no s'estendran a Mèxic.

Enrabiada d'Espino

Canviant de tema, el president del PAN (Partit d'Acció Nacional), Manuel Espino ha fotut una bona andanada contra el sector calderonista del PAN, que està decidit a desplaçar-lo de la direcció del partit, a ell i a bona part de l'extrema dreta que controla el PAN des de, com a mínim, el 1999. Aquest article d'Espino serà, de ben segur, notícia, perquè és antològic. Si comentàvem que qui s'enfada perd (el que se enoja pierde), sembla que Espino ho hagi perdut tot...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, d’octubre 15, 2007

Recerques improbables

Crec que va ser Llorenç Valverde qui fa uns anys em va descobrir, al seu blog, els premis "Ig Nobel", que cada any guardonen recerques científiques la utilitat de les quals sembla, si més no, dubtosa. Són descobriments que "primer fan riure la gent, i després la fan pensar", segons una apreciació potser massa benèvola de la revista Nature. No rigueu: qualsevol mortal sotmès al publish or perish corre el risc d'acabar publicant alguna cosa digna de concursar als Ig Nobel. De fet, a les dues darreres edicions dels Ig Nobel la participació catalanoparlant ha estat notable, amb investigadors de Catalunya i el País Valencià. Vaig tenir el gust de conèixer un dels guanyadors, abans que accedís definitivament a la posteritat dels Ig Nobel.

Tanmateix, com que no tothom pot aspirar a tan incerta glòria, els mateixos que atorguen els Ig Nobel publiquen la revista Annals of Improbable Research, i un blog (Improbable Research) on cada dia de cada dia publiquen una o dues notícies sobre recerques "improbables", curioses o, fins i tot, escatològiques. L'editor de la revista, Marc Abrahams, té una secció titulada Improbable Research al diari britànic The Guardian.

Una nit d'insomni em vaig fer un tip de riure repassant les notícies dels darrers dos mesos. Algunes de memorables:

The rhinoceros and you

Infinite monkey theorem - proved?

Yet another rectal explosion


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’octubre 14, 2007

Frankfurt des de la "nopalera"

Independentment del que sigui o deixi de ser la cultura catalana, la literatura en llengua catalana (coneguda habitualment com a literatura catalana) mereixia de sobres, i a més ho necessitava, presentar-se com a "país convidat" (gastland) a la Frankfurter Buchmesse, sense altra companyia que ella mateixa, per tal de situar-se com a producte clarament diferenciat al mercat internacional del llibre, sense que ningú absolutament s'hagués de molestar per aquesta "posada de llarg". No es pretén vendre en un mateix anunci la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, i hauria estat ridícul haver-ho intentat.

Aquest extraordinari accés diferenciat i directe al mercat europeu i mundial de traduccions, que representa la Fira de Frankfurt, era necessari perquè les traduccions al mercat espanyol no han estat mai internacionalment un indicador fiable de la qualitat literària o comercial d'un producte editorial en català: el mercat espanyol refusa, en general, les traduccions del català, com és ben sabut. Abans de Frankfurt 2007, el raonament dels editors europeus devia ser: si l'obra no es tradueix a l'espanyol, o la traducció a l'espanyol no es ven, per què n'haig de comprar els drets? En una entrevista a Catalunya Ràdio, el mateix director de la fira, Jürgen Boos, recordava que un llibre de Maria Barbal havia tingut cinquanta (50?) edicions a Catalunya i una sola Espanya. Hem de dir que alguns autors ja havien superat aquest parany abans de Frankfurt, fins i tot amb algun èxit sonat a Alemanya.

Naturalment, no es podia esperar la simpatia de la premsa espanyola cap al protagonisme de la literatura catalana, ni la simpatia dels corresponsals alemanys que des de Madrid repeteixen com a lloros els arguments de la Brunete mediàtica (inclòs El País, pel que fa a aquesta qüestió). Uns corresponsals a qui deu semblar molt natural que es pugui invitar la literatura neerlandesa (Flandes i Holanda, el 1993) sense plantejar-se per un moment si la literatura francòfona de Bèlgica hi hauria d'acudir o no.

I amb tot això no pretenc que Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza no pertanyin a la cultura catalana. M'he llegit, he devorat amb plaer, gairebé tot el que ha escrit Marsé, i vaig xalar amb un parell de llibres de Félix de Azúa, tot i que m'adormia amb Vázquez Montalbán, tret de Galíndez. Evidentment, no comparteixo bona part del projecte nacional d'algunes d'aquestes persones, però em sembla perfecte que la Generalitat els promogui com a part de la marca Catalunya, i que els presenti quan convingui, per exemple quan Espanya torni a ser la gastland de Frankfurt, o el dia que Frankfurt convidi la literatura espanyola que es fa a Catalunya, o el dia que la Generalitat vulgui presentar conjuntament les dues literatures: totes dues formen part del potencial cultural, exportador i creador d'imatge de Catalunya. Però, insisteixo, la literatura catalana, que d'altra banda transcendeix Catalunya, mereixia i necessitava els focus de Frankfurt aquesta vegada.

Ara bé, la pregunta és: com s'hi ha arribat, a Frankfurt? La literatura catalana ¿hauria obtingut aquest espai exclusiu a Frankfurt sense el precedent bilingüe de Guadalajara i sense una presència bilingüe probablement promesa als alemanys o sobreentesa per ells? "La cultura catalana" va ser el "país convidat" a la FIL de Guadalajara (Mèxic) el 2004. La mateixa coalició de govern que va portar escriptors en català i en castellà a Guadalajara sota el cartell de "cultura catalana", és la que ha portat a Frankfurt, sota el mateix cartell, només la literatura catalana. El disseny de l'estand català a Guadalajara, es pot entendre de diferents maneres, una d'elles com a cant al bilingüisme: fins i tot el lema homònim del convidat es duplicava en els plafons de Tàpies. Vegeu-ho aquí.

Recordo que poc després de la FIL de Guadalajara es va a començar a parlar de Frankfurt. Sense conèixer el tema de prop, puc legítimament conjecturar que als alemanys els va agradar la presentació de Guadalajara, on les dues literatures es presentaven oficialment. Puc pensar que els organitzadors de la Buchmesse entenien i esperaven que les dues literatures hi fossin presents, i que sota aquesta premissa es van interessar per "la cultura catalana" com a convidada. Si va ser així, no m'estranyaria que s'haguessin pogut sentir poc o molt decebuts pel rumb que va prendre la cosa. Potser aquest tortuós camí era l'únic per aconseguir el merescut protagonisme a Frankfurt. Pel que fa a la bilis segregada a Espanya i a Alemanya, com deia Dalí en bilingüe: Que hablen de mí, aunque sea bien. O, com, dirien per aquí: No soy monedita de oro, pa' caerle bien a todos.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr