Més sobre els militars i el VIH
Passejant per la Facultat, divendres em vaig assabentar que es presentava una exposició del fotògraf mallorquí Pep Bonet en una sala de la ciutat. Es tracta de POSITHIV+, una col·lecció de fotos sobre portadors i malalts del VIH a l'Àfrica. De fet, em sembla que totes els fotos es poden veure en línia, però volia tastar de primera mà la tecnologia mexicana dels canapès, o sigui que em vaig presentar a la inauguració.
L'exposició la paga el govern de l'estat, i la promou una associació contra la discriminació dels portadors del VIH. A la presentació, com sempre, una senyora que apareix a tots els esdeveniments sufragats pel govern de l'estat, i que s'encarrega de fer les presentacions i recordar-nos qui paga. Al seu costat, les autoritats competents i... - oh, sorpresa - un militar uniformat, qui, amb la seva presència volia mostrar "la sensibilitat de l'exèrcit envers els portadors d'aquesta malaltia". En la presentació es va recordar la sentència de la SCJN contra l'exèrcit, que ja vaig comentar, i es va agrair la presència del militar. Meravelles del màrqueting.
Arcadio Artís i la Sala Nezahualcóyotl
Arcadio Artís Espriu és un arquitecte mexicà, l'obra més coneguda del qual és la Sala Nezahualcóyotl, l'auditori de música simfònica de la UNAM. Si no vaig errat, és fill d'Arcadi Artís-Gener, nét d'Avel·lí Artís i Balaguer, i nebot d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner. M'assabento per la revista Proceso de la polèmica per la construcció, a només 25 metres de la Sala Nezahualcóyotl, del Museu Universitari d'Art Contemporani, un edifici de ciment blanc i vidre que, argumenta Artís, minimitzarà la sala de concerts que és obra seva. Sembla que la construcció és un fet, i que no faran gaire cas dels arguments de l'autor de la Sala Nezahualcóyotl.
Passejant per la Facultat, divendres em vaig assabentar que es presentava una exposició del fotògraf mallorquí Pep Bonet en una sala de la ciutat. Es tracta de POSITHIV+, una col·lecció de fotos sobre portadors i malalts del VIH a l'Àfrica. De fet, em sembla que totes els fotos es poden veure en línia, però volia tastar de primera mà la tecnologia mexicana dels canapès, o sigui que em vaig presentar a la inauguració.
L'exposició la paga el govern de l'estat, i la promou una associació contra la discriminació dels portadors del VIH. A la presentació, com sempre, una senyora que apareix a tots els esdeveniments sufragats pel govern de l'estat, i que s'encarrega de fer les presentacions i recordar-nos qui paga. Al seu costat, les autoritats competents i... - oh, sorpresa - un militar uniformat, qui, amb la seva presència volia mostrar "la sensibilitat de l'exèrcit envers els portadors d'aquesta malaltia". En la presentació es va recordar la sentència de la SCJN contra l'exèrcit, que ja vaig comentar, i es va agrair la presència del militar. Meravelles del màrqueting.
Arcadio Artís i la Sala Nezahualcóyotl
Arcadio Artís Espriu és un arquitecte mexicà, l'obra més coneguda del qual és la Sala Nezahualcóyotl, l'auditori de música simfònica de la UNAM. Si no vaig errat, és fill d'Arcadi Artís-Gener, nét d'Avel·lí Artís i Balaguer, i nebot d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner. M'assabento per la revista Proceso de la polèmica per la construcció, a només 25 metres de la Sala Nezahualcóyotl, del Museu Universitari d'Art Contemporani, un edifici de ciment blanc i vidre que, argumenta Artís, minimitzarà la sala de concerts que és obra seva. Sembla que la construcció és un fet, i que no faran gaire cas dels arguments de l'autor de la Sala Nezahualcóyotl.
L'article de Proceso és de pagament. Vegeu aquí un article de Milenio sobre la Sala Nezahualcóyotl, que l'any passat va complir trenta anys, amb una fotografia d'Arcadio Artís.
Segon fracàs del Fòrum Universal de les Cultures?
Fa uns anys es va esbombar que Monterrey seria la nova seu del Fòrum Universal de les Cultures, el 2007. Que algú volgués tornar a fer el Fòrum podia ser una prova de que el fracàs no havia estat tan gran. Tanmateix s'anunciava que Monterrey no cauria en els errors de Barcelona, i que es volia promoure Monterrey com "la ciutat del coneixement".
Avui al Universal, Salvador García Soto ens anuncia el fracàs del Fòrum de Monterrey: reducció de de 93 a 50 dies, i 50% de les activitats previstes. I altres problemes. Per a entomòlegs del forumisme i de la cosa mexicana.
Març, marçot
Fa gairebé quinze dies em vaig posar màniga curta, i ja em pensava que no me la trauria fins el novembre. Així de monòton pot ser el clima d'aquí. Però despusanit es va girar un vent gelat (és un dir, gelat per als estàndards d'aquí), i m'he hagut de tornar a posar l'abric. Mentrestant, les xicarandes ja floreixen. Aviat tornaré a la màniga curta. I qui dia passa, any empeny...Segon fracàs del Fòrum Universal de les Cultures?
Fa uns anys es va esbombar que Monterrey seria la nova seu del Fòrum Universal de les Cultures, el 2007. Que algú volgués tornar a fer el Fòrum podia ser una prova de que el fracàs no havia estat tan gran. Tanmateix s'anunciava que Monterrey no cauria en els errors de Barcelona, i que es volia promoure Monterrey com "la ciutat del coneixement".
Avui al Universal, Salvador García Soto ens anuncia el fracàs del Fòrum de Monterrey: reducció de de 93 a 50 dies, i 50% de les activitats previstes. I altres problemes. Per a entomòlegs del forumisme i de la cosa mexicana.
Març, marçot
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
3 comentaris:
Yo conocí a una de las hijas de Avel-lí Artís, Mireia, que me dio clases de catalán... hace varios años, por lo que mis errores en este idioma se deben a más mi mala memoria y falta de práctica que a sus enseñanzas. Petons!
Ep, Bandala, no havia vist aquest comentari. D'aquesta persona en sabia molt poca cosa, tret d'alguns comentaris a les memòries de Tísner. Descobreixo amb sorpresa i curiositat
aquest article sobre ella i la seva filla.
La vas conèixer a la UAM Iztapalapa? Era professora teva?
Mira! No tenía ni idea de que Mireia hubiera aparecido en un documental. Qué cosas; ignoro si sigue en Catalunya o a regresado por acá. A ella la conocí en el CELE, la escuela de idiomas de la UNAM, donde, entre otras amenidades lingüísticas, se impartía un curso de catalán con solo dos niveles, de los cuales ella era la profesora. Fue un curso agradable y ella era muy amable, aunque el material didáctico era muy parco y el horario terrible.
Publica un comentari a l'entrada