dijous, de gener 31, 2008

Lligues i lligues, pujols i puyols


Una lectura massa ràpida d'aquest titular de l'Avui em va fer pensar que Jordi Pujol volia ressuscitar la Lliga Regionalista. Potser és el que pretén ara fer Duran?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de gener 29, 2008

Practicant idiomes amb "Franklin"

A la meva estada a Mont-real, la persona amb qui més vaig parlar francès (vull dir allò que jo parlo quan vull parlar francès) va ser un company de treball quebequès, tècnicament alòfon, a la pràctica anglòfon a casa seva i a l'escola anglòfona on va poder estudiar per uns embolics que va fer sa mare a l'administració del col·legi. En fi, coses d'un país on l'accés a l'escola francòfona o anglòfona està legalment determinat per l'origen ètnic.

Aquest noi de nom presidencial, diguem-ne Franklin, havia estudiat més tard en una universitat anglòfona d'Ontario i havia treballat als EUA. Per coses de la vida, aleshores estava en una universitat francòfona de la seva ciutat i tenia interès en dominar més bé el francès, que era l'idioma que parlava amb tothom a la feina, tret d'un noi dels EUA. Tots dos teníem interès a practicar la llengua de Molière, i així, doncs, Franklin era el meu principal conversador de francès. La majoria dels francòfons que jo tractava semblava que volguessin demostrar-me massa sovint que també parlaven anglès (anglès americà, of course). El mateix feien els dependents no francòfons de les botigues, que ràpidament deixaven el francès en sentir el meu accent. La veritat, per discutir situacions crítiques, que n'hi havia de tant en tant, Franklin i jo parlàvem en anglès, per la facilitat que teníem els dos de parlar-lo. Encara ens comuniquem per qüestions de feina, i ho fem en francès, tot i que ell torna a viure ara al Canadà anglès.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de gener 24, 2008

Estadístiques de Rambo

Es veu que Los Angeles Times va publicar unes sucoses i detallades estadístiques de morts en les successives versions de Rambo. Diferents blogs les han recollides, per exemple aquí, aparentment escanejades del diari.

Via Menéame.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de gener 21, 2008

Un mexicà que no és prou mexicà l'han posat a tallar el bacallà

Juan Camilo Mouriño Terrazo, nomenat ministre de Governació (16/01/2008).

A Mèxic es poden dir moltes collonades, però n'hi ha una d'altament improbable de sentir: És mexicà tothom qui viu i treballa a Mèxic. Aquí la cosa és més complicada, com a tots els països del món, fins i tot una mica més. Per exemple, per pertànyer a un òrgan de govern d'una facultat d'una universitat pública cal tenir la nacionalitat mexicana. Igualment, per ser degà o rector. Per ser ministre federal (secretario de estado) cal ser mexicà de naixement (whatever it is), igual que per ser president de la república. A la República Mexicana no hi ha primer ministre, com no n'hi ha als EUA, però hi ha dues figures importants a l'entorn presidencial i al govern: el cap de l'Oficina de la Presidència i el ministre de Governació (Secretario de Gobernación).

El panista Juan Camilo Mouriño Terrazo és l'home de confiança de Calderón. Va ser el seu cap de campanya a les eleccions presidencials, després el cap de l'oficina del Presidència, i ara ha estat nomenat Secretario de Gobernación. Des del seu càrrec anterior va portar les negociacions amb el Congrés per tirar endavant les reformes legislatives del primer any de govern de Calderón, algunes de les quals, tanmateix, van ser iniciativa del PRI. La seva capacitat d'operació política sorprèn en un home tan jove (37 anys), però hi ha qui diu que no està preparat per dirigir el ministeri de Governació. El temps ho dirà, però, de moment, els seus orígens, la seva doble nacionalitat (mexicana i espanyola) i els negocis de son pare aixequen ampolles, especialment entre l'esquerra mexicana.

Juan Camilo Mouriño va nàixer a Madrid, fill d'un gallec emigrat a Mèxic i d'una mexicana (el fet que la mare fos mexicana de naixement és ignorat per alguns capsigranys de la premsa mexicana, que remarquen interessadament que era espanyola, en ser filla d'espanyols). Per cert, el pare de Juan Camilo Mouriño va comprar fa uns anys el Celta de Vigo i n'és el president. Bé, el cas és que quan Calderón va nomenar el seu primer govern, fa més d'un any, a la premsa es va comentar que Mouriño no podia ser ministre perquè no era mexicà de naixement. Ell mateix ho havia dit fa un temps, però ara s'ha fet públic un certificat de mexicà de naixement (tal cosa existeix!) que ostenta Mouriño, així com la seva acta de naixement, emesa al consolat mexicà a Madrid, on consta que sa mare és mexicana. Però... anatema!: Mouriño va entrar fa uns anys als Estats Units amb un passaport espanyol (cosa que fan tots els mexicans amb nacionalitat espanyola, potser uns 100.000, per evitar el tràmit del visat als EUA). Fins i tot diuen que una vegada Mouriño va entrar a Mèxic mostrant el seu passaport espanyol als funcionaris d'immigració, que ja seria més estrany (ho diu Ricardo Monreal, ergo no m'ho crec). Bé, és probable que l'afer acabi al tribunal suprem mexicà.

Tot és això és una mica rocambolesc, i no sé que en diria José Montilla, però aquesta qüestió serveix al PRD, a La Jornada i a tota la tropa per agitar l'espantall de la recolonització espanyola d'Amèrica. Per exemple, aquest article de La Jornada, que comença, inefable:

Para expulsar a los árabes que en el año 711 invadieron la península ibérica...

Crida l'atenció la diferència de potencial entre el dret innat dels mexicans a saltar la frontera nord, i les barreres mexicanes perquè alguns mexicans facin de mexicans a casa seva. Tanmateix, visca Mèxic!

* I perdoneu el rodolí pastellerià del títol.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de gener 13, 2008

Victoria, Guanajuato

El dia abans de Xichú anàrem a Victoria, Gto., després de passar la nit en un motel de la carretera 57, a San Luis de la Paz. Tot i que m'agrada el centre d'aquesta ciutat, els afores no conviden a la contemplació estètica. Però just sortint per la carretera de San Luis a Victoria, els detritus periurbans s'esvaeixen i s'entra en una regió neta i oberta, de turons suaus coberts d'una garriga de mezquites i cactàcies. La carretera és tranquil·la; t'hi trobes molts pocs vehicles, alguns homes a cavall, i, a un costat del camí, una vella presa de pedra i morter o de terra compactada. Sota el sol clement - però no gaire - de l'hivern, i amb l'aire net i estranyament tebi d'aquest desembre, era una delícia recórrer aquesta carretera.


Entre San Luis de la Paz i Victoria, Gto.

Anàvem a Victoria per conèixer la vila i preguntar quina era la millor ruta per anar a Xichú, perquè per la Sierra Gorda encara hi ha molts camins de terra, no sempre aptes per fer-hi 50 o 80 km amb un cotxe corrent, i el mapa no era gaire explícit. Victoria, la capçalera municipal, és un poble de 2.000 habitants, fundat el 1580 com a San Juan Bautista de Xichú de Indios. Abans d'aquesta data ja hi havia hagut assentaments espanyols, que els indígenes pames de la regió van atacar i destruir més d'una vegada. Avui dia Victoria és un municipi pràcticament sense indígenes (una cinquantena entre 19.000 habitants, en un territori de 1.000 km2). El nom actual fa referència a la victòria del govern sobre els camperols de la Sierra Gorda, revoltats el 1847 amb demandes de repartiment de terres. Les successives guerres i revolucions han marcat amb foc la toponímia del país i les plaques dels carrers, i és un tema que donaria per parlar-ne una estona. M'estranya que la Revolució de 1910 no rebategés el poble. Potser era molt poc revolucionari recuperar el San Juan Bautista d'abans...

El 29 de desembre a Victoria feia un dia extraordinari, amb un cel net i diàfan, i vam entrar en un poble estranyament silent, lliure de camionetes descobertes i de música grupera. El nombre de botigues obertes contrastava amb l'acollidora tranquil·litat del lloc. Més enllà de la funerària playstationera, i de les flors de Nadal amb què us vaig donar el bon any, Victoria va ser una agradable sorpresa, d'on vam marxar amb la promesa de tornar.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de gener 12, 2008

Cantina



Diu, més o menys, la Wikipedia: al Mèxic rural la cantina és un bar freqüentat per homes, on se serveix alcohol i aperitius. Jo hi afegiria que poc o gens freqüentat per dones, que les portes són d'aquesta mena, i que tenen poques finestres, o cap ni una, i poca il·luminació. Espècie en extinció en el meu territori habitual.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Cita de la setmana (II)

En los tiempos de la Iglesia hippy de Juan XXIII, sabíamos exactamente de qué paraíso estábamos hablando. En cambio, la hipótesis de compartir también la vida ultraterrena con Rocky Varela obliga a una sobredosis de fe en la eternidad.

O bé:

Al cardenal Bronco Varela sólo le falta posar con un kalashnikov al lado.

Les dues llegides a : Dios era amor
Es veu que Matías Vallés havia passat la ganiveta per l'esmoladora.

dimecres, de gener 09, 2008

Sarau a Xichú

La CCS m'havia havia recomanat el 25 Festival del Huapango Arribeño y de la Cultura de la Sierra Gorda. Realment, per qüestions familiars no estava - no estàvem - en condicions d'assistir ni un dia sencer al festival, i menys a la nit, que és quan hi havia les principals actuacions. Tanmateix, dúiem endarrer de visitar la SG de Gto. i vam aprofitar per anar a San Luis de la Paz, a Victoria i a Xichú. El diumenge 30 de desembre vam pasar unes quatre hores a Xichú. De entrada por salida, que diuen per aquí...

Xichú és al cor de la Sierra Gorda de Guanajuato, i fins fa poc no hi havia carretera asfaltada, només camins de terra per la muntanya, per recórrer en tot-terreny. Hi van fer una carretera nova, o mig nova, amb uns desmunts impressionants per baixar des d'uns 2,300 m d'altitud fins els 1.334 m de Xichú. Es veu que el terreny no permetia aquestes alegries, i amb les pluges del setembre passat els esllavissaments van inutilitzar la carretera, que encara ara tanquen per obres entre setmana. Hi vam poder passar, suposo, perquè era diumenge, o perquè hi havia el festival.



Arribant a Xichú, la banda musical de Tlayacapan, Morelos, tocava les mañanitas a una marededéu de Guadalupe a l'entrada del poble, i després va fer un cercavila. M'agraden les bandes de vent de per allà baix. Al migdia, davant l'església parroquial, hi hagué un diàleg entre cantadors, glosadors, alabanceros, i altres poetes i cantadors populars de la regió i del món hispà.


Val a dir que, en aquest acte del migdia, entre la banda de Tlayacapan i els poetes i cantadors eren més gent els artistes que el públic. Després de les converses i cants dels artistes locals, la cosa es va animar una mica més amb el repentista cubà Alexis Díaz Pimienta amb les seves dècimes cantades, però, francament, qui va animar la festa de veritat va ser el canari Yerai Rodríguez, també improvisant dècimes cantades: el canó de veu, l'entonació, la improvisació i la simpatia del canari van triomfar, amb permís de la banda de Tlayacapan. Yerai i Alexis, tots dos, van cantar acompanyats amb la guitarra i el llaüt de dos músics que no puc identificar, però em sembla que eren porto-riquenys.



Endevinalla: amb el que he explicat, qui de tots aquests és Yerai Rodríguez?

La banda de Tlayacapan va tancar aquest acte, i ja ens tocava partir. Abans, però, vam dinar molt bé en un local popular de la plaça del poble: consomé de pollastre, mole poblano, i molt bon servei. La festa gran era el 31 a la nit, i no hi vaig poder ser. Em vaig perdre, per exemple, Los Camperos de Valles, que tinc en disc.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de gener 05, 2008

Sierra Gorda de Guanajuato


La Sierra Gorda forma part de la Sierra Madre Oriental i s'estén per quatre estats mexicans, de nord a sud: San Luis Potosí, Guanajuato, Querétaro i Hidalgo. De la part de Querétaro en vaig parlar força fa dos anys, i en podeu trobar un recull a la barra lateral d'aquest blog. Els queretans porten uns anys d'avantatge promovent el seu tros de Sierra Gorda, fins el punt que els visitants (i alguns mexicans) poden arribar a identificar la marca Sierra Gorda amb Querétaro, com em va passar fa un temps a mi mateix.

Però a Guanajuato comencen a fer els deures, i des del passat 3 de febrer 237.000 hectàrees de la seva Sierra Gorda han estat declarades "reserva de la biosfera" pel govern federal, amb un nucli altament protegit de 78.000 ha. No sé si ha estat reconeguda així per la Unesco (no figura al seu inventari de reserves), però en tot cas serà un etiqueta que donarà a conèixer la regió. Això pot tenir avantatges i inconvenients, i les coses sempre es poden fer malament, com s'hi han fet tantes vegades, però crec que pot potenciar el desenvolupament i ajudar a conservar els recursos naturals. De moment, hi ha hagut desconfiança de part de la població [vegeu 1 , 2].

Des de la carretera federal 57, San Luis de la Paz (Gto.) és el punt de partida per visitar la Sierra Gorda de Guanajuato. Aquí, un document PDF amb molta informació sobre la reserva.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de gener 02, 2008

Una alzina de fulla gegant



Si una alzina es un Quercus perennifol·li, amb fulles de color verd fosc i coriàcies per dalt, i més clares i una mica piloses per sota, aleshores d'aquest arbre que cobreix moltes hectàrees de la Sierra Gorda de Guanajuato n'hem de dir "alzina". A la part dreta del branquilló hi ha tres involucres de gla, d'una mida curiosament petita en comparació a les fulles. Havia vist roures de fulla gegant al Quebec, però es tractava de Quercus de fulla lobulada, caducifol·lis, com correspon a aquelles latituds.

Hi ha entre 135 i 150 espècies de Quercus a Mèxic (Villarreal i Carranza, 2003), i en diuen encinos.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de gener 01, 2008

Bon Any!




Traducció automàtica d'aquest text: en es fr