dimecres, de març 28, 2007

Setmana de vuit hores

No, no es tracta de la setmana laboral somniada, que seria de vuit hores, per exemple. Vull dir que tota aquesta setmana (de diumenge passat a dissabte), i només al llarg d'aquesta setmana, hi ha vuit hores de diferència entre l'Europa continental i el centre de Mèxic, entre la majoria de lectors d'aquest blog i el seu humil servidor. A Mèxic posen l'horari d'estiu una setmana més tard. Normalment no són vuit sinó set hores de diferència, tant a l'hivern com a l'estiu.

És a dir, al centre de Mèxic (que és la major part de Mèxic) tenim l'hora GMT-6 (horari d'hivern), mentre que l'hora centreeuropea (CET) és GMT+1, també en horari d'hivern . Això són +7 hores a favor de Palma, per exemple, respecte de Mèxic. Per cert, sembla que ja no és políticament correcte dir GMT (Greenwich Mean Time), i ara cal dir UTC (Coordinate Universal Time). És igual que sigui pràcticament el mateix, però deu ser massa eurocentrista dir GMT. Jo m'estimo més honorar la glòria de l'Imperi Britànic i seguir dient GMT. Que els bombin.

I perquè Coordinate Universal Time té la sigla UTC? Com gaire bé sempre, ens ho diu la Wikipedia:

The International Telecommunication Union wanted Coordinated Universal Time to have a single abbreviation for all languages. English speakers and French speakers each wanted the initials of their respective languages' terms to be used internationally: "CUT" for "coordinated universal time" and "TUC" for "temps universel coordonné". This resulted in the final compromise of using UTC

Més correcció política. Bé, el cas és que aquest canvi de set a vuit hores de diferència comporta alguns inconvenients en la comunicació intercontinental, per exemple amb l'hora a la què passen els telenotícies aquí a Mexic: el TN migdia ara ja és a les 2/4 de set del matí, en comptes de 2/4 de vuit; o amb l'hora a què truques a algú a Barcelona si et descuides. Sumem-hi que els americans van canviar l'hora fa una setmana i mitja, i que els ordinadors de mig món van canviar també l'hora... Petites molèsties de la "setmana de vuit hores"...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 26, 2007

Morrejar (això és "es colmo"!)

Ara resulta que la gran notícia és que morrejar ja és al diccionari normatiu de l'IEC. Com si fos la gran paraula que tots esperàvem que l'IEC posés finalment al diccionari. No discutiré si hi hauria de ser o no, però aquest esdeveniment lexicològic és una de tantes proves de la sucursalització del català, de la manca d'imaginació dels parlants, de la pèrdua del geni de la llengua.

Els meus amics i jo (no crec que fos invent nostre) teníem un terme tant o més vulgar que morrejar, però més imaginatiu o irònic, que era donar barram, donar-se barram. Per no esmentar el més directe donar llengua, que també té una accepció més casta (fer saber una cosa a algú).

En fi, si us consola, aquí a Mèxic encara no diuen morrear, com a mínim jo no ho he sentit. Morrejar... Com diria en Pere Sampol, això és es colmo! I colmo? Encara no l'han posat al DIEC?
-------------------------
Nota per a periodistes de TV3: el barram és el conjunt de les barres.
- Però, què són les barres? Les quatre barres? No entenc res, això és el colmu.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de març 24, 2007

Concert sorpresa

Gràcies al satèl·lit Hispasat i al fet que Jaume Matas no governa a l'altiplà mexicà, he pogut seguir per la TV3 bona part del concert de comiat de Lluís Llach a Verges. No sabia tan sols que el passarien per la televisió, potser ni ho havien dit. He arribat a casa a quarts de quatre, després un potent esmorzar mexicà i d'una visita a la colònia espanyola, i m'he trobat que feien el concert. Encara no ha acabat, i veig que als bisos Llach ha recorregut a les oldies (viejitas, que en diuen per aquí), cosa que el públic ha agraït.

Confessem-ho: quants matins no he anat a treballar amb un recull de Llach sonant al cotxe? Un guster, aquests dies passar sota les xicarandes florides amb Llach de fons. Unes de les cançons que més m'agrada posar al matí és Cançó a Mahalta, un poema de Màrius Torres musicat per Llach. No hi vaig posar gaire atenció de jove, però m'ha agradat molt amb els anys.

Cançó a Mahalta (Màrius Torres)

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.


En fi, un adéu definitiu, el de Llach? Em costa de creure-ho. Bé, sempre ens quedaria l'eMule...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Music and lyrics

Esperem que un eventual retorn de Llach sigui més reeixit que el d'Alex Fletcher, el cantant pop vuitanter que interpreta Hugh Grant al film Music and lyrics. Vaig xalar una estona amb aquesta pel·lícula, tot i que no sóc cap fanàtic de la música pop dels vuitanta, i malgrat la pobra trama del film. Diguem que és bona la idea de parodiar un "has been" de la música pop que té una dubtosa oportunitat de tornar a la fama. Diguem que Hugh Grant ho fa molt bé, cercant segurament l'autoparòdia, i que hi ha uns quants gags divertits, i alguns diàlegs hilarants, i diguem que el personatge de Cora Corman, la jove cantant per a qui Fletcher ha d'escriure una cançó (i amb qui l'ha de cantar), també és una paròdia poc misericordiosa de les cantants joves d'avui. Per cert, el nom de Cora Corman ja dóna un punt de friquisme que segurament s'escaparà a bona part del públic.

Trobo que la pel·lícula perd quan els actors ens volen fer creure que es creuen la història, i trobo que la història no dóna per a una hora i mitja. En tot cas a la Gabriela li ha ajudat a superar la depressió primaveral, tot just arribada. A ella i a la resta us deixo l'enllaç a aquest vídeo de la pel·lícula, una certa paròdia dels videoclips d'aquella època. No us el perdeu.

P.S.:
I de propina, una escena amb la cançó Way back into love, amb una notable Drew Barrymore i el mateix Grant.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de març 22, 2007

Quin escàndol!

Encara ressonen dins la closca cada dia més buida del meu cap les mentides interessades d'un professor universitari d'Economia sobre l'aeroport del Prat, en un programa Àgora que ja he comentat. Involuntàriament, el diari Avui acaba de deixar en evidència el professor, amb una notícia veritablement escandalosa, tot i que la meva capacitat d'escàndol comença a ser molt minsa:

Espanya impedeix per llei vols directes del Prat a destins clau
El govern central té firmats acords amb països no membres de la UE, com Mèxic i Tailàndia, que obliguen les aerolínies a volar exclusivament a Barajas recent L'últim dels 111 pactes es va firmar el 2003

El fet que el 2007 es faci públic aquest fet desacredita tota la classe política catalana (govern i oposició) dels darrers, diguem-ne, trenta anys. Per no parlar de la premsa i els òrgans empresarials catalans. A hores d'ara, aquest descrèdit és redundant i segurament trivial.

Solució a la vista? Voldria equivocar-me, però em sembla que la batalleta per la nova terminal del Prat només serà una bona ocasió per a una nova derrota. Conclusió: crec que ens queden molts anys de seguir arrossegant el cul i la son pels aeroports d'Schiphol o de Charles de Gaulle.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 19, 2007

Dos-cents cinc milions dòlars

La setmana passada "la" notícia era la troballa de dos-cents cinc milions de dòlars en una torre del barri força exclusiu de Las Lomas de Chapultepec. Aquí teniu la notícia del 16 de març a El Universal, amb foto inclosa de la pasterada de bitllets, una pila de diners com un immens llit king size de bitllets verds. Al peu del llit, com si fossin les sabatilles, 200.000 EUR i 157.000 pesos. Casi res, du es paraigo. Els detinguts estaven lligats a una fàbrica de drogues sintètiques de Toluca.

En un article titulat El tamaño del animal, Ricardo Alemán ens detalla la magnitud de la tragèdia, la mostra del poder de corrupció del narcotràfic, que representa aquesta troballa.


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de març 15, 2007

Imminències de la Salma, i un debat de Ramon Rovira

És motiu de gran satisfacció saber que la imponent Salma Hayek ha penjat es capell. Sabíem, Salma, que no ens deixaries per un mort de gana, ni per un merdacaner. No ho sabíem, però ens ha agradat descobrir-ho. No tinc paraules. No es compromet cada dia l'hereu d'una fortuna de 14.000 milions de dòlars i, com li va dir a la meva amiga N. sa mare, ha valgut la pena esperar.

De sobte hem sabut que l'actriu veracruzana estava embarassada i que es casaria amb François Henri Pinault. Aquesta foto va fer saltar la notícia que estava embarassada, i la resta ja és història. A l'Universal tenen una peculiar percepció del temps, perquè de la foto han dit (la negreta és meva): Esta es la foto que reveló el inminente embarazo de Salma.

Forn Mon pa

Passem a qüestions més transcendents. He descobert per aquestes terres un forn "Mon pa", homònim - si més no - d'un altre forn barceloní. De moment, puc dir que a dos quarts de nou del matí encara no han obert, i que l'altre dia a les dotze encara no havien fet les barres de pa, tot i que començo a dubtar que en facin. Em diu la metgessa (encara puc dir metgessa?) que la senyora del forn és catalana, però el personal que hi he vist m'ha semblat molt mexicà, des del moment que consideren que els croissants també són pa.

Les classificacions són lliures, i si a Vinaròs, i segurament a Barcelona, una mandarina i una taronja eren tan diferents com un meló i una síndria (o potser com una poma i un plàtan), a Mallorca, com a mínim a casa meva, una mandarina era un classe de taronja, que és moooolt diferent! Per exemple: vols una taronja mandarina? Segons això, una clementina era una taronja mandarina clementina. Vols un taronja mandarina clementina? ¿De què s'estranyaven a Vinaròs, si allà una síndria és un meló de moro, i més avall un meló d'Alger, en definitiva, una classe de meló?

Debats i debats

Vaig veure a TVCI un tros de programa Àgora, sobre infraestructures. Hi va haver de tot. Però se'n van dir de tan grosses, vaig sentir uns arguments tan mentiders, servils i/o ofensius sobre el tema de debat, que vaig haver de canviar de canal. Com a colònia colonial que som, no podia faltar el pied noir, paper que feia a la perfecció un professor d'Economia de la UAB (el nom del qual no recordo ni vull recordar), que ens volia fer creure amb un to displicent, un pèl despectiu, que la Mare de Déu es diu Joana, i que només depèn del mercat que Barcelona tingui vols intercontinentals o no. Com si el mercat decidís quina companyia ocuparà la nova terminal del Prat. Tampoc podia faltar l'indígena servil, el gurkha o el regular (del tabor de regulares), paper que representava Gabriel Masfurroll, i també una mica Martí Saballs. No sé què haig de dir de Mercè Sala, com a mínim no va resultar tan ofensiva, però ella es responsable en part de la situació actual. Ramon Tremosa té una flegma admirable, perquè sabent el que sap de tot el que sentia dir, i sabent què n'opina, trobo va conservar la calma. Com a mínim abans que jo canviés de canal.

Avui a la nit he seguit una estona a l'ETB (en espanyol) un debat sobre l'èuscar a l'escola. Acostumat a l'Àgora, m'ha estranyat que no hi hagués el Jon Juaristi, el Savater, l'Ignacio Villa o l'Innombrable, o tots plegats. Jo, a aquests bascos els enviaria el Ramon Rovira una temporada, que els organitzés els debats.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de març 11, 2007

Estrats



Tecnologies obsoletes (i alguna cosa més) s'amunteguen com estrats geològics en aquesta sala d'estar d'una casa mexicana. No sempre en ordre cronològic. Tret de l'aparell del 67, tota la resta funciona, inclosa la nena de la foto. Els vídeos "beta" gravats fa mil anys encara es veuen millor que els VHS gravats ahir. Al cantó oposat de la sala, encara hi ha un altre televisor. Les datacions són només aproximades: encara no hem calibrat la màquina del carboni 14...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de març 10, 2007

Un improbable visat

Una ex-alumna meva va anar l'altre dia al consolat americà a Mèxic, a demanar un visat per als EUA, que li van concedir sense problemes. Al seu costat, una dona gran havia anat a demanar un visat. Li van preguntar perquè volia un visat per als EUA, i va explicar al funcionari que volia anar a visitar el seu fill, que treballa sense papers als EUA des de fa molts anys. Santa innocència. No només li van dir que ella no hi tenia res a fer, als EUA, sinó que li van demanar com es deia el seu fill i on vivia. No va servir de res que els digués que el seu fill la necessitava: la van despatxar sense contemplacions. No sé quines possibilitats tenia a priori la senyora, però em temo que no la van assessorar prou bé sobre els motius vàlids perquè et donin un visat als EUA...


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de març 06, 2007

Seguretat casolana



Al pati d'una casa de la Ciutat de Mèxic, filats espinosos i tanques electrificades envolten les cases veïnes. I la pròpia.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de març 05, 2007

Miscel·lània de començament de març

Més sobre els militars i el VIH

Passejant per la Facultat, divendres em vaig assabentar que es presentava una exposició del fotògraf mallorquí Pep Bonet en una sala de la ciutat. Es tracta de POSITHIV+, una col·lecció de fotos sobre portadors i malalts del VIH a l'Àfrica. De fet, em sembla que totes els fotos es poden veure en línia, però volia tastar de primera mà la tecnologia mexicana dels canapès, o sigui que em vaig presentar a la inauguració.

L'exposició la paga el govern de l'estat, i la promou una associació contra la discriminació dels portadors del VIH. A la presentació, com sempre, una senyora que apareix a tots els esdeveniments sufragats pel govern de l'estat, i que s'encarrega de fer les presentacions i recordar-nos qui paga. Al seu costat, les autoritats competents i... - oh, sorpresa - un militar uniformat, qui, amb la seva presència volia mostrar "la sensibilitat de l'exèrcit envers els portadors d'aquesta malaltia". En la presentació es va recordar la sentència de la SCJN contra l'exèrcit, que ja vaig comentar, i es va agrair la presència del militar. Meravelles del màrqueting.

Arcadio Artís i la Sala Nezahualcóyotl

Arcadio Artís Espriu és un arquitecte mexicà, l'obra més coneguda del qual és la Sala Nezahualcóyotl, l'auditori de música simfònica de la UNAM. Si no vaig errat, és fill d'Arcadi Artís-Gener, nét d'Avel·lí Artís i Balaguer, i nebot d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner. M'assabento per la revista Proceso de la polèmica per la construcció, a només 25 metres de la Sala Nezahualcóyotl, del Museu Universitari d'Art Contemporani, un edifici de ciment blanc i vidre que, argumenta Artís, minimitzarà la sala de concerts que és obra seva. Sembla que la construcció és un fet, i que no faran gaire cas dels arguments de l'autor de la Sala Nezahualcóyotl.

L'article de Proceso és de pagament. Vegeu aquí un article de Milenio sobre la Sala Nezahualcóyotl, que l'any passat va complir trenta anys, amb una fotografia d'Arcadio Artís.

Segon fracàs del Fòrum Universal de les Cultures?

Fa uns anys es va esbombar que Monterrey seria la nova seu del Fòrum Universal de les Cultures, el 2007. Que algú volgués tornar a fer el Fòrum podia ser una prova de que el fracàs no havia estat tan gran. Tanmateix s'anunciava que Monterrey no cauria en els errors de Barcelona, i que es volia promoure Monterrey com "la ciutat del coneixement".

Avui al Universal, Salvador García Soto ens anuncia el fracàs del Fòrum de Monterrey: reducció de de 93 a 50 dies, i 50% de les activitats previstes. I altres problemes. Per a entomòlegs del forumisme i de la cosa mexicana.

Març, marçot

Fa gairebé quinze dies em vaig posar màniga curta, i ja em pensava que no me la trauria fins el novembre. Així de monòton pot ser el clima d'aquí. Però despusanit es va girar un vent gelat (és un dir, gelat per als estàndards d'aquí), i m'he hagut de tornar a posar l'abric. Mentrestant, les xicarandes ja floreixen. Aviat tornaré a la màniga curta. I qui dia passa, any empeny...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de març 01, 2007

La SCJN i el VIH

En un capítol de Sex and the city, les noies van a una festa a Staten Island. La reflexió de la Carrie és: Staten Island és com Europa: es pot fumar a tot arreu, i la música americana és de fa vint anys.

Obviem el tema del fumar (crec que a Europa ja no es pot fumar a tot arreu). Aquesta és la frase que em ve al cap quan sento algunes opinions a Mèxic sobre moral, política o història. Tenen un regust d'algun lloc remot, i d'algun moment, potser abans dels vuitanta, o dels setanta, quan no calia anar fumat per ser estripadament misogin, obertament homòfob, desinhibidament beat, o tot alhora. Certament, alguns a Mèxic se sentirien alleujats de viure a recer de la correcció política catalana, capaç d'infantar fenòmens com consellers "okupes" i regidores antisistema. Però l'alleujament seria com una alegria de conill - molt curta - en comprovar dos fets: que Mèxic també té la seva correcció política (temible, per cert) i que, com diu mon pare, si feien una fira de creus, cadascú se'n tornaria amb la seva. Al final, us estimaríeu més el Saura que el diputat tamaulipenc Marco Antonio Bernal, qui sobre el pressupost de Cultura va dir: "Perquè donar diners a aquesta bola de jotos?". És a dir, colla de marietes.

Més de dos-centes persones van ser expulsades de les forces armades mexicanes perquè tenien el virus de la immunodeficiència humana (VIH), i a més van ser privades de l'assegurança mèdica de l'exèrcit. Onze d'elles van portar els seus recursos fins el tribunal suprem mexicà (SCJN), que també fa de tribunal constitucional, adduint tracte discriminatori. Durant el procés, se n'han sentit de grosses. El premi seria per a Azuela, l'autoritari i xerraire expresident del tribunal. Vegeu aquest article. Per postres, durant el procés es van fer públics els noms dels afectats, que ara han patit el rebuig social i laboral.

Val a dir que el president actual de la SCJN va considerar discriminatòria i anticonstitucional la llei que empara la baixa per HIV. Sembla que l'opinió dels magistrats ha anat variant al llarg del procés, potser per la pressió dels mitjans, i la SCJN ha donat finalment la raó, almenys parcialment, als demandants:
Inconstitucional, el retiro de militares con VIH - El Universal de México

Voldria saber on són realment els demandants d'aquí a un any. Dins l'exèrcit o faran, per exemple, de viatjants de samarretes?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr