dilluns, d’octubre 29, 2007

Pistacia mexicana



Algú va arribar al blog tot cercant una imatge de la Pistacia mexicana, un llentiscle americà que ja havia esmentat, i que és inconfusiblement germà del llentiscle mediterrani. Heus aquí dos exemplars d'aquesta espècie, fotografiats per un servidor en algun lloc de la Sierra Madre Oriental. A Mèxic rep el nom de pistache cimarrón o pistacho mexicano. Sembla que també ha rebut el nom sistemàtic de Pistacia texana, i que al sud-oest dels Estats Units en diuen Texas pistache, wild pistachio, American pistachio, o Copall pistachio, segons que ens expliquen a e-nature. Els catalans de Mèxic en diem: llentiscle mexicà, segons una enquesta que he fet (a una sola persona).

El llentiscle mexicà figura com a "vulnerable" a la llista d'espècies amenaçades, segons aquesta fitxa de la UICN, per la pèrdua i degradació del seu hàbitat, degut a l'extensió de l'agricultura i la ramaderia. Suposo que, com les alzines, és una mostra de la flora holàrtica de Mèxic. Amb el llentiscle (Pistacia lentiscus), gairebé omnipresent a Mallorca, i amb els escassos exemplars de Pistacia terebinthus que vaig veure fa anys pel Puig de Massanella i altres cims de la Serra de Tramuntana, el llentiscle mexicà és la tercera espècie de Pistacia silvestre que conec.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, d’octubre 27, 2007

La síndrome del Jamaicón

Parlava amb un company de triar uns estudiants per fer unes estades acadèmiques a Europa, i em deia que vigilés, que n'hi ha que tenen la "síndrome del Jamaicón". Dic: perdona la meva ignorància jamaicana, però explica't una mica...

José Villegas Tavares, el Jamaicón Villegas, era un jugador de las Chivas de Guadalajara, un dels equips de futbol més estimats de Mèxic. Era un gran defensa, va jugar als mundials del 58 i el 62, i va ser vint anys professional. El problema és que quan era a l'estranger trobava tant a faltar Mèxic en general, i la seva mare en particular, que el seu rendiment futbolístic queia per terra. Sense el menjar mexicà tampoc rutllava. A Barcelona en vaig conèixer uns quants, de mexicans amb la síndrome del Jamaicón.

Sealtiel Alatriste [1], escriptor i excònsol mexicà a Barcelona en va parlar en aquest article (pdf) a la Revista de la Universidad de México, segurament el més complet. Aquí l'entrada corresponent a la Wikipedia. No he trobat cap retrat del Jamaicón, tot i que segurament és un dels que surten en aquesta foto de l'equip.

[1] S. Alatriste, de qui un escriptor català contava que en un acte d'homenatge havia parlat sense gaire entusiasme de l'homenatjat, fent-se mereixedor del cognom Hablatristre...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’octubre 25, 2007

Més cels de l'altiplà


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, d’octubre 24, 2007

Mecenatge migratori



Com en tants pobles de Mèxic, en aquesta vila les remeses dels emigrants permeten moltes coses: des de menjar cada dia fins a restaurar l'església del poble, com aquesta de la foto, que ara està essent restaurada, envoltada de bastides (la foto de l'església és anterior). Els emigrants han fet donacions de 30 a 1000 dòlars, fins un total de 14.009. La parròquia ho agraeix amb una llista de donants i donacions.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’octubre 23, 2007

Emissions accelerades

Les projeccions de temperatura dels models climàtics depenen de les projeccions d'emissions de diòxid de carboni en el període d'estimació. Als informes de l'IPCC de 2001 i 2007 es van considerar sis escenaris d'emissions, corresponents a diferents projeccions mundials de creixement demogràfic, econòmic, i diferents graus de substitució de combustibles fòssils.

En un article de Raupach i col·laboradors (pdf) a la revista Proceedings of the National Academy of Science, un grup d'investigadors d'Austràlia, Regne Unit, Estats Units, Alemanya i França publiquen inventaris globals d'emissions de diòxid de carboni per combustibles fòssils en el període 2000-2004. Si no podeu veure l'article complet [1], podeu llegir-ne aquí el resum.

La notícia és que el creixement de les emissions degudes als combustibles fòssils ha passat de l'1,1% anual (període 1990-1999) al 3% anual en el període 2000-2004, superant les previsions més pessimistes dels escenaris de l'IPCC. L'augment és generalitzat, però es deu en un 78% al creixement dels països menys desenvolupats o en desenvolupament, especialment la Xina, amb el seu creixement tan accelerat. Aquests països, amb el 80% de la població mundial, contribueixen (2004) només, encara, al 41% de les emissions mundials. Històricament, des de mitjans del segle XIX, només han contribuït al 23% de les emissions acumulades.

No és clar que aquest ritme de creixement de les emissions es mantingui o augmenti, però si ho fa, les previsions d'escalfament l'IPCC es podrien quedar bastant curtes...

[1] Em sembla que des de Mèxic l'accés a l'article és gratuït. No sé si també ho és des d'Europa.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’octubre 21, 2007

Estímuls al rendiment

L'altre dia comparava els pobres estímuls al rendiment en recerca a les universitats públiques espanyoles amb els estímuls de l'SNI mexicà. Però encara hi ha més estímuls econòmics per al professorat universitari mexicà: els estímuls anuals al rendiment acadèmic. Per qüestions d'antiguitat, jo encara no podia accedir a aquests aguinaldos que dóna el ministeri d'Educació Pública de Mèxic a través de totes les universitats públiques. És una compensació esglaonada, que s'atorga als professors a final d'any, d'acord amb la seva activitat docent, de recerca, de gestió acadèmica, i d'altres. La veritat, no me n'havia preocupat i això del rendiment era, com a molt, un soroll de fons que se sentia per la facultat a mitjan setembre, una fressa de gent omplint formularis (formatos), recopilant "faig constar" (constancias): tothom esprement al màxim les seves activitats de l'any anterior. Només pensava: Mare de Déu, quina pèrdua de temps!

Enguany ja m'ha tocat dedicar tota la setmana passada a aquesta activitat febril, fins i tot afectat per una gastroenteritis, també febril. Però el complement pot arribar a ser molt sucós. El premi, com tantes coses aquí, va indexat en salaris mínims. És a dir, en funció del que hagis fet et paguen tants salaris mínims d'un any. L'import de l'estímul va de zero a onze salaris mínims d'un any. Un salari mínim d'un any són, aproximadament 1.180 EUR, i onze salaris mínims són uns 12.980 EUR. Déu n'hi do la part alta de l'interval, per un sou extra de fi d'any.

Tornem a la universitat espanyola. Ja havíem parlat dels sexennis de recerca. Parlem dels quinquennis: els quinquennis d'activitat docent es concedeixen pràcticament de manera automàtica, si la cosa no ha canviat, i es concedeixen per a la resta de la vida laboral, com els sexennis. Aquests quinquennis són, doncs, com uns triennis d'antiguitat, però de cinc anys. La manca d'estímuls econòmics efectius a les universitats espanyoles es podria resumir en: nosaltres et paguem dos o tres mil euros nets al mes. Si amb això vols treballar, treballa, serà que hi passes gust. Si no vols treballar, se'ns en fot.

Jo sóc dels que hi passen gust, de manera que espero obtenir - aquí sí, a Mèxic - la meva sucosa compensació pel guster que vaig passar l'any passat..., tot i que encara quedaré força lluny dels onze salaris mínims d'un any.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’octubre 16, 2007

Etanol de blat de moro: no pas a Mèxic

El 26 d'abril, el Congrés mexicà va aprovar la Llei de bioenergètics, que contemplava la fabricació i comercialització d'etanol a partir, sobretot, de canyamel i blat de moro. A primers de setembre, el president Calderón va vetar la llei, en un ofici que va enviar al Congrés, per uns motius que vaig trobar una mica críptics, i també perquè no contemplava altres fonts energètiques, com la cel·lusosa.

Ara, s'ha aprovat en comissió a la Cambra de Diputats la que serà la nova Llei de bioenergètics, una llei en que es prohibeix l'obtenció d'etanol de blat de moro, a no ser que hi hagi excedents d'aquest cereal certificats pel govern federal. S'ha aprovat per consens dels grups parlamentaris, i hem de suposar que s'ha negociat amb l'executiu, després del veto de fa un mes i mig. No es pot assegurar que no s'arribi a obtenir etanol de blat de moro, però, de moment, s'ha condicionat el procés a uns excedents que, si es refereixen a la producció nacional d'aquest cereal, altament deficitària, és difícil que existeixin en els propers anys. La intenció és no augmentar la pressió sobre el preu de la tortilla, que ha estat enguany un problema polític del govern de Calderón. Normalment, res és el que sembla, però sembla que els dubtosos beneficis ambientals de l'etanol de blat de moro no s'estendran a Mèxic.

Enrabiada d'Espino

Canviant de tema, el president del PAN (Partit d'Acció Nacional), Manuel Espino ha fotut una bona andanada contra el sector calderonista del PAN, que està decidit a desplaçar-lo de la direcció del partit, a ell i a bona part de l'extrema dreta que controla el PAN des de, com a mínim, el 1999. Aquest article d'Espino serà, de ben segur, notícia, perquè és antològic. Si comentàvem que qui s'enfada perd (el que se enoja pierde), sembla que Espino ho hagi perdut tot...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, d’octubre 15, 2007

Recerques improbables

Crec que va ser Llorenç Valverde qui fa uns anys em va descobrir, al seu blog, els premis "Ig Nobel", que cada any guardonen recerques científiques la utilitat de les quals sembla, si més no, dubtosa. Són descobriments que "primer fan riure la gent, i després la fan pensar", segons una apreciació potser massa benèvola de la revista Nature. No rigueu: qualsevol mortal sotmès al publish or perish corre el risc d'acabar publicant alguna cosa digna de concursar als Ig Nobel. De fet, a les dues darreres edicions dels Ig Nobel la participació catalanoparlant ha estat notable, amb investigadors de Catalunya i el País Valencià. Vaig tenir el gust de conèixer un dels guanyadors, abans que accedís definitivament a la posteritat dels Ig Nobel.

Tanmateix, com que no tothom pot aspirar a tan incerta glòria, els mateixos que atorguen els Ig Nobel publiquen la revista Annals of Improbable Research, i un blog (Improbable Research) on cada dia de cada dia publiquen una o dues notícies sobre recerques "improbables", curioses o, fins i tot, escatològiques. L'editor de la revista, Marc Abrahams, té una secció titulada Improbable Research al diari britànic The Guardian.

Una nit d'insomni em vaig fer un tip de riure repassant les notícies dels darrers dos mesos. Algunes de memorables:

The rhinoceros and you

Infinite monkey theorem - proved?

Yet another rectal explosion


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’octubre 14, 2007

Frankfurt des de la "nopalera"

Independentment del que sigui o deixi de ser la cultura catalana, la literatura en llengua catalana (coneguda habitualment com a literatura catalana) mereixia de sobres, i a més ho necessitava, presentar-se com a "país convidat" (gastland) a la Frankfurter Buchmesse, sense altra companyia que ella mateixa, per tal de situar-se com a producte clarament diferenciat al mercat internacional del llibre, sense que ningú absolutament s'hagués de molestar per aquesta "posada de llarg". No es pretén vendre en un mateix anunci la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, i hauria estat ridícul haver-ho intentat.

Aquest extraordinari accés diferenciat i directe al mercat europeu i mundial de traduccions, que representa la Fira de Frankfurt, era necessari perquè les traduccions al mercat espanyol no han estat mai internacionalment un indicador fiable de la qualitat literària o comercial d'un producte editorial en català: el mercat espanyol refusa, en general, les traduccions del català, com és ben sabut. Abans de Frankfurt 2007, el raonament dels editors europeus devia ser: si l'obra no es tradueix a l'espanyol, o la traducció a l'espanyol no es ven, per què n'haig de comprar els drets? En una entrevista a Catalunya Ràdio, el mateix director de la fira, Jürgen Boos, recordava que un llibre de Maria Barbal havia tingut cinquanta (50?) edicions a Catalunya i una sola Espanya. Hem de dir que alguns autors ja havien superat aquest parany abans de Frankfurt, fins i tot amb algun èxit sonat a Alemanya.

Naturalment, no es podia esperar la simpatia de la premsa espanyola cap al protagonisme de la literatura catalana, ni la simpatia dels corresponsals alemanys que des de Madrid repeteixen com a lloros els arguments de la Brunete mediàtica (inclòs El País, pel que fa a aquesta qüestió). Uns corresponsals a qui deu semblar molt natural que es pugui invitar la literatura neerlandesa (Flandes i Holanda, el 1993) sense plantejar-se per un moment si la literatura francòfona de Bèlgica hi hauria d'acudir o no.

I amb tot això no pretenc que Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza no pertanyin a la cultura catalana. M'he llegit, he devorat amb plaer, gairebé tot el que ha escrit Marsé, i vaig xalar amb un parell de llibres de Félix de Azúa, tot i que m'adormia amb Vázquez Montalbán, tret de Galíndez. Evidentment, no comparteixo bona part del projecte nacional d'algunes d'aquestes persones, però em sembla perfecte que la Generalitat els promogui com a part de la marca Catalunya, i que els presenti quan convingui, per exemple quan Espanya torni a ser la gastland de Frankfurt, o el dia que Frankfurt convidi la literatura espanyola que es fa a Catalunya, o el dia que la Generalitat vulgui presentar conjuntament les dues literatures: totes dues formen part del potencial cultural, exportador i creador d'imatge de Catalunya. Però, insisteixo, la literatura catalana, que d'altra banda transcendeix Catalunya, mereixia i necessitava els focus de Frankfurt aquesta vegada.

Ara bé, la pregunta és: com s'hi ha arribat, a Frankfurt? La literatura catalana ¿hauria obtingut aquest espai exclusiu a Frankfurt sense el precedent bilingüe de Guadalajara i sense una presència bilingüe probablement promesa als alemanys o sobreentesa per ells? "La cultura catalana" va ser el "país convidat" a la FIL de Guadalajara (Mèxic) el 2004. La mateixa coalició de govern que va portar escriptors en català i en castellà a Guadalajara sota el cartell de "cultura catalana", és la que ha portat a Frankfurt, sota el mateix cartell, només la literatura catalana. El disseny de l'estand català a Guadalajara, es pot entendre de diferents maneres, una d'elles com a cant al bilingüisme: fins i tot el lema homònim del convidat es duplicava en els plafons de Tàpies. Vegeu-ho aquí.

Recordo que poc després de la FIL de Guadalajara es va a començar a parlar de Frankfurt. Sense conèixer el tema de prop, puc legítimament conjecturar que als alemanys els va agradar la presentació de Guadalajara, on les dues literatures es presentaven oficialment. Puc pensar que els organitzadors de la Buchmesse entenien i esperaven que les dues literatures hi fossin presents, i que sota aquesta premissa es van interessar per "la cultura catalana" com a convidada. Si va ser així, no m'estranyaria que s'haguessin pogut sentir poc o molt decebuts pel rumb que va prendre la cosa. Potser aquest tortuós camí era l'únic per aconseguir el merescut protagonisme a Frankfurt. Pel que fa a la bilis segregada a Espanya i a Alemanya, com deia Dalí en bilingüe: Que hablen de mí, aunque sea bien. O, com, dirien per aquí: No soy monedita de oro, pa' caerle bien a todos.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’octubre 09, 2007

Eficiència terminal

No em refereixo a les habilitats de l'amic Arnold a The Terminator, sinó a un terme que es prodiga molt en les juntes de facultat de Mèxic. La Conselleria d'Educació de Guanajuato ho té molt clar:

EFICIENCIA TERMINAL: Es la relación porcentual entre los egresados de un nivel educativo dado y él número de estudiantes que ingresaron al primer grado de este nivel educativo n años antes.

Tot i que això dels "n" anys no queda gaire clar, l'eficiència terminal és el percentatge de gent que acaba en el temps previst que duri la carrera (més un o dos semestres de gràcia). Un temps, el lema de les escoles d'Enginyeria de Catalunya era, més o menys, "No tothom pot ser enginyer", un lema imaginàriament escrit amb sang al frontispici de l'escola. Els col·legis professionals no volien que tothom fos enginyer, i l'orgull acadèmic dels professors creixia exponencialment amb el percentatge de suspensos de les assignatures que impartien. Per a alguns, el "no tothom pot ser enginyer" incloïa, especialment, les dones.

Un dia, l'amo dels diners - el govern - va arribar amb un nou argument: els diners que jo et dono són per produir titulats universitaris; la productivitat de les meves inversions en educació superior es mesuren pel nombre de titulats que tu treguis al carrer; els calés estaran condicionats als teus resultats. A partir d'aquí, les escoles d'enginyeria i, de retruc, els professors, es van començar a veure condicionats per aquest argument, en part encertat, en gran part pervers, condicionats a aprovar un percentatge prou productiu d'alumnes. La cosa no és exclusiva de Catalunya, i aquí a Mèxic, també Déu n'hi do, fins al punt que fan servir tot sovint aquest terme d'eficacia terminal (més de 30.000 pàgines mexicanes al Google).

L'obligació d'assolir una determinada eficacia terminal exerceix una notable pressió sobre els postgraus que estan acreditats pel govern federal i que, per tant, tenen dret a beques federals per als seus estudiants. Això dóna lloc a situacions curioses, fins i tot tragicòmiques, que podrien donar per a un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, d’octubre 03, 2007

Un clàssic: kW i kWh, per no parlar dels kW/h

L'altre dia, jugàvem a calcular les emissions de diòxid de sofre d'una central tèrmica de fuel (combustóleo, que diuen aquí). Érem jo i uns vint-i-cinc estudiants de vuitè semestre d'una carrera com d'enginyer electro-mecànic, i no era ben bé un joc, sinó un examen: ells ho havien de calcular. Era un central d'uns 800 MW, i volíem calcular les emissions de diòxid de sofre per unitat d'energia generada: g SO2/kWh. Era un cas real, d'una ciutat força contaminada. Els càlculs diguem-ne estequiomètrics eren faves comptades, i per la part "elèctrica" no podia patir, amb la carrera que cursen els alumnes...

Només tres alumnes van saber resoldre l'exercici. Quin va ser el gran problema? El contingut de sofre del fuel (3.0%)? No. El càlcul del sofre cremat? No. El càlcul de les tones d'SO2 generades a l'any? No. El gran problema va ser calcular els kWh d'energia elèctrica generats per la central en un any. Aquest tema és un clàssic: que si els MW eren per dia, per hora o per any, que si no faltava una dada... El que hauria de sorprendre és que una persona que ha aprovat assignatures com Màquines elèctriques o Sistemes de Potència no ho tingui clar. La veritat, no em va sorprendre gaire.

Sense entrar en detalls de potència instal·lada o generada i altres matisacions: 800 MW són 800.000 kW (això és potència). Generar 800.000 kW durant una hora és generar 800.000 kWh (això és energia). Però l'any té 365*24 = 8.760 h. Per tant, en un any es generen a la central: 800.000 kW*8.760 h = 7,01x109 kWh. No era tan difícil, però hijo mano, el desconcert a l'aula d'examen era general. Encara els vaig donar una empenta o dues, però res, ni flowers.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr