dimarts, de juny 27, 2006

dilluns, de juny 26, 2006

CCS, mexicaire per al desenvolupament


Trencant motlles al gènere bloguístic, Cartes de Mèxic fa una entrevista a una fidel lectora i esporàdica comentarista del blog, en directe des de Ca'n Geococcyx. Caterina, més coneguda com a CCS als comentaris que signa, ha viajat més de 9.000 km per ser entrevistada en exclusiva per CdM.

Cartes de Mèxic: Són les 10 del matí al centre de Mèxic, quin dia és avui a Catalunya? Com anam de jet-lag?

CCS: Quan estàs acostumada a haver d'escriure informes o treballs fins les 4 des dematí i el sen demà haver d'anar a fer feina, o t'agrada sortir de festa entre setmana tot i tenir les obligacions laborals diàries i després un dissabte dormir fins les tres o les quatre, això del jet-lag se supera fàcilment!
Dissabte passat en concret, vaig arribar a les 5pm de DF -que per mi eren les dotze des vespre- vaig esperar a una amiga que arribava a les 22h, varem anar a sopar i a dormir, ja talment horari d'aquí...

CdM: Sens dubte, sortir entrevistada a CdM seria un bon motiu per venir a aquest rancho de l'altiplà, des de Barcelona i passant per Sa Pobla, però sospitam que tenies qualque altra cosa a fer en aquest país.

CCS: Com a màxima prioritat visitar el ruc den Geo. A part, he vengut a un congrés sobre la presència i eliminació de l'arsènic a l'aigua. A més, aprofitaré per anar a veure la gent amb qui vaig estar l'any passat i l'altre a Nicaragua i a visitar una bona amiga a El Salvador.

CdM: Com has trobat la Ciutat de Mèxic?

CCS: Jo crec que per culpa de les infinites asseveracions sobre DF, en el fons no m'ha parescut tant Tant com deien. És cert que és Enorme, això sí, però a nivell de trànsit i de delinqüència, he tengut sensacions de més tensió en altres llocs; per lo que se refereix al trànsit a Lima, i de perillositat a Managua. El famós smog, supòs que perquè va ploure cada dia, no el vaig notar tant... I be, com veus la vaig trobar molt millor de lo que m'esperava!


CdM: Els mallorquins de Barcelona poden acabar convertint-se en commuters eterns, entre Barcelona i Mallorca, amb una bossa de galetes d'Inca a la maleta per no perdre les arrels. Tu has viscut a Lima i viatjat per mitja Amèrica Llatina. Diga'ns: portes una bossa de galetes Quely a la motxilla?

CCS: Una bossa de galletes d'Inca, una sobrassada feta de canostra, a més una peça de formatge de Ma(v)ó i una botelleta amb herbes dolçes....Si no dugués tot això me pensaria que no estic a Mallorca, que és s'unic lloc digne de visitar i veure del mon! De fet, no sé perquè m'hi moc...

Dins sa bossa només hi he duit un paquet de twists i una bossa de blat de les indies per quan en el viatge de 34h de Mèxic a Managua m'entri la desesperació!

CdM: Què té aquest continent que et fa sortir de la vida de rodalies d'una mallorquina a Barcelona?

CCS:uff! Mumare fent-me la mateixa pregunta va acabar durant un mes a un municipi deixat de la ma de déu a Nicaragua. I no sé si ho ha acabat d'esbrinar...

CdM: Has participat en projectes de cooperació al desenvolupament a Nicaragua. Fes-nos-en cinc cèntims.

CCS: Ha estat un projecte conjunt amb l'agermanament de San Juan de Limay amb l'Esquirol i la Universitat Politècnica de Catalunya sobre la qualitat de l'aigua a les comunitats de San Juan de Limay. Juliol i Agost de l'any passat se va fer la campanya de monitoreig del pous comuns i de les escoles i ara amb els resultats s'estant fent diferents projectes de final de carrera per estudiar la tecnologia apropiada per a cada situació tant de contaminació com situació socio-econòmica. Aquest projecte ha treballat amb comunitats organitzades i... (te'n podria xerrar vint minuts que és l'experiència que he vengut a presentar al congrés!)

CdM: Sabem que t'agrada menjar al carrer, i tota la setmana hi has dinat, a parades ambulants de menjar. Sabies que això és un esport de risc? No has sentit parlar dels tacos de muerte lenta?

CCS: Tots els bitxets quan passen pel foc moren! Ja sé que té cert risc, però té una compensació inigualable: són els millors, tant de gust de les papil.les-no n'he menjat de millors-, com de gust i de benestar de menjar acompanyada del dia a dia de la ciutat: venedors, estudiants, gent extressada, gent amb pocs recursos, gent...

CdM: S'acosten les eleccions presidencials i legislatives a Mèxic. Segurament ja saps qui votaries, tot i que no ho pots fer, pel fet estar empadronada a Mallorca (encara no fan descompte de resident als vols a Mèxic, però tot arribarà). Podem conèixer la teva intenció de vot?

CCS: Estic al dia només a través de la premsa internacional. Que tot i ser una informació molt vàlida, no reflecteixen certes problemàtiques que a mi m'interessen. Certament la meva aportació a la vida política mexicana seria treballar uns mesos a qualque caracol de l'EZLN.

CdM: Moltes gràcies!

dijous, de juny 22, 2006

Tarantino es queda curt

.
No he pres peyote, ni m'he fumat els geranis del balcó. No es tracta d'una pel·lícula de Robert Rodriguez. És una notícia apareguda a El Universal d'ahir:

Cien sicarios decapitan a 3 policías y a civil en Rosarito

He dit un comboi de 100 sicaris disfressats d'agents de l'AFI (l'FBI mexicà, com si diguéssim). By the face. Segresten quatre persones, les tallen el coll, i travessen impunement tot Rosarito i Tijuana per abandonar els seus caps a una avinguda de la segona ciutat. És consol viure a més de 2.000 km del lloc?

dimecres, de juny 21, 2006

Sant Joans i Sant Joans

.
Descobrir les festes de Sant Joan a Ciutadella als catorze anys, amb una colla d'amics de 14-16 anys, va ser una experiència enlluernadora. Com era possible aquella sensació d'exotisme a només 30 milles nàutiques d'Alcúdia? Com podia ser tot alhora tan familiar? Uns ciutadellencs ens explicaren fil per randa el ritual de la festa dels cavalls, ens portaren a visitar joans el dissabte de Sant Joan, i ens van obrir de pit en ample les portes de casa seva. El gin corria francament generós i, enmig de la festa tradicional, joves parelles catalanes festejaven en posició preferentent horitzontal pel Born ciutadellenc, en una espècie de summer of love d'estar per casa. Hi vaig tornar, però no va ser el mateix. Quedem-nos amb el primer.

En canvi, la festa catalana de Sant Joan no m'ha acabat d'agradar mai. La que recordo més la vaig passar dins un cotxe en un embús, entre Barcelona i Alella, un trajecte curt que es va convertir en un Barcelona-Narbona, per exemple. Tot un clàssic, l'embús de la nit de Sant Joan. Encara a Alella vam arribar a temps a mitja revetlla, en una torre d'una urbanització (llavors encara no assaltaven les torres a garrotades). Una altra revetlla la vaig passar en una festa d'alemanys a Gràcia, on em vaig fer un fart de sentir ploure en alemany. I en una altra, la coca de Sant Joan amb nata (!) em va provocar una gastroenteritis de 15 dies, en plena època d'exàmens finals d'enginyeria.

La festa catalana de Sant Joan es ven molt bé, però no conec gaire gent a qui agradi de veritat. Massa sorolls, massa coets i petards, i massa calor. I massa embussos de trànsit. És molt millor l'obra de Dagoll Dagom (tot i que no la tornaria a veure) que la mateixa revetlla. Quedem-nos amb la lletra que cantava Sisa a l'obra:

Els indios tenen coca del Perú
els ianquis coca-cola refrescant
els catalans la coca de llardons
i l'estupenda coca de Sant Joan.

Us comento ara dues píndoles que no tenen res a veure amb Sant Joan.


Tekhas Instuments
Tot i que ho escriuen amb "x", els mexicans tenen tan clar que Texas es diu "Tekhas" (Tejas), que fins i tot de la famosa empresa electrònica nord-americana en diuen "Tekhas Instruments". Enginyera electrònica i amiga, la N. em diu que "Tekhas Instruments" fa un curs de processament digital de senyals (DSP) aquests dies per aquí, per a qui li interessi. A mi no, que consti.

Comiat de la tricolor?
Precisament, la N. diu que no es vol perdre el partit de la selecció mexicana contra Portugal, a punt de començar. Per què? Diu que serà l'últim, fins d'aquí a quatre anys, com a mínim. Hi haurà miracle?
.

diumenge, de juny 18, 2006

Miscel·lània del referèndum


Quina vergonya com han informat diferents mitjans catalans de la participació a la votació al llarg del dia. A TV3 han arribat a comparar la participació del 2006 a les dues amb la del 1979 a les dotze Això, si, avisant-nos que no era ben bé el mateix (gràcies). Tot per no dir que a aquella hora la participació pràcticament la mateixa que el dia del darrer referèndum europeu. D'altra banda, els mitjans en general han amagat durant hores (o simplement no s'han molestat en tenir-les abans preparades) les dades de participació en altres votacions al llarg del dia. També font chier les ganes d'apropiar-se l'abstenció, sobretot el Piqué.

He vist el programa Polònia (potser el segon que veig a TVC Internacional), i és realment brutal. El retrat que fan del Maragall és espatarrant. L'única explicació és que la TV3 la controla el Montilla. L'Aceves és ell, més real que ell mateix, excepte alguna sortida de to. El Ferran Adrià del Polònia el trobo massa barroer.

I una altre punt. Molt bé el títol del programa (Polònia), però quina poca gràcia posar els rètols en caràcters pseudocirílics. Quina manera de mostrar la pròpia incultura o, més probablement, de deformar la massa inculta. Els polonesos de veritat són eslaus, però em figuro que estan molt orgullosos del seu alfabet bàsicament llatí. No sé com ho veuen els polonesos residents a Catalunya.

Ara comença el via crucis de l'Estatut pel Tribunal Constitucional, les noves LOAPA, l'escalfar seients al pont aeri, la invasió de competències, la triple tributació i el campi qui pugui i, com no, la manifesta incompetència de la classe política catalana. DCPMC, cap on anem?

dissabte, de juny 17, 2006

Transtxetxenià


M'arriben notícies d'una amiga russa. La notícia no és que avui els russos hagin escabetxat el "president" txetxè en la clandestinitat M'explica que per viatjar barat al seu poble haurà d'agafar un tren Moscou-Grozni. No hi haurà d'arribar, a Grozni. Baixarà força abans d'entrar a Txetxènia, però està espantada d'haver viatjar 24 hores (he dit 24 hores) amb un tren ple de txexens. Segurament exagera.

Potser és una revenja del destí, per haver ella desitjat que llencessin un parell de bombes atòmiques sobre Txetxènia, com va reclamar un dia davant meu. Els russos no coneixen el barco de rejilla, però tenen la bomba atòmica. I carta blanca mundial per resoldre la qüestió txetxena com un afer intern. D'una garrotada, és clar.

Bon viatge, i que la llavor de la fraternitat universal germini en aquest trajecte en el transtxetxenià...

dijous, de juny 15, 2006

Corpus preelectoral


Si cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per adreçar la història d'Espanya (i ja torna a tocar, per cert), tradicionalment ha calgut devaluar el peso cada deu o vint anys, per pagar els excessos del governants mexicans i deixar anar la crua realitat monetària sobre l'esquena de la sofrida majoria de mexicans. Ara els inversors nacionals i estrangers temen possibles turbulències associades a les eleccions del 2 de juliol. Els inversors, i molta gent que no té els diners en dòlars o euros a l'estranger. Se'n parla al pati de les acadèmies d'idiomes, se'n parla als dinars de 35 pesos, i se'n parla als sopars de 350 pesos. De tant en tant. De moment, el peso ha baixat prop d'un 10% respecte a l'euro, que ja costa 14,38 pesos mexicans. Això poc abans d'anar-me'n a Sa Roqueta, on cal pagar en euros, tot i que la unitat monetària sembli ser l'antiga pesseta.

Com que hi ha tres candidats en posicions força properes, el risc de frau, reclamacions o rebuig del resultat fan patir una mica. En 70 anys de priïsme mai no els calgué, evidentment, la segona volta de les eleccions, i no van pensar que ara potser sí que els calia. Si fins i tot al Perú ho saben! Bé, jo després de les eleccions me'n haig d'anar a Xile, quan potser encara no hi haurà el resultat definitiu de la votació. Espero que en tornar no estigui tot cap per avall, o no m'hagi de quedar al país andí, en un exili austral i, de moment, hivernal. Expatriat reexpatriat reexpedit.

Avui, dia del Corpus, les esglésies eren plenes a les 7 de la tarda, i més tard mig riu de gent venia de la basílica de Guadalupe, literalment amb un lliri a la mà, sense tapissos florals. El meu passeig era més laic, i tenia a veure amb la meva hora diària de caminar, la manera més rapida i econòmica de fer una mica exercici i combatre el coleterol, que deia la meva àvia. La campanya electoral no era ni tan sols una remor llunyana. Visca la provincia!

dimarts, de juny 13, 2006

Cap a casa, Carod


Mentalment assegut sota un mezquite del pati, fotent-me un mango amb xili, i mirant la tele a l'interior de la casa, he vist a TVC Internacional el debat de la TV3 sobre l'Estatut. Lamentablement, no hi havia cap persona coherent demanant el no des del catalanisme. Carod no tenia la més mínima credibilitat. La seva cara era un poema; semblava dir: què hi faig aquí defensant un no en què no crec. O encara: com he estat tan ruc d'acabar com he acabat, derrotat, i defensant una postura que ara és tan minoritària. La resposta és, òbviament: per l'intent fallit de seguir compartint el poder a qualsevol preu. El paper de Carod va ser patètic. No tenia esma ni per esquivar les clatellades amb dignitat.

Estic segur que a Esquerra hi ha gent que podia defensar el no (o fins i tot el sí!) amb dignitat, simplement perquè a Esquerra deu quedar gent que mai no ens ha volgut fer creure que la mare de Déu nom Joana, ni han pensat que podien seguir comandant el vaixell després del gol de Mas-Zapatero, ni després que la tripulació del partit els fes canviar la ruta, diguem-ne, 120º. Carod, cap a casa!

divendres, de juny 09, 2006

Un cacahuate japonés


Deu fer dos o tres anys, no sé de què parlava tot emprenyat José Gutiérrez Vivó, i va dir: me importa un cacahuate japonés. Fins i tot crec que va dir: me importa un reverendo cacahuate japonés. Evidentment, jo no sabia què collons era un cacahuate japonés, però devia ser molt poca cosa...

Puntualitzem que a Mèxic es diu cacahuate, més proper al tlālcacahuatl o cacahuatl original (del nàhuatl), i no cacahuete, sempre més proper al cacavet que diuen al meu poble ;D . Bé, el cacahuate japonés (foto) és un cacauet pelat i banyat en farina de blat, midó de blat de moro, sucre, aigua, sal i salsa de soia, i passat pel forn, segons que ens expliquen des de Xile. Un cop torrat, aquest bany forma una closca entorn del gra de cacauet, i el fa més, diguem-ne, entretingut per picar, tot i que m'estimo més el cacauet sencer, que cal pelar-lo.

Si hem de fer cas de l'enquesta del CIS espanyol, hi ha un 45% de votants catalans a qui els importa un reverendo cacahuate japonés si s'aprova l'Estatut o no. No sé si això és una prova que no ens juguem cap canvi essencial (respecte a la situació actual). La veritat, encara no m'he registrat al consolat espanyol, i no puc votar en aquest referèndum, a no ser que aterri en persona al Vallès el dia 18. Serà que a mi també m'importa un cacahuate japonés?

dimarts, de juny 06, 2006

La carn de cosí...


Vaig només pel segon capítol de la novel·la de Juan Villoro (El testigo). La feinada acumulada, l'alemany, i les Cartes de Mèxic no em deixen gaire ganes de llegir. Donant la volta a la frase preferida de Josep Cuní, m'amonesto dient-me que l'escriure no ens faci perdre el llegir...

Però m'està agradant aquesta novel·la de Villoro. Molt suggerents els paisatges humans d'un retorn a Mèxic que evoca un llarg exili voluntari a Europa i un amor mexicà perdut, irrecuperable però vivíssim en el protagonista Julio, després vint-i-quatre anys. Ella era la seva cosina, un afer qualificat d'incestuós per la família.

Em fa l'efecte que el concept d'incest és molt ampli aquí a Mèxic. Recordo que al meu poble un matrimoni eren cosins germans, i si va ser un escàndol jo no ho vaig percebre mai. Uns besavis meus també eren una mica cosins, però amb una dispensa eclesiàstica ho van arreglar. Però pel què m'expliquen aquí, un matrimoni entre cosins seria un incest repudiable. Llegeixo que als Estats Units uns estats prohibeixen el matrimoni entre cosins, mentre els altres el permeten.

A Tolosa de Llenguadoc vaig conèixer un veneçolà que sentenciava: la carn de cosí es menja, però no es casa. I a fe de Déu que sé d'alguna persona mexicana que segueix aquesta doctrina al peu de la lletra... Sexe i escàndols i a part, no sé exactament quines conseqüències genètiques té l'aparellement procreatiu entre cosins. Potser en trobaríem exemples en alguna casa reial...

dijous, de juny 01, 2006

Lectura del dia

.
Tarannàs perduts, de Xavier Roig a l'Avui.

El primer paràgraf és tremendament eficaç, contundent. Entre altres coses potser ens en ve a recordar una que ja deia el Perich: Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya...
.

Densitat lèxica i altres herbes

.



acojinamientos, SA de CV, hule espuma

Estic acoixinat!

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

ELLA VOTARÀ "SÍ"

A voltes amb l'estatut, l'altre dia vaig tenir una revelació sociològico-electoral. Enmig d'una conversa telefònica intercontinental, una amiga de Barceona em va dir que votaría "sí" al nou Estatut, perquè si sortia el no, quin ridícul farien els polítics catalans i, de passada, Catalunya...

En aquell moment vaig saber que guanyaria el "sí", perquè ella és una mostra gairebé perfecta del consens català (whatever it is). I tot i que les àrees de dissens s'han estès entorn de la socioconvergencia (o potser també al seu interior), sembla que el paquiderm socioconvergent s'assentarà al bell mig de l'espai electoral. I aquí me l'eixugo...

L'ALEMANY ES DENSIFICA

Per si no n'hi hagués prou amb la densitat lèxica de la foto, l'alemany que estudio es va densificant perillosament. El vocabulari de la roba de vestir em té també acollonit, per no esmentar les frases subordinades, la declinació dels adjectius i tot la pesca. D'aquí a dues setmanes acabo el segon nivell.

MAPES TOPOGRÀFICS

Aquesta setamana m'he comprat a l'INEGI tres mapes topogràfics de les serres dels voltants, a una escala massa reduïda per al meu gust (1:50.000). La idea és poder circular amb més tranquil·litat i coneixement de causa per les muntanys dels voltants, però l'escala no ho facil·lita gaire. Recordo els mapes militars de Mallorca, a escala 1:25.000, molt més detallats i gruixuts, físicament resistents, tot i que amb una toponímia pèssima. Podríem dir parafrasejant allò tan conegut, que la toponímia militar és a la toponímia com la música militar a la música.

La toponímia que fa servir algun proveïdor d'internet espanyol (segons veig a les estadístiques dels vistants al Sitemeter) és d'una categoria semblant a la toponímia militar d'aquells anys: San Lorenzo de Descardazar, per exemple.

Em van dir a l'INEGI que en sis mesos tindran mapes a escala 1:20,000. Sis mesos poden ser sis anys en el calendari asteca, vull dir que no he volgut esperar que surtin els nous mapes. Així, de pas, puc aprofitar la brúixola que em van regalar pel meu aniversari, per orientar el mapa. Una prova de com passen els anys, és que la declinació magnètica actual no té res a veure (ni tan sols a Mallorca) amb el valor que tenia quan jo feia travesses completament inversemblants per la Serra de Tramuntana. Quines coses, sort que ho vaig comprovar en aquesta calculadora de declinació magnetica.