Ciruelas amarillas
Foto de Geococcyx
A Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, quan José Arcadio Buendía va arribar a Macondo, tot era tan nou i diferent que havien d’assenyalar les coses amb el dit, perquè encara no tenien nom. De tant en tant, davant una parada de fruites m’agafa una espècie de síndrome de Macondo, i em veig obligat a assenyalar una fruita per demanar-ne mig quilo, i que em diguin què és. Em pensava que coneixent els mangos, el mamey, les guayabas, les guanábanas, les papayas, les tunas blancas (que són verdes), les tunas amarillas (que són vermelles) i les tunas cardones (que són granes), ja poques sorpreses m’emportaria: pomes, peres, plàtans i tota la pesca.
Però avui he descobert les ciruelas amarillas, que jo diria que no són prunes ni de lluny. Aquí les teniu, de 4-5 cm de llarg per 3 d’ample, bonyegudes, amb la pell forta i clapada, la carn tova i sucosa, i un pinyol enorme. No les mossegueu gaire fort, que us hi deixareu les dents! Tenen un gust molt curiós, entre poma i nespra, gens de gust de pruna, i no les he vist als supermercats, només en una parada al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada