dimarts, d’abril 11, 2006

Geishes xineses


Com ja vaig comentar, a The Inn of the Sexth Happiness (1958) el nord de Gal·les és la Xina, l'anglès Robert Donat és el mandarí del poble, l'alemany Curt Jurgens és un mestís euroasiàtic, i la sueca Ingrid Bergman és una minyona anglesa. Això ens recorda diverses coses: a) que el film no s'hauria pogut rodar a la Xina d'aleshores (no sé si a la d'ara), o que simplement era massa car anar a rodar a la Xina quan Gal·les ja feia. b) Que l'etnocentrisme euro-nord-americà i els gustos d'aquest mercat feien gairebé impensable posar uns protagonistes asiàtics en una pel·lícula. c) Que no calen xinesos per fer una pel·lícula de xinesos...

Si The Inn... era una pel·lícula de xinesos sense xinesos, Memoirs of a Geisha (2005) és gairebé una pel·lícula de japoneses sense japoneses, segons que he pogut comprovar el cap de setmana passat. No sé si a aquestes alçades a algú se li acudiria posar la Shirley MacLaine (o la seva néta) a fer de geisha, com a My geisha (1962), però es veu que les actrius japoneses no els han fet el pes, i n'han triat dues de xineses (la protagonista Ziyi Zhang, i la seva rival Gong Li) i una de malaia d'ètnia xinesa (Michelle Yeoh).

Jo no crec que per interpretar un paper hagis de ser necessàriament de la mateixa ètnia que el personatge. Això depèn de la pel·lícula o de l'obra teatral en qüestió, però em sembla raonable que en un film de Hollywood, en que el personatge t'entra en bona part pels ulls, un personatge asiàtic sigui asiàtic. Xineses per japoneses? Això em recorda un acudit políticament incorrecte del Perich. Diguem-ho així: si el neozelandès-australià Russell Crowe pot fer de gladiador hispano-romà, bé pot fer una xinesa de japonesa.

I posats a triar actrius, potser els productor van pensar que uns actrius xineses serien un bon ganxo per a l'immens mercat xinès. No sé si aquesta era la idea, però el cas és que la dictadura xinesa ha prohibit el film. Potser no els ha agradat que l'estimat de la protagonista i el seu amic haguessin participat a la invasió japonesa de Manxùria... O el fet que justament actrius xineses facin de geisha, o que l'actuació japonesa a la Segona Guerra Mundial queda molt en un segon pla... O ves a saber. De moment, els xinesos no faran cua ni pagaran el seu bitllet per veure el film... L'eMule rutlla a la Xina?

La pel·lícula no em va entusiasmar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Algú recorda haver vist de petits un rei Baltassar que fos negre de veritat? En el món de la creació es confon ficció amb imprecisió. La comoditat deu sortir molt més econòmica, i no tothom exigeix un bon producte. No l´he vista. Però tampoc n´havia sentit a ningú comentar aquest aspecte. El tema visual sembla que és molt més llaminer. Gràcies per anar una mica més enllà. GEMMA.

Geococcyx ha dit...

Sí, ara no sé com deu ser la cosa. Abans tothom volia fer de Baltasar. La reacció del públic depèn del "nosaltres" que veu l'obra. No és el mateix un "nosaltres" local i ètnicament homogeni (o heterogeni) que un "nosaltres" global i multiètnic. Els sobreentesos i les complicitats són diferents en cada cas, i en el segon cas poden ser heterogenis i incompatiles. Hollywood s'ha d'entendre amb un públic cada vegada més multinacional i multiètnic.

L'aspecte de les geishes xineses s'ha comentat força a la xarxa, des de diferents punts de vista. Al mateix enllaç que he posat a la Wikipedia (Memoirs of a geisha) se'n parla força...