dissabte, de desembre 30, 2006

Aturada a Guanajuato

.


El meu metge m'havia assegurat que a León, Gto., trobaria unes sabates especials que fabriquen als EUA, sense haver d'anar a la frontera de Texas, que es troba francament lluny, a vuit o deu hores de camí. No vaig trobar les sabates promeses, a León, però en vaig comprar unes de semblants i, de pas, vaig visitar Guanajuato. Feia més de tres anys que no venia a Guanajuato, ciutat declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Va ser un retrobament feliç, malgrat el tràfic feixuc que omplia de cotxes els carrerons virreinals i costeruts de la ciutat, obligant els vianants a amuntegar-se a les voreres. Em va agradar molt tornar a passejar pels carrerons de Guanajuato, una combinació de bellesa arquitectònica i urbanística amb una explosio de comerç formal i informal, on fins i tot és possible assaborir - increïble - un gelat d'avellana!

Els turistes mexicans omplien els carrers i només de tant en tant veies uns gringos o uns alemanys amb la seva guia Lonely Planet. Famílies de paisanos (emigrants mexicans als EUA) practicaven el bilingüisme pels carrers de la ciutat: anglès amb els fills, espanyol entre els adults. Va ser una visita ràpida, de poques hores, que va donar per visitar el mercat Hidalgo (i comprar-hi un rellotge de plàstic, que ja no funciona), veure un parell d'esglésies, i la zona dels teatres, i dinar en un restaurant cèntric, un xibiu de caçar tords, que diria el meu avi. A les esglésies de León i Guanajuato exhibien amb orgull les imatges dels màrtirs de la guerra cristera, beatificats recentment per Benet XVI, entre ells el missioner claretià de Taradell, Andreu Solà Molist, el de la dreta a la foto de la dreta. Llegeixo que van ser afusellats amb la improbable acusació d'haver fet descarrilar un tren.



Sortint de la ciutat, és un plaer travessar la Sierra de Guanajuato, uns turons que sorprenen, ja siguin pelats o recoberts de bell bosc mediterrani.




dimecres, de desembre 27, 2006

Joan Oliver, negacionista de manual

.

Fa un parell de mesos vaig fer un intent de sistematitzar un argumentari negacionista del canvi climàtic, amb sis etapes que van recorrent els negacionistes a mesura que es van quedant sense arguments, a les que un amable lector n'hi va afegir una setena. Joan Oliver, negacionista de manual, havia arribat a l'argument número 5, sense haver abandonat necessàriament altres arguments més primaris.

Després que The Economist dediqués un número a la ciència i a l'economia del canvi climàtic, potser Oliver va començar a pensar que s'ho havia de fer mirar. O no. Després de l'avenç que ha publicat El País del proper informe de l'IPCC sobre el canvi climàtic, sembla que Joan Oliver, sense fer exactament un acte de contrició, ha simulat un propòsit de l'esmena, però no ha dit els pecats al confessor, ni pensa fer cap penitència: simplement ha passat de l'argument número 5 al número 6. Potser al 7, si m'apureu. En el fons, és l'apriorisme que l'economia del carboni ha de quedar intacta, amb canvi climàtic o amb sense. Tant de bo que hi hagués una manera econòmica i ecològica de seguir cremant carboni sense alliberar gasos hivernacle, i tant de bo el lobby del carboni la trobés, però de moment les propostes de segrest de carboni no són gaire prometedores. Tampoc ho és Kyoto, que és totalment insuficient. En tot cas, sembla que retallar dràsticament les emissions de gasos hivernacle (prevenció i/o captura) seria una eina fonamental per frenar el canvi climàtic. Ara ja és molt segur que tenim i tindrem canvi climàtic antropogènic per molts anys, i que és una decisió política decidir si el volem combatre o no, i com. Sembla que si no el combatem efectivament l'haurem de pagar, i serà car.

Pel què fa a les tecnologies que Oliver espera que el salvin del mil·lenarisme, cal dir que les crisis del petroli no s'han superat només amb més tecnologia d'extracció de petroli, sinó amb tecnologies de combustió i de disseny de vehicles més evolucionades, amb més eficiència energètica, que en el cas dels vehicles han limitat el consum (i les emissions de CO2, per cert) per quilòmetre. Sembla que l'estratègia per al control del canvi climatic serà necessàriament de prevenció d'emissions i, perquè no, de captura d'emissions. Però no només de captura: l'enginyeria ambiental moderna ha establert ja fa un temps que les tecnologies de tractament final (end-of-the-pipe solutions), com a solució única, són un enfoc obsolet de la problemàtica ambiental.
.

Gertz Manero i la Madre Patria

.
Mentre alguns relaten i vaticinen (i somnien?) diàriament la destrucció i la fi d'Espanya i de la democràcia espanyola, un mexicà il·lustrat però una mica innocent ha agafat un telescopi, l'ha enfocat cap a llevant, i ens presenta una Espanya resplendent, una mare pàtria com un far majestuós que hauria d'il·luminar el camí d'aquesta filla mestissa que és Mèxic. És Alejandro Gertz Manero, en aquest article (Ejemplo español) a El Universal. Alejandro Gertz és doctor en Dret per la UNAM, i va ser ministre federal de Seguretat Pública amb Vicente Fox.

Si fa uns anys encara es podia sentir allò de pero si en España están peor que aquí (tot i que ja feia temps que ja no era així), darrerament el procés espanyol dels darrers trenta anys és posat com a exemple que hauria d'haver servit a Mèxic. No és gaire comú que un mexicà parli seriosament d'Espanya com a Madre Patria, però Gertz comença així, aparentment sense ironia:
En menos de 40 años nuestra madre patria, España, nos superó con creces...

Hi ha unes quantes veritats, també molta poesia, en aquest article, com quan diu que tothom té accés a una alimentacio excel·lent, que es fa palesa en la belleza y gallardía de la mujer española actual. Olé! Recomano l'article.
.

dimarts, de desembre 26, 2006

Reflexió del dia de Sant Esteve

.

El nacionalisme català hauria volgut que Espanya fos com Bèlgica, i Catalunya com Flandes (per començar, és clar). Però sembla més probable que Catalunya sigui com Bèlgica, i Castellfollit de la Roca, per exemple, com Flandes. Això sí, una Bèlgica sense seure al Consell Europeu. Potser una Bèlgica convertida en territori d'ultramar de França. Odioses comparacions...
.

divendres, de desembre 22, 2006

Estreno Movistar mexicà

.
He estat tres anys i mig posant el meu gra de sorra diari per fer de Carlos Slim un dels homes més rics del món. Avui he canviat Telcel, el servei de mòbils de Telmex, per la versió mexicana de Movistar, que molta gent pronuncia Movi-Estar (que m'expliquin d'on surt la E). Jo dic Movis-tar, per entendre'ns. Pot semblar mentida, però aquí ser client de Telefònica és afavorir la competència i lluitar contra el quasimonopoli [de Telmex]. Tanmateix, encara segueixo engreixant l'amo Slim amb la telefonia fixa i l'ADSL, que, per cert, ja em dóna la increïble velocitat de 420 kbps.

Movistar ja té 5,6 milions de clients a Mèxic, i ara ofereix una tarifa única per a tot el país, eliminant així les tarifes de llarga distància en mòbils (després de tres anys i mig, jo encara no he entès el sistema Telcel de prefixos i tarifes, que cal marcar i pagar segons que la persona que truquis tingui un número local o no, i es trobi o no en el seu territori local). A part, Movistar et dóna un any de trucades gratuïtes a un sol número de mòbil, i et permet trucar a uns quants mòbil i fixos de tot el país per 1.15 pesos el minut, que no està malament. La tarifa única normal és 3,45 pesos el minut a tot el país, IVA inclòs, que no sé si es poc o molt.

Tanmateix, la xarxa comercial de Movistar encara és precària a Mèxic. A la meva ciutat, que té bastants centenars de milers d'habitants, només hi ha dues botigues Movistar. El territori amb cobertura és segurament més restringit que el de Telcel (tampoc és cert que tot Mèxic sigui "territori Telcel"). Però Movistar cobreix les principals rutes i ciutats. Ara fa un any a Jalpan, Qro., no hi havia cobertura de Movistar, però tampoc de Telcel PCS (només Telcel GSM). En fi, si em quedo en pilotes al mig de la ciutat, ja us ho faré saber. Per si de cas, encara no llençaré el meu Samsung de Telcel del 2003, que, aquest sí, ja no li entren les trucades la major part del temps.

El meu primer mòbil del món va ser el Samsung mexicà del 2003. Ara m'he comprat un Motorola amb càmera (suposo que ja no fan mòbils sense càmera). I sembla que em podré estrenar en l'internet mòbil GPRS, a un preu de 12 cèntims de peso per KB, 0,9 cèntim d'euro. 1 MB = 120 pesos? M'ho pensaré...
.

El grossa

.


Coses de la traducció automàtica, o vés a saber...

Bones festes! - Molts d'anys!
.

dimecres, de desembre 20, 2006

Fil·loxera nopalera?

.
Els huracans de l'any passat van portar la cuca de la figuera de moro de Cuba a Isla Mujeres, una petita illa al nord-est de Cancún. És una papallona que pon els ous dins la fulla de la figuera de moro. De les larves creixen les cuques, que es mengen la fulla per dintre i tenen efectes devastadors sobre la planta, el nopal, que diuen aquí. Sembla que la cuca ja ha arribat per la mateixa via aèria als EUA.

Aquesta plaga amenaça pel nord i el sud la producció mexicana de nopal (570.000 tones anuals). La Voz (Argentina) publica la notícia, d'Associated Press, on també expliquen que aquesta plaga, d'origen argentí, va arrasar milions d'hectàrees de figueres de moro a Austràlia, on era una planta introduïda.

Esperem que aquesta cuca nopalera no sigui l'equivalent mexicà i figueraire de la fil·loxera...

Al Google: polilla nopal "Isla Mujeres"
.

diumenge, de desembre 17, 2006

Distribució de rendes a Mèxic

.
.

M'intrigava quina era la meva ubicació dins el diagrama de distribució de rendes a Mèxic, de manera que vaig cercar, i trobar fàcilment, aquest diagrama, més aviat una taula, en aquest document (pdf) de l'INEGI. La meva renda no serà del domini públic, però val la pena presentar el diagrama. Al document enllaçat figura la distribució de rendes de l'any 2005, per decils. Els decils corresponen a les llars, és a dir, s'ordenen les llars per ingressos creixents declarats a les enquestes de l'INEGI, i s'agrupen per decils. Les rendes que vénen al document són els ingressos per capita de les persones que viuen a les llars, expressats com a renda per capita mitjana de cada decil. De fet, al document vénen com a ingressos trimestrals per capita, en pesos mexicans constants, tot i que no s'indica l'any de referència. Jo he convertit les xifres a ingressos anuals per capita en euros, amb un canvi de 14,1172 EUR/peso, el canvi d'ahir a la nit a xe.com. Aclariment: el caràcter decimal és la coma, i faig servir el punt per separar els milers.

Els nou primers decils tenen un creixement relativament moderat de la renda, però el decil superior (X) té uns ingressos mitjans d'11.444 EUR/any, que és 2,7 vegades els ingressos del decil immediatament per sota (IX), i 32 vegades els ingressos del decil inferior (I), que són, només, 361 EUR/any, poc menys d'un euro al dia. El 20% que guanya més, guanya 15,2 vegades que el 20% que guanya menys.



Aquesta figura mostra la distribució de rendes dels anys 2000 i 2005, que gairebé corresponen amb l'inici i el final del sexenni de Vicente Fox, o bé a les dues darreres legislatures completes del Congrés, que són triennals. Pràcticament no han variat la renda mitjana ni la distribució de rendes a Mèxic durant l'interval considerat. L'augment de la renda mitjana ha estat del 6% per al conjunt del període, i la distribució pràcticament no s'ha mogut. Si es mira el detall, el creixement percentual de les rendes més baixes ha estat més alt que el de les altes. Per exemple els decils I i II han augmentat les seves rendes en un 18-20% en el periode. Correcte, però jo diria que el 20% de "zero" és... "zero".

Certament, i a diferència d'altre sexennis, no hi ha hagut un daltabaix, i les rendes a la pràctica s'han mantingut o han augmentat lleugerament, però evidentment, calen canvis substantius en la renda per capita i en la seva distribució perquè milions de persones puguin sortir de la pobresa.
.

Futbol "sud-americà"

.
Fa uns dies, el Pachuca, un equip de l'estat d'Hidalgo (centre de Mèxic), es va proclamar campió de la Copa Sud-americana de Futbol, en la final que va jugar a Xile contra el Colo-Colo. És el primer cop que un equip mexicà guanya aquesta competició. Per als qui encara pensen que Sud-Amèrica comença a Tijuana (que n'hi ha uns quants), haurem de recordar que Sud-Amèrica comença físicament a l'istme de Panamà (políticament comença a Colòmbia), i que Mèxic pertany majoritàriament a Nord-Amèrica, mentre que un tros del sud-est mexicà pertany a l'Amèrica Central. Futbolísticament, Mèxic pertany a la Concacaf, la confederació nord-americana, centreamericana i del Carib. Des del 2005, Mèxic juga, per invitació, a la Copa Sud-Americana.

La glòria sud-americana del Pachuca es va veure ràpidament apagada per la derrota contundent de l'Amèrica pel Barça (4-0), a la Copa Mundial de Clubs o Copa Intercontinental. Aquí s'ha parlat d'humiliació, també pel fet que el mexicà Márquez els fes un gol. Algun comentarista polític mexicà va aprofitar per evocar tots els mals de la societat mexicana com a culpables del fracàs futbolístic. Per cert, la jugada del primer gol va ser espectacular.

Bé, el futbol sud-americà de veritat (Internacional de Porto Alegre) ha derrotat el Barça a la Copa Intercontinental. Sort que no m'he llevat a les quatre de la matinada, hora del centre de Mèxic, a veure el partit!

Beta Blogger

Ja m'he passat al Beta Blogger, sense grans accidents ni beneficis. Em sembla que els lectors no ho notaran, perquè he corregit un per un els caràcters estranys que m'han aparegut a la barra lateral, en substitució dels accents i el punt volat. Potser un quart d'hora de feina. De moment no faig servir l'eina de categories o etiquetes.
.

divendres, de desembre 15, 2006

No és notícia que assassinin el cosí de la dona del President

.
Cap al migdia de dimecres es va fer públic que havien assassinat de tres trets Luis Felipe Zavala, cosí germà de Margarita Zavala, qui és l'esposa del President Calderón. La notícia, repartida en tres notes, va estar en portada de El Universal durant unes hores. També se'n va parlar als telenotícies del migdia. La notícia era cridanera: mentre Felipe Calderón inicia una ofensiva contra el narcotràfic, de dimensions inèdites en els darrers anys, el seu cosí polític mor executat en un crim, l'autoria del qual podria ser del crim organitzat. Una coincidència? Un missatge del crim organitzat a Felipe Calderón?

El cas és que a la tarda la notícia havia desaparegut de la portada electrònica de El Universal, i ja no se'n va parlar als telenotícies del vespre (ni al Canal Once ni a Azteca 13). Una consigna de Los Pinos? D'això no se'n parla? Per a alguns, això no havia de ser notícia. Finalment, ahir dijous se'n va acabar parlant a la ràdio, i a algunes cadenes de televisió, tot i que no es va fer cap anàlisi política del fet.

Després, alguns diaris han comentat que el crim podria tenir a veure amb una de les activitats empresarials de la víctima (curses de cavalls i apostes entorn d'aquesta activitat). Però dubto que ho arribem a saber. Vegeu les declaracions (Proceso) del ministre de Seguretat Pública Federal.

La guerra de TV Azteca

Fa potser quinze dies, a Azteca van presentar un reportatge sobre el suposat monopoli de la família Saba sobre la distribució de medicaments a Mèxic, i el conseqüent encariment excessiu de les medecines al país. Vaig pensar: a) Aquest és el tema d'avui (un més) al miniespai de denúncia del telenotícies d'Azteca, i b) Des de quan a TV Azteca els preocupen els monopolis?

L'endemà, a Azteca tornen a denunciar el "monopoli" dels Saba i dic: ep! aquí hi ha una campanya en forma, de la televisora contra la família Saba. Quan van denunciar que ara els Saba es volen associar amb una companyia estrangera (oh!, estrangera!), la General Electric (presentats com en Banyeta Verda), vaig pensar: que potser GE i els Saba volen muntar una nova cadena de televisió? I, efectivament, així és. Al final hem sabut que aquesta dèria antimonopoli de TV Azteca és completament interessada. Article al respecte a Sentido Común. Sembla ser que Televisa ha muntat també la seva campanya.

Pel que fa al preu dels medicaments, no he pogut comprovar si Casa Saba és un monopoli, ni si és la principal culpable del seu preu. Ara bé, una mateixa medecina (Oranor), que m'ha tocat comprar recentment costava uns 125 pesos en una farmàcia i uns 240 pesos en una altra. Realment convé fer un petit tour per les farmàcies, abans de comprar un medicament.
.

dimarts, de desembre 12, 2006

Diada guadalupana

..
Ha estat una jornada guadalupana completa. El sector mexicà de la tercera edat es va quedar ahir a la nit a casa veient les mañanitas que li canten a la Mare de Déu de Guadalupe passada la mitjanit, i que avui al matí seguien transmetent per Televisa. Missa a la catedral local, i visita a la basílica de Guadalupe (també local, no a la Villa del DF), on la meva sogra ha demostrat, com cada any, la seva habilitat per saltar-se una cua de dos-cents metres, de persones que esperaven per entrar al temple. Enguany, l'argúcia ha estat entrar per la porta de sortida, a contra corrent d'un riu de gent que venia de veure la marededéu. La qual cosa té mèrit als vuitanta anys. En acabat hem hagut d'anar a la farmàcia a comprar uns parches El Gallo, per als seus peus, no sé si com a conseqüència de les trepitjades que pot haver rebut en el seu devot nedar contra corrent. O potser és coincidència.

Ja que parlem de devocions, l'alcaldessa de San Luis de la Paz, Guanajuato (un poble de què vaig parlar fa un temps, i un dels primers que ha visitat Felipe Calderón), la senyora Guadalupe Villegas Vargas, ha fet tota una declaració de principis panista, segons que explica El Universal:

"Soy completamente mocha y completamente panista"

(mocho=molt devot o que fa veure que ho és)

Forces federals a Michoacán

De fa uns anys hi ha una eclosió del crim organitzat a Michoacán, l'estat natal de Calderón. Enguany, s'ha arribat a nivells alarmants, amb 542 assassinats, a data d'ahir, lligats als narcotraficants. Les policies municipals i estatal estan desbordades, i el govern federal ha decidit enviar-hi uns 7.000 efectius entre Exèrcit, Marina i policia federal. L'escepticisme és general entre els comentaristes polítics. Jo penso que calia una acció d'aquesta mena, però no crec que n'hi hagi prou. Potser hi haurien d'enviar més gent, i també uns quants experts en finances, blanqueig de diner, i canviar tota l'estructura policíaca i judicial. I que la situació econòmica i cultural millorés molt a l'estat. Difícil, la cosa.


diumenge, de desembre 10, 2006

Arcaismes i pseudocatalanismes

.

Joan Josep Isern parla avui del mot aguinaldo, un terme que els meus avis feien servir amb tota naturalitat (s'aguinaldo, és clar), i que els meus pares ja diuen (o deien!) en to irònic, com en cursiva. Sense reivindicar-lo per al català, haig de dir que aquest mot, força relicte en l'espanyol d'Espanya, és ben viu a Mèxic, i jo l'he sentit i fet servir moltes vegades aquests dies, esperant, precisament, que me'l paguin dimecres o dijous de la setmana que ve, amb la primera quincena del desembre. A Mèxic es paguen els sous per quinzenes, de manera que quincena també és un sinònim de salari (ya me pagaron la quincena), de dia de pagament (hoy es quincena). Fins i tot, de la dona els homes en diuen, irònicament, la dueña de mis quincenas. Aquesta asincronia lèxica (paraules com aguinaldo, o encara més, fierro, que ja són arcaismes a un costat de l'Atlàntic, però no a l'altre) te la trobes cada dia a Mèxic. De manera semblant passa amb el català i la Mediterrània.

Una altre aspecte curiós són les paraules que en català són distintes de l'espanyol d'Espanya, però sonen pràcticament igual que en l'espanyol de Mèxic. Per exemple, amb sang, suors i llàgrimes s'ha aconseguit que els catalanoparlants no facin servir tant el castellanisme concejal: en català es diu regidor, que és exactament com es diu a Mèxic. Igualment, en català el local on es canvien els esportistes no és el vestuari, sinó el vestidor, que és com es diu al país asteca. En català no hem de dir tràfic (de vehicles) sinó trànsit. Tránsito és com ho diuen aquí.

Quan sento a dir regidor, vestidor, tránsito o arracada als mexicans, m'imagino imaginaris manlleus del català: serien pseudocatalanismes de la parla mexicana.
.

El Firefox a Cartes de Mèxic

.
Veig a Bitassa que s'han fet públiques les estadístiques del Firefox a Europa. Bon moment per esmentar que el 31% dels visitants de Cartes de Mèxic hi arriben amb el Firefox (vegeu aquí el pastís amb les estadístiques dels navegadors: varia contínuament), en comparació amb la mitjana europea del 23%.
.

divendres, de desembre 08, 2006

"Balean a franelero"

.
Balean a franelero en la Doctores

Notícia un pèl surrealista. Interessant, també, lèxicament: franeleros, balear, luego de, policíaco, colonia, la Doctores,... Us deixo uns quants deures del que seria un classe d'espanyol per a catalans, ara que fa tants anys que en Barnils ja no les dóna.

Els franeleros són pesadets, però no porto mai pistola per fotre'ls un tret. Més aviat em pregunto si ells no en portaran...
.

Amenaces a Gutiérrez Vivó

.
[Estimats mexicaires, em preparo per tornar qualsevol dia a Xile, aquest cop a veure jugar la selecció catalana d'hoquei patins, una bona excusa per degustar un parell d'empanadas de pino... No sé si quan algú va parlar de "Barcelona, ciutat llatinoamericana" es referia a això. Segurament no.]

Dit això, el tema és un altre. José Gutiérrez Vivó és un pioner de la llibertat d'expressió a la ràdio mexicana i porta més de trenta anys fent ràdio amb una independència molt remarcable, i amb rècord d'audiència al país. Jo no el sento gaire, perquè no m'agraden alguns dels seus tics i el temps excessiu que dedica al tràfic i a la crònica local del DF. Aquests dies ha estat explicant algunes de les males jugades empresarials que li han fet, amb l'anuència de l'anomenada parella presidencial (Fox-Sahagún), que li han suposat perdre la difusió del seu programa per FM. Ara transmet únicament per AM i pel canal 152 d'Sky (i internet, és clar).

A Gutiérrez Vivó li acaben de donar el Premi Nacional de Periodisme, i en la concessió del premi ha fet públiques la fatxenderia i les amenaces més o menys velades del nou equip presidencial envers ell i el seu programa. Comencem bé, si aquesta ha de ser l'actitud de l'administració de Calderón cap als mitjans de comunicació...

Sobre l'invent infame de la "cadena nacional", que jo esmentava l'altre dia, i la política de mitjans de Calderón, un article bastant incissiu de Raymundo Riva Palacio.
.

dimarts, de desembre 05, 2006

Zum-zum polític

.
Amb el canvi de president i els esdeveniments de la setmana passada, cada dia hi ha novetats a l'escenari polític. En faré cinc cèntims, per al públic mexicaire.

Allunyament PRD-AMLO?

S'ha començat a escenificar l'allunyament entre sectors moderats del PRD i AMLO, un fet llargament vaticinat però que no acabava d'arribar. En aquest article d'avui a El Universal, Salvador García Soto en dóna detalls sucosos. Una precaució: qui parla d'aquest allunyament el sol desitjar, i sol aplicar una mica de wishful thinking o, perquè s'entengui: qui té gana de porc, ses orelles li grunyen...

Parla l'enquestadora d'Obrador

Han estat notícia les recents declaracions de la prestigiosa enquestadora Ana Cristina Covarrubias, a qui AMLO va encarregar les enquestes de la campanya presidencial. En primer lloc, Covarrubias va dir que la diferència AMLO-Calderón es va anar reduint després del gener (14 punts), de manera que les set darreres enquestes ja no es van publicar, "per respecte al client". En segon lloc, la setmana de les eleccions, l'avantatge d'AMLO sobre Calderón era només d'un punt (1%). Ho expliquen a Milenio i també a Vanguardia. En tercer lloc, l'enquesta feta per Covarrubias el mateix dia de les eleccions, tancada a la mitjanit de la diada electoral, donava un 1% d'avantatge a Calderón (finalment va ser un 0.5%). És estrany que una enquesta del mateix dia de l'elecció es conegui a mitjanit, quan normalment el client vol saber el resultat en tancar les urnes. Vegeu el Bajo reserva d'ahir a El Universal.

Si tot això és cert (no he trobat la ponència de Covarrubias al simposi de Cuernavaca on va parlar), Obrador sabia perfectament que les eleccions venien molt igualades, i que ell no disposava en cap cas dels deu punts d'avantatge que predicava. Quan la nit electoral va afirmar que les seves dades eren que tenia 500.000 vots d'avantatge (1%), es devia referir, en el millor dels casos a l'enquesta darrera enquesta de què havia disposat abans de les eleccions. O no tenia les dades de l'enquesta de la diada electoral o, en el pitjor dels casos, tenia el resultat de Covarrubias, que li donava un 1% d'avantatge a Calderón.

L'Estat Major Presidencial a la sala de sessions del Congrés

També s'ha sabut que no eren només els panistes qui protegien la tribuna del Congrés: nombrosos membres de l'Estat Major Presidencial van entrar a la sala per definir estratègies i organitzar els panistes en la seva estratègia per assegurar l'entrada de Calderón.

Quinazo recomanat: foxazo

Quan Salinas va arribar - qüestionat - al poder, va decidir demostrar la seva autoritat fotent a la presó un sindicalista anomenat "la Quina". D'això se'n va dir el quinazo. El quinazo de Zedillo sembla que va ser fotre Raúl Salinas a la presó. Ara, diferents comentaristes polítics reclamen o recomanen un quinazo de Calderón. L'altre dia Jorge Zepeda recomanava llençar la cavalleria contra la família política de Vicente Fox: els Briviesca, fills de Martha Sahagún, que han fet i desfet durant el passat sexenni. Hi afegeix Zepeda la caiguda d'Ulises Ruiz, governador de Oaxaca. De moment, l'únic quinazo que hi ha hagut ha estat un appazo: la detenció i l'empresonament de Flavio Sosa, el líder de l'APPO, i el seu germà, acusats dels estralls causats durant els aldarulls, especialment els de la setmana passada.

Proposta de pressupost 2007

Calderón ha enviat al Congrés el pressupost per al 2007: 2,23 bilions de pesos. Equival a 154.000 milions d'euros. La despesa pública mexicana serà d'uns 1.500 EUR/habitant. Poc més d'una tercera part de la despesa pública no financera per habitant prevista a Espanya per al 2007 (4.300 EUR/hab).
.

diumenge, de desembre 03, 2006

Marianne cansaladera

.


Una espècie de Marianne cansaladera i barcelonina, però pastorívola, ens anuncia aquest llom embotit de San Miguel de Allende, Guanajuato, sobre un escut amb les quatre barres, tot dins un cercle amb els colors de la bandera del regne d'Espanya. Des de 1930. Eclecticisme de supermercat.
.

divendres, de desembre 01, 2006

1 de desembre de 2006

.
Les muntanyes russes de la política mexicana no deceben (això sí que és un Dragon Khan!), i avui, 1 de desembre, hem viscut el loop més emocionant d'aquesta atracció mecànica nacional dels darrers temps. Aquests mesos, Calderón ha fet cara de circumstàncies. Una victòria ajustada en unes eleccions i un sistema electoral qüestionats; un PAN que no és exactament de la seva corda, amb un Manuel Espino delerós de prendre-li el protagonisme i la iniciativa; un ex-contrincant de les primàries del PAN, Santiago Creel, liderant el grup panista al Senat. Un demagog arrossegant masses (minvants, però masses) al carrer. Un PRD amenaçant d'impedir la presa de possessió de Calderón al Congrés, on hi va haver ball de bastons fa tan sols tres dies. El polvorí de Oaxaca empitjorant durant setmanes, i gravitant com un passiu polític a heretar pel president electe. Li ha tocat callar molt, a Calderón, i avui era un dia clau.

Lluita pels accessos a la sala de sessions

A dos quarts de nou del matí, l'hora a què m'he permès llevar-me, a Azteca 13 anunciaven que els diputats del PRD havien blocat les cinc portes d'entrada a la sala de sessions. La cosa es complicava i la situació semblava una mica arriscada. Anaven arribant els mandataris i representants estrangers, i quan he vist George Bush pare arribant al Congrés mexicà, he pensat que George W. Bush potser sí que estava a favor de l'eutanàsia. Quan ha entrat Arnold Schwarzenegger, Governador de Califòrnia, he pensat que començaria a repartir llenya per obrir les portes de la sala de sessions, i salvar John Calderón Connor d'algun Cyborg fora de control. Quan ha arribat el ministre d'Hisenda, Agustin Carstens, he sospitat que Calderón hi venia camuflat a dins, com una nina russa. I quan passava el príncep Felip de Borbó, he vist que, definitivament, el successor del Rei Joan Carles seria Elionor de Borbó i Ortiz (o, més aviat, Helena de Borbó). Quin coratge, aquesta joventut!

Afortunadament, només hi ha hagut vociferació i poc més, i a més els mandataris estaven a les llotges superiors del Congrés, arrecerats de qualsevol galeta que es pogués escapar. La veritat és que els parlamentaris del PAN no només havien ocupat la tribuna, sinó que també dominaven una de les portes d'accés a la sala, la que condueix a la tribuna des del darrera de les banderes que dominen la sala. Per la part de fora, l'Estat Major Presidencial en tenia el control.

Protesta de Calderón

La calculada estratègia "militar" del PAN, i segurament els pactes que no s'han fet públics amb el PRI, i qui sap si amb els diputats del PRD, han permès que s'obrís la sessió del Congrés amb quòrum, i que Calderón i Fox arribessin fàcilment a la tribuna del Congrés. Calderón no ha jurat el càrrec, com deia El País, sinó que l'ha protestat, en la primera accepció que té aquest verb tant en espanyol com en català.

El formalisme de protesta, que és laic, és l'establert per l'Article 87 de la constitució mexicana (pdf), un bonic text republicà:

“Protesto guardar y hacer guardar la Constitución Política de los Estados Unidos Mexicanos y las leyes que de ella emanen, y desempeñar leal y patrióticamente el cargo de Presidente de la República que el pueblo me ha conferido, mirando en todo por el bien y prosperidad de la Unión; y si así no lo hiciere que la Nación me lo demande.”

Definitivament, durant la protesta al Congrés, Calderón ha perdut la cara de circumstàncies dels darrers temps. Una lluïssor als ulls, i un somriure que no podia dissimular, expressaven la victòria d'aquest home sobre les difícils circumstàncies dels darrers mesos. El seu to decidit i enèrgic (pequeño pero picoso) segurament ha agradat a una majoria de mexicans que volen passar full del conflicte electoral i esperen un president amb personalitat, amb autoritat, i amb experiència política.

Cadena nacional

Cadena Nacional consisteix en que quan el President ho considera oportú, totes les cadenes de televisió han de connectar-se amb una emissió televisiva que prepara una oficina especial de la Presidència. És obligatori, i em recorda les connexions obligatòries de les emissores de ràdio amb Radio Nacional de España per transmetre el "parte" en temps del franquisme. La protesta de Calderón ha estat transmesa per Cadena Nacional, igual que el seu missatge del migdia a l'Auditori Nacional, o la transmissió de poder del dijous a la mitjanit a Los Pinos. Entenc que això no es correspon amb les pràctiques democràtiques.

Apagada informativa al Zócalo

Les principals cadenes de televisió no han informat de l'acte de López Obrador al Zócalo a les vuit del matí. Hi ha hagut un apagada informativa gairebé total que ha eclipsat les activitats de l'oposició al carrer. Des d'un punt de vista periodístic, això també era notícia. Les cadenes privades, però, han jugat a fer de Cadena Nacional.

A l'Auditori Nacional

A l'Auditori Nacional, amb 10.000 convidats favorables al President, Calderón ha marcat les seves línies: seguretat pública, serveis socials contra la pobresa, reformes econòmiques i polítiques. No ho té fàcil, però en alguns aspectes potser ho té millor que Vicente Fox, malgrat el soroll perredista.

Diego Fernández de Cevallos

Aquest veterà polític panista es va despatxar a gust ahir a la nit a Azteca 13 sobre com ha de ser i com ha d'actuar Felipe Calderón. Em va sorprendre la rotunditat amb què donava lliçons a l'absent Calderón, tenint en compte que Calderón serà el cap. Més em va sorprendre quan va dir que el PAN ha d'entendre que el seu cap suprem ha de ser, precisament, el President Felipe Calderón. Segur que Manuel Espino, president del PAN, es devia ennuagar amb la botana, si el va sentir.
.

dijous, de novembre 30, 2006

La vetlla del dia D

.
Mentre Vladimir Putin segueix fent amics a les Illes Britàniques, a Mèxic són unes hores intenses: només cada sis anys hi ha canvi de president, però enguany, per raons òbvies, els teletips treuen fum (encara hi ha teletips?). El Universal ha tret una pàgina actualitzada "minut a minut" que estarà activa, suposo durant vint-i-quatre hores.

La novetat avui ha estat que a les zero hores del dia 1 de desembre Calderón començarà a exercir de president a Los Pinos, la residència presidencial des dels temps del president Lázaro Cárdenas. Quan escric això falta poc més d'una hora. Per tant, els ministres de Calderón ja estaran dirigint el país quan ell vagi al Congrés. Evidentment, per evitar un buit de poder. Això es novetat, i he sentit Carmen Aristegui a la CNN en espanyol qüestionant que això sigui constitucionalment o legalment correcte. Naturalment, a Azteca 13 no tenien aquests dubtes: aquests van a pinyó fix. M'estranya que, a hores d'ara, el PRD i La Jornada encara no hagin argumentat que això seria un cop d'estat.

Hi haurà una cerimònia de transmissió, a porta tancada, entre Fox i Calderón. Diuen els diaris que fins i tot Fox li posarà la banda presidencial a Calderón, a mitjanit a Los Pinos. Sembla que això és insòlit, perquè se solia fer davant el Congrés. Això pot ser una manera d'estalviar-se Fox haver d'anar a la protesta de Calderón al Congrés, i baixar així la tensió a la presa de possessió de demà.

Dos dies després del ball de bastons de dimarts, i d'una espècie de Big brother parlamentari transmès en directe pel Canal Congreso durant dos dies, els parlamentaris panistes i perredistes segueixen ocupant la tribuna del Congrés. Aquests dies hem vist els diputats amb sacs de dormir, parlant pel mòbil sense parar, menjant en safates de poliestirè expandit (hi ha hagut servei de catering de campanya), fent becaines, i els diaris explicaven que la matinada passada van cantar les Mañanitas i altres cançons tradicionals. Espero que portessin alguna muda de roba interior, tot i que d'això també hi deu haver hagut catering.

A hores d'ara no hi ha acord sobre l'acte de demà al Congrés, tot i que avui hi ha hagut una reunió de cinc hores dels caps dels vuit grups parlamentaris. Me'n vaig a veure la tele, i a esperar la mitjanit, perquè l'1 de desembre és també un aniversari personal important per a mi.
.

Apuntes pa' mi libreta

.
M'imagino el flamant president de la Generalitat, José Montilla, amb una plagueta personal blava, potser vermella, a l'estil de l'Aznar, només que el sentit del ridícul i la moderada vanitat de Montilla li impedeixen de fer-ne ostentació. Aquests dies tothom n'ha estat pendent, d'aquesta llibreta real o imaginària, i tothom ha callat, per no esguerrar l'opció a un càrrec, i perquè ningú desafinés a l'orquestra de l'Entenza, que deia aquell personatge renfaire.

L'endemà de prendre possessió, la consellera Montserrat Tura ja ha mostrat el seu poc agraïment pel fet que Montilla només l'hagi mig decapitada (traient-li Interior i posant-la a Justícia). Responent a una pregunta d'Antoni Bassas, ha afirmat que la conselleria d'Interior hauria d'estar en mans del partit del President (notícia a El Periódico). Els titulars encara són més contundents, de manera que a efectes pràctics, algú ja ha desafinat a l'orquestra de Montilla: Tura, amb cognom d'heroïna (o ja s'ha de dir heròia?), l'heroïna bàsicament involuntària de To be or not to be, Maria Tura.

Un cessament fulminant de Tura seria un toc d'atenció de Montilla al tripartit, però també un primer símptoma de desori al govern. Mentrestant, estic segur que José Montilla s'ho ha apuntat a la plagueta.

Com diuen aquí, Apuntes pa' mi libreta...
.

dimecres, de novembre 29, 2006

Avís per al Jordi del DF

.
[Mexicaires en general: perdoneu aquest missatge particular]

Jordi: vaig rebre el teu correu abans d'ahir. Ahir et vaig contestar, però el teu servidor em rebota els missatges amb aquesta resposta (??):

mailbox is full: retry timeout exceeded
Revisa la teva bústia o escriu-me des d'un altre compte de correu.
Salutacions
.

S'ha perdut un paraigua i un sac

.


Diputats del PRD i el PAN
enfilats a la tribuna de la Cambra
(imatge del Canal Congreso),
entre dues madrizas.

Si el subtítol de l'apunt S'acosta l'1 de desembre podria haver estat Hi haurà hòsties, el d'avui seria: Ja n'hi ha hagudes. Les amenaces del PRD de rebentar la presa de possessió, per via d'ocupar l'espai normalment destinat a tal cosa - la tribuna de la Cambra de Diputats - han posat el PAN en posició d'evitar-ho. Com que s'havia especulat que el PRD ho faria, fins i tot, abans de l'1 de desembre, els panistes han interpretat els moviments d'alguns diputats del PRD com a l'inici de la presa de la seva peculiar Bastilla, i s'hi han anticipat. El cas és que hi ha hagut una ball de bastons a la Cambra, amb tres diputats ferits, un d'ells afectat per gas lacrimogen, probablement d'un esprai defensa personal a base de capsaïcina, l'agent que dóna coentor als xilis: tot queda a casa. Suposo que les imatges del sarau ja han donat la volta al món. Tot s'ha estat transmetent durant hores, en directe pel Canal Congreso.

El PAN no hauria d'haver entrat en la provocació perredista, perquè aquest incident degrada la dignitat de la Cambra, exposa el PAN a ser equiparat al PRD, és publicitat gratuïta per als porros del PRD, i exalta els ànims dies abans del dia "D". La situació política és, òbviament, tensa, tot i que avui al carrer, durant la meva caminada anticolesterol pel casc antic, l'ambient era d'una placidesa total. Salvant les distàncies, que no són poques, això em recorda la placidesa del parc vienès on Stefan Zweig es va assabentar de l'assassinat de l'hereu de l'Imperi Austríac a Sarajevo.

Deixem les solemnitats, i fem un joc de paraules barat. Podríem dir que mentre l'excandidat priïsta Madrazo es recupera a Miami de la seva derrota electoral, al Congrés mexicà hi ha hagut una petita madriza. Tot just un tast de la que podria ser la madre de todas las madrizas, l'1 de desembre. Tot això, la veritat, m'incomoda. O, com diria el meu avi:

S'ha perdut un paraigua i un sac. Pel paraigua no donen res... però donen pel sac!

Govern de Calderón

Felipe Calderón ha presentat el seu govern, i s'han comentat diferents aspectes. Ortodòxia econòmica (Carstens), amb voluntat suposadament desreguladora per trencar els monopolis i privilegis d'unes quantes empreses (quan ho vegi m'ho creuré). Això diuen que es contradiu amb el nomenament de Luis Téllez a la SCT, un home proper a les televisoras privades que controlen l'espai radioelèctric. El punt més polèmic ha estat el nomenament de Francisco Javier Ramírez Acuña a Governació, governador de Jalisco amb permís (aquí els càrrecs electes poden demanar permís), que va ser molt criticat per la violència amb què va reprimir les manifestacions antiglobalització en una cimera mundial a Guadalajara. Un home que només ha fet política a Jalisco, i és rebutjat pels partits de l'oposició, amb qui hauria de negociar iniciatives al Congrés. Els periodistes Jorge Zepeda i Ricardo Alemán han criticat durament aquest nomenament. Un altra nota desagradable és el nou ministre de Salut, qui com a parlamentari va combatre la píndola del dia després, introduïda pel ministre foxista Julio Frenk Mora, que no era militant del PAN. Em sembla que les campanyes pel condó i l'accés a la píndola s'han acabat. Una part important dels ministres són panistes (alguns molt conservadors) i/o molt pròxims a Calderón. Juan Camilo Mouriño, gallego-mexicà i molt proper a Calderón no pot ser ministre perquè no és mexicà de naixement. I, per cert, Arturo Sarukhan s'ha quedat sense el ministeri d'Afers Estrangers, que s'ha emportat Patricia Espinosa, una diplomàtica bastant jove.

Sex and the city

Si la teva parella es compra els 17 DVD, que inclouen els 100 capítols de les 6 temporades de Sex and the city, tens dues opcions: a) que t'acabi agradant la sèrie o b) que t'acabi agradant la sèrie. I m'ha acabat agradant! Per diverses raons. Perquè la primera temporada és genial. Penso que als guionistes encara els sobraven els temes (cada capítol és un tema, tot i que hi ha fils argumentals que travessen tota la sèrie), i van saber crear unes històries i uns personatges espatarrants. Perquè els diàlegs són també genials. Perquè les altres temporades són molt bones, de vegades genials.

Asseure's a la nit al sofà i empassar-se tres capítols de la sèrie és una manera pràctica de sostraure's al recarregat ambient polític: autoabducció novaiorquesa enmig de l'altiplà mexicà. Continuarà.
.

dilluns, de novembre 27, 2006

La SCJN i la violència domèstica

.
El tribunal suprem mexicà (Suprema Corte de Justicia de la Nación, SCJN) va resoldre una controvèrsia entre tribunals, sobre la interpretació de la llei en casos de divorci per violència domèstica. Segon la sentència de la SCJN, a partir d'ara:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”

Tenint en compte que la violència domèstica sol ser una situació continuada, en què pot resultar difícil recordar totes aquestes circumstàncies, aquesta sentència deixa les víctimes, normalment dones i fills, en una situació delicada.

Els convé, a les víctimes, començar a portar una diari d'estomacades. Miguel Carbonell (i no Carnonell, com diu el diari), investigador de l'Instituto de Investigaciones Jurídicas de la UNAM, ho ha expressat a El Universal: Una bitácora de cada golpe.

La SCJN és el tribunal que des del 1994 fins el 2005 va mantenir el criteri que la violació dins el matrimoni no era violació.
.

diumenge, de novembre 26, 2006

Efecte "del Moral"

.


Qui ho havia de dir. Com diuen per aquí, un no sap mai per a qui treballa.

dissabte, de novembre 25, 2006

Comentaris perduts

.


Com publicar efectivament un comentari


Veig per les estadístiques que cada setmana es perden uns quants comentaris iniciats però segurament no enviats correctament. Possiblement és degut a que l'autor s'oblida d'algun pas en el procés d'enviar el comentari. Tinc activada la verificació de paraula, per tal d'evitar l'spam, que va començar a aparèixer ja fa un temps. Això vol dir que, a més d'escriure el comentari i adoptar una identitat, cal escriure la paraula de verificació (que és diferent cada vegada), abans de fer clic en el botó d'enviar el comentari.

Fins i tot, si us entreteniu molt escrivint, pot ser que la paraula clau ja no sigui vàlida, i que en enviar el comentari us torni a aparèixer la finestra d'edició amb el vostre text a dins, i una nova paraula clau en blau, a la part inferior de la finestra emergent de comentaris. Llavors cal copiar la nova paraula a la finestra de verificació i reenviar el comentari. És una creu, però cal tenir-ho en compte perquè el vostre text surti publicat.
.

dijous, de novembre 23, 2006

S'acosta l'1 de desembre

.
Això no tindria més transcendència si no fos perquè aquest dia serà la presa de possessió del president Felipe Calderón a la Cambra de Diputats federal. Això seria un tràmit anodí, potser solemne, si no fos perquè aquest energumen anomenat Andrés Manuel López Obrador i la tropa impresentable del PRD han decidit fer tot el possible perquè l'acte de presa de possessió no pugui tenir lloc. Calderón ha de jurar el seu càrrec davant el Congrés de la Unió (que és el conjunt de diputats i senadors). Els analistes no tenen molt clar si la presa de possessió és només una qüestió simbòlica o una condició sine qua non per donar força legal a la presidència de Calderón, tot i que darrerament predomina el segon punt de vista.

Mentre el PRD amenaça amb la força (com l'ocupació tumultuosa de la tribuna del Congrés pels parlamentaris perredistes), el PRI fa la puta i la Ramoneta. Primer el tricolor, havia proposat que la presa de possessió es fes a un altre lloc, en presència potser dels portaveus parlamentaris (per evitar el boicot perredista i el ridícul internacional de Mèxic davant desenes de caps d'estat o de govern). Ara, però, després d'un conclau priïsta en què han decidit vendre més cara la seva pell, Palacios Alcocer, president del PRI, va dir que si Calderón no acudia al Palau Legislatiu el dia 1, llavors el Congrés es veuria obligat a elegir un president. Manlio Fabio Beltrones, el priïsta president de la mesa directiva del Senat ha suggerit que Calderón no faci provocacions (potser prendre possessió davant el Congrés ja ho troba una provocació), i li ha suggerit que vagi al Palau Legislatiu i que tome protesta, d'una manera que ell (Calderón) consideri que compleix els requisits constitucionals. Suposo que Beltrones es reserva el decidir després si Calderón ha complert o no amb la Constitució. Tot això, amb perdó, fait chier. És a dir, fot cagar. Però molt. Per no esmentar el fet que els mateixos perredistes que amenacen amb impedir per tots els mitjans la presa de possessió de Calderón, són els que critiquen les lògiques mesures de seguretat adoptades pel govern federal al Congrés. En això, també el PRI fa la puta i la Ramoneta al Congrés.

És difícil preveure com pot Calderón prendre possessió si el PRD pren la tribuna. S'ha especulat si els diputats del PAN l'ocuparien, per protegir el president electe, però això seria un altre sarau. Crec que és impensable que l'Estat Major Presidencial entri a la sala de sessions a protegir Calderón i el president sortint Fox. Tot plegat, força patètic. Em sembla que el Príncep d'Astúries, que serà a l'acte, té la diversió assegurada.

Als inicis de Cartes de Mèxic, a mitjan 2004, us vaig presentar l'enginyer Morales, nom suposat d'un conegut mexicà que en diu de molt bones, com aquella de "mal empieza la semana si el lunes te ahorcan". Abans de les eleccions em deia l'enginyer Morales que si guanyava López Obrador, ell se n'anava de Mèxic. Jo no tinc perquè prometre res al públic mexicaire, però si Calderón no pren possessió el dia 1 de desembre, aquest pot ser el dia que jo decideixi el retorn a aquell país dividit, fastiguejat, envellit i endormiscat, però mitjanament civilitzat, que és Catalunya.

I ja que hem anat a parar a Catalunya, acabo amb una frase que em va sortir de l'ànima l'altre dia, arran de les darreres eleccions al Parlament: Catalunya necessita un Tony Blair, o fins i tot una Margaret Thatcher, però no els veig per enlloc, com no sigui que Tony Blair ara quedarà a l'atur...
.

dimecres, de novembre 22, 2006

Foix, Cantinflas, més del Moral, Volver, i categories d'homes

.
Lluís Foix, Obrador i Mèxic


A ran de l'autoproclamació presidencial de López Obrador, Lluís Foix gosa dir que México cantinflea. I no li han fet una cara nova...

Efecte del Moral

Després de l'apunt d'ahir sobre l'afer del Moral, he rebut una petita allau de visites via Google. Des de Hong-Kong o Iowa, des de Karlsruhe, Barcelona o Miravet, desenes de persones volien saber de "del moral renfe". Amb una paraula...

Volver

Diumenge vaig veure la pel·lícula Volver, d'Almodóvar, que s'acabava d'estrenar a Mèxic. Hi vaig anar molt reticent, perquè no em va agradar gaire La mala educación. Diguem que Volver em va agradar més que no em pensava, que no és poc en els temps que corren. Vaig veure venir de lluny una de les dues sorpreses del final. La Penélope Cruz no fa llarg.

Categories d'homes

Fa cosa d'una setmana, a ca la Lola Paraules, la Teresa Amat parlava de Carod com d'aquest homenet. Això em recorda les categories d'home que des de petit li he sentit al meu pare:

Homes, homenets, homeniqueus, merdes, càgoles i merdensanos.

Els homenots veig que no hi entren.
.

dimarts, de novembre 21, 2006

Ernesto del Moral, personatge de manual

.
Una mexicaire i amiga em va enviar per correu un fitxer d'àudio amb un tall del programa Versió RAC1, de Toni Clapés i companyia. Acollonant: el senyor Ernesto del Moral, portaveu de Renfe, és entrevistat per Toni Clapés i la seva tropa, que són escridassats, amonestats i alliçonats per aquest arquetípic funcionari virreinal de la cosa ferroviària. Un personatge de manual, vaja. Vaig quedar acollonit i me'n vaig fer un tip de riure. La meva senyora va reenviar el fitxer al sector navarrès d'aquesta ciutat mexicana, que va quedar igualment esborronada (el sector navarrès està format exclusivament per una noia). Vam riure, també, amb ella.

Tot i que jo era un oient habitual de l'antiga Versió Original a Catalunya Ràdio, i coneixia les imitacions de tota mena que farcien el programa, no vaig caure en què el senyor del Moral podia ser una imitació (vull dir una invenció versemblant). Genial. Volia penjar un enllaç al fitxer d'àudio, però no el trobava per enlloc. Finalment, la recerca << "ernesto del moral" renfe >> al Google no dóna avui més que dues pàgines web on indiquen que tot plegat era un broma del Clapés, i que l'imitador era el Deltell. Mentre demano explicacions a la font del fitxer, penjo aquest apunt-homenatge al Sr. Ernesto del Moral, personatge de manual, i a la tropa del Clapés...

Actualització 2006-11-22 15:37 h
Penjo aquí l'enllaç a l'àudio del senyor del Moral, que m'ha passat en mai9:
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=15068
.

diumenge, de novembre 19, 2006

Judicis orals i la cultura del "no se puede"

.
Encara que sembli mentida, a Mèxic no es fan judicis orals, excepte en alguns estats, i potser també en alguna branca no penal. És a dir, no hi ha vista oral. El judici escrit o inquisitiu deriva del sistema d'enjudiciament de la Inquisició, i té una gran tradició a l'Amèrica Llatina. La Il·lustració va establir el principi d'oralitat en els judicis, matisat després pel sistema mixt, d'instrucció escrita i vista oral. Tot i que els principis de la Il·lustració van imbuir, si més no sobre el paper, les repúbliques independents americanes al segle XIX, sembla que les llums de l'oralitat no van enllumenar els seus sistemes judicials.

El judici escrit ha entrat en crisi a l'Amèrica Llatina. Xile va instaurar el judici oral el 2001, i altres països llatinoamericans ho han fet o estan en vies de fer-ho. A Mèxic, una proposta del president Fox, per introduir els judicis orals a la justícia federal va ser rebutjada pel Senat de la República el 2004. Alguns estats (Nuevo León, Mèxic) han introduït el judici oral en la justícia comuna, de competència dels estats. Hi ha polèmica i, per exemple, el Poder Judicial de la Federació s'oposa al judici oral.

En el judici penal escrit, el jutge no escolta mai l'acusat. El Ministeri Públic presenta l'escrit d'acusació, l'advocat de la defensa presenta el seu escrit, i l'acusació particular no presenta res perquè no existeix a Mèxic: l'estat té el monopoli de l'acció penal. El jutge s'ho mira tot (de fet, no hi ha cap constància que s'ho miri), i dicta sentència. Ja no parlarem del jurat popular perquè això només pot existir en altres galàxies. Aquest sistema judicial, presenta almenys tres negatives radicals: a) No a la transparència del procés, b) No a llibertat dels ciutadans d'exercir l'acció penal sense la tutela del poder executiu, c) No a la participació dels ciutadans en l'administració de justícia.

Aquest panorama, que a mi m'esgarrifa, és vist per molts advocats, polítics i legisladors com el millor dels sistemes judicials; és més, es veu com un vestit fet a mida de la idiosincràsia mexicana. Això ens porta a un altre tòpic de la cosmovisió dominant a Mèxic: És que nosaltres no podem fer aquelles coses que altres països han fet amb èxit, perquè... A l'hora de triar el perquè, tant pot ser el reconeixement autocomplaent d'un defecte, considerat congènit i insuperable, com la defensa orgullosa d'una suposada virtut nacional, que potser serà difícil de distingir d'un defecte. O l'argument implícit que deixaríem de ser qui som. Entorn dels judicis orals, un expert en Dret deia a un diari local (la negreta és meva):

[Els judicis orals] serien convenients per resoldre afers financers [...], però en casos greus, com homicidis o violacions, no és recomanable actualment. [...] Calen jutges que no caiguin en sensibilitats de les parts involucrades, atès que la cultura llatina s'hi dóna bastant. Per aquesta manca de gestió de les emocions, és perquè, almenys ara, no estem preparats per als judicis orals. [...] Cal anar alerta, perquè fa falta gent preparada per als judicis orals; els mexicans som susceptibles de ser enganyats pels sentiments, i així es pot condemnar un innocent a la pena pitjor, o deixar lliure un culpable.

Només els mexicans? Què vol dir aquest senyor?, ¿Que les escoles de dret no poden produir professionals capaços de ser prou objectius en un judici oral? S'ho han proposat alguna vegada? Tot i que ocasionalment els mexicans criden ¡Sí se puede!, la veritat és que tenen una cultura molt accentuada del No se puede. Des de l'escola, especialment des de l'escola pública s'ensenya aquesta mística del jo no puc, nosaltres no podem, és que som així, amb conseqüències conegudes per tothom.

Arguments com els d'aquest expert s'han sentit en els darrers temps a diputats, jutges, advocats i altres persones relacionades amb el dret. No tothom pensa el mateix a Mèxic. Vegeu aquesta pàgina d'un professor del CIDE, Roberto Hernández, a favor dels judicis orals. O aquest resum (pdf) sobre els problemes de la justícia i a favor del judici oral.

Això em recorda la polèmica sobre la instauració del jurat popular a Espanya. Tot i estar recollit a la constitució espanyola del 1978, hi va haver molta resistència a implantar-lo, i no es va introduir fins el 1995. Arguments idiosincràtics contra el jurat també se'n van sentir, i potser encara se'n senten, però el jurat ha fet el seu camí. Crec que avui dia es fan amb tota normalitat judicis amb jurat per a casos greus, com aquest recent del mosso d'esquadra condemnat per l'assassinat de la dona i la sogra. La notícia ja no era el jurat. Tanmateix, els hereus espanyols de Fernando Sétimo, segueixen, com al segle XIX combatent el jurat, ara disfressats de liberals. Pobres liberals!
.

divendres, de novembre 17, 2006

Metges

.
M'ha tocat fer consulta amb bastants metges, i moltes vegades, aquí a Mèxic. Deuen ser coses de l'edat. Els que m'ha tocat visitar han estat, en general, excel·lents professionals. Ja m'havien avisat dos metges catalans que a Mèxic hi havia molt bons metges. Parlo de metges privats, tot i que la majoria treballen també als hospitals públics. Estan al dia en la seva especialitat i, a més, tenen una cosa que no solen tenir els metges catalans: temps per al pacient.

No és que els metges mexicans tinguin temps perquè no tenen res més a fer. La majoria treballen a un o dos hospitals i tenen, a més, consulta privada. Tenen temps perquè simplement, l'estàndard del temps que un metge decent pot dedicar a un pacient és de 30-60 minuts. Parlo de la meva experiència personal, i algú pot haver tingut un altre tracte. Però per 400 pesos (29 EUR), un especialista privat et pot dedicar tres quarts o una hora. Potser hi ha una mica d'efecte malinche. És a dir, la tendència mexicana a fer-li més cas a un estranger que a un compatriota.

Tinc un excel·lent cardiòleg, un bon uròleg, i tres o quatre bons especialistes més. Per un preu. Pago al comptat totes les visites i medecines. Les despeses mèdiques majors me les cobreixen dues assegurances privades col·lectives del lloc on treballo. Però no tot són flors i violes; el meu uròleg és el quart que he visitat, i el primer que m'ha convençut; els metges, com a tot arreu, suposo, tenen el seu orgull professional i es molesten si en visites un altre. Com que a casa les decisions mèdiques importants les prenem després de consultar amb tres o quatre metges, hem tingut alguna topada, perquè aquí tots es coneixen i s'ho expliquen.

Qüestió religiosa

Si els xofers de microbús porten calcamonías gegants de la Mare de Déu de Guadalupe, sagrats cors de Jesús, rosaris i santcristos, els metges solen tenir a la consulta també alguna imatge catòlica com les anteriors (tret de les calcomanies gegants). Alguns en tenen tres o quatre. A la consulta d'un cirurgià hi havia un quadre, fet d'un pacient, que representava el metge operant a la sala d'operacions, i al seu costat un home amb barba, cabellera i túnica (una cosa com això), guiant la mà del cirurgià. Com a potencial objecte de cirurgia, un pacient es pot sentir ben acompanyat. Parlo de metges que llegeixen les revistes nord-americanes i europees de la seva especialitat.

Quan la qüestió sanitària s'acosta a la sexual, hi poden haver sorpreses. Imagineu-vos un ginecòleg seriós, professional i atent, que quan rep una pacient soltera es transforma. Es posa antipàtic, és reticent a fer-li exploracions, l'adverteix que haurà de veure-la/tocar-la per dintre... He recomanat un ginecòleg a dues amigues solteres, i les dues n'han sortit escaldades. La primera vegada no vam saber que passava, però a la segona ja començo a lligar caps, i em temo que aquest metge subscriu aquell famós lema de les solteres no van al ginecòleg. No crec que sigui la norma, però crec que estic davant un cas d'aquests...

Un dia parlaré d'Hisenda.
.

dimarts, de novembre 14, 2006

Fava parada, a la mexicana

.
La dona que ve tres dies a la setmana a fer dissabte i a cuinar fa darrerament unes faves guisades delicioses. Primer escalda faves seques pelades i en llença l'aigua. Després les posa a bullir. Mentrestant prepara un sofregit de ceba, tomàquet i alls, amb comí i pebre. Abans de sofregir-ho, ho passa tot per la liquadora, perquè aquí tenen autèntica addicció a la liquadora. Després el sofregit va dins l'olla amb les faves, que les desfà amb un cullerot. De fet, no cal desfer-les. Al final hi afegeix uns brots de coriandre. En servir-les, afegim al plat un parell de nopalitos. Seria una versió mexicana de la fava parada, que deu fer mil anys que no havia tastat. Al DCVB:

Fava parada: guisat de faves cuites sense clovella i amb el bessó obert de dalt a baix en el sentit de l'amplària; es cuinen amb col o altra verdura (Mall.).

Hi ha qui fa la fava parada amb xulla (cansalada) i brou de porc. La que jo havia menjat, fa mil anys, era bastant vegetariana. Veig que la fava parada amb verdura és com la fan al Pla de Mallorca, mentre que és a la Serra de Tramuntana que la fan amb porc i fideus.
.

dijous, de novembre 09, 2006

La Barcelona dels 70?

.

Aquestes setmanes, un altre cop, algun columnista ha esgrimit com un espantall la idíl·lica Barcelona dels 70 contra la Catalunya d'avui i dels darrers 26 anys. Una Barcelona dels 70, que hauria estat "arrasada pel nacionalisme". Català, per suposat.

Als setanta jo passava la infantesa i l'adolescència a Mallorca, i no vaig conèixer aquesta Barcelona ja mítica, tot i que algunes tendències i productes culturals de l'època van arribar a l'illa, i altres els vaig conèixer després. Jo crec que el cavall d'Àtila d'aquella Barcelona no va ser Pujol, ni tan sols el difús consens transversal que avui dia segueix comptant amb el 87% dels diputats al Parlament. El sarau de la Barcelona dels 70 es va acabar bàsicament, perquè la gent es va fer gran i es va posar a treballar, a tenir fills i a pagar hipoteques. I alguns, a manar. Acabada la transició, el desencant de finals dels setanta, i l'oportunitat que representava l'assumpció del poder municipal i, en alguns casos, del govern català, va buidar els carrers de peluts. I els va empènyer cap a les jaquetes de vellut, primer, i després cap als vestits d'Armani (per dir una marca).

Jo mateix vaig ser un pelut adolescent als setanta, però encara avui no he anat a parar a l'Armani. Al seu moment vaig contemplar amb perplexitat i desolació com els peluts que em precedien, els meus germans grans, abandonaven d'avui per demà l'ideal ramblaire i contracultural (i tantes coses més), per dedicar-se altres coses força més productives. Un lliçó difícil d'oblidar, i encara més difícil d'aprendre.

Dos artistes són paradigmàtics d'aquella època i d'una certa desolació posterior: Gato Pérez i Jaume Sisa. El Gato Pérez dels inicis era excel·lent. La reinvenció de la rumba catalana per un porteño ramblaire. La curva del Morrot, la Rumba dels 60 o la Rumba de Barcelona, que jo vaig descobrir als primers anys vuitanta, les he percebudes sempre com a vertaders himnes d'aquella Barcelona. Sisa explicava, crec que al film El gran gato, que quan sentia la Rumba dels 60" es que em foto a plorar". Una pel·lícula que, per cert, em va deixar un gust agredolç, i no em va acabar d'arribar. La salut, i entenc que el canvi de gustos del públic, van apagar bastant l'estrella de Gato Pérez durant els 80, i no va morir, precisament, a la cúspide de la seva carrera. Descansi en pau el gran Gato.

Del Sisa, que vaig (vam) escoltar molt als 70, només cal dir que als anys 80 devia ser tan conscient que el seu públic s'havia volatilitzat amb el pas del cavall d'Àtila, que va decidir morir i sofrir una reencarnació. Amb un èxit, tanmateix, descriptible. Aquests dies, he sentit, després de... 20 anys?, dos discs de Sisa: Qualsevol nit... i Galeta galàctica. A part de les cançons més conegudes, m'ha agradat força retrobar el surrealisme i l'onirisme (o era onanisme?) de Sisa recitant La font del gat, o cantant El fill del mestre, el Cabaret galàctic o A sota l'alzina. Somnio despert, o algunes cançons tenien un remot aire de The Velvet underground?

Puc assegurar que Sisa ha triomfat entre el sector mexicà de la casa...
.

dimarts, de novembre 07, 2006

Nashville, Tennessee

.

Parlaven al Telenotícies de les eleccions legislatives federals a l'estat de Tennessee, i comentaven la duresa de la campanya electoral, i el caràcter conservador de l'estat. Vaig estar a Nashville, Tenn., fa més de 10 anys, i em va cridar l'atenció l'aspecte grisenc i ombriu del downtown, on proliferaven esglésies, hospitals i gratacels de totes les confessions protestants imaginables. La conclusió provisional sobre el terreny va ser molt perspicaç: això és Ca'n Protestant.

El primer dia vaig baixar caminant de l'hotel fins al centre de la ciutat, potser una mitja horeta i, a part que se'm van congelar les orelles (era el mes de febrer), estava mig acollonit, perquè jo era l'únic vianant en tot allò. Sentia l'olor característica, i nova per a mi, dels gasos d'escapament passats pel catalitzador, una olor que després es va anar generalitzant a casa nostra, i que al començament relacionava sempre amb aquest viatge a Nashville (i amb un altre al Canadà). Vaig sortir a sopar amb una sèrbia, un xines i un francès, a un restaurant mexicà, i després entràrem a un bar amb música country en directe, on una banda tocava banjos i violins davant una foto gegant del castell de Neuschwanstein (del rei Lluís de Baviera), que ocupava tot un pany de paret. Tot plegat un pèl surrealista.

Una altra nit vaig anar al club musical i restaurant Blue Bird Cafe, on lloc amb molta anomenada, on cal reservar quinze dies abans. La gent entrava a sopar per tongades. Vull dir que s'omplia el restaurant, actuaven els músics asseguts entre les taules, i al cap d'una hora i mitja sortia tothom i entrava la segona tongada, que esperava fora. Com que no tenia reserva, vaig esperar una hora o dues al portal, i al final em van deixar seure a la barra del restaurant. Hi vaig passar una bona estona. En aquella visita al Blue Bird Café vaig aprendre la frase I'll be right back (ara torno, o torno ara mateix), que em deia un cambrer quan intentava encarregar-li una cervesa. I'll be right back, una cosa tan simple que ningú m'havia pogut ensenyar en 10 o 12 anys de classes d'anglès.

De tornada a l'hotel, obro el minibar i em trobo un avís a la porta: segons la llei de l'estat de Tennessee, és delicte vendre, comprar o consumir alcohol entre les onze de la nit i les sis del matí (els diumenges fins a les 11 del matí). I això semblava incloure el consum privat al minibar de l'habitació. No hi havia perill d'anar a la presó, perquè la meva religió em prohibeix consumir, fins i tot, els cacauets del minibar. Entre altres prohibicions d'aquells anys a Tennessee, hi havia la famosa Sodomy Law, que penava amb up to 30 days in jail and/or a fine of up to $50 for cunnilingus, fellatio, or anal intercourse amb una persona del mateix sexe. Això no ho deia a la porta del minibar, però aquí n'expliquen la història. La llei va ser declarada inconstitucional el 1996, perquè atemptava contra el dret a la privadesa de les persones, reconegut a la constitució de Tennessee.

Un altre aspecte d'aquell viatge van ser els horaris del comerç. Sortint de sopar m'aturava a Tower Records, una impressionant botiga de discs que obria de les nou del matí fins a la mitjanit, tots els dies de l'any. Seria un altre paradís d'en Cuní. Un matí vaig agafar l'autobús urbà per visitar un mall als afores. Em sorprengué que el xofer em saludés (Good morning, Sir) i que tots els passatgers i el xofer fossin negres. La conclusió, també perspicaç, va ser: els blancs no agafen l'autobús.

No hauria d'arribar a aquestes conclusions sense treballar quatre o cinc hores amb l'SPSS... ;-)
.

dilluns, de novembre 06, 2006

Qui és Arturo Sarukhán Casamitjana

.

Ja havia notat el segon cognom tan nostrat d'aquest polític mexicà, amb arrels també armènies. A l'Avui d'avui, Andreu Gomila ens presenta qui pot ser el nou ministre d'afers estrangers de Mexic: Diplomàcia mexicana amb accent català.

Al diari La Jornada, el pamflet de l'esquerra mexicana, ja l'esperen amb sa ganiveta, el Sarukhán. Vegeu aquest article (amb foto) ple de referències xenòfobes, on Sarukhán es armenio-"mexicano". Ve signat per Alfredo Jalife-Rahme, un senyor que cada setmana escriu un article alegrant-se que Rússia, la Xina i Iran estiguin debilitant la influència americana al món.
.

dissabte, de novembre 04, 2006

Submons de la vida adulta

.
I Jahvè digué a Adam: El món és ple de submons, i només se't concedirà de conèixer-ne alguns. I Adam li respongué: Us agraïm, Senyor, la vostra compassió! Adam ja era d'aquests que diuen nosaltres. Com jo tantes vegades...

L'entrada al món adult fa que vagis coneixent una sèrie de sòrdids submons - potser n'hauríem de dir inframons -, com és el submon de la compra-venda de cotxes. Quantes coses cal saber de cop per comprar-te el primer cotxe i que no et fotin? Tanmateix et foten. Què costa cada model? quanta benzina gasta? De sobte, resulta que hi ha (existeix!) una revista que porta el preu de tots els models de cotxes al mercat, amb un enfilall de característiques que mai t'han interessat, però que hauries de sospesar per no fer una mala compra. Quants complements li pots arrabassar a la venedora sense que t'apugin el preu, un preu que no et rebaixaran si ets tan tòtila de no demanar cap complement...

Més endavant arriba el tètric món de les immobiliàries. Què n'hem de dir? Ja s'ha descrit i teoritzat de sobres, amb tot allò de "para entrar a vivir", "ideal parejas jóvenes", "en buen estado"... Les hipoteques, els tipus d'interès, l'Euríbor, el de "bancs i caixes", comissions, taxacions. Aquell notari que té clients a tres o quatre sales, com els dentistes, i que et deixa amb la boca badada, com el dentista, mentre se'n va a donar fe d'unes escriptures amb un altre pacient. Amb una paraula.

Parlant d'hipoteques, la pujada dels tipus d'interès s'ha reflectit en un augment de 25 EUR a la quota mensual que pago per un piset al Vallès. Es pot aguantar. Com que el lloguer que me'n paguen ha augmentat tomàticament en 15 EUR, puc pensar en un xoc net de 10 EUR mensual. Abans d'impostos.

El pitjor moment dels submons és l'ingrés. Quan hi ets a dins, encara tens la "satisfacció" de comprovar que ja has passat el ritus d'iniciació, i que en el fons, pagar una taxació de 150 o 200 EUR i embolicar-te en una hipoteca a vint anys és la cosa més natural del món. Per cert, només me'n queden onze.

Continuant amb aquesta marató per la vida adulta, fa prop d'un any vaig entrar al submón de la reproducció assistida. Només una observació: a Internet hi ha un sub-submon de fòrums sobre reproducció assistida, on dones (bàsicament dones) justificadament angoixades - o solidàriament alegres - pregunten i responen sobre qüestions de fecunditat, inseminació intrauterina, fecundació in-vitro, avortaments no desitjats, efectes de la progesterona, proves d'embaràs amb [imaginats] falsos negatius, and related topics. Enmig de tot això, la meva curiositat filològica s'ha vist recompensada: algunes dones, segurament argentines, de la menstruació en diuen la warry, la warrys o la warris. Als fòrums es poden llegir coses del tipus: estoy en el día 32 y no me ha bajado la warry. No tinc paraules...
.

dimarts, d’octubre 31, 2006

Migrant d'un format a un altre

.
Quan va sortir el format CD, un conegut molt entès m'alliçonava amb que la reproducció del so no era prou bona, que amb el format CD es perdien no sé si quins greus o harmònics. Poc després, aquest conegut ja bravejava del seu reproductor de discs compactes, com sempre s'havia vantat de tot el que feia o tenia, ja fos comprar-se un Opel Corsa (!), un pis al Bronx del Vallès o una casa en filera a Castellbisbal, per exemple.

Molts anys després de l'aparició del CD vaig acabar reconstruint, en aquest format, la meva modesta col·lecció d'elapés i cassets per al cotxe. No oblidéssim els cassets rebregats a la guantera del cotxe! A més, vaig adquirir novetats i, sobretot, comprar edicions en CD de discos dels 50 als 80, que no havia tingut mai (la majoria desconeguts). De fet, la meva col·lecció d'elapés era tan modesta que ben aviat les noves adquisicions van ser moltes més que les renovacions de format. Quan vaig venir cap a Mèxic en vaig portar una cinquantena, sense els estoigs de metacrilat, però sí amb les caràtules...

Qualsevol dia ens diran que de reproductors de CD ja no se'n fabriquen més, i que els CD d'àudio ja són una relíquia, com ja ho són els disquets d'1,44 MB, per no esmentar els de 720 o 360 KB! Ja he començat la conversió dels meus CD al format mp3 (format que, per cert, ja comença a ser veterà), però no ho he fet sistemàticament. Em temo que caldrà posar-s'hi. Encara no tinc reproductor d'mp3 (ni iPod ni reproductors low-class): deu ser que no m'agrada anar amb els auriculars enganxats a les orelles: mai vaig tenir un walkman ni un discman... Dic mentides: el DVD i el CD el cotxe llegeixen mp3. Per cert, quan va sortir l'mp3, també deien que la qualitat era una merda.

Gràcies a les noves tecnologies, porto al cotxe un CD amb un recull de boleros en versió de Los Guacamayos, i haig de dir que han passat favorablement el peculiar i estricte judici artístic de la meva sogra. Segons ella, les Hermanitas Núñez feien música de pulquería. María Félix i Dolores del Río eren unes actrius muy déspotas (malament!), i els clàssics de Pedro Infante Nosotros los pobres o Ustedes los ricos són detestables. En canvi, el cantant Javier Solís, les actrius Sara García, Marga López, o els actors Joaquín Pardavé o els germans Soler són adorables. Fins i tot Silvia Pinal. La meva sogra va quedar encantada amb la versió guacamaiana de Lo dudo, i en general amb la resta de boleros del recull. Un petit èxit pòstum de Los Guacamayos. Li vaig dir que són catalans.

- Catalanes? (incredulitat)
- Sí, pa' que vea que también saben español...

Encara no està preparada per sentir Escolta'm, l'insòlit disc de boleros en català, de què vaig parlar fa un temps, per Núria Feliu i Los Guacamayos. També l'escolto de tant en tant al cotxe, i això és novetat.

Acabo amb una enumeració dels CD que porto al cotxe (un recull segurament un pèl freakie, però mai casual):

Men at work - Bussiness as usual
Crosby, Stills, Nash & Young - Déjà vu
Los Churumbeles de España - Un recull
Autors diversos - Arabic Groove (recull de Putumayo)
Indigo Girls - Nomads, indians, saints
Autors diversos - American Folk (recull de Putumayo)
Cristina Branco - Post-Scriptum
Berlitz Deutsch Stufe 1-2
Texas Tornados - Hanging on by a thread
James Taylor - Greatest Hits
Tomeu Penya - Sa força d'una mirada
Lluís Llach - Un recull
Bruce Springsteen - Human touch
Eric Clapton - Unplugged
Tomeu Penya - Un recull
Seeger, Baez - Un recull
Bruce Springsteen - We shall overcome
Los Guacamayos - Un recull
Núria Feliu i Los Guacamayos - Escolta'm
Georges Moustaki - Un recull
Frank Sinatra - Un recull

Algun dia parlaré de Oaxaca i de les eleccions al Parlament. O no. Bon dia dels Morts, que aquí és festa.
.

diumenge, d’octubre 29, 2006

Peculiar Arcàdia de l'altiplà

.



Típicament un poble de l'altiplà mexicà tindrà les cases de formigó vist, o pintades de colors vius, o combinades amb velles parets de tova, o tot alhora. Potser amb els forjats aixecant-se doblegats per damunt el terrat. Sovint no hi faltaran, al centre, cases de pedra, del segle XIX o més antigues. O, sobretot, qualsevol d'aquests pobles pot tenir una església preciosa del segle XVII, amb una porta de fusta massissa com aquesta de les fotos.

____

Per aquestes contrades, la majoria segueix celebrant religiosament, i religiosament, el ritual dels quinze anys, com ahir mateix ho feia aquesta família, al portal d'una església del segle XVII, després de la missa dels quinze anys. Quan la principal obligació dels pares amb la filla era casar-la, la festa dels quinze anys era una manera de dir "ja tenim la filla casadora". Els quinze anys, un bon dia per estrenar corretja, capell i botes... La vigència d'aquesta celebració resulta força suggerent. Tot resulta força suggerent.



Mentrestant, a la plaça del poble unes parades oferien cistelles, sota un tendal de color rosa mexicano, un color que il·lumina les mercaderies als tianguis de tot Mèxic. I al mercat proper la gent s'acostava a les parades per comprar fruita, xilis secs (d'esquerra a dreta: chile morita, chile de árbol i chile guajillo) o gorditas. Jo he comprat 1,5 kg de plàtans per 6 pesos (0,44 EUR). A la dreta, la meva ferreteria preferida, en aquest poble que visito cada mig any, aproximadament. L'oferta de mànecs d'aixada és espectacular, igual que l'assortiment de cordes de plàstic.



* Les dues primeres fotos són de l'octubre de la tardor del 2004, i la resta són d'ahir (28/10/2006). Són de pobles diferents.