dimarts, de setembre 21, 2004

Inherit the wind

Parlant d’evolucionisme, dissabte passat em vaig llevar a 2/4 de 10, cosa poc habitual en mi, que em desperto a les 6 o les 7 del matí i em costa molt tornar-me a dormir. Després d’un cafè amb llet amb galetes (aquest cop, res d’ous amb pernil, ni chilaquiles, ni huevos rancheros amb salsa de molcajete), vam posar el canal Retro (canal 121 de DirectTV), i passaven una pel·lícula que havia vist fa molts anys, i havia oblidat gairebé completament: Inherit the wind (Heredarás el viento, títol a Mèxic).

Un advocat de Chicago arriba a un poble del Sud-Est dels Estats Units per defensar un mestre d’escola, empresonat per ensenyar les teories de Darwin a classe de Ciències Naturals. Basat en un cas real esdevingut a Tennessee l'any 1925.

Algunes coses sobre aquest film en blanc i negre d’Stanley Kramer (1960). Per començar, el gust de veure actuar l’Spencer Tracy i la resta d’actors. El Gene Kelly fa de periodista i... no balla! El Claude Akins fa de reverend fanàtic (bé, aquest no sé si mai ha actuat gaire). És el Joe Burdette de Rio Bravo, que molts anys després va fer la sèrie Camioneros, que passaven per TVE. La promesa del mestre és la Donna Anderson, i ho fa de conya, igual que el mestre (Dick York, un dels actors que van fer de marit de la Samantha, la bruixa d'Embrujada!). El fiscal fanàtic que acusa el mestre és el Fredric March, que em sona, però no sé d'on.

No recordo el darrer cop que havia vist una pel·lícula de l’Spencer Tracy. La veritat és que gràcies al cine Verdi, el Meliès, la Filmoteca, la tele i ara el DVD (no vaig arribar a tenir VHS), he pogut veure un grapat de pel·lícules dels anys 30 als 50. Em sembla, però, que l’Spencer Tracy se m’havia escapat aquests anys, excepte una emissió a la tele d’Endevina qui ve a sopar. Pràcticament, no l’havia vist d’ençà que vaig començar a estudiar a la universitat.

Veient aquests films t’adones de la senzillesa, i la qualitat d’alguns films d’aquella època, quan no calia liquidar 50 personatges, ni estampar mitja dotzena de cervells a la paret, ni gastar-se 20 milions de dòlars en efectes especials.

Per cert, dissabte a la nit vam veure al cine Goodbye Lenin (Adiós a Lenin, aquí a Mèxic). Ja veieu que les pel·lícules no tan comercials arriben tard, però arriben! Fins i tot pel·lícules alemanyes, franceses o quebequeses. Bé aquesta no la vaig trobar cap gran cosa.