divendres, de gener 19, 2007

Navarra sempre torna

Gregorio Luri, amb qui fa uns mesos vaig tenir una petita conversa bloguística sobre Navarra sense saber que ell era navarrès, comentava l'atemptat d'ETA, i dues coses em cridaven l'atenció, que no tenien a veure directament amb l'atemptat: Luri parlava de la Javierada, i recordava el primer cop que havia sentit parlar d'ETA, que va ser una llençada de pamflets d'ETA, precisament en una Javierada.

El niño que yo era supo de la existencia de ETA en –creo- 1964. Aquel año el camino de Sangüesa a Javier apareció la víspera de la “javierada” sembrado de octavillas. [enllaç]

Ja he comentat la meva visió un pèl mítica de Navarra, visió que ja deu formar part de la meva essència. Pel que fa a mi, Navarra sempre torna, i sovint torna amb tòpics que es fan estimar, i em fan somriure, com ara la Javierada. Jo crec que és impossible parlar més de mitja hora amb un navarrès sense que t'acabi parlant de la Javierada, igual que un català "sempre" acabarà parlant del dèficit fiscal. Una diferència seria el desacomplexament amb què els navarresos parlen de la Javierada, mentre els catalans parlen del dèficit fiscal sense sortir de l'arronsament, i molts pensen que, de fet, el dèficit se'l mereixen. Si els navarresos haguessin de parlar del seu dèficit fiscal, l'únic que podrien dir seria... ¿Cuál déficit?

La Javierada, és un pelegrinatge que cada any, al març, porta milers de persones a peu a Javier, la vila natal de Sant Francesc Xavier. Fins no fa gaire anys, hi havia dues Javieradas, la masculina i la femenina, per evitar temptacions en la llarga caminada de Pamplona o qualsevol altra ciutat a Javier. Em diuen que ara la Javierada ja és mixta. De fet, se'n fan dues de mixtes, una de dos dies i una d'un dia. Jo no hi he anat mai.

[Aquests darrers detalls els dec a l'amiga A., que va tornar de les vacances de Nadal a Navarra amb històries de la matança del porc, que fan a casa seva al desembre. Ja no aprofiten els budells per fer embotit: massa feina, rentar-los, ara que hi ha budell artificial, i que una empresa navarresa és líder mundial en fabricació d'aquest budell artificial per a embotits. Fins i tot tenen fàbriques a Mèxic.]

Pel que fa a la pluja de pamflets d'ETA, l'any 1978 jo passava dos dies a Elizondo, a la comarca del Baztan, al nord de Navarra. Era la festa major de la vall de Baztan, i també algú va llençar fulls de propaganda amb un comunicat d'ETA, que jo vaig després vaig arxivar dins una carpeta, junt amb una pila de documents polítics del moment, com ara un parell de dossiers sobre el tràgic Montejurra del 76 i un altre sobre els sagnants Sanfermines del 78. Potser encara apleguen pols dins el garatge de ca'ls meus pares, a Mallorca.

Gairebé trenta anys després, l'amiga A. em porta, de primera mà, la notícia d'una alcaldessa que anava ben esverada, per la bomba incendiària que li havien llençat a la porta de casa, després que el seu partit, Aralar, hagués criticat o condemnat l'atemptat. Per comentar un aspecte. Diu l'A. que la cosa està complicada, i en certa manera, més a Navarra.

11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Vaig arribar a Barcelona fa 30 anys amb la intenció de tornar el més aviat possible a casa. Ara resulta que casa meva és Ocata. Ben aviat em vaig adonar que els catalans parlaven d'ells mateixos amb un to entre èpic i místic que em sorprenia. Aquí tothom és nacionalista metafísic. Tothom porta una idea sagrada de Catalunya al cor, pero la majoria sembla incapaç d'estimar-se realment la quotidianitat de la Catalunya nostra de cada dia. La Catalunya real és la dels boscos degradats i bruts del Maresme, de les rieres convertides en deixalleries, de les platges, de l'infern de l'estació de rodalies de la Plaça de Catalunya... Jo crec que és exactament el contrari el que passa amb els navarresos. Per això som molt més nacionalistes que els catalans. Ara bé els meus dos fills no sé si hi serien d'acord.

Geococcyx ha dit...

Quan un marxa per un mes o per un any, no sap mai quan tornarà. I en conec uns quants casos, inclòs el meu ;).

Em sembla que aquest "tothom" que "porta una idea sagrada de Catalunya" al cor és força reduït. Es poden estimar moltes coses de Catalunya, però les pinedes degradades del Maresme, el baix Vallès o l'estació de la RENFE de Pl. Catalunya, és fa difícil (el xoc arribant de Mallorca, per exemple, és fort). Però això tampoc es pot dir. Em va sorprendre que fa poc algú ho digués (gràcies J. per l'enllaç) en referència a un tros del Vallès (La lletjor de Catalunya).

Gregorio Luri ha dit...

Demano disculpes, doncs, per la reducció. Diguem-ne que pretenia ser un recurs retòric per a posar de relleu quelcom que no deixa de sobtar-me: la diferència que veig entre l'amor proclamat per Catalunya i la mancança d'un comprimís republicà (en el sentit més literal del terme) pel concret. Conec molts nacionalistes catalans als qui es fa com una mica de mandra ser republicans (id.).

Geococcyx ha dit...

Cap disculpa, home, i el que dius s'entén molt bé. No tant el que no dius i només s'intueix.

No tot el tema de l'estatut, per exemple, era místic o identitari, hi havia un clam de molts sectors, més enllà del nacionalisme, per poder gestionar aspectes vitals per a l'economia, com l'aeroport del Prat. I això no és metafísica. Amb el tema del republicanisme sé per on vas, i m'agrada, però el republicanisme i el vassallatge són poc compatibles...

Gregorio Luri ha dit...

Sobre actitud republicana: Coneixes la tradició navarresa de l’”auzolan”?

Geococcyx ha dit...

No coneixia o no recordava el nom d'auzolan, pero veig al web que és el treball comunitari, de què m'havia parlat precisament l'amiga A. fa uns mesos. És a dir a tots els veïns fan tasques per a la comunitat, com treballar als boscos o pastures comunals, potser treure la neu, etc... Molt interessant, i representatiu d'un esperit.

Per altra banda, cadascun dels punts que has senyalat més amunt donaria per hores de conversa, i són punts que tractats amb l'esperit telegràfic dels comentaris de blog produeixen un efecte considerable, com diuen aquí, de teléfono descompuesto.
Cordialment...
Geococcyx

Anònim ha dit...

Que puc preguntar si durant aquella estada mítica del '78 a Navarra hi duies una camisa vermella i un mocador a retxes blanques i vermelles? I si no, no fa res. Enhorabona pel teu bon bloc. EM

Geococcyx ha dit...

Anonymmous "EM",

Com dirien a Mèxic:
Pue que sí, como pue que no. Lo más seguro es que quién sabe...
;)

Anònim ha dit...

Idò com deim a Mallorca, tal dia farà un any!

Geococcyx ha dit...

EM: per cert, gràcies per visitar-me, i Mallorca dirien més aviat:
Si són viu són vius, i si són morts són morts...

Anònim ha dit...

... i al cel mos vegem tots plegats. Amèn!