dijous, d’octubre 28, 2004

El manuscrit Tovar

Juan de Tovar (Texcoco, 1543-1623) era un jesuïta mestís que va arribar a parlar tres llengües indígenes. El virrei del moment li va encarregar un estudi sobre la història dels mexicas, un dels noms que es donava als asteques. El resultat va ser una autèntica joia documental del segle XVI, on s'explica la història dels asteques des del final del segle X, quan van començar el seu pelegrinatge des d'Aztlan (avui al Sud-Oest dels EUA) fins a la Vall de Mèxic, història explicada segons la tradició oral dels mateixos asteques.

El manuscrit es titulava: Relación del origen de los Indios que habitan esta Nueva España según sus historias. El document es va perdre, i Tovar el va tornar a escriure, però la segona versió va tornar a desaparèixer, i no va aparèixer fins segles més tard. Una història una mica rocambolesca, que expliquen al pròleg del llibre on l'he pogut llegir:

Historia y creencias de los indios de México
Juan de Tovar
Ediciones Miraguaro, Madrid.
Em va costar 3900 PTA, abans d'entrar l'euro.

L'obra està escrita un un castellà arcaic, però fresc, ric, net, molt expressiu. S'hi poden llegir coses com la carta que el pare Acosta li va enviar a Tovar, que comença:

Holgado he de ver y pasar la Historia Mexicana que Vuestra Reverencia escribió...

El llibre explica, entre altres coses, com els asteques, després de 90 anys de pelegrinar pel que és avui Mèxic, arriben a la ribera del llac que ocupava bona part de la vall de Mèxic. La ribera, ja havia estat ocupada pels altres pobles de llengua nàhuatl, que hi havien arribat primer. Els mexicas van començar essent vassalls dels senyors de la ribera del llac. Després es van instal·lar sobre una illa inhòspita al mig del llac, un lloc ple de figueres de moro (Tenochtitlan= lloc on abunden les figues de moro), on va néixer la ciutat de Mèxic (Tenochtitlan), i des d'on van acabar dominant tota la ribera del llac, i després bona part del que avui és Mèxic.

Tot això just a temps de veure arribar l'Hernán Cortés i tota la colla!

Laredotexas

Un esport nacional, com a mínim al Nord del D.F., és anar de compres a la frontera. De Tijuana a Matamoros, hi ha un reguitzell de ciutats bessones. Amb un viatge de poques hores (o de fins a 10 hores), pots arribar-hi. Si tens visat, pots passar a la ciutat bessona de l'altra banda, fer les compres, visitar els malls (los moles, que diuen aquí), quedar o no a passar una nit a Texas, passar la duana amb la mercaderia, evitar els problemes amb els agents de duanes, i tornar cap a casa amb l’ordinador portàtil, o el menage per a la casa.


Un dels llocs més habituals per passar la frontera en aquesta part del país és Nuevo Laredo, Tamaulipas, i la ciutat bessona és Laredo, Texas. Em fa gràcia que aquí a la gent li agrada dir sempre l’estat al qual pertany la ciutat. I ho diuen amb tanta naturalitat i rapidesa que sembla una sola paraula. Jo sóc de Leonguanajuato, i jo de Chihuahuachihuahua, i jo de Culiacansinaloa. Aquest cap de setmana hem anat a Laredotexas, a McAllentexas i Bronsvilletexas, passant per Nuevolaredotamaulipas i Matamorostamaulipas. Per cert, Texas, en espanyol, igual que México, es pronuncia amb “j” castellana.

No descarto anar a la frontera, però de moment, si em perdo no m’hi busqueu. A priori no m’atreu gaire, potser és un prejudici. Si passo la frontera, em sembla que serà volant, i per anar a San Francisco, a Nova York o, si és per feina, allà on calgui . Però anar-me’n a Laredotexas a comprar-me un ordinador amb el teclat gringo, o una cafetera que suposadament no puc trobar aquí? I ara!

Serà per aquesta aversió que no vaig anar a Andorra fins als 35 anys, i que no hi he tornat?

dimecres, d’octubre 27, 2004

Retornable


Fanta retornable

Un dels bons costums que no s'han perdut del tot a Mèxic és el dels envasos retornables. Encara pots entrar a uns abarrotes, a una miscelánea, o a un Oxxo amb una ampolla de vidre buida i canviar-la per una de plena. Aquesta és la bona notícia.

La mala notícia és que no hi ha Fanta de llimona :-( i que la Fanta de taronja encara m'agrada menys que la de casa nostra. El premi de consolació seria el refresc de toronja (pomelo). Però no és el mateix, que vols que et digui!

La mala notícia de veritat és que els envasos de plàstic ja ho estan envaint tot. Cada any, 1,5 milions de tones de residus de plàstic van a parar a les escombraries (deixalles domèstiques i comercials) a Mèxic. La major part són envasos buits. Els refrescos i l'aigua embotellada són els principals responsables d'aquesta muntanya de residus. Igual que passa a la Catalunya que beu del Llobregat, molta gent compra aigua embotellada. Aquí és per qüestions sanitàries, mentre a Catalunya és més aviat pel mal gust de l'aigua potable.

dimarts, d’octubre 26, 2004

Autoodi editorial

És ben sabut que al públic lector espanyol no li agrada llegir traduccions del català. No les compra. Bé, afortunadament hi ha més de 6000 milions de persones al món (moltes de les quals fins i tot saben llegir), que podrien accedir a traduccions del català, i que no els molestaria que l’original fos en català.

Sembla que aquesta no és ni serà la via principal de difusió. Al contrari, l'estratègia editorial és bilingualitar el naixement d’una obra literària. És a dir, cada vegada més, em fa l’efecte que un escriptor català que vulgui accedir a una editorial important ha d’acceptar publicar la seva obra alhora en català i en espanyol. En molts casos, ell mateix l’ha d’escriure en català i traduir-la, o fer-s’ho com vulgui, perquè surtin alhora (escriure dues pàgines cada dia en bilinguà?). ¿Tanta gana passen els escriptors catalans que, en lloc de posar-se de seguida a treballar en una nova creació literària, es dediquen a la difícil, però no tant creativa, tasca de la traducció? Com diuen al Poal, Pla d’Urgell, no ho voràs aumón!

Als catalanets ens venen l’obra com a escrita en català. A la resta del món, l’obra ha estat escrita en espanyol, i forma part de la literatura en espanyol. En aquests casos, la versió espanyola no porta pas el títol original de l’obra: potser perquè realment no va ser escrita originàriament en català, i si ho va ser, és un fet que s’oculta al lector.

Ara una de grossa. Ahir a la nit, a l’hipermercat Wal*Mart vaig trobar una pila de llibres de saldo (a $19,70). Era una col·lecció d’Espasa Calpe SA, titulada narrativa del siglo XX en lengua castellana (així, en minúscules). Entre obres de Delibes, Chacel, Bryce Echenique i Muñoz Molina, hi trobo una edició en espanyol d’Una primavera per a Domenico Guarini (*) de l’admirada Carme Riera. Aquesta novel·la és de 1980, i segons veig a l’AELC, va ser traduïda el 1995 per Luisa Colomer.

Bé, doncs, l’obra es ven com una obra escrita originalment en espanyol, com si així l'hagués escrit Carme Riera. Enlloc no figura el títol original de l’obra ni els crèdits de la traducció!

Amb aquestes premises anem enguany a la FIL de Guadalajara, o l’any que ve a la de fira de Frankfurt?

Algú que conegui el món editorial català des de dintre podria dir-me si vaig gaire errat en tot això que explico?

(*) Una primavera para Doménico Guarini. Carme Riera. Espasa Calpe SA, 1999. Col·lecció Narrativa del siglo XX en lengua castellana. ISBN 84-239-9489-9

dilluns, d’octubre 25, 2004

Diccionari del blat de moro


Quantes vegades no hem sentit a dir que els esquimals (ara es diuen inuits) tenen 8, o 10, o 14 maneres diferents de referir-se a la neu? És un clàssic! Bé, doncs, podríem dir que el blat de moro és als mexicans com la neu als esquimals.

La planta és el maíz. De la panotxa tendra en diuen elote. Els elotes, els torren sense pelar-los, envoltats en les seves bràquies, que es diuen hojas de elote. Després els pelen, els freguen amb llimona, hi posen sal, i se’ls mengen. Els venen així a les parades del carrer. Les hojas de elote es fan servir com a embolcall dels tamales. Els elotes també es bullen i es desgranen. Els granets tendres, blanquinosos es diuen esquites. Se’ls mengen amb chile. Segons el diccionari, també les crispetes es diuen esquites, però jo diria que més aviat fan servir el terme palomitas.

La panotxa madura es diu mazorca, i els grans madurs, de color taronja es diuen maíz, o granos de maíz. Aquests grans es bullen amb calç, i s’obté un gra blanquinós, cuit, que es diu nixtamal. De fet, aquesta cocció amb calç es diu nixtamalizacíon. En aquest procés es produeix la hidròlisi d’alguns components del gra, que el fa més digerible per als humans. El nixtamal es mol, i s’obté la harina de maíz nixtamalizada, que és la massa que es posa dins els tamales, o que es fa servir per fer tortillas de maíz.

Finalment, als elotes els pot sortir un fong, que n’infla els grans fins una mida increïble, i els fa tornar verdosos o negres. Aquest fong és el cuitlacoche, que en nàhuatl vol dir, literalment, merda dormida. El cuitlacoche es cuina, amb una mica de chile, i fa una pasta negra exquisida, que serveix de guarnició, o per fer les quesadillas de cuitlacoche.

Segur que em deixo moltes coses, però encara no estic en condicions d’escriure l’enciclopèdia del blat de moro.

divendres, d’octubre 22, 2004

Quants salaris mínims guanyes tu?

El salari mínim del Districte Federal és un valor de referència a tot el país. Són uns $45 al dia, $1350 al mes (arrodonint, 100 EUR al mes). Uf! Procuraré no haver de viure mai amb el salari mínim (ja ho vaig procurar, de fet, en la meva vida anterior).

Valor de referència? Per a què? Doncs, per exemple:

- En l’import de les sancions administratives federals. Et poden posar una multa de 5, 10... vegades el salari mínim del DF.
- Per determinar qui pot tenir dret a una beca: els que tinguin un ingressos no superiors a “x” vegades el salari mínim del DF.
- L’import de les beques: “x” vegades el salari mínim del DF.

En el món dels estudis de mercat, és típic dividir els consumidors en bandes de renda (ingressos): quin % té, per exemple, un sou superior a 5 vegades, o 10 vegades, el salari mínim del DF. Naturalment, les bandes mitjanes o superiors són les més interessants per a les empreses que volen instal·lar nous comerços, franquícies o hipermercats a les ciutats de la República. La consigna per a la resta de gent em figuro que deu ser... “que segueixin comprant als mercats, tianguis, importadoras i parades ambulants”.

L’altre dia, cercant de fet una altra informació, el Google em va obsequiar amb una dada inesperada: només el 2% de la població de la ciutat té un salari igual o més gran que 10 vegades el salari mínim del DF. Quant és això? Doncs uns 1000 EUR, un valor bastant per sota del sou mitjà català, que estaria entorn dels 2000 EUR a Catalunya, crec recordar. Val a dir que 1000 EUR aquí donen per bastant.

dijous, d’octubre 21, 2004

L'home que va matar LV


James Stewart, un advocat tossut, rebel i suertudo,
a l'oest: el John Wayne li salva la vida, ell es queda
amb els mèrits i amb la noia.

Diumenge passat vaig posar el canal Retro just quan començava The man who shot Liberty Valance (1962), tot un clàssic del John Ford, que ja he anat a veure dues vegades als Cinemes Meliès, i amb la que sempre m'ho passo de conya. Malgrat ser de 1962, per a mi és un excel·lent western clàssic.

Als anys seixanta, el western va decaure, diuen que per la competència de la televisió, i per les noves temàtiques que interessaven al públic. Segurament és cert però, a mi que em perdonin, el problema rau en que, als anys seixanta, als westerns començaren a aparèixer homes blancs amb cabellera, dones pentinades com la Claudia Cardinale (per no dir la mateixa Claudia Cardinale) o, fins i tot, dones i homes vestits i pentinats per anar al festival de Woodstock! Quan això passa, la suspensió de la incredulitat, necessària en qualsevol obra de ficció, s’esvaeix completament. La pel·lícula pren, llavors, una aire terrible de telefilm, d’aquells que feien a l’hora de la migdiada...

Pel que fa a la suspensió de la incredulitat, la va reivindicar Coleridge fa gairebé 200 anys. Però, no ens enganyem, a la majoria de mortals ens en va parlar per primer cop la Sharon Stone (suspension of disbelief), a Basic Instinct, en el seu paper d'escriptora assassina. No sé si va ser poc abans o poc després del famós interrogatori (el cruce de la muerte), que aquí a Mèxic van censurar. Com a mínim quan la van passar pel satèl·lit.

Tornant a la pel·lícula, he trobat el bloc d'una americana (em figuro que molt jove), que acaba de descobrir The man who shot LV. L'únic que la noia sabia del John Wayne, és que havia vist humoristes a la tele imitant el George W. Bush imitant el John Wayne. Acollonant! Diu que després de cinc minuts de John Wayne a la pantalla estava absolutely charmed.

dimecres, d’octubre 20, 2004

Super Chayito


La cuina en acció
Foto de Geococcyx

Ostres, la Chayito, la dona de fer feines, ja ve tres dies a la setmana. Així pot dedicar una part del temps a cuinar per a nosaltres. Dissabte va venir i ens va fer una sopa de verdures boníssima, i ens en va fer per a 4 menjades (canya al congelador!). També llenties i arròs. I l’arròs, amb un sofregit de tomàquet, l’anomenat recaudo.

Ja tenim taula de menjador. També han hagut de passar 7 mesos fins que hem trobat una taula rodona que ens mig agradés. Tranquils, no dinàvem amb el plat a terra, com amb la tele... Les darreres setmanes comencem a trobar-nos molt més a gust a casa, i ara hi podrem dinar més sovint sense haver de cuinar nosaltres. Dissabte vam congelar 6 racions dobles, entre llenties, sopa i arròs. Ahir ens va fer pollastre entomatado.

A la foto, al mig de la cuina i hi ha el comal, una planxa per escalfar les tortillas (no el fem servir gaire). El setrill d’oli d’oliva verge que no hi falti. Setrill importat de Mallorca.

dimarts, d’octubre 19, 2004

Per què depurem les aigües residuals?


Una de les 1240 depuradores de Mèxic
Foto de Geococcyx

Si a una europea mitjanament informada (faig servir el genèric femení, com Marta Pessarrodona) li preguntem perquè cal tractar l’aigua residual, segurament ens contestarà ‘per protegir els rius, els llacs, les aigües costaneres...’. Algú també diria ‘per protegir els ecosistemes aquàtics i les fonts d’abastament d’aigua potable’.


‘Tà bé. Amb aquests prejudicis vaig arribar jo a la República Mexicana, per descobrir que les motivacions poden ser molt diferents. En general, a Mèxic no hi calers per protegir rius o llacs. En bona part del territori, de fet, no hi ha ni rius ni llacs. Les fonts d’abastament d’aigua són pous (no cal dir que també són vulnerables a la contaminació).


A gran part dels municipis, la major part de les aigües residuals municipals no es tracten(*). A les zones àrides o semiàrides de Mèxic, i des de fa decennis, les aigües residuals urbanes es fan servir per regar els camps, sense cap tractament previ. A cada municipi, un grup de pagesos fa ús de les aigües residuals, normalment sense tenir-ne una concessió legal.


Una petita part de les aigües residuals (per exemple, el 25%, depèn del municipi) rep un tractament. En aquest cas, tampoc s’aboca a un riu, riera o llac, sinó que es reutilitza, en rec agrícola, rec de jardins, o ús industrial. Com a lema del Mèxic semiàrid, podríem enunciar el manament següent: no depuraràs una gota d’aigua si no és per reutilitzarla. Corolari: si no la depures, també la reutilitzaràs. Això deixa sense depurar la major part de les aigües residuals. La part positiva és l’alt grau de reutilització de l’aigua residual depurada (un 100%, que ens podria fer enveja als catalans.


Què passa amb els regants quan un municipi decideix que, ara sí, ja farem un tractament de les aigües residuals? Això ho explicarem un altre dia.


(*) No us en foteu. Fins fa pocs anys, el cap i casal de Catalunya ha estat abocant centenars de milers de metres cúbics al dia d’aigües residuals no tractades al mar, a través d’un emissari a la desembocadura del Llobregat.

dilluns, d’octubre 18, 2004

Els tres poders...


Acció Catòlica, à droite
Foto de Geococcyx

A la pel·lícula Les invasions barbares, dins un magatzem d’imatges religioses en desús, un capellà catòlic quebequès explica – encara perplex – que a mitjans dels anys seixanta se’ls van buidar les esglésies en qüestió de mesos. Un fenomen misteriós, deia. És un símbol de la secularització que també ha afectat els països europeus de tradició catòlica. Les esglésies estan mig buides, i gairebé només la gent gran hi va. La influència social de l’església ha anat minvant, tot i que la seva influència política és possiblement superior a la seva representativitat social.


A Mèxic no ha estat així. La majoria de mexicans, especialment a la provincia, tenen una vivíssima, i jo diria que sincera, fe catòlica. L’Acció Catòlica, que els va tocar viure a la generació dels meus pares segueix aquí viva, i congrega gent de totes les edats. Té el seu propi temple i una important seu social. Poca broma.

divendres, d’octubre 15, 2004

L'Adriana aixeca el vol


L'Adriana aixeca el vol
Foto de Geococcyx

Ufff! Després de 7 mesos d'arrossegar-se per terra, la televisió materialment s'ha enlairat, i l'Adriana Pérez Cañedo, de passada, també.

El 8 de març vam a entrar a viure en aquesta casa. Arran dels atemptats de l'11 de març, vaig percerbre al meu entorn més directe la urgència històrica de comprar TV, i contractar el satèl·lit, per poder veure, entre altres coses, les TV espanyoles que passen pel satèl·lit digital de pagament. Ni modo, que diuen aquí. Per a la TV3 caldrà un segon satèl·lit.

Vaig aconseguir, per això, que compréssim una TV de format 16:9, per poder veure les pel·lícules allargades a pantalla completa.

Com que no trobàvem un moble mínimament decent per posar la tele, l'hem tinguda 7 mesos a terra! Aquesta setmana ha arribat el moble, i la tele finalment s'ha enlairat uns 60 cm, fins una posició que ja semblava impossible. Veure la tele sense haver d'acotar el cap és com una experiència religiosa, després de 7 mesos. Ara és com si tornéssim a tenir tela nova!

L'informatiu de la nit del Canal Once és una de les poques coses que se semblen a un informatiu en tota la televisio mexicana, i el presenta l'Adriana Pérez Cañedo, que transmet una serenitat i una credibilitat extraordinàries. Si més no a primera vista: també si li veu el llautó progovernamental de tant en tant. Al costat de l'Heechoooos de la TV Azteca, és com veure la BBC.

Per cert, haurem d'amagar tot aquell embolic de cables que hi ha darrere el moble.

dijous, d’octubre 14, 2004

La veritat? Quina grolleria!

A totes les cultures que conec, la hipocresia en general i la urbanitat en particular són eines indispensables per sobreviure al tracte diari amb el germà proïsme. És un aprenentatge que dura poc o molt, però pel qual tothom passa. A mi m’ha durat potser massa.

Bé, a Mèxic els nivells de sinceritat i mala educació habituals a Catalunya resulten en general tremendament excessius i violents. Comencem pels formalismes en el tracte personal (tractaments), gairebé eradicats a casa nostra. Ja vaig comentar la qüestió dels títols (llicenciat, doctor, etc) que normalment s’apliquen a tothom que en té. Després ve la qüestió del vostè. Si bé al nord de Mèxic, i potser al D.F., el tuteig és més habitual, a la resta del país el tracte de vostè és de rigor, quan no hi ha una amistat pel mig o una situació de col·legues de nivell semblant. El vostè es molt profilàctic i a mi em resulta francament còmode, especialment quan sóc client de restaurants i botigues: quina diferència amb el menyspreu i la manca de professionalitat que hi ha en l’atenció al client a Catalunya (que no és un problema només de tuteig).

Segon punt: el “no” està prohibit. No pots dir que no a una invitació o si et demanen un favor. Simplement, no es pot. Realment es pot, però per als mexicans és un muntanya dir que no, o que els ho diguin. Per tant, has de dir que sí, i faràs el que voldràs. Al principi és difícil d’acceptar (per a mi encara ho és), però és així, i no hay broncas. En cas d’una invitació, has de dir que sí, per descomptat, encara que no hi pensis anar. Passat l’esdeveniment, si és que et cal donar excuses, l’important és que t’excusis amb una història, per inversemblant que sigui. Només per demostrar-los que els aprecies prou com per sentir la necessitat de no ofendre’ls amb la veritat (que no tenies ganes d’anar-hi). Si t’hi esmerces prou, ells també faran veure que s’ho creuen, encara que l’excusa no tingui agafada. És un comportament força oriental.

No presentar-te a un acte al qual has acceptat la invitació és per a nosaltres una grolleria, però per a molts mexicans, és molt més conflictiu – o groller – dir simplement que “no”.

En podria explicar unes quantes, d’històries, i segurament ho faré en altres apunts al diari.

dimarts, d’octubre 12, 2004

Ganga cinèfila


Los amantes... a $49
Foto de Geococcyx

Dissabte passat cercava inútilment en un Sanborns el DVD de Peggy Sue got married, de Coppola, quan vaig topar amb Los amantes del Círculo Polar, de Julio Medem, una pel·lícula que ja havia vist, i que havia trobat extraordinària, excel·lent, per
la trama, l’atmosfera, i la mirada de Najwa Nimri. I és francament més bona que Lucía y el sexo, també de Medem. No he tingut la sort de veure La ardilla roja, Vacas, Tierra ni el famós documental sobre Euskadi, però déu n’hi do, aquest noi.

No sóc gaire partidari de comprar DVD, però aquest valia només $49, que són 3,5 EUR, i me’l vaig comprar. Vaig veure la pel·lícula diumenge acabat d’esmorzar, i em va tornar a emocionar.

La Raza, des d'aquesta banda

Avui és el día de La Raza. A la gent que tingui més de 35-40 anys, això li sonarà a retòrica franquista. A la resta no li sonarà a res, segurament.

És curiós com el 12 d’octubre es veu de manera diferent segons des d'on s'ho miren. A Espanya, misteriosament, s’ha declarat festa nacional. Tots els que s’omplen la boca de patriotisme constitucional, haurien de comprendre que aquesta festa, basada en la identitat “iberoamericana”, no és una festa incloent de les diferents realitats nacionals involucrades a Espanya. No només pel tema lingüístic, sinó pel fet que la conquesta d’Amèrica va ser una empresa de Castella, i que els ciutadans de la Corona d’Aragó no hi van poder participar oficialment fins el segle XVIII. Si, com diuen alguns (dubto que s’ho creguin), la pàtria és la Constitució, llavors la festa nacional dels espanyols hauria de ser el dia de la Constitució Espanyola, el 6 de desembre.

Per a molts llatinoamericans i no llatinoamericans, el 12 d’octubre no és un dia per celebrar, atès el genocidi, etc que va implicar. D'altra banda, es pot considerar una de les dates fundacionals del que avui són aquests països: societats regides per blancs i mestissos, no pas pels indígenes. Curiosament, els hispans dels EUA celebren el dia amb orgull, com una data que els uneix, independentment del país d’origen. Fins i tot, que els uneix enfront dels anglos.

Aquí a Mèxic el 12 d’octubre és dia feiner. És el dia de la Raza, però no és festa. Aquest matí he escoltat una hora i mitja la ràdio i no ho han ni esmentat. Raza aquí no es refereix a unes característiques biomètriques dels ciutadans, sinó a uns trets ètnics comuns de la majoria dels llatinoamericans, bàsicament la llengua espanyola o portuguesa, una tradició catòlica, i una mescla del substrat indígena amb l’europeu i l’africà, en diferents proporcions segons el país.

Curiosament, els mexicans parlen de vegades de la Raza, en un sentit i amb uns matisos irònics, no sé si despectius, que no sempre acabo de captar. Enfrente del mercado había una panadería, donde la Raza solía ir a desayunar. En aquest cas, pel context de la conversa em va semblar potser un comentari classista o racista, referit a les classes populars mestisses o indígenes. De vegades ho diuen simplement com un sinònim divertit de “la gent” (nos juntamos toda la Raza en el parque para una rostizada).

dilluns, d’octubre 11, 2004

Síndrome de Macondo


Ciruelas amarillas
Foto de Geococcyx

A Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, quan José Arcadio Buendía va arribar a Macondo, tot era tan nou i diferent que havien d’assenyalar les coses amb el dit, perquè encara no tenien nom. De tant en tant, davant una parada de fruites m’agafa una espècie de síndrome de Macondo, i em veig obligat a assenyalar una fruita per demanar-ne mig quilo, i que em diguin què és. Em pensava que coneixent els mangos, el mamey, les guayabas, les guanábanas, les papayas, les tunas blancas (que són verdes), les tunas amarillas (que són vermelles) i les tunas cardones (que són granes), ja poques sorpreses m’emportaria: pomes, peres, plàtans i tota la pesca.

Però avui he descobert les ciruelas amarillas, que jo diria que no són prunes ni de lluny. Aquí les teniu, de 4-5 cm de llarg per 3 d’ample, bonyegudes, amb la pell forta i clapada, la carn tova i sucosa, i un pinyol enorme. No les mossegueu gaire fort, que us hi deixareu les dents! Tenen un gust molt curiós, entre poma i nespra, gens de gust de pruna, i no les he vist als supermercats, només en una parada al carrer.

dissabte, d’octubre 09, 2004

Ai Dalai!

Bé, ja sa n'ha anat el Dalai Lama, i hi ha hagut una mica d'enrenou.

El Dalai Lama ha vingut de visita a Mèxic. Ja sabeu com li molesta al règim xinès que sigui rebut per les autoritats dels països. Fa poc el Dalai va tenir una sospitosa malaltia que li va impedir intervenir al Fòrum de Barcelona. La mà de Pequín?

El cas és que la Primera Dama del país (aquí no hi ha la Segona Dama, que tant li agrada esmentar a la Maruja Torrres) té el Dalai Lama com a conseller espiritual. Bé, per evitar un incident diplomàtic (el drac xinès ja desperta i se l'ha de respectar) el Dalai Lama no va ser rebut amb honors de cap d'estat, com el 1989. Tampoc va ser rebut pel President de la República, sinó pel Secretari de Governació (Santiago Creel, un altre cop), com a responsable de les relacions amb les confessions religioses. Després, la Primera Dama va assistir privadament a un acte ecumènic (amb mormons i tot) a la Catedral Metropolitana, on hi havia el Dalai Lama.

Per posar més vaselina, el Congrès va presentar una exposició del govern xinès sobre "El Tibet de China", i diputats del PRI i el PAN feien declaracions a la televisió en favor de la unitat de la nació xinesa. Que la visita posava nerviosos els governants mexicans n'és prova que el Secretari de Relacions Exteriors, Luis Ernesto Derbez, va tenir un lapsus en una roda de premsa i va parlar del Dalai Mama, provocant les rialles del periodistes. ¡No maaanches! (*), dic jo.

Finalment, el Dalai Lama va visitar el Congrés, amb un èxit total, i va ser rebut pel Cap de Govern de la capital, l'ínclit "Peje".

El divendres va partir, i l'ambaixador xinès va dir que els polítics que l'han rebut són uns ignorants. Incident diplomàtic a la vista? Serà el govern del PAN tan sobiranista i valent com amb l'ambaixador cubà fa uns mesos, i l'expulsaran? No ho crec pas!

(*) Eufemisme per No mames (~ no fotis)

divendres, d’octubre 08, 2004

El subjuntiu contraataca

Els veterans de Cartes de Mèxic recordareu un apunt sobre La mort del subjuntiu. Les meves fonts d'informació, que abracen els Països Catalans i part de l'estranger, em diuen que ahir (7 d'octubre), el filòleg i escriptor Gabriel Janer Manila escrivia a la secció Actual del Diario de Mallorca sobre Els cavallers del subjuntiu, una recent novel·la francesa.

Aquest escriptor, que vaig tenir el gust d'entrevistar fa molts anys, és avui digne (i improbable) director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, en unes Illes Balears amb un PP illenc cada vegada més ulsterià.

Janer Manila es lamenta de la pèrdua de formes verbals, de la riquesa del llenguatge. De l'omnipresència de l'indicatiu, i de l'imperatiu! Diu:

L'illa del subjuntiu és la més bella i meravellosa. També, la més subtil. El subjuntiu és l'enemic de l'ordre, és el mode verbal que fan servir els rebels, els insatisfets, els contestataris... És l'expressió verbal del desig. Com l'aigua d'un estany, el subjuntiu és el mirall dels somnis.

No us puc donar l'enllaç directe a l'article, hi podeu d'accedir a través de l'hemeroteca, a la pàgina principal del diari.

dijous, d’octubre 07, 2004

Una de l'Oest


Una de l'Oest
Foto de Geococcyx

Quan vaig arribar l’any passat a Mèxic, hi havia al primer pis de lloguer un televisor de 16 polzades, amb so “mono”. Això no va impedir que ens compréssim un DVD xinès, de 72 EUR, que ens servia també per sentir els CD per l’altaveu -en singular- del televisor. Un cap de setmana que estava sol, vaig intentar fer-me soci d’un video-club per llogar un DVD, però “només” em demanaven:

1) Targeta d’elector (és com el DNI; òbviament no en tinc, per estranger). Bé, el passaport.

2) Constància de domicili. És una factura de telèfon, llum, aigua o gas, on figuri el teu nom i domicili. Aquest document privat és com si fos una acta notarial, que dóna fe que tu vius al teu domicili. És curiós que només vaig haver de trucar a la CFE i donar-los la meva adreça per telèfon, perquè s’ho creguessin i me la posessin a la factura. Així ja vaig tenir aquest valuosíssim document. Es pot dir que a Mèxic has d’anar amb la factura de Telmex o CFE a la boca per fer la majoria de tràmits!

3) Com que el domicili que figurava al meu passaport no era òbviament de la ciutat, llavors necessitava dues constàncies de domicili enlloc d’una (on vas, foraster?).

4) Dues referències: nom, adreça i telèfon de dues persones per poder preguntar-los ells per mi.

Vaig optar per una retirada tàctica, i esperar que la meva dona es fes sòcia. Seria més senzill, per ser ella mexicana, i titular del lloguer i del telèfon.

Abans d’aconseguir la membresía, vam decidir comprar una pel·lícula en DVD per estrenar l’aparell. Després de cercar per 2 hipermercats, vam trobar Rio Bravo, la gran pel·lícula de Howard Hawks. Em sembla que va costar $99. És un clàssic de l’Oest, una pel·lícula estupenda d’amistat, sobretot. També de trets (pànyau-pànyau) i baralles, i d’unes poques persones que, no se sap ben bé perquè, decideixen enfrontar-se als “dolents” (un dolents, també, com de broma, per als estàndards actuals, com ja he dit alguna vegada).

Una pel·lícula amb un ritme tranquil, on sents el temps passar mentre el John Wayne no para d’anar amunt i avall de l’oficina del sheriff a l’hotel (on s’allotja ni més ni menys que l’Angie Dickinson en els seus millors temps). Un film on hi ha temps per fer un cafè, una copa, enamorar-se, o cantar l’estupenda My rifle, my pony and me. La canten ni més ni menys que el Dean Martin (el Dean Martin a l’Oest? Oh, yeah), i...qui més? Doncs el Ricky Nelson, que sembla acabat d’aterrar de Memphis, amb la seva guitarra i el seu tupé de cantant dels anys 50. Un altre que està genial és el iaio coix que ajuda el John Wayne a l’oficina del sheriff, el Walter Brenan, que he vist segur en una alguna altra pel·lícula de l’Oest, però no sé quina.

Passaren setmanes fins que vam ser socis del video-club, i cada dia posàvem la mateixa pel·lícula al DVD. No ens en cansàvem, i encara la posem de tant en tant. Bé, el DVD va petar (lo barato és cart, que diu aquell), i en tornar enguany a Mèxic n’hem comprat un de bo. Ja us ho vaig explicar a l’apunt Tecnologia a l’abast, ja tocava.

Finalment, el Río Bravo del Norte és el riu que els americans anomenen Rio Grande. No apareix en tota la pel·lícula!

dimecres, d’octubre 06, 2004

Brossa: escalfant motors ( i II)

A la majoria d’estats de la República, els gestor públics dels residus municipals estan únicament preocupats per aconseguir alguna dia que el 100% de les deixalles es recullin correctament i es portin a un abocador com déu mana (que no és poc!). No tenen temps, ni pressupost, ni ganes de plantejar-se de veritat una gestió integral de les deixalles (prevenció, separació en origen, recollida selectiva, reciclatge,...) quan no hi ha cap llei que realment els ho exigeixi.

Quan només coneixia el tema dels drapaires d’abocador a partir d’articles o pàgines web, pensava que al cap i a la fi alguns països en desenvolupament tenien la seva peculiar via al reciclatge, mentre arribava el dia que ho podrien fer d’una altra manera. Que potser sense haver-se de pagar els iglús i tota la pesca, potser encara feien més que nosaltres.

Bé, sobre el terreny, i per la meva feina, he descobert la realitat: els drapaires d’abocador separen i porten a reciclar una proporció mínima de materials reciclables. Tenen uns líders “sindicals”, que es dediquen a viure d’aquests i d’altres grups marginals, i de provocar conflictes entre aquests grups i les autoritats, per treure’n profit particular.

Quan un municipi pretén millorar la seva gestió, ja sigui fer un abocador en condicions (tancat al públic, també als drapaires, naturalment), aplicar recollida selectiva, triatge, es troben amb 50, 100 o 500 persones que tenen segrestat la gestió de les deixalles de centenars de milers de persones. De vegades, els drapaires no accepten tan sols la solució d’integrar-se a un nou sistema de gestió racional i generalitzat (nosaltres no volem ser els teus empleats!).

La por al México bronco i la manca de pressupost té paralitzats, en molts casos, els gestors públics de residus. Tampoc els polítics s’atreveixen a posar un impost per finançar la gestió de residus, igual que no s’atreveixen a cobrar un preu de l’aigua mínimament proper al cost real.

Al Districte Federal s’ha fet aprovat la Llei de residus sòlids, que incorpora de manera obligatòria la separació en origen, en tres fraccions: matèria orgànica, reciclables i rebuig. S’han proposat fer el processament de la matèria orgànica, a més de reciclar els materials com vidre, paper, envasos,... També es passaran anys escalfant motors o avançant lentament, però ja s’han posat uns objectius una mica ambiciosos. Molts estats de la República seguiran sense tan sols escalfar motors...

Nota final: la recollida d’escombraries es diu recolección, no recogida. Això de la re-cogida deu sonar molt fort a les orelles dels mexicans :-D

dilluns, d’octubre 04, 2004

La brossa: escalfant motors (I)


Drapaires en un abocador mexicà
Foto de Geococcyx

A primers dels anys 90, Catalunya va començar amb la recollida selectiva d'escombraries. L'any 1993 la Llei de residus del Parlament de Catalunya va fixar l'any 1995 perquè tots els municipis de més de 5000 habitants tinguessin recollida selectiva de vidre, paper,... i servei de deixalleria. Es va fixar el 1996 perquè fessin la recollida selectiva de matèria orgànica (restes de menjar, etc...).

El procés va ser lentíssim. La recollida selectiva de matèria orgànica no ha arribat al meu barri de Catalunya fins enguany!, amb 8 anys de retard respecte de les previsions de la Llei, perquè no s'havia fet la planta de compostatge corresponent. La recollida de vidre, paper, envasos va anar més ràpida en la implantació de contenidors, però no tant en assolir nivells de separació acceptables.

Mentre el 1995 a Pamplona la recollida selectiva ja era del 28% del total d'escombraries, a les ciutats de Catalunya era aproximadament del 3%!!!. L'any 2003 encara va ser del 23,5%. Això demostra dues coses: que costa complir les lleis quan no es volen fer complir, i que a Pamplona fan alguna cosa més que córrer davant els bous... Pel que fa a les deixalleries, em sembla que el 1995 a Catalunya se n'havien fet només 17!

Bé, aquí a Mèxic, no hi ha cap llei federal que obligui efectivament a la recollida selectiva i el reciclatge. Al meu estat tampoc hi ha cap llei estatal que hi obligui, i em temo que a la majoria és així. A la meva ciutat es pot dir que el 95% de les escombraries es recullen i es porten a abocadors controlats o semicontrolats, cosa que no es pot dir de totes les ciutats. Però no hi ha recollida selectiva al carrer. En canvi, hi ha els pepenadores, que recullen materials reciclables dels abocadors semicontrolats de la ciutat, i els venen als centres d'emmagatzemament especialitzats (n'hi ha més de cent, de centres, a la meva ciutat). No sé quin percentatge es recicla per aquesta via. Em sembla que és força baix, però potser no ho és tant si considerem el poc que li costa a l'ajuntament aquest triatge! Tornant al tema, no cal dir que les condicions de treball dels drapaires no són precisament les millors...

Dels pepenadores en podríem dir triadors, com al Brasil (triadores), carronyaires (scanvengers, en anglès), o pellucadors, segons la tercera acepció del DCVB del verb pellucar:
3. fig. Arreplegar coses d'ací i d'allà, aprofitant les ocasions.

Però el TERMCAT sentencia: els scavengers són drapaires. Acatem-ho, germans i germanes.

continuarà...

dissabte, d’octubre 02, 2004

Avorriment terminal

Ahir em van dur a veure la pel·lícula The Terminal de l'Steven Spielberg, amb el Tom Hanks. Més o menys el que em temia. Un cop fet el plantejament (el Victor Navorski queda confinat a la sala de trànsits internacionals de l'aeroport JFK), ja no hi ha gaire més a explicar. Es nota l'esforç inútil de guionistes per crear trames i gags que donin la sensació d'una història. El Hanks ho fa molt bé i la Catherine Zeta-Jones està esplèndida, però -tret d'alguns detalls- tot plegat és d'una buidor i d'un avorriment impressionants :-(

Em temo que explicar la veritable història de l'iranià Merhan Karimi Nasseri a l'aeroport de París hauria estat massa dur. O no?

divendres, d’octubre 01, 2004

Esquerdes en la no reelecció

Sufragi efectiu, no reelecció era el lema principal dels moviments d’oposició democràtica a Porfirio Díaz, qui va estar 35 anys al poder, i després, un lema essencial de la mateixa revolució mexicana. Encara avui, molts documents oficials porten aquest lema al costat de la signatura.

L’assassinat del reelegit president Àlvaro Obregón (1928) va deixar prou clar el principi de la no reelecció en el règim revolucionari, reforçat anys després per la mort sospitosa de Maximino Ávila Camacho, que volia succeir el seu germà Manuel a la Presidència de la República. Tot i que al final dels anys 20 i primers 30 el general Plutarco Elías Calles va assajar la reelecció a través de terceres persones (l’anomenat Maximato), el general Lázaro Cárdenas no va acceptar el paper de president-titella, i va enviar el general Calles a l’exili a Califòrnia. Podem dir que la no reelecció va ser un principi sagrat del règim del PRI. El sufragi efectiu ja és una altra història.

No cal dir que per a un europeu acostumat als molts anys al poder de Miterrand, Kohl, González, o Pujol, aquesta dèria per la reelecció no s’acaba d’entendre. O sí! per la corrupció que hi va haver en els mandats d’alguns d’aquests governants. Corrupció tampoc evitada per la no-reelecció priïsta. Però ara no hem vingut a parlar d’això. El cas és que l’antireeleccionisme comença a mostrar esquerdes a Mèxic. Si més no per dues vies, força diferents.

Primera: es comença a pensar que potser convindria permetre la reelecció dels diputats i dels senadors, perquè tinguessin com a mínim l’esquer de la reelecció per fer millor la seva feina, i perquè hi hagués una classe política de legisladors experimentats.

Segona: les esposes dels governadors, i fins i tot l’esposa del President Fox, tenen ambicions polítiques de succeir els seus marits (no conec el cas dels marits de les governadores, perquè n’hi ha hagut pocs, i diria que encara no s’ha donat el cas.). Això encara és considerat per molts a Mèxic com una manera de reelegir-se, una maniobra completament il·legítima.

Bé, doncs l’esposa del governador de Tlaxcala (i senadora per aquest estat) va guanyar unes eleccions primàries, al si del PRD, per triar candidat a governador de l’estat. Tot i que el PRD no la va acceptar com a candidata, el Tribunal Electoral de la Federació ha declarat que ella ha de ser la candidata del PRD a governadora de Tlaxcala. S’ha aixecat un bon enrenou. En tot cas, això dóna ales a Martha Sahagún, la dona del President Fox (aquí és Martha Sahagún de Fox), tot i que ja ha dit que ella no es presentarà al 2006. Ja sorgeixen nous casos a altres estats...