dissabte, de maig 07, 2005

Què em fascina de Peggy Sue?


A finals dels vuitanta vaig veure Peggy Sue got married per primer cop, en un cinema de repertori de Fabra i Puig, molt barat i amb sessió doble (com es deia el local?). De primer plat passaven Peggy Sue got married (1986) de Francis Ford Coppola. Segons els crítics de cinema, un film d’encàrrec al què Coppola va saber donar un bon acabat i un cert to personal i de qualitat. El film em va fascinar. De segon plat passaven The fly, la pel·lícula de David Cronenberg. Per cert, aquí on treballo n’hi ha un que ja l’he batejat Cronenberg, perquè se sembla al Jeff Goldbum... (quines coses).

Per què em va fascinar Peggy Sue...? La idea de tornar al passat, i quan hi ets provar de canviar-lo no és gaire original. Feia ben poc el film Back to the future (1985) havia arrasat al box office. I poc abans, The Terminator (1984) havia arribat del futur per escabetxar tothom qui se li posava al davant, per tal d'evitar el naixement d'un guerriller del futur.

La música? Només recordo la ingènua cançó de Buddy Holly que dóna nom al film. Buddy Holly (posem-nos drets) és tota una fita en els orígens del rock. En tinc dos discos, que segueixo escoltant després de molts anys. Però la cançoneta de Peggy Sue got married te l'acabes aviat... Diuen que les composicions originals de la pel·lícula són de John Barry, qui va fer la banda sonora d'Out of Africa, on una baronessa danesa s'enamora d'una estrella de Hollywood (segons que va escriure algú a Newsweek fa segles). M'hi hauré de fixar, amb la música, quan la torni a veure.

Què em fascina, doncs, del film? Parlo de memòria, perquè ja deu fer 10 anys que no l'he vist:

- Una esplèndida Kathleen Turner de 32 anys, fent el paper d'una dona de 43 i d'una adolescent d'uns 16 anys. No li falta gaire per fregar el ridícul però se'n surt. Broda un paper fantàstic que no era gens senzill.

- La mirada nostàlgica a l'adolescència dels baby boomers americans, una generació que ens ha venut els seus mites i icons a tota la tropa que hem vingut al darrera. Fins al punt que som capaços de tenir nostàlgia d'una època que no vam viure...

- Peggy Sue entrant per primer cop a casa dels seus pares, just acabada d'arribar del futur.
- Una introspecció sobre la pròpia adolescència.
- Una emoció per coses que podrien haver estar i no van ser.

No me'n surto. El cas és que em fascina. i que el film m'ha fet plorar cada vegada que l'he vist. Gràcies a la tecnologia, estic a punt de veure Peggy Sue... per tercera o quarta vegada. Potser seria millor conservar el mite en la meva memòria, però tinc moltes ganes de tornar a veure el film, i que la meva dona la vegi per primer cop.

Ja us ho contaré. Llegeixo que hi surten Helen Hunt i Jim Carrey (joveníssims, suposo), gairebé desconeguts aleshores. No m'hi vaig fixar...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Casualitats i coincidències. Només l'he vist un cop, quan la van estrenar. També em va agradar molt, en solitari (per això m'ha fet gràcia el teu post); cap dels meus amics la va trobar ni tan sols acceptable.
És possible que la veiés al mateix cine; jo vivia a Horta, a tocar la Plaça Eivissa, i el de Fabra i Puig era un dels cines de referència (tampoc recordo el nom). Luxosa, la sessió doble, amb crispetes, garrapinyades, i què sé jo.
Veus, ara podria sentir la mateixa nostalgia que transmet la pel.lícula.
Lola (paraules)

Geococcyx ha dit...

Veus. Algú més també la va veure... No he dit que l'anés a veure tot sol, però la teva conclusió és encertada: hi vaig anar sol. Em va tocar tant el film que ja no em vaig voler quedar a veure La mosca, i vaig sortir del cine.

Ahir a la nit la vaig veure, i després de tants anys, la meva mirada ja no ha estat exactament la mateixa $la qual cosa és natural), però déu n'hi do...