dimarts, d’octubre 31, 2006

Migrant d'un format a un altre

.
Quan va sortir el format CD, un conegut molt entès m'alliçonava amb que la reproducció del so no era prou bona, que amb el format CD es perdien no sé si quins greus o harmònics. Poc després, aquest conegut ja bravejava del seu reproductor de discs compactes, com sempre s'havia vantat de tot el que feia o tenia, ja fos comprar-se un Opel Corsa (!), un pis al Bronx del Vallès o una casa en filera a Castellbisbal, per exemple.

Molts anys després de l'aparició del CD vaig acabar reconstruint, en aquest format, la meva modesta col·lecció d'elapés i cassets per al cotxe. No oblidéssim els cassets rebregats a la guantera del cotxe! A més, vaig adquirir novetats i, sobretot, comprar edicions en CD de discos dels 50 als 80, que no havia tingut mai (la majoria desconeguts). De fet, la meva col·lecció d'elapés era tan modesta que ben aviat les noves adquisicions van ser moltes més que les renovacions de format. Quan vaig venir cap a Mèxic en vaig portar una cinquantena, sense els estoigs de metacrilat, però sí amb les caràtules...

Qualsevol dia ens diran que de reproductors de CD ja no se'n fabriquen més, i que els CD d'àudio ja són una relíquia, com ja ho són els disquets d'1,44 MB, per no esmentar els de 720 o 360 KB! Ja he començat la conversió dels meus CD al format mp3 (format que, per cert, ja comença a ser veterà), però no ho he fet sistemàticament. Em temo que caldrà posar-s'hi. Encara no tinc reproductor d'mp3 (ni iPod ni reproductors low-class): deu ser que no m'agrada anar amb els auriculars enganxats a les orelles: mai vaig tenir un walkman ni un discman... Dic mentides: el DVD i el CD el cotxe llegeixen mp3. Per cert, quan va sortir l'mp3, també deien que la qualitat era una merda.

Gràcies a les noves tecnologies, porto al cotxe un CD amb un recull de boleros en versió de Los Guacamayos, i haig de dir que han passat favorablement el peculiar i estricte judici artístic de la meva sogra. Segons ella, les Hermanitas Núñez feien música de pulquería. María Félix i Dolores del Río eren unes actrius muy déspotas (malament!), i els clàssics de Pedro Infante Nosotros los pobres o Ustedes los ricos són detestables. En canvi, el cantant Javier Solís, les actrius Sara García, Marga López, o els actors Joaquín Pardavé o els germans Soler són adorables. Fins i tot Silvia Pinal. La meva sogra va quedar encantada amb la versió guacamaiana de Lo dudo, i en general amb la resta de boleros del recull. Un petit èxit pòstum de Los Guacamayos. Li vaig dir que són catalans.

- Catalanes? (incredulitat)
- Sí, pa' que vea que también saben español...

Encara no està preparada per sentir Escolta'm, l'insòlit disc de boleros en català, de què vaig parlar fa un temps, per Núria Feliu i Los Guacamayos. També l'escolto de tant en tant al cotxe, i això és novetat.

Acabo amb una enumeració dels CD que porto al cotxe (un recull segurament un pèl freakie, però mai casual):

Men at work - Bussiness as usual
Crosby, Stills, Nash & Young - Déjà vu
Los Churumbeles de España - Un recull
Autors diversos - Arabic Groove (recull de Putumayo)
Indigo Girls - Nomads, indians, saints
Autors diversos - American Folk (recull de Putumayo)
Cristina Branco - Post-Scriptum
Berlitz Deutsch Stufe 1-2
Texas Tornados - Hanging on by a thread
James Taylor - Greatest Hits
Tomeu Penya - Sa força d'una mirada
Lluís Llach - Un recull
Bruce Springsteen - Human touch
Eric Clapton - Unplugged
Tomeu Penya - Un recull
Seeger, Baez - Un recull
Bruce Springsteen - We shall overcome
Los Guacamayos - Un recull
Núria Feliu i Los Guacamayos - Escolta'm
Georges Moustaki - Un recull
Frank Sinatra - Un recull

Algun dia parlaré de Oaxaca i de les eleccions al Parlament. O no. Bon dia dels Morts, que aquí és festa.
.

diumenge, d’octubre 29, 2006

Peculiar Arcàdia de l'altiplà

.



Típicament un poble de l'altiplà mexicà tindrà les cases de formigó vist, o pintades de colors vius, o combinades amb velles parets de tova, o tot alhora. Potser amb els forjats aixecant-se doblegats per damunt el terrat. Sovint no hi faltaran, al centre, cases de pedra, del segle XIX o més antigues. O, sobretot, qualsevol d'aquests pobles pot tenir una església preciosa del segle XVII, amb una porta de fusta massissa com aquesta de les fotos.

____

Per aquestes contrades, la majoria segueix celebrant religiosament, i religiosament, el ritual dels quinze anys, com ahir mateix ho feia aquesta família, al portal d'una església del segle XVII, després de la missa dels quinze anys. Quan la principal obligació dels pares amb la filla era casar-la, la festa dels quinze anys era una manera de dir "ja tenim la filla casadora". Els quinze anys, un bon dia per estrenar corretja, capell i botes... La vigència d'aquesta celebració resulta força suggerent. Tot resulta força suggerent.



Mentrestant, a la plaça del poble unes parades oferien cistelles, sota un tendal de color rosa mexicano, un color que il·lumina les mercaderies als tianguis de tot Mèxic. I al mercat proper la gent s'acostava a les parades per comprar fruita, xilis secs (d'esquerra a dreta: chile morita, chile de árbol i chile guajillo) o gorditas. Jo he comprat 1,5 kg de plàtans per 6 pesos (0,44 EUR). A la dreta, la meva ferreteria preferida, en aquest poble que visito cada mig any, aproximadament. L'oferta de mànecs d'aixada és espectacular, igual que l'assortiment de cordes de plàstic.



* Les dues primeres fotos són de l'octubre de la tardor del 2004, i la resta són d'ahir (28/10/2006). Són de pobles diferents.

Detalls del Firefox 2.0

.

Com sap "tothom", aquesta setmana ha sortit el Firefox 2.0. Me'l vaig instal·lar de seguida. De les versions 1.x ja m'agradaven la rapidesa, la navegació amb pestanyes, les adreces d'interès actives, o la cerca integrada. Del 2.0 ja m'agraden dos detalls nous: les pestanyes amb la icona "X" per tancar-les (t'has d'acostumar, per això, a esquivar-les en canviar de pestanya, perquè si no, fas clic a la "X" i es tanca la pestanya!), i el corrector ortogràfic incorporat: va de conya per escriure un apunt al Blogger, per exemple. A part del corrector/diccionari, hi ha tot un món de complements que no he explorat.

Segons el dia, 20%-30% dels visitants de Cartes vénen "en Firefox".
.

dimecres, d’octubre 25, 2006

Notes del cap de setmana: llardons, rocola i visats

.

Divendres vam anar convidats a una celebració amb molta gent. Un sopar al jardí d'una casa, amb un bufet a base de chicharrón de puerco y puerca (llardons cuinats), carn de porc amb mole rojo, pollastre amb mole verde, picadillo, tinga, moronga... Tot això és dinamita per al meu aparell digestiu, especialment per al 5% inferior del tracte intestinal. Vull dir que només en puc menjar amb molta moderació, per allò del chile campana, que pica y repica... Per si no n'hi hagués prou, tot figura a la llista de menjars que el metge em té prohibits. Quina panxada de fam!

La novetat de la nit va ser la rocola. Així en diuen de la màquina de tocadiscs (jukebox), en honor de l'antiga marca Rock-Ola, que els amfitrions havien llogat per a la festa. Naturalment, la màquina ja no tenia discs ni calia posar-hi monedes. Tot devia estar gravat en un disc dur, o ves a saber. Tenia una pantalla i un teclat, des d'on podies triar cançons de set-cents discs (700!), dels quals podies veure la portada i la llista de cançons. Val a dir que la varietat dels set-cents discs era relativa. La majoria eren de l'estil de la primera foto (Los Cadetes de Linares; de Linares, Nuevo León, s'entén). Centenars de clònics amb barret texà o norteño. anaven desfilant per la pantalla de la rocola. Els discs més alternatius eren com els de la segona foto (Los Yonics o Mocedades). Amb una paraula...



Visat per als EUA

A la fi la meva dona s'ha decidit a demanar el visat per als EUA. M'ha costat més de dos anys convèncer-la: no li feia cap il·lusió. Qualsevol dia li pot interessar un congrès o un curs als EUA i no hi podrà anar. Per no parlar d'un viatge a Nova York, San Francisco, Boston, o al cau de l'ós Yoggy. Per fer-la enrabiar jo li dic que sense el seu visat no podrà a anar a Laredo, Texas, ni de passada, tenir una balacera experience a Nuevo Laredo, Tamaulipas.

Els ciutadans comunitaris no en necessitem, de visat per als EUA, si tenim el nou passaport, que és de lectura electrònica (jo ja el tinc). Però els mexicans sí. I no donen gaire facilitats per treure-se'n un. Primer has de demanar cita per telèfon: et diuen tot el que cal portar, i et donen cita, per exemple, per d'aquí a sis mesos. T'avisen que l'espera és de quatre hores, que el visat te'l donen o no, i que si te'l donen, l'oficial d'immigració encara et pot negar l'entrada al país. D'aquí sis o vuit mesos en parlarem!
.

diumenge, d’octubre 22, 2006

Translation disclaimer

.
He afegit provisionalment uns enllaços de traducció automàtica (barra lateral), gràcies a Translendium, que permet aquest tipus d'enllaços directes. Encara avui dia, les traduccions automàtiques poden donar lloc a textos surrealistes i delirants. Sembla que la traducció a l'espanyol és la millor (si més no, es tradueix correctament el títol del blog), seguida de la francesa, i de l'anglesa. Òbviament, l'única versió genuïna és el text original en català

I have provisionally added some automatic translation links (side bar), thanks to Translendium, which allows for this kind of direct links. Still today, automatic translation can result in surreal and delirant texts. It seems the Spanish translation is the best (at least, the blog title is correctly translated), followed by the French one, and the English one. Obviously, the only genuine version is the original Catalan text

He añadido provisionalmente algunos enlaces de traducción automática (barra lateral), gracias a Translendium, que permite este tipo de enlaces directos. Aún hoy en día, la traducción automática puede dar lugar a textos surrealistas y delirantes. Parece que la mejor traducción es la española, seguida de la francesa y la inglesa. Obviamente, la única versión genuina es el texto original en catalán.

J'ai ajouté quelques liens de traduction automatique (barre latérale), grâce à Translendium, qui permet ce type de liens directs. Encore aujourd'hui, les traductions automatiques peuvent donner de textes surréalistes et délirants. Il semble que la traduction espagnole est la meilleure (au moins, on traduit correctement le titre du blogue), suivi de la française et de l'anglaise. Évidemment, la seule version génuine est le texte catalan originel.
.

divendres, d’octubre 20, 2006

Novetats a Lo ruc

.
Lo ruc de Formentor s'ha reactivat per uns dies, per reciclar fotos i impressions de l'estiu passat...
.

dimecres, d’octubre 18, 2006

Cosmo TV, i senyeres a mig pal

.
A casa, el moment culminant del dia sembla que sigui a les deu de la nit, quan al canal Cosmo TV passen la sèrie Sex and the City, que aquí es diu Sexo en la ciudad. Aquestes noies cremen moltes energies en cercar no sé sap ben bé què. Tanmateix no ho troben. Aparentment, la Samantha és l'única (potser és l'única que sap què busca).

Fa unes setmanes passaven la sèrie doblada (ara ja no). Detesto aquest espanyol neutre que parlen a les sèries doblades per al mercat llatinoamericà. M'agrada l'accent argentí, el xilè, el colombià, el veneçolà, i, fins i tot, el mexicà i l'espanyol, però trobo insofrible l'espanyol neutre, aquesta cosa incolora, inodora i insípida. Suposo que respon a una necessitat del mercat, i que si no existís l'haurien d'inventar.

Després de Sexo en la ciudad, fan un programa en què una sexòloga anomenada Alessandra Rampolla (entrevista), que té un doctorat en Estudi avançat de la sexualitat humana, desplega la seva ciència per resoldre profusament els dubtes que li plantegen des de qualsevol lloc de l'Amèrica hispana. Té unes capacitats pedagògiques i comunicatives molt notables. Jo em quedo bocabadat. I quin pou de ciència! Em caldrien unes tres vides per posar-me al nivell d'aquesta dona (és falsa modèstia...).

La setmana passada, Rampolla va entrevistar una noia argentina i un tal Jaume, dins un miniespai anomenat El Living. Es van conèixer en un xat, i van començar com a parella virtual, però sembla que ja han passat a l'ensenyament presencial. El tema de l'entrevista era que el noi tenia problemes ocasionals d'erecció quan feia servir el preservatiu. Mare de Déu, Senyor, aquest Jaume ha deixat el pavelló viril català en una posició compromesa ;-) Acabant El Living, tots dos se'n van tornar amb un grapat de precisos consells per superar el problema. Esperem que la senyera aviat deixi d'onejar a mig pal...

dilluns, d’octubre 16, 2006

Notes del cap de setmana: comunions, massatges i vailet pàrking

.
Dissabte vam anar convidats una primera comunió, cosa bastant freqüent aquí a Mèxic. Era a una hora un pèl sorprenenent: les nou del matí. Després venia un esmorzar de bufet a la mexicana per als convidats, en un restaurant bastant bo. Tot, tanmateix, força senzill i familiar. Suposo que molts dels convidats se n'havien de tornar cap a Mèxic el mateix dissabte, i els convenia una celebració matinera. De tota manera, aquestes matinades eclesiàstico-gastronòmiques són bastant comunes en aquesta ciutat.

El cardiòleg m'ha passat un full amb tot allò que no puc menjar, i, com deia un capellà mallorquí, tot el què m'agrada, o és pecat o engreixa. De manera que vaig fer una mica de bondat: un plat de fruita amb iogurt i fruits secs, mig plat de barcacoa de xai amb patates (niii-noo-niii-noo), cafè i suc de taronja. Sort que m'estic cuidant. Durant el dinar van sortir insospitats temes mexicans, com que per moldre industrialment el xili habanero sec (la bomba atòmica dels xilis) hi ha qui es vesteix com per a la guerra química i bacteriològica, per tal d'evitar una intoxicació per capsaïcina.

A les dotze vam haver de deixar la festa, perquè teníem hora en un lloc on et fan una hora i mitja de massatges xinesos amb aromateràpia, per 200 pesos (14,7 EUR). Experiència que fa poc hem descobert i que ja hem repetit. Quedes com nou, i en acabar et donen una infusió d'espígol. Superades les reticències (em pensava que l'espígol no era d'administració oral: qui voldria una infusió de Moana o de Lavanda Puig...?), la bullidura d'espígol t'acaba de ressuscitar. Diu la meva germana que a Mallorca li cobren 40 EUR per una sessió d'aquestes, però crec que no té cap intenció de venir a viure a Mèxic...

Dissabte a la nit, sopar en un restaurant presumptament espanyol, amb pianista i rondalla. La rondalla es va esbravar d'interpretar clàssics de Los Churumbeles de España. Una institució d'alguns restaurants mexicans és el valet parking, copiat suposo dels EUA, que consisteix en donar les claus del cotxe a una persona, perquè te l'aparqui, i després, a la sortida, te'l vagi a buscar. Per una propina. Aquí valet ve del francès i vol dir servent o criat. Com que sol ser un noi qui dóna aquest servei, faig la broma que en podríem dir vailet parking! Curiosament, segons el diccionari de l'Encilopèdia Catalana, el terme vailet deriva de vaslet (occità i francès antics), que en francès ha derivat en valet, que, com ja he assenyalat, vol dir servent o criat. M'encanta el vailet parking!

Diumenge a la tarda, visita als multicinemes, a veure la pel·lícula Pretendiendo, una història a Valparaíso, Xile. Una comèdia romàntica intranscendent, amb la que he passat una bona estona, sobretot per la caricatura d'argentí femellut que broda Marcelo Mazarello, i per la impressionant Bárbara Mori. Belles imatges, també, de Valparaíso. Aquí un tràiler.
.

dijous, d’octubre 12, 2006

Fonètica recreativa per al pont del Pilar

.
[Un llarg pont es mereix un llarg apunt. A Mèxic no és festa avui. Molts d'anys a les Pilars]


Fa anys que sento parlar de tant en tant de Pascal Comelade a Catalunya Ràdio, a altres emissores catalanes, i avui n'han parlat a TV3. Aquest músic nord-català té un nom francès i un cognom que molt probablement és català, i que seria una grafia prefabriana, i clarament afrancesada, de Comalada. Una comalada és, segons el DCVB, una coma o clotada gran entre muntanyes. De fet, al Vallespir hi ha un torrent que es diu La Comalada, que desaigua al riu Tec, segons, un altre cop, el DCVB. Potser n'hi ha més d'una de Comalada, perquè he trobat aquesta La Comelade, afluent del riu Tet, també a la Catalunya Nord.

Per si quedava cap dubte que Comelade és un cognom nord-català, he trobat aquesta llista de cognoms francesos, on s'explica que Comelade: Désigne celui qui habite un lieu-dit (la) Comelade ou en est originaire. Signification du toponyme: la combe (vallée encaissée) large. C'est dans les Pyrénées-Orientales que le nom, rare, a été le plus répandu (variante : Comalada). Deux petites rivières de ce département s'appellent la Comelade (Millas, Le Tech), à noter aussi le hameau de Coumelade à Bonac-Irazein (09). Hi ha la variant Comalada! Voilà! Certament, comalada deu ser també una paraula occitana, perquè aquesta Coumelade de Bonac-Irazein és a l'Arieja, a la regió francesa del Migdia-Pirineus, i també perquè hi ha una Comalada a la Vall d'Aran. Però tenint en compte que Pascal Comelade és nord-català, podem pensar que els seu cognom és més aviat català.

Conclusió de partida: tot sembla indicar que el "Comelade" de Pascal Comelade és un cognom nord-català equivalent a Comalada, que té un significat molt precís en el diccionari català. Comalada, de fet és un cognom: hi ha un Salvador Comalada, que es dedica a la matemàtica de creació musical, o una Pilar Comalada Muñoz, pèrit judicial (encara no hi ha pèrites?...).

Bé, en aquests moments milions de lectors s'estan preguntant a què respon aquesta allau de catalanitat que davalla turbulenta per La Comalada. Fidels mexicaires, això era el pròleg d'un petit exercici de fonètica recreativa, estimulat per la manera com solen pronunciar Comelade a Catalunya Ràdio i a TV3.

Suposem que jo sóc periodista de Catalunya Ràdio o de TV3, parlo català oriental, i avui em toca parlar de Pascal Comelade. Com pronunciaré Comelade, aquest cognom català equivalent a Comalada? Aviam, suem una mica:

- La o és àtona --> u
- Les dues e són àtones --> ə (e neutra)
- La a és tònica --> a
- Sembla que aquesta d és una mica especial i es representa pel símbol ð

És a dir: kuməláðə


I Comalada? Aviam:

- La o és àtona --> u
- La primera i la tercera a són àtones --> ə (e neutra)
- La a és tònica --> a

És a dir: kuməláðə

(exactament com indica el DVCB)

És a dir, Comelade i Comalada es pronuncien exactament igual en el català oriental que solen parlar la majoria de persones a la Corpo. Heu sentit mai un periodista de la Corpo que pronunciï Comelade així? Jo mai. Bé, crec que Claudi Puchades, un altre cognom sucós, és l'únic. Aleshores, com ho pronuncien? Exactament així:

komeláðe

Òndia! Amb o, i amb e tancada! De quatre vocals n'encerten una. Què ha passat?...

Hipòtesi 1. El periodista s'ha passat al català occidental, exclusivament a l'hora de pronunciar Comelade.

M'estranyaria, més aviat els occidentals orientalegen a la TV3. En tot cas, per què ho faria només amb una paraula?

Hipòtesi 2. Nooo, és que Pascal Comelade és un músic francès, i jo pronuncio el nom a la francesa.

Aviam, desempolsaré el meu màster de francès de la universitat de Côte-des-neiges. En francès es pronunciaria, més o menys:

koməlád

Noo, així no ho pronuncien a la TV3! És clar que un francès meridional probablement ho pronunciaria:

koməládə

Tampoc, així no ho diuen a la TV3!

Hipòtesi 3. Noo, és que Pascal Comelade, segons la Viquipèdia, té molts de seguidors al Japó, i a la TV3 ens agrada pronunciar-ho a la japonesa...

La meva amiga Kanako, nascuda a Sapporo i mont-realesa de vocació, em confirmaria que un japonès pronunciaria Comelade més o menys com els de la TV3. Òndia, no descartem aquesta hipòtesi, però el cosmopolitisme de la TV3 no va més enllà de la tanca de Melilla o de les costes de Fuerteventura... [Dic confirmaria perquè li he perdut la pista, a la Kanako]

Hipòtesi 4. El periodista de TV3 era mexicà

Emulant les gestes de Mossèn Alcover, m'he posat una sotana i he recorregut ranchos i comunidades rurals de l'altiplà mexicà per fer una enquesta lingüística - fonètica, bàsicament - entre 50 mexicans que no sabien un borrall de francès. Preguntats sobre com pronunciarien Comelade, tots, absolutament tots (100% de la mostra), m'han enviat a la chingada, directament. Amb l'ajut d'una antropòloga suïssa, i disfressat de plateado, he aconseguit acostar-m'hi un altre cop i fer l'enquesta. Tots, absolutament tots (100%), han pronunciat Comelade exactament igual que els periodistes de la TV3:

komeláðe

Els periodistes que diuen komeláðe podrien ser mexicans...

Hipòtesi 5. Us deixo la cinquena i definitiva hipòtesi a vosaltres.
...

I, finalment, no sé com pronuncia Pascal Comelade el seu cognom ...
.

dimarts, d’octubre 10, 2006

Un exalumne de català camí de Barcelona

.
Els mexicaires més veterans recordaran unes classes de català elemental que vaig fer la primavera del 2005 (Apostolat en terra d'indis) a uns quants estudians mexicans de llicenciatura (enginyeria i física) que no descartaven anar a fer un màster o un doctorat a terres catalanes. Van ser, tot en gros, quinze hores de i en català, amb una propina d'un capítol de Plats bruts (Tinc 48 hores, un pèl escatològic per als gustos mexicans, però què hi havíem de fer), i un sopar a casa. Va servir per fer-los perdre una mica la por, i transmetre'ls actituds positives cap al català. Intentar, en definitiva, que no es convertissin en militants de la ignorància (de la ignorància lingüística com a "dret fonamental" de la persona).

Tot i que havien de ser cinc alumnes, se'n van presentar vuit, dels quals, tanmateix, només cinc van acabar. Els havia perdut la pista a la majoria. Una noia se'n va anar dos mesos a la UCLA, i ara s'ha titulat i treballa a la General Electric a Querétaro. De moment, no farà el màster ni a Catalunya ni enlloc. Un altre exalumne estudiava francès per anar-se'n a fer estudis de postgrau a França. Un tercer alumne se n'havia d'anar a fer un semestre a la UIB (Mallorca), però abans, l'estiu del 2005, havia de passar dos mesos al Fermilab, a Chicago, i jo no sabia si realment se n'havia anat després a Mallorca. Divendres me'l vaig trobar dins un autobús, i em va contar que, efectivament, va fer un semestre a la UIB. El curset de català li va anar molt bé, perquè les classes a l'UIB eren en català. Sembla que aviat se'n tornarà, ara cap a Barcelona, a fer el doctorat en una universitat catalana. No vam poder parlar gaire, i no en sé més. Va dir que em passaria a veure abans de partir, però suposo que no hi haurà ocasió de veure'l.

Bé, mexicaires de Catalunya, si es dóna el cas, no dubto de la vostra hospitalitat...
.

Amenities de l'Instituto Nacional de Migración

.

.
Anar a fer un tràmit a l'Instituto Nacional de Migración (INM) té grans i dubtosos avantatges, com asseure't a un sofà mentre esperes que t'atenguin, veure passar una filera de centreamericans detinguts abans de ser deportats al seu país, llegir la revista de l'INM, o que et regalin un calendari del 2006 amb aquest missatge espatarrant del President.

Els paisanos són els mexicans que viuen als EUA i al Canadà (no sé si també a altres països). Per Nadal molts tornen a casa, com El Almendro, i l'INM els va preparar aquest calendari. El missatge no es refereix únicament, ni principalment, al tracte que reben els mexicans als EUA, sinó al tracte que els donen els agents de duanes mexicans i altres funcionaris públics, que de vegades se'n volen aprofitar...
.

diumenge, d’octubre 08, 2006

De Montillas i Maker Noflers

.
Mentre sona la veu inconfusible - i els tant o més inconfusibles punteigs de guitarra - de Maker Nofler, em pregunto si em baixarà la inspiració per parlar de Montilla... No baixen les muses, però sí una reflexió: tinc els meus dubtes que Jordi Pujol sabés qui eren els Dire Straits (Dire Streets, que diuen tants) o el Maker Nofler, i no li va anar tan malament. És més, l'escala de la casa del Vallès on vaig viure de lloguer molts anys era - és - plena de gent que no sabia qui era el Maker Nofler, ni què vol dir ser de la ceba (queda algú que digui ser de la ceba?). I no em refereixo als marroquins, perquè en aquella escala hi havia la consigna de no vendre ni llogar el pis a los moros.

Ja que parlem del Vallès, anunciarem que els articles de Matías Vallés (li respectarem l'accent tancat amb què adorna el seu cognom) al Diario de Mallorca s'agrupen en un blog. El fil de subscripció és aquest. Hi destaca la seva biografia (barra lateral). Aclariment per als de Foramallorca: Corea és el nom popular d'un barri encara més popular de Palma. Afegeixo que jo també vaig començar - i acabar - la meva carrera periodística venent diaris en un semàfor, el semàfor del difunt Bar Güell.

I parlant de subscripcions, m'he apuntat al Feed Burner. Us agraïria que actualitzéssiu l'adreça de subscripció d'aquest blog ;-)
.

dijous, d’octubre 05, 2006

Contumàcia onomàstica

.


El govern municipal 1983-85 diu que Gordiño. El govern 1995-97 diu que Gorrino. Ni Gordiño, ni Gorrino: és Gorriño. Hi va haver una etapa mexicana de Joan Clos? Els equips municipals posteriors han llençat la tovallola. La foto és de 2004. El personatge era un capellà d'una certa notorietat local.
.

Conjugadors en línia

.
Fa dos anys vaig parlar d'un útil conjugador de verbs francesos en línea (Le devoir conjugal), de Martin Beaudoin, de la Universitat d'Alberta. Al meu apunt (El dèbit conjugal) vaig jugar amb el doble sentit amb què es va donar aquest nom al conjugador. Al final em preguntava quan tindríem un Le devoir conjugal dels verbs catalans. De fa un temps, veig que el diccionari en línia de l'Enciclopèdia Catalana inclou la conjugació dels verbs. No sé des de quan: potser des de sempre i no m'hi havia fixat... Visiteu la conjugació del verb veure, on es pot comprovar, per exemple que el present de subjuntiu de "nosaltres" és vegem i no veiem, com semblen haver oblidat alguns populars periodistes audiovisuals. Aquesta qüestió l'havia comentat a La mort del subjuntiu.

Hi ha un altre conjugador en línia (El Conjugador), que inclou les diferents formes verbals admeses per l'IEC, quan n'hi ha més d'una. Vegeu (vegeu!) el verb cantar, per exemple. Més novetat encara (per a mí, si més no) és que aquest conjugador és accessible des de la finestra de cerca integrada del Firefox (racó superior dret del navegador). Per integrar-hi el conjugador cal accedir abans a aquesta pàgina de Softcatalà i fer clic a l'enllaç "El Conjugador": s'executarà un javascript que afegirà el conjugador a la cerca integrada del Firefox.

El diccionari de l'IEC també es pot afegir a la cerca integrada. De la manera més atenta, com diuen aquí, demano a l'IEC: quan serà accessible el DCVB a través de la cerca integrada del Firefox?
.

dilluns, d’octubre 02, 2006

A Flandes es pon el sol

.
Sí senyor, tota una lliçó de "patriotisme constitucional" i "liberalisme" econòmic. O potser hauríem de dir A Flandes es pon el sol, o Els espanyols també ploren...
.

diumenge, d’octubre 01, 2006

Argumentari negacionista del canvi climàtic

.

.

La cultura de la camioneta s'ha implantat amb força a Mèxic - també als EUA i a Europa - i fa una bona contribució a les emissions de gasos hivernacle. Aquí una camioneta és tant una camioneta descoberta (pickup), com aquesta grana en primer pla, com una furgoneta (minivan), com un vehicle tot terreny. Tot són camionetas. En general, els rics van amb furgonetes i tot terrenys nous. El poble va amb camionetes descobertes o furgonetes, preferentment velles i comprades de segona mà a Texas, i importades il·legalment, com és el cas, probablement, de la furgoneta vermella al fons a la dreta de la foto, que és de l'any 1995 i ha estat "legalitzada". Això vol dir que la van entrar de contraban per la frontera nord i, després de circular uns anys com a auto chocolate (els camins de la llengua espanyola són infinits), la van legalitzar. O no, ves a saber, la qüestió és vendre la furgoneta.

Tenim, per tant, un nombre elevat de vehicles de gran cilindrada, molts d'ells vells, fent caravana cada dia per accedir al centre urbà de les ciutats: una bona forma de contribuir amb elevades emissions per càpita a l'efecte hivernacle, per no esmentar, les emissions de monòxid de carboni, benzina mal cremada i altres contaminants tòxics. No s'ha comprovat que una calcamonía gegant de la Mare de Déu de Guadalupe, com la que porta al vidre la pickup de la foto, redueixi les emissions contaminants...

Val a dir que sovint s'ha de circular per carrers o camins amb el paviment en molt mal estat, o inundats per culpa d'un clavegueram deficient, i en aquests casos ajuda molt una camioneta. Vegeu perquè pot convenir tenir camioneta en època de pluges (que consti que no poso aquestes fotos com a il·lustració del canvi climàtic):



Tota aquesta digressió era per il·lustrar l'apunt. Però volia parlar de negacionisme climàtic! He intentat sistematitzar en un algorisme seqüencial els arguments dels negacionistes del canvi climàtic.

Argumentari negacionista del canvi climàtic

(1) El canvi climàtic no existeix (argument en descrèdit creixent)

(2) Els científics que enuncien i anuncien el canvi climàtic ho fan per interessos personals: obtenir més fons per als seus projectes de recerca (no s'han d'esmentar els bilionaris interessos negacionistes de les indústries petroliera i del carbó).

(3) Si el canvi climàtic existeix, i en això els científics potser tenen raó, aleshores el canvi climàtic no és antropogènic: respon a la variabilitat cíclica natural del clima. A mesura que es va demostrant que el periode actual és el més càlid dels darrers N anys (actualment uns mil anys), es poden anar inventant cicles climàtics naturals cada cop més llargs (per exemple 1500 anys). A mesura que es demostra indiscutiblement que sense les emissions de gasos hivernacle és inexplicable l'escalfament actual, es pot intentar desacreditar els models climàtics, tot i que són cada cop més comprehensive i fiables.

(4) Si resulta que el canvi climàtic existeix i és antropogènic, aleshores això és una excel·lent notícia: en l'Antiguitat el canvi climàtic va ser l'origen de les ciutats i del que entenem per civilització, com una forma d'adaptació a climes extrems o poc favorables (és igual el nombre de persones que probablement van haver d’emigrar, fer la guerra o morir perquè alguns s’adaptessin a aquells canvis, que aleshores eren d’origen natural).

(5) Si el canvi climàtic existeix, és antropogènic, i resulta que potser no és una excel·lent notícia, aleshores no cal combatre’l: el mercat s'hi adaptarà sense problemes. De fet, el canvi climàtic crearà grans oportunitats de negoci. Per exemple, com deia fa temps Joan Oliver, obrir ports al cercle polar àrtic (estem salvats!). O vendre gelats als esquimals, dic jo.

(6) Si resulta que el canvi climàtic existeix, és antropogènic, no és una excel·lent notícia, i, a més, cal combatre’l, aleshores s’ha de combatre amb sistemes que no impliquin la reducció o l’abandó dels combustibles fòssils. Més aviat seria substituir carbó per combustibles líquids, o aquests per gas natural; alliberar CO2 al fons del mar o emmagatzemar-lo sota terra: la qüestió és que la indústria del carbó i del petroli quedin bàsicament intactes.

De moment, em quedo aquí.