divendres, d’agost 27, 2004

La mort del subjuntiu

L'altra dia la Tina Vallès (L'aeroplà del Raval) parlava de l'extinció de l'allioli. Una altra extinció notable és la del subjuntiu. El semianalfabetisme persistent dels catalanoparlants en el nostre idioma, junt amb la pressió de l'espanyol (dos fenòmens força lligats), provoquen situacions curioses i penoses.

El fet que en català central sovint coincideixin les formes dels presents d'indicatiu i de subjuntiu fa que molts parlants ho apliquin a tots els verbs i facin degenerar el subjuntiu en indicatiu. M'explico.

Aquí són iguals el present d'indicatiu i de subjuntiu:
Vosaltres mengeu molt de pressa! (indicatiu)
Vull que mengeu molt de pressa (subjuntiu)

Però aquí són diferents:

Ho veieu bé? (indicatiu)
Quan ho vegeu, aviseu-me (vegeu = subjuntiu)

Molta gent, inclosos locutors de ràdio i TV diuen sempre "veieu", tant si és subjuntiu com indicatiu:
Quan ho veieu, aviseu-me

Tant o més notable és la mort dels pronoms febles. Tant difícil és dir
No hi ha sabates en lloc de No n'hi ha sabates
No n'hi ha en lloc de "No hi ha"
o No en tenim en lloc de No tenim (No tenim què?).

Em meravella que el meu nebot als 4 anys fes anar els pronoms febles molt millor que molts personatges que sortien a diari per la ràdio o la televisió en català!

3 comentaris:

Carles ha dit...

El teu nebot no és mediàtic. ¡Vols més explicació!

Geococcyx ha dit...

Afortunadament el meu nebot encara no ha entrat al món del Carles Flavià...

Tina Vallès ha dit...

Precisament avui al meu nebot (la cosa va de nebots) li preguntaven on volia anar i deia "enlloc" i no pas "a cap lloc" com he sentit dir sovint per gent molt més gran que ell, que només en compta tres i mig...