Juan Camilo Mouriño Terrazo, nomenat ministre de Governació (16/01/2008).
A Mèxic es poden dir moltes collonades, però n'hi ha una d'altament improbable de sentir: És mexicà tothom qui viu i treballa a Mèxic. Aquí la cosa és més complicada, com a tots els països del món, fins i tot una mica més. Per exemple, per pertànyer a un òrgan de govern d'una facultat d'una universitat pública cal tenir la nacionalitat mexicana. Igualment, per ser degà o rector. Per ser ministre federal (secretario de estado) cal ser mexicà de naixement (whatever it is), igual que per ser president de la república. A la República Mexicana no hi ha primer ministre, com no n'hi ha als EUA, però hi ha dues figures importants a l'entorn presidencial i al govern: el cap de l'Oficina de la Presidència i el ministre de Governació (Secretario de Gobernación).
El panista Juan Camilo Mouriño Terrazo és l'home de confiança de Calderón. Va ser el seu cap de campanya a les eleccions presidencials, després el cap de l'oficina del Presidència, i ara ha estat nomenat Secretario de Gobernación. Des del seu càrrec anterior va portar les negociacions amb el Congrés per tirar endavant les reformes legislatives del primer any de govern de Calderón, algunes de les quals, tanmateix, van ser iniciativa del PRI. La seva capacitat d'operació política sorprèn en un home tan jove (37 anys), però hi ha qui diu que no està preparat per dirigir el ministeri de Governació. El temps ho dirà, però, de moment, els seus orígens, la seva doble nacionalitat (mexicana i espanyola) i els negocis de son pare aixequen ampolles, especialment entre l'esquerra mexicana.
Juan Camilo Mouriño va nàixer a Madrid, fill d'un gallec emigrat a Mèxic i d'una mexicana (el fet que la mare fos mexicana de naixement és ignorat per alguns capsigranys de la premsa mexicana, que remarquen interessadament que era espanyola, en ser filla d'espanyols). Per cert, el pare de Juan Camilo Mouriño va comprar fa uns anys el Celta de Vigo i n'és el president. Bé, el cas és que quan Calderón va nomenar el seu primer govern, fa més d'un any, a la premsa es va comentar que Mouriño no podia ser ministre perquè no era mexicà de naixement. Ell mateix ho havia dit fa un temps, però ara s'ha fet públic un certificat de mexicà de naixement (tal cosa existeix!) que ostenta Mouriño, així com la seva acta de naixement, emesa al consolat mexicà a Madrid, on consta que sa mare és mexicana. Però... anatema!: Mouriño va entrar fa uns anys als Estats Units amb un passaport espanyol (cosa que fan tots els mexicans amb nacionalitat espanyola, potser uns 100.000, per evitar el tràmit del visat als EUA). Fins i tot diuen que una vegada Mouriño va entrar a Mèxic mostrant el seu passaport espanyol als funcionaris d'immigració, que ja seria més estrany (ho diu Ricardo Monreal, ergo no m'ho crec). Bé, és probable que l'afer acabi al tribunal suprem mexicà.
Tot és això és una mica rocambolesc, i no sé que en diria José Montilla, però aquesta qüestió serveix al PRD, a La Jornada i a tota la tropa per agitar l'espantall de la recolonització espanyola d'Amèrica. Per exemple, aquest article de La Jornada, que comença, inefable:
Para expulsar a los árabes que en el año 711 invadieron la península ibérica...
Crida l'atenció la diferència de potencial entre el dret innat dels mexicans a saltar la frontera nord, i les barreres mexicanes perquè alguns mexicans facin de mexicans a casa seva. Tanmateix, visca Mèxic!
* I perdoneu el rodolí pastellerià del títol.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
A Mèxic es poden dir moltes collonades, però n'hi ha una d'altament improbable de sentir: És mexicà tothom qui viu i treballa a Mèxic. Aquí la cosa és més complicada, com a tots els països del món, fins i tot una mica més. Per exemple, per pertànyer a un òrgan de govern d'una facultat d'una universitat pública cal tenir la nacionalitat mexicana. Igualment, per ser degà o rector. Per ser ministre federal (secretario de estado) cal ser mexicà de naixement (whatever it is), igual que per ser president de la república. A la República Mexicana no hi ha primer ministre, com no n'hi ha als EUA, però hi ha dues figures importants a l'entorn presidencial i al govern: el cap de l'Oficina de la Presidència i el ministre de Governació (Secretario de Gobernación).
El panista Juan Camilo Mouriño Terrazo és l'home de confiança de Calderón. Va ser el seu cap de campanya a les eleccions presidencials, després el cap de l'oficina del Presidència, i ara ha estat nomenat Secretario de Gobernación. Des del seu càrrec anterior va portar les negociacions amb el Congrés per tirar endavant les reformes legislatives del primer any de govern de Calderón, algunes de les quals, tanmateix, van ser iniciativa del PRI. La seva capacitat d'operació política sorprèn en un home tan jove (37 anys), però hi ha qui diu que no està preparat per dirigir el ministeri de Governació. El temps ho dirà, però, de moment, els seus orígens, la seva doble nacionalitat (mexicana i espanyola) i els negocis de son pare aixequen ampolles, especialment entre l'esquerra mexicana.
Juan Camilo Mouriño va nàixer a Madrid, fill d'un gallec emigrat a Mèxic i d'una mexicana (el fet que la mare fos mexicana de naixement és ignorat per alguns capsigranys de la premsa mexicana, que remarquen interessadament que era espanyola, en ser filla d'espanyols). Per cert, el pare de Juan Camilo Mouriño va comprar fa uns anys el Celta de Vigo i n'és el president. Bé, el cas és que quan Calderón va nomenar el seu primer govern, fa més d'un any, a la premsa es va comentar que Mouriño no podia ser ministre perquè no era mexicà de naixement. Ell mateix ho havia dit fa un temps, però ara s'ha fet públic un certificat de mexicà de naixement (tal cosa existeix!) que ostenta Mouriño, així com la seva acta de naixement, emesa al consolat mexicà a Madrid, on consta que sa mare és mexicana. Però... anatema!: Mouriño va entrar fa uns anys als Estats Units amb un passaport espanyol (cosa que fan tots els mexicans amb nacionalitat espanyola, potser uns 100.000, per evitar el tràmit del visat als EUA). Fins i tot diuen que una vegada Mouriño va entrar a Mèxic mostrant el seu passaport espanyol als funcionaris d'immigració, que ja seria més estrany (ho diu Ricardo Monreal, ergo no m'ho crec). Bé, és probable que l'afer acabi al tribunal suprem mexicà.
Tot és això és una mica rocambolesc, i no sé que en diria José Montilla, però aquesta qüestió serveix al PRD, a La Jornada i a tota la tropa per agitar l'espantall de la recolonització espanyola d'Amèrica. Per exemple, aquest article de La Jornada, que comença, inefable:
Para expulsar a los árabes que en el año 711 invadieron la península ibérica...
Crida l'atenció la diferència de potencial entre el dret innat dels mexicans a saltar la frontera nord, i les barreres mexicanes perquè alguns mexicans facin de mexicans a casa seva. Tanmateix, visca Mèxic!
* I perdoneu el rodolí pastellerià del títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada