dilluns, de setembre 27, 2004

Egresos, rubros, candados, curules, acarreados

Si vau aprendre l’espanyol ibèric (cosa força probable, si llegiu aquest weblog en català), arribant a Mèxic descobrireu que necessiteu un reciclatge en totes les branques de l’idioma. El llenguatge polític mexicà és sorprenent per al nouvingut. La política mexicana ja de per sí és complexa, amb moltes premisses i sobreentesos que són desconeguts per a qui arriba de fora. Com a tot arreu, les aparences en política amaguen importants moviments de fons. Sumeu-hi les particularitats del llenguatge i la sensació d’exotisme augmenta.

El nom del país. El nom oficial és Estados Unidos Mexicanos, però normalment en diuen la República Mexicana. També México, naturalment, però no tan habitualment en la informació política (a la ràdio, per exemple). La Federación són les institucions federals (Congrés, Senat, Govern Federal, Poder Judicial de la Federació). Els estats i el DF són les entidades federativas. Tot el que no sigui la Ciutat de Mèxic és la Provincia, o més crípticament, el interior de la República.

Els ministres son secretarios, i els ministeris secretarías, a l’estil dels EUA. Els escons parlamentaris són curules, els alcaldes són presidentes municipales (també es fa servir el terme alcalde, però depèn del lloc). Els regidors són regidores, no concejales. Els districtes autònoms de les ciutats es diuen delegaciones. En qüestió de pressupostos, les diferents partides o apartats del pressupost es diuen rubros. El ingressos són ingresos, però les despeses son egresos: El presupuesto de egresos de la Federación.

Una forma genèrica d’anomenar les normes legals és lineamientos. El concepte de candado és bàsic en la política mexicana: quan s’estableix una norma per prohibir, limitar o condicionar determinades actuacions, es diu que s’hi posen candados. Es posen candados al finançament dels partits (sembla que se’ls passen ja sabeu per on, igual que a casa nostra), es posen candados a les precandidatures presidencials (què pot fer o no qui vulgui postular-se com a candidat del partit), es posen candados a tot el que calgui. Que el governador vol fer un polisportiu en un terreny públic, però resulta que hi ha un decret que prohibeix fer-ho?... Ah, desconeixia que hi havia aquest cadenat, deixeu-me que ho estudiï. De vegades sembla que la gestió pública mexicana consisteix en posar (o saltar-se) tants cadenats com es pugui.

De les manifestacions se’n diu marchas. Les pancartes són mantas. Si hi porten gent en autobús, a les manifestacions, seran els acarreados (amb la torta inclosa –l’entrepà), o la porra, si és que han anat a animar un polític determinat. Quan la gent s’emprenya de veritat i munten un “Cristo” gros, es parla del México bronco o del machete power. Això passa de vegades en els terrenys comunals anomenats ejidos, on hi ha, naturalment, els ejidatarios!

Coses del llenguatge! Ara que el govern espanyol vol completar la tasca disgregadora del sinistre Abril Martorell contra la llengua catalana, amb el silenci o l’aprovació dels valencians i de bona part dels catalans, potser seria l’hora de reclamar la personalitat del mexicà com a llengua diferenciada de l’espanyol. Però les llengües no són culpables dels crims dels seus parlants, i de la mateixa manera que l’afrikaans no era el culpable de l’apartheid sudafricà, l’espanyol no és el culpable de la xenofòbia i les barbaritats que perpetra Espanya contra el patrimoni dels catalanoparlants.