(J'aime Montréal - 2)
Després de passar l'hivern -i bona part del que hauria de ser la primavera- tancats a casa amb la calefacció elèctrica* que fa fum (o enfilats a una motoneu, o fent esquí nòrdic), els mont-realesos surten al juny com els talps de les llorigueres, i la vida al carrer explota en forma de gernacions de tots colors i llengües, que s'apilotonen al centre de la ciutat per assistir a un concert a l'aire lliure mentre es foten una Molson Dry, una de les cerveses que solen patrocinar la particular marató festivalera a l'antiga Ville-Marie.
A primers de juny ja comencen a escalfar motors, amb la temporada de la vente de trottoir. Totes les botigues d'un carrer treuen el gènere a la vorera (i més enllà), fins ben entrada la nit. És com una garage sale a gran escala. El carrer s'omple de gom a gom, i després la gresca continua amb música al carrer. Vaig viure la vente del Boulevard Saint-Laurent, un carrer que travessa la ciutat de sud a nord, conegut també com La Main de Mont-real (La Main Street, s'entén). Un carrer amb molta vida, que travessa el centre, barris portuguesos, italians, llatinoamericans,...
El Gran Premi de Fòrmula 1 del Canadà, que se celebra cada any al circuit del Parc des Îles, a una estació de metro del centre de la ciutat, és el tret de sortida de la gran disbauxa mont-realesa. El centre-ville s'omple de milers de persones que han acudit a la cursa de Fòrmula 1. La Fòrmula 1 se me'n fot, però l'ambient al carrer és el senyal que tot comença.
Després ve la setmana Divers/Cité, entorn de la diada de l'orgull gai, amb una desfilada que paralitza el centre amb més de 100.000 persones, entre participants i espectadors. Desfilen un fotimer de carrosses de tota mena, però especialment amb gent amb poca roba i en actitud festiva. Una diada en què la ciutat està encantada de conèixer-se.
A partir d'aquí, el Festival International de Jazz de Montréal, el programa del qual se sembla més, pel gruix, a una guia telefònica que a un programa de festival. Impressionant el nombre d'actuacions i la gentada que es reuneix a cadascuna d'elles. No enyoraríeu pas els concerts gratuïts de la Plaça Catalunya, al festival terrassenc, o potser sí, amb tots els respectes. El 2002, els primers dies del festival la ciutat va ser envaïda per una boirina de fum (que feia olor de saba cremada d'auró o de pi): era el fum d'uns incendis forestals gegantgs que hi havia a 600 km cap al nord-est! Un altra notícia de la fi de món...
El 24 de juny és la Saint-Jean, la festa nacional quebequesa, amb desfilada popular i concerts a l'aire lluire. Jo vaig passar el pont de la Saint-Jean a Toronto i a Niàgara, però no ho digueu pas a ningú... Tot just vuit dies després de la Saint-Jean ve el Canada Day, o la Fête nationale du Canada, dia que aprofiten els federalistes per fer una espècie de contraprogramació de la sobiranista festa de la Saint-Jean. "Federalista" vol dir més aviat "centralista" al Quebec. El govern federal es gasta molts calers en la celebració, sobretot al Quebec. .
A finals de juliol vénen les FrancoFolies, un festival de música francòfona, semblant em figuro a d'altres que es fan a França i a Bèlgica, amb el mateix nom. Més festa al carrer.
Tot el mes de juliol hi ha el festival d'humor teatral i televisiu Just pour rire, amb molt de teatre de carrer. De fet és com una fira de teatre, on els programadors compren espectacles. La primera vegada que vaig veure Mr. Bean va ser fa molts anys, crec que a TV3, en una gravació del festival JPR. El 2002, per donar ambient al carrer van convidar les estàtues de la Rambla, que es posaven a la Rue Saint-Denis, el tradicional centre de la vida nocturna més francòfona.
A finals d'agost i primers de setembre, el Festival des Films du Monde torna a oferir una pila de possibilitats d'entreteniment intel·ligent. Tot l'any, la Cinemathèque Québecoise ofereix la seva programació, fins i tot a l'agost.
Bé, segur que em deixo coses, però us ben asseguro que l'estiu mont-realès és tot un frenesí, especialment per als estàndards nord-americans.
* Hydro Québec genera electricitat a molt bon preu amb els embassaments gegants de la Badia de Hudson.
Després de passar l'hivern -i bona part del que hauria de ser la primavera- tancats a casa amb la calefacció elèctrica* que fa fum (o enfilats a una motoneu, o fent esquí nòrdic), els mont-realesos surten al juny com els talps de les llorigueres, i la vida al carrer explota en forma de gernacions de tots colors i llengües, que s'apilotonen al centre de la ciutat per assistir a un concert a l'aire lliure mentre es foten una Molson Dry, una de les cerveses que solen patrocinar la particular marató festivalera a l'antiga Ville-Marie.
A primers de juny ja comencen a escalfar motors, amb la temporada de la vente de trottoir. Totes les botigues d'un carrer treuen el gènere a la vorera (i més enllà), fins ben entrada la nit. És com una garage sale a gran escala. El carrer s'omple de gom a gom, i després la gresca continua amb música al carrer. Vaig viure la vente del Boulevard Saint-Laurent, un carrer que travessa la ciutat de sud a nord, conegut també com La Main de Mont-real (La Main Street, s'entén). Un carrer amb molta vida, que travessa el centre, barris portuguesos, italians, llatinoamericans,...
El Gran Premi de Fòrmula 1 del Canadà, que se celebra cada any al circuit del Parc des Îles, a una estació de metro del centre de la ciutat, és el tret de sortida de la gran disbauxa mont-realesa. El centre-ville s'omple de milers de persones que han acudit a la cursa de Fòrmula 1. La Fòrmula 1 se me'n fot, però l'ambient al carrer és el senyal que tot comença.
Després ve la setmana Divers/Cité, entorn de la diada de l'orgull gai, amb una desfilada que paralitza el centre amb més de 100.000 persones, entre participants i espectadors. Desfilen un fotimer de carrosses de tota mena, però especialment amb gent amb poca roba i en actitud festiva. Una diada en què la ciutat està encantada de conèixer-se.
A partir d'aquí, el Festival International de Jazz de Montréal, el programa del qual se sembla més, pel gruix, a una guia telefònica que a un programa de festival. Impressionant el nombre d'actuacions i la gentada que es reuneix a cadascuna d'elles. No enyoraríeu pas els concerts gratuïts de la Plaça Catalunya, al festival terrassenc, o potser sí, amb tots els respectes. El 2002, els primers dies del festival la ciutat va ser envaïda per una boirina de fum (que feia olor de saba cremada d'auró o de pi): era el fum d'uns incendis forestals gegantgs que hi havia a 600 km cap al nord-est! Un altra notícia de la fi de món...
El 24 de juny és la Saint-Jean, la festa nacional quebequesa, amb desfilada popular i concerts a l'aire lluire. Jo vaig passar el pont de la Saint-Jean a Toronto i a Niàgara, però no ho digueu pas a ningú... Tot just vuit dies després de la Saint-Jean ve el Canada Day, o la Fête nationale du Canada, dia que aprofiten els federalistes per fer una espècie de contraprogramació de la sobiranista festa de la Saint-Jean. "Federalista" vol dir més aviat "centralista" al Quebec. El govern federal es gasta molts calers en la celebració, sobretot al Quebec. .
A finals de juliol vénen les FrancoFolies, un festival de música francòfona, semblant em figuro a d'altres que es fan a França i a Bèlgica, amb el mateix nom. Més festa al carrer.
Tot el mes de juliol hi ha el festival d'humor teatral i televisiu Just pour rire, amb molt de teatre de carrer. De fet és com una fira de teatre, on els programadors compren espectacles. La primera vegada que vaig veure Mr. Bean va ser fa molts anys, crec que a TV3, en una gravació del festival JPR. El 2002, per donar ambient al carrer van convidar les estàtues de la Rambla, que es posaven a la Rue Saint-Denis, el tradicional centre de la vida nocturna més francòfona.
A finals d'agost i primers de setembre, el Festival des Films du Monde torna a oferir una pila de possibilitats d'entreteniment intel·ligent. Tot l'any, la Cinemathèque Québecoise ofereix la seva programació, fins i tot a l'agost.
Bé, segur que em deixo coses, però us ben asseguro que l'estiu mont-realès és tot un frenesí, especialment per als estàndards nord-americans.
* Hydro Québec genera electricitat a molt bon preu amb els embassaments gegants de la Badia de Hudson.
2 comentaris:
Ara ja no ets a Mèxic? Llegeixo un blog canadenc també i em pensava que m'havia equivocat!!
com m'hauria agradat veure aquest "mercat" al carrer fins la nit.
Ep, segueixo aquí entre mezquites, huizaches i nopales, però he volgut evocar l'estiu mont-realès, que és extraordinari...
Per veure les 'ventes de trottoir', n'hi ha gairebé tot l'estiu. Encara hi ets a temps...
Publica un comentari a l'entrada