Esperem que un eventual retorn de Llach sigui més reeixit que el d'Alex Fletcher, el cantant pop vuitanter que interpreta Hugh Grant al film Music and lyrics. Vaig xalar una estona amb aquesta pel·lícula, tot i que no sóc cap fanàtic de la música pop dels vuitanta, i malgrat la pobra trama del film. Diguem que és bona la idea de parodiar un "has been" de la música pop que té una dubtosa oportunitat de tornar a la fama. Diguem que Hugh Grant ho fa molt bé, cercant segurament l'autoparòdia, i que hi ha uns quants gags divertits, i alguns diàlegs hilarants, i diguem que el personatge de Cora Corman, la jove cantant per a qui Fletcher ha d'escriure una cançó (i amb qui l'ha de cantar), també és una paròdia poc misericordiosa de les cantants joves d'avui. Per cert, el nom de Cora Corman ja dóna un punt de friquisme que segurament s'escaparà a bona part del públic.
Trobo que la pel·lícula perd quan els actors ens volen fer creure que es creuen la història, i trobo que la història no dóna per a una hora i mitja. En tot cas a la Gabriela li ha ajudat a superar la depressió primaveral, tot just arribada. A ella i a la resta us deixo l'enllaç a aquest vídeo de la pel·lícula, una certa paròdia dels videoclips d'aquella època. No us el perdeu.
P.S.:
I de propina, una escena amb la cançó Way back into love, amb una notable Drew Barrymore i el mateix Grant.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Trobo que la pel·lícula perd quan els actors ens volen fer creure que es creuen la història, i trobo que la història no dóna per a una hora i mitja. En tot cas a la Gabriela li ha ajudat a superar la depressió primaveral, tot just arribada. A ella i a la resta us deixo l'enllaç a aquest vídeo de la pel·lícula, una certa paròdia dels videoclips d'aquella època. No us el perdeu.
P.S.:
I de propina, una escena amb la cançó Way back into love, amb una notable Drew Barrymore i el mateix Grant.
4 comentaris:
Uff... de pronto me regresaste de golpe a mi ochentera infancia con ese video-parodia. Felicidades, lograron captar a la perfección esos horribles, horribles ochentas. El grupillo de marras parece una combinación de Wham!, Durán Durán y Miami Vice.
La veritat, jo ja els troba horribles llavors. Dels tres que dius només coneixia Duran Duran, i encara.
Merciiii!
Encara més primaveral em sento. Jacarandas+Llach: És per això que mai/no em podré allunyar del seu batec/i fidel viuré amarinat/fins acabat el vent
(a mí sí me gusto El Meu Amic El Mar :P)
¡Saluditos!
No és que no m'agradés El meu amic el mar, però la seva arribada va coincidir amb grans canvis a la meva vida, i a la vida col·lectiva dels catalans, i recordo que després d'aquest disc em vaig desconnectar molt de Llach.
Estàs desapareguda del teu blog. Espero que sigui perquè concentres les teves energies escriptores en obres "professionals"... Salut!
Publica un comentari a l'entrada