dijous, de juny 02, 2005

Arqueologia musical


No sé si sabria distingir un bolero mexicà d'un bolero no mexicà. En tot cas, els artistes mexicans han fet contribucions fonamentals als boleros. Curiosament, molta gent a Catalunya no sap que Los Panchos eren mexicans. Jo mateix em pensava que eren d'un país sud-americà indeterminat, la qual cosa va generar un mica d'estupor en les meves primeres coneixences mexicanes, ja fa uns anys. Més ignorància: tampoc la gent sap que suposadament el Manolito de Mafalda és tan animal perquè és espanyol (fet perfectament assumit des de la Terra del Foc fins a Tijuana), però això ja és una altra història...

El meu baptisme de foc amb els boleros no va ser ni amb Armando Manzanero, ni amb Los Panchos, ni tan sols amb Dyango sinó amb una raresa discogràfica de l'any 1975: Núria Feliu i Los Guacamayos. Nosotros, Lo dudo, Cuando vuelva a tu lado, Sabor a mi,... Totes aquestes cançons les vaig sentir per primer cop en la versió catalana de Núria Feliu i Los Guacamayos Incroyable! Però cert. Suposo que esmentar la Núria Feliu en un blog és com suïcidar-se amb un telèfon despenjat, immolar-se davant la comunitat bloguera. Tot plegat, la fòbia a la Núria Feliu forma part del legendari autoodi dels catalans. Aquest disc, quines coses, em recorda una excursió hivernal pel Torrent de Pareis (Mallorca).

Però, que se n'ha fet dels Guacamayos? Los Guacamayos eren un grup català de música llatinoamericana, que va tenir una certa notorietat (que no puc quantificar). El rastre de Los Guacamayos a internet és gairebé imperceptible. Almenys dues pàgines personals que en parlaven han desaparegut, tot i que encara hi ha qui les enllaça. Segons aquest darrer enllaç, Los Guacamayos eren: Toda una institucion dentro de la musica latinoamericana, paseando su buen arte durante 39 años por casi todo el mundo, con una completa y variada discografia.

Aquí ens diuen que eren una espècie de Fabulosos Baker Boys a la catalana (ho prendrem com un compliment, i no sé si tenien una Michelle Pfeiffer), i que tenien una petita companyia de música per a expositors. És a dir, cassettes de benzinera, o música de benzinera, i que Loquillo va signar un contracte per gravar música amb la seva companyia. La resta d'enllaços sobre guacamayos al Google són bàsicament de temàtica ornitològica. La seva vida a la xarxa sembla que es redueix a l'eMule, on encara es poden trobar les seves gravacions, com ara La hiedra, Sombras nada más, i d'altres.

Una vegada, dins un bar del Vallès que recordo vagament, hi tocaven Los Guacamayos. Vaig poder parlar amb ells, i em va semblar que se sentien força orgullosos del disc amb la Núria Feliu...

3 comentaris:

Geococcyx ha dit...

A Déu sien dades. I de moment, cap intenció de suïcidi. Canviar de país i de feina ha estat com una saludable renaixença...

Anònim ha dit...

A mi m'agradaven molt, els Guacamayos. I la Núria Feliu, amb moltes matisacions i segons en quines cançons, també, perquè és una cantant que té discos molt curiosos,com ara un de prehistòric que va fer amb lletres d'Espriu, per a mi la millor versió d'aquell vers que diu 'He mirat aquesta terra'. Per cert, ens queixem que els americans no saben on és Catalunya però aquí la majoria de gent -amb excepcions notables- no diferencia Mèxic de Colòmbia o d'Equador o de Veneçuela... o d'Albacete.

Geococcyx ha dit...

Trobo que Mèxic, Chile i Argentina encara la gent els situa, però molta gent no sap ubicar gaire la resta de països, ni la seva gent...