dijous, d’octubre 07, 2004

Una de l'Oest


Una de l'Oest
Foto de Geococcyx

Quan vaig arribar l’any passat a Mèxic, hi havia al primer pis de lloguer un televisor de 16 polzades, amb so “mono”. Això no va impedir que ens compréssim un DVD xinès, de 72 EUR, que ens servia també per sentir els CD per l’altaveu -en singular- del televisor. Un cap de setmana que estava sol, vaig intentar fer-me soci d’un video-club per llogar un DVD, però “només” em demanaven:

1) Targeta d’elector (és com el DNI; òbviament no en tinc, per estranger). Bé, el passaport.

2) Constància de domicili. És una factura de telèfon, llum, aigua o gas, on figuri el teu nom i domicili. Aquest document privat és com si fos una acta notarial, que dóna fe que tu vius al teu domicili. És curiós que només vaig haver de trucar a la CFE i donar-los la meva adreça per telèfon, perquè s’ho creguessin i me la posessin a la factura. Així ja vaig tenir aquest valuosíssim document. Es pot dir que a Mèxic has d’anar amb la factura de Telmex o CFE a la boca per fer la majoria de tràmits!

3) Com que el domicili que figurava al meu passaport no era òbviament de la ciutat, llavors necessitava dues constàncies de domicili enlloc d’una (on vas, foraster?).

4) Dues referències: nom, adreça i telèfon de dues persones per poder preguntar-los ells per mi.

Vaig optar per una retirada tàctica, i esperar que la meva dona es fes sòcia. Seria més senzill, per ser ella mexicana, i titular del lloguer i del telèfon.

Abans d’aconseguir la membresía, vam decidir comprar una pel·lícula en DVD per estrenar l’aparell. Després de cercar per 2 hipermercats, vam trobar Rio Bravo, la gran pel·lícula de Howard Hawks. Em sembla que va costar $99. És un clàssic de l’Oest, una pel·lícula estupenda d’amistat, sobretot. També de trets (pànyau-pànyau) i baralles, i d’unes poques persones que, no se sap ben bé perquè, decideixen enfrontar-se als “dolents” (un dolents, també, com de broma, per als estàndards actuals, com ja he dit alguna vegada).

Una pel·lícula amb un ritme tranquil, on sents el temps passar mentre el John Wayne no para d’anar amunt i avall de l’oficina del sheriff a l’hotel (on s’allotja ni més ni menys que l’Angie Dickinson en els seus millors temps). Un film on hi ha temps per fer un cafè, una copa, enamorar-se, o cantar l’estupenda My rifle, my pony and me. La canten ni més ni menys que el Dean Martin (el Dean Martin a l’Oest? Oh, yeah), i...qui més? Doncs el Ricky Nelson, que sembla acabat d’aterrar de Memphis, amb la seva guitarra i el seu tupé de cantant dels anys 50. Un altre que està genial és el iaio coix que ajuda el John Wayne a l’oficina del sheriff, el Walter Brenan, que he vist segur en una alguna altra pel·lícula de l’Oest, però no sé quina.

Passaren setmanes fins que vam ser socis del video-club, i cada dia posàvem la mateixa pel·lícula al DVD. No ens en cansàvem, i encara la posem de tant en tant. Bé, el DVD va petar (lo barato és cart, que diu aquell), i en tornar enguany a Mèxic n’hem comprat un de bo. Ja us ho vaig explicar a l’apunt Tecnologia a l’abast, ja tocava.

Finalment, el Río Bravo del Norte és el riu que els americans anomenen Rio Grande. No apareix en tota la pel·lícula!