dilluns, de gener 31, 2005

Marigol i els cabells drets


Ahir la meva mare em va trucar i em va fer saber dues coses: que el Barça havia contractat una jugadora mexicana, i que ella havia fet tres gols en el seu primer partit amb l'equip. Una petita apoteosi. Ha resultat ser la Maribel Domínguez (Marigol), qui va intentar jugar a la lliga varonil mexicana (així en diuen). La meva mare ha sentenciat que hi podria jugar perfectament.

Ja veieu que no dec ser gaire futboler. He decidit anar a l'Universal a veure què en deien els mexicans. Bé els periodistes força entusiasmats. Aquí hi ha una breu crònica elogiosa del partit, amb el títol de Causa conmoción. Aquí hi ha una galeria de fotos de la noia jugant el partit.

La cosa canvia quan entrem als fòrums dels lectors. Però considerablement. Quan va arribar a Barcelona, abans de fer els gols, la pregunta que feien als lectors era:

¿Cómo ves la oportunidad de la mexicana en España?

Poseu-vos el cinturó de seguretat i la cervellera, i prepareu-vos a llegir les opinions dels lectors. Ja sabem que als fòrums la gent és molt estripada, però no havia vist mai una combinació tan explosiva de racisme, sexisme i classisme. Encara tinc els cabells drets. No tothom diu bestieses, però Déu n-hi do!

La posen de changa i naca frijolera en avall... El racisme europeu ha fet història, i segueix viu, però s'intenta combatre. El racisme llatinoamericà és un racisme no declarat, i per aquest motiu tolerat i integrat a la vida quotidiana. Un dia en parlaré.

A otro perro con ese "bueso"


A la fi algú matisa o rebat des de l'economia i el sentit comú els arguments interessats de Mikel Buesa sobre el terrible cost econòmic per als bascos d'una independència que, per cert, el Parlament Basc no ha demanat.

http://www.lavanguardia.es/web/20050128/51175734399.html

I, ves per on, aquestes matisacions apareixen a La Vanguardia.

Haurem de dir A otro perro con ese Buesa?

dissabte, de gener 29, 2005

Punxar la roda

Punxar la roda en aquesta ciutat mexicana és la cosa més habitual del món. El paviment és tan criminal, que he punxat 3-4 vegades en 8 mesos. Naturalment, la ciutat és plena de llanteras i vulcanizadoras, disposades a aprofitar el mercat. Pertot hi ha xibius per caçar tords, que deia l'avi de Lo Ruc. En tinc tres a menys de cinc minuts de casa.

Si punxes i portes eines, i roda de recanvi (molta gent no en porta), pots canviar la roda i portar-la a la vulcanitzadora. Et cobraran entre $30 i $70 (segons la cara que facis, i el teu accent mexicà o estranger). Estem parlant de 2,00-4,70 EUR. Per aquest preu potser et deixarien entrar a un taller mecànic de Barcelona... Bé, jo ja he aconseguit recórrer el camí dels $70 fins els $30, a base de fer le parcour du combatant pels tallers, de donar a entendre que conec el mercat, i d'imitar l'accent del Mario Moreno (en aquest capítol encara tinc un llarg camí a recórrer!).

A la ciutat, si no portes eines o roda... No passa res! Arribes a peu a la vulcanizadora més propera, i un noi en bicicleta vindrà a desmuntar la roda, se l'emportarà sobre el manillar, i en 15 minuts te la tornarà reparada. Tot això per un cost addicional de $35-60, també segons com et calibrin... Igualment, he fet el recorregut descendent fins els $35.

Total, $65 (4,30 EUR) i la propina, servei a domicili.

dijous, de gener 27, 2005

Parlarem Catalaans?


Quan l'idioma holandès va arribar a l'actual Sud-Àfrica, al segle XVII, de sobte el van parlar gents d'origens molt diversos: a part dels colons holandesos, colons europeus no neerlandòfons (per exemple portuguesos i hugonots francesos), esclaus asiàtics, africans xhosa i d'altres ètnies....

Tota aquella gent es va posar a parlar holandès. Sense un bon sistema d'escolaritació generalitzada, era impossible que tothom aprengués els detalls del neerlandès. De manera que la llengua va sofrir un procés de simplificació extraordinari, i es va convertir en l'afrikaans, la llengua que parlen uns quants milions de blancs i coloured a Sud-Àfrica.

L'holandès, com l'alemany, té gènere i cas (declinacions!). Vull dir que Déu n'hi do. Bé, doncs l'holandès de la província del Cap va perdre el gènere i el cas. En afrikaans, les formes verbals tampoc varien amb la persona. A part, l'idioma va adoptar un fotimer de paraules malaies, portugueses, i de diferents llengües africanes. Gràcies Wikipèdia. Als holandesos els agrada dir que l'afrikaans és com el neerlandès parlat per un infant (ja podeu suposar la gràcia que això els fa als afrikaner).

Bé, després de llegir alguns apunts d'un recentment inaugurat bloc de contingut sexual (alto! jo només hi llegeixo els articles de política ;-), injustament denostat, podríem dir dues coses:

a) La noia s'explica molt bé. Vull dir que se li entén tot.
b) L'absència gairebé absoluta de pronoms febles i de subjuntiu, i la presència aclaparadora de manlleus em fan pensar que seguim un procés imparable d'afrikaans-ització del català. Aviat parlarem catalaans?

Pregunta: és un bon preu que pagarem perquè el parli tothom? Resposta parcial: és que anem camí de que el parli tothom?...
----

NOTA: a ran dels milers de comentaris rebuts, vegeu aquí a sota un exemple de simplificació: el present d'indicatiu del verb donar (geven - gee), en neerlandès i en afrikaans, segons la versió francesa de la Wikipedia:

Présent

  1. ik geefek gee
  2. jij geeftjy gee
  3. hij geefthy gee
  4. wij gevenons gee
  5. jullie gevenjulle gee
  6. zij gevenhulle gee
És a dir, de tres formes verbals diferents passem a una.


dimarts, de gener 25, 2005

"Solterona y de color"


Félix Fuentes, un comentarista polític d'El Universal, segurament el diari més important de Mèxic ensenyava el llautó sexista en el seu comentari de diumenge. El resaltat del text és meu:

Washington fue blindado por George W. Bush y su séquito de halcones, entre quienes destacan Dick Cheney y la solterona de color, Condoleezza Rice, ahora secretaria de Estado. Utilizaron 6 mil policías y 7 mil elementos de tropas especiales...

Francament, no estic acostumat a què els comentaristes polítics facin servir epítets en to despectiu i relacionats amb l'estat civil o l'aspecte físic dels polítics, però posats a fer-ho, no sé perquè els Sr. Fuentes els ha d'aplicar exclusivament a Rice, i no a Bush o Cheney. És a dir, ¿segur que cap d'ells no podria haver merescut els epítets de blanc, simiesc, casat-burro-espatllat, carcamal, alcohòlic, calb, cardiòpata, obès o curt de gambals? Però no, li ha tocat el rebre a la brillant Condoleezza Rice, amb qui d'altra banda jo coincidiria segurament en poques coses, com a mínim pel què fa als interessos petroliers.

Em fa l'efecte que al 99.9% dels lectors d'El Universal no els ha grinyolat gens aquest paràgraf de Félix Fuentes. Segurament sóc un exagerat...

dilluns, de gener 24, 2005

La Xina i el "mandado"


De fa uns anys, cada setmana una notícia ens recorda que a la Xina li falta una mica menys per arribar a dominar els mercats i la política internacional. Ara el preu de l'acer es dispara per la demanda desenfrenada xinesa, suara el preu del petroli. Ara una empresa xinesa compra una gran empresa americana.... O el Dalai Lama és ignorat a països on abans era rebut amb honors de cap d'estat. O McDonalds ha de treure la bandera taiwanesa del seu web. Petits i grans detalls.

A Mèxic, la Xina es va convertint en una obsessió nacional. El Tractat de Lliure Comerç Nord-Americà havia de permetre un boom mexicà: el país s'ompliria de maquiladores, i les empreses mexicanes vendrien com a xocolatines els seus productes al mercat americà. Què ha passat? Mèxic no pot competir amb preu amb els productes xinesos, ni a Mèxic ni als EUA. Cada cop que poso la ràdio, em trobo amb una taula rodona explicant com els xinesos venen artesanies mexicanes a Mèxic o mobles rústics mexicans als EUA.

Amb una expressió mexicana molt gràfica, podem dir que la Xina li està comiendo el mandado a Mèxic. És una llàstima que la reacció mexicana tendeixi una mica cap a la xenofòbia (o xinofòbia?), en lloc de pensar, planificar, actuar i treballar com els països que sí que poden resistir - si més no de moment - l'empenta xinesa. No és senzill aquest tema econòmic, però és preocupant...

dissabte, de gener 22, 2005

Volcans en bici


Un parell de sonats/sortats fan la volta al cercle de foc del Pacífic, el reguitzell de volcans que encerclen aquest oceà des de les serralades dels tres continents. I ho fan en bicicleta: 50.000 km i centenars de volcans. D'Alaska a la Patagònia, de Nova Zelanda a Indonèsia, i de Taiwan a Sibèria.

Visiteu el seu lloc web, i no us perdeu la selecció de diapositives del viatge. Cliqueu a "Diaporama", a dalt a l'esquerra de la pàgina.

Condoneria episcopal

Ep! Perdó. El tema episcopal el trobareu a Lo Ruc de Formentor.

Paperassa mexicana


UF!

A la fi, avui he enviat 3 kg de paperassa a Mèxic, per qüestions de feina. Literalment 3 kg. Quan parlava d'overflow no parlava per parlar. Aviam si servirà de res... L'enviament per DHL m'ha costat uns 150 pesos (10 EUR), que trobo força barat.

Demà hi torno: dia 26 haig d'entregar més paperassa. En sortirem? BRRR

dimecres, de gener 19, 2005

Vacances

Tanco el changarro per uns dies, fins que passi la mica d'overflow que tinc a la feina.

Fins ara...

dimarts, de gener 18, 2005

"Vanguardisme"


A La Vanguardia (13/01/2005) el senyor Xavier Mas de Xaxàs ens explica que s'ha llegit la Constitució Espanyola. Diu que tot està molt clar:

Cataluña, País Vasco y Galicia disfrutan del rango de nacionalidades históricas. El resto deben contentarse con ser solo regiones.

Com sempre a La Vanguardia, dosis de cavall de vanguardisme, que consisteix a imaginar-se que Espanya és la nostra mare amantíssima. Que Déu li conservi la vista... A la Constitució Espanyola no s'esmenta enlloc Catalunya, ni parla de nacionalitats històriques, només esmenta un sol cop les nacionalitats, però no diu què són, ni qui són, ni que tinguin cap dret especial pel fet de ser-ho.

Sí que parla la Constitució dels drets històrics dels territoris forals. És el fruit de les tres guerres que van fer els foralistes al segle XIX.

dilluns, de gener 17, 2005

London (Ontario)


Fa uns anys em va tocar anar una setmana, per qüestions de feina, a la ciutat canadenca de London (Ontario) que no havia sentit anomenar mai. He optat per no dir-ne Londres, perquè no crec que hi hagi una tradició d'anomenar aquesta ciutat canadenca "Londres", contrariament al què passa amb la capital del Regne Unit.

És una ciutat de 330.000 mil habitants, a unes 2 hores amb cotxe des de Toronto, de fet a mig camí de Toronto i Windsor (ciutat bessona de Detroit, a la frontera). London té un downtown endreçat però una mica trist, amb quatre gratacels i algun edifici històric. La resta de la ciutat són parcs i suburbis força extensos. En definitiva, casa i hortet, però estil nord-americà. També indústries, naturalment. Hi ha la University of Western Ontario, amb un campus de veritat, on vaig conèixer un francès i un egipci que feien la tesi doctoral en una espècie de soterrani ple de reactors químics i canonades.

A London la toponímia fa referència a Anglaterra, i molt. Això és típic del Canadà anglès. L'autopista de Toronto a Niàgara té l'enigmàtic nom de Q.E.W., que vol dir Queen Elizabeth Way. Recordem que la reina d'Anglaterra és la cap d'estat del Canadà. Fins i tot a Mont-real podeu trobar carrers o places amb el nom de Queen Mary o Square Victoria.

Ara bé, a London (Ontario) hi passa un riu, que és el Thames (el Tàmesi!). També tenen un mercat de Covent Garden i un King's Street (com a tantes ciutats del Canadà). A uns 25 o 30 km trobareu la ciutat de Stradford, per on passa, naturament, el riu Avon, que és coneguda, sobretot, pel festival de teatre (inicialment shakespearià) que hi fan de fa molts anys. Tanmateix, la nova immigració i l'americanització estan canviant radicalment la fesomia humana de la ciutat, com de manera semblant ha passat a Londres. La ràdio francòfona federal ha dedicat quatre espais a London, que podeu escoltar a Radio Canada (en Windows Media Player).

Altres ressonàncies europees. També a la península d'Ontario hi ha la ciutat de Kitchener. Aquesta ciutat i el seu entorn tenen molta població d'ascendència alemanya. La ciutat es deia Berlin (o New Berlin) fins a la primera guerra mundial. Després li van canviar el nom, igual que els Battenberg es van convertir en Mountbatten. De coraje, que dirien a Mèxic. Van dedicar el nom de la ciutat a Lord Kitchener, un militar anglès, qui a la Guerra dels Bòers va idear l'estratègia destruir les granges dels afrikaner i tancar la població civil en camps de concentració, potser imitant la gran idea que el mallorquí general Weyler ja va aplicar a la guerra de Cuba.

Per la cosa de l'ascendència alemanya, a Kitchener se celebra cada any una potent Oktoberfest, a mitges amb la ciutat veïna de Waterloo. He dit Waterloo? Coses del Nou Món...

dissabte, de gener 15, 2005

Contra el PRD


Joaquim Ibarz, veterà corresponsal de La Vanguardia a Mèxic, s'ha despatxat a gust contra el PRD, Partit de la Revolució Democràtica, i crec que amb motiu. El partit, fa uns anys abanderat de l'esquerra i de la democràcia, s'ha convertit en una altra cosa molt diferent. Populisme barat, menyspreu a la llei, defensa de la impunitat, i corrupció. El panorama polític mexicà és força patètic, tot i que pot empitjorar, i em sembla que ho farà. Per a un refugiat del patetisme de la política catalana, això és cruel.

Però no jo no dic res, no fos cosa que m'apliquin l'article 33 de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans:

...el Ejecutivo de la Unión tendrá la facultad exclusiva de hacer abandonar el territorio nacional, inmediatamente y sin necesidad de juicio previo, a todo extranjero cuya permanencia juzgue inconveniente.

Los extranjeros no podrán de ninguna manera inmiscuirse en los asuntos políticos del país.

Pordioseros y con bicicletas



També al mercat de San Miguel de Allende...

Lèxic peculiar i sintaxi torturada.

divendres, de gener 14, 2005

Suculències de la terra



Al mercat de San Miguel de Allende
Foto de Geococcyx


A baix a l'esquerra, fulles de figuera de moro (nopales) desespinades. Al mig, figues de moro (tunas) però ara tinc el dubte: són duraznillo, o són xoconoztles (figues que no són dolces i que es posen, per exemple, al brou de vaca o caldo de res). La meva sogra ho sabria, però no bloggeja.

A la dreta, taronges. El color i la textura de la pell de la taronja mexicana no enamoren. I el gust... n'he menjat de més bones. A dalt a l'esquerra, chiles cuaresmeños, verds i vermells. I a la seva esquerra, chiles habaneros, els reis de la capsaïcina, els més picants de tots, 100.000-300.000 unitats Scoville.

dimecres, de gener 12, 2005

Goodfellas


Si hagués de salvar un film dels que tinc a casa en DVD seria difícil la tria, però Goodfellas, de Martin Scorsese, tindria molts números de la rifa. La pel·lícula es va estrenar com a Uno de los nuestros a Espanya, com a Buenos muchachos a Mèxic, i fou passada com a Un dels nostres a TV3.

Aquest film boníssim de 1990, radicalment captivador i esgarrifós alhora (de ver que sembla) ens explica la vida d’uns mafiosos de Nova York, contada en primera persona per Henry Hill (Ray Liotta), un irlandès-italo-americà que des de petit entra formar part del grup mafiós. Si a The Godfather vèiem una espècie d’aristocràcia de la màfia, amb un padrino que viu a una torre de Long Island, un consigliere irlandès que és advocat i un conegudíssim crooner que canta a les noces de la filla, aquí tot és més com d’estar per casa, fins i tot tremendament xaró (com el Cadillac rosa que en dos moment apareix al film, i encara més el seu propietari), però també molt més real.

A part de tot, el ritme del film és tan espectacular, i està tot tan ben lligat, que la pel·lícula resulta un recorregut trepidant i corprenedor pel tall d’una navalla entre la simpatia i l’horror que ens provoquen, simultàniament (o alternativament) uns o altres personatges.

A destacar:

- La fascinació gens dissimulada d’Scorsese pels mafiosos, per l’ordre mafiós que dominava els carrers del seu barri quan ell era adolescent. Aquest és un fet que es va comentar molt en estrenar-se la pel·lícula, i que el director transmet perfectament en el film.

- L’actuació excel·lent de Joe Pesci, en el paper de Tommy de Vitto, un pinxo psicòpata que va a lloure pel film (gràcies Benjamí) i que fa por a la por... Un paper que Pesci en part va repetir a Casino, del mateix Scorsese.

- Igualment el Robert de Niro (Jimmy Conway, l’irlandès que no podia faltar en una bona pel·lícula de mafiosos). Impagable la seva primera aparició al film, quan entra al bar amb un feix de bitllets que va repartint a qui li sembla (He'd give a doorman $100 for opening the door...).

- Impagables també els personatges de tercera fila, especialment els mafiosos. La majoria són actors italoamericans, i foten una cara de mediterranis, i transmeten en aquest sentit una familiaritat tan directa i inesperada que sorprèn. Paulie Cicero (Paul Sorvino), el cap mafiós, se sembla al meu oncle al cel sia, o potser encara més a un fill seu. En una escena fantàstica al bar el narrador (Liotta) ens presenta tota la colla italoamericana.

- Què hem de dir de l’actor protagonista Ray Liotta? Excel·lent també en el seu paper de Henry Hill (As far back as I can remember, I always wanted to be a gangster), i que transmet perfectament la seguretat i la normalitat amb què vivia aquella vida... Un paper protagonista que broda, com de fet va brodar el paper secundari de dolent que feia a Something Wild. Al pobre tan sols no el van nominar a l'Oscar.

- Excel·lent també Lorraine Bracco, en el paper de Connie, la xicota i esposa de Henry. La vaig retrobar uns anys després en un film a la selva amazònica amb Sean Connery (Medicine Man), i més tard va aparèixer a The Sopranos.

- Impressionant sequència travelling de l’entrada de Henry i Connie al Copacabana, a través de la cuina del local, passant al davant de tota la cua de clients, fins asseure’s a una taula que els posen expresament a primera fila, davant dels músics. La Connie emocionadíssima amb el Henry, sense sospitar encara com es guanya la vida... Aquí ho expliquen molt bé, això del travelling del Copacabana, passada la meitat de la pàgina web. La música d'aquesta escena s'hi adiu perfectament, però malauradament no es va incloure al CD de la banda sonora, que ja fa deu anys que el tinc. Algun fanàtic del film (que n'hi ha uns quants) em sabria dir com es diu la cançó del travelling del Copacabana, i qui la canta?

- La banda sonora, extraordinària, tota de cançons de l'època, des de Tony Bennett a Aretha Franklin, passant per The Chantels o The Shangri-Las.

Amb una paraula: si no l'heu vista, llogueu-la. Si l'heu vista, compreu-la (de res, Martin).

dimarts, de gener 11, 2005

dilluns, de gener 10, 2005

Baralles mexicanes


Acostumat com jo estava a règims parlamentaristes, on l'executiu és un reflex del legislatiu (o a l'enrevés, malauradament) i el govern aprova sense problemes el seus projectes de llei al Congrés, els darrers mesos la política mexicana m'ha fet evident un fet elemental: la necessària cooperació legislatiu-executiu en un règim presidencialista.

Als EUA, a França i a Mèxic el poder legislatiu i el President de la República s'elegeixen per separat, i els presidents tenen amplis poders. Els EUA i França han sabut articular una cooperació efectiva entre els dos poders. Durant molts anys als EUA, governs republicans s'han hagut d'entendre amb congressos demòcrates, i viceversa (ara no cal, els dos poders són republicans). A França ja porten un bon temps practicant la cohabitació. A Mèxic no és així: l'enfrontament entre el president panista i el congrés priïsta-perredista és cada vegada més intens.

La manca de cooperació entre el President i el Legislatiu ha portat a enfrontaments perillosos i a una paràlisi política considerable. Aquí estaven acostumats a un poder presidencial absolut. El president decidia el seu successor i, si calia, els governadors, i manava de fet sobre el congrés i el senat, i el poder judicial. Ara molta gent troba que el President no fa res (sense pensar que els mateixos electors van votar diferent a les legislatives i a les presidencials, i van posar difícil al President liderar iniciatives de canvi i tirar-les endavant al Congrés). D'una banda, Fox ha tingut poca cintura política i capacitat de negociació. De l'altra, un congrés impresentable està donant espectacles cada setmana, i impedint que el país avanci.

Si a Espanya hi va haver un transició sense trencament, poder dir que a Mèxic hi va haver una transició sense transició. És a dir, si bé el nou règim espanyol va sorgir de la legitimitat franquista, de manera que el Rei no va haver de desdir-se del seu jurament als principis del Movimiento, tot i així es va fer una nova constitució pactada amb l'oposició, que va permetre unes regles de joc força diferents de les anteriors. A Mèxic no va ser així: una sèrie de reformes electorals, i la voluntat del president Zedillo de no permetre una nova tupinada del seu partit, van permetre l'alternança al poder. Però la Constitució de 1917, amb més de 400 esmenes fetes durant el priïsme, segueix vigent. Entenc que la constitució és democràtica, però el complex sistema legal mexicà i els hàbits polítics i judicials arrossegats des del priïsme frenen el canvi efectiu i el progrès econòmic al país.

La disputa executiu-legislatiu sobre el pressupost de 2005 ha augmentat perillosament la tensió política, i ja ha s'hi troba embolicat el poder judicial, a través del recurs (controversia constitucional) del President al Tribunal Suprem (Suprema Corte de Justicia de la Nación, SCJN). El Congrés ha desautoritzat la SCJN i ha amenaçat amb destituir mitjançant un judici polític alguns magistrats (ministros) de la SCJN. Vaig quedar estorat en veure com el Congrés, com a institució, paga i signa anuncis publicitaris a la televisió per criticar l'actuació de l'executiu....

Els observadors polítics auguren un 2005 ben calent, i es difícil que baixi la tensió abans de les eleccions presidencials del 2006...

diumenge, de gener 09, 2005

Vade retro



Proliferen evangelistes, presbiterians, episcopalians, testimonis de Jehovà, mormons,... Els catòlics mexicans resisteixen. Alguns.

divendres, de gener 07, 2005

Filmoteca casolana


Com diria el Borbó, és motiu de gran satisfacció veure com va creixent la improvisada filmoteca casolana, a base de DVD que anem comprant - procurem- per sota de $100 o, en tot cas, de $150.

Bé, això és una ruïna, comparat amb els $20 que pagues al carrer pels films piratejats en format SVCD o DiVX. O tant senzill que seria descarregar les pel·lícules amb l'eMule (el programa més popular ara mateix a Softcatalà), ara que tinc ADSL a $400 al mes. Però no. M'agrada aprofitar al màxim la pantalla 16:9 de 32 polzades, sense que s'hagin de veure els píxels de la mida d'un segell de correus.

Petit problema: els DVD són de format Regió 4 (Amèrica Llatina i Carib), o bé Regió 1 (EUA) i 4, i no es poden veure en aparells de DVD europeus. Sabeu si venen aparells multizona a Europa?

La llista de films és una mica eclèctica. Avui obviaré els films de l'època daurada, i no tan daurada, del cinema mexicà, que compra la meva sogra quan ens ve a veure:

Casablanca (1942)
Father of the bride (1950)
Rio Bravo (1958)
The magnificient seven (1960)
3 days of the Condor (1975)
Goodfellas (1990)
The bridges of Madison County (1995)
Los amantes del círculo polar (1998)
La virgen de los Sicarios (2000)
The hours (2002)

Encara Mississipi Burning...

Recordeu la pel·lícula Mississipi Burning o Arde Mississipi? Tracta de l'assassinat de tres activistes dels drets civils el 1964 a l'estat de Mississipi (EUA), i la investigació posterior.

Bé, doncs acabo de llegir que avui han detingut un conegut membre del Ku Klux Klan, acusat d'aquells assassinats....

dijous, de gener 06, 2005

El mossèn i l'olor


Fotos de Geococcyx

San Miguel de Allende, Guanajuato. Aquest mossèn va fundar-hi un convent, i li van fer aquesta estàtua. Diu la placa que va morir a Còrdova, Espanya, on el seu cadàver fue puesto a pía veneración tres días exhalando suave olor....

Podríem dir:
Excusatio non petita, accusatio manifesta


dimecres, de gener 05, 2005

Turistes accidentals


Gràcies a les estadístiques de visites he vist que una part dels visitants no són més que turistes accidentals del blog, que arriben a través d'un tour operator que es diu Google. I vénen cercant destins turístics que tenen poc a veure amb Cartes de Mèxic. Prop de 120 apunts al diari ja inclouen moltes paraules clau i, com que a l'arxiu s'inclouen una pila d'articles diferents a cada fitxer, la cosa dóna per a combinacions curioses.

Un mexicà va arribar al blog cercant muera Fox al Google. Déu me'n guard de desitjar-li tal cosa al President, però a l'arxiu del setembre s'esmenta Fox i també el crit de muera el mal gobierno de Miguel Hidalgo al 1810.

Gringos i mexicans que cerquen informació sobre Laredo (Texas) han topat amb la conya de Laredotexas, que no és precisament una guia de Laredo. No us podeu imaginar quanta gent escriu laredotexas, tot junt, pensant-se que és una sola paraula! O culiacansinaloa o nuevolaredotamaulipas. Algú que cercava informació sobre gripaus, probablement un estudiant de secundària, va ensopegar amb El gripau i la pedrada, un text que no és precisament de zoologia.

Cada dia en cauen alguns, de turistes accidentals...

dimarts, de gener 04, 2005

Father of the bride (1950)


L'altre dia vaig comprar amb molta il·lusió, i a força bon preu, el DVD d'aquesta comèdia de Vincente Minelli, amb Spencer Tracy, Elizabeth Taylor i Joan Bennet, estrenada a Catalunya com El padre de la novia. Ja l'havia vist fa molts anys a la tele, i no me'n recordava dels detalls.

Un pare explica els malsons derivats del compromís i les noces de la nineta dels seus ulls. Una escena de malson literal, que pateix Spencer Tracy, va ser concebuda per Salvador Dalí. Per cert, una de les que menys m'agraden de tota la pel·lícula.

M'encanta veure actuar aquests actors, però he trobat la pel·lícula una mica avorrida i agée. Crec que moltes de les situacions de la pel·lícula tenen a veure amb les convencions entorn del matrimoni i de la relació paterno-filial, i com que aquestes han canviat força en 54 anys, moltes situacions han perdut una mica de ganxo. O potser és que jo no tenia ganes de ficar-me al context de l'època. Casualment, van passar als pocs dies Guess who's coming for dinner, amb el mateix Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Sidney Poitier. Trobo que no ha envellit tant, no tant perquè és força posterior (1967), sinó perquè els prejudicis racistes són encara més vigents del que la gent està disposada a reconéixer.

En els darrers anys he vist dos cops el remake de Father of the bride (1991), amb Steve Martin, i fins i tot la seqüela del remake. Quedaria molt bé dir que l'original li dóna mil voltes a la còpia, però no és així. Ara mateix, no n'aniria a veure cap de les dues al cinema, però per veure a la tele després del cafè, em quedo amb el remake.

dilluns, de gener 03, 2005

Tribunal islàmic al Quebec?


Mont-real des del Mont Royal.
Foto de Geococcyx

A mitjans de desembre, una colla d'imams del Quebec van fer la proposta que la província del Quebec reconegui autoritat jurídica en qüestions de dret familiar a uns tribunals islàmics, que aplicarien la llei islàmica, i als que se sotmetrien els musulmans quebequesos (n'hi ha uns 200.000). Ho volen implantar mitjançant el reconeixement jurídic de l'arbitratge religiós en l'àmbit del dret familiar.

El Codi Civil quebequès no contempla aquesta possibilitat. Però el cas és que a la província d'Ontario sí que es pot, i sectors musulmans quebequesos pressionen per obtenir aquest reconeixement. El ministre de Justícia quebequès ja s'hi ha oposat, i sembla que no s'implantarà, però hi ha una bona polèmica als diaris.

El laïcisme quebequès no és tan fort com el francès. Dues possibilitats fan esgarrifances: 1) Les conseqüències per a les dones, i 2) Pensar que diferents veïns de Mont-real podrien tenir un dret civil diferent segons la seva adscripció religiosa.

Aquesta és la primera notícia que n'he trobat a Le Devoir. Aquest dossier del mateix diari conté els articles publicats sobre el tema.

Ens podem anar preparant per a propostes com aquesta?

dissabte, de gener 01, 2005

Emissions personals de CO2


Molt bon any a tothom!

Podeu començar els bons propòsits de l'any amb una petita anàlisi de la vostra contribució a l'escalfament global. Ja és una veritat científica l'escalfament del planeta, i els seus orígens antropogènics. Tots contribuïm al canvi climàtic, i tots podem fer alguna cosa per ajudar a mitigar-lo.

Un bon primer pas és calcular les emissions"personals" de diòxid de carboni (CO2), el gas que més contribueix a l'efecte hivernacle. Tot el que fem està lligat al consum d'energia, i l'energia s'obté bàsicament de la combustió de carbó, fueloil, gasoil, benzina, butà, gas natural,... Totes aquestes combustions generen CO2.

És cert que a Catalunya el 70-80% de l'energia elèctrica és d'origen nuclear (i encara una petita part és hidroelèctrica), i podem dir que la generació de CO2 dels catalans deguda al consum elèctric és moderada. Però queden les emissions degudes al consum de gas natural, butà i combustibles dels vehicles a motor.

La xarxa és plena de calculadors de CO2, que us ajuden a estimar les vostres emissions de CO2, a partir dels km que feu en cada mitjà de transport, i del consum de gas i d'electricitat a casa vostra. És molt interessant. Malauradament, la majoria de calculadors de la xarxa no inclouen les emissions degudes al transport en tren o metro. De tota manera, les emissions per km en aquests mitjans són molt més baixes, i les emissions degudes al transport en cotxe i en avió són les més importants per a la majoria de persones.

Una persona que faci 12000 km en cotxe a l'any (qui no en fa més a la regió metropolitana?), amb un cotxe que gasti 10 L/(100 km), i que no viatgi en transport públic, generarà unes emissions de CO2 de 2820 kg/any (235 kg/mes), només per al seu transport (mobilitat). Si, a més, fa un viatge intercontinental a l'any de 15000 km (entre anada i tornada), emetrà encara 2700 kg més cada any. En total 5520 kg CO2/any. Més de 5 tones i mitja, sense comptar les emissions de CO2 per combustió de gas natural, butà o generació d'electricitat. Podeu calcular les vostres emissions aquí:
http://www.safeclimate.net/calculator/

També podeu provar què passa amb les vostres emissions si deixeu de fer, per exemple, 6000 km en cotxe en un any, o no si no feu cap viatge intercontinental...