El cap de setmana passat vaig anar a veure la nova pel·lícula de l'Audrey Tatou (Un long dimanche de fiançailles), dirigida per Jean-Pierre Jeunet, el mateix director de Delicatessen i de Le fabuleux destin d'Amélie Poulain. Vaig xalar força, especialment pel cru retrat de la guerra de trinxeres a la PMG, i per tants detalls, humor, flaires, imatges d'Europa que em va regalar la pel·lícula. Sorprenent també l'aparició inesperada de Jodie Foster, amb un francès aparentment molt correcte. L'òptica i la sensibilitat de Jeunet-Tatou enamoren, però també cansen una mica, quan es converteixen en tics una pèl repetitius.
Pel què fa a la Jodie Foster, amb ella sempre em sento a casa, després de saber que era la nena que mostrava el culet (fa mil anys) als anuncis gegants de Coppertone que vèiem a la carretera, anant cap al Port d'Andratx.
Anècdota del dia. Vam anar a veure la pel·lícula amb tres espanyols (dues noies i un noi), que porten uns dos anys a Mèxic. Em fa gràcia que les noies em parlen com si jo fos mexicà (ustedes, alberca, carro). Em sorprèn una mica, perquè jo puc dir, si vull, ustedes, alberca i carro quan parlo amb els mexicans, però no amb els espanyols, amb qui diria més aviat vosotros, piscina i coche (els mexicans també diuen piscina i coche, per això) Em fa gràcia sentir algú amb marcat accent navarrès que diu ustedes en lloc de vosotros. Em ve al cap l'acudit de dir-li que si vol ja em pot tractar de tu...
Em sembla que tinc una facilitat no habitual de commutar netament d'una variant dialectal a una altra, especialment entre el mallorquí i el català central. No tant entre l'espanyol ibèric i el de Mèxic. Em falta rodatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada