dimecres, de gener 12, 2005

Goodfellas


Si hagués de salvar un film dels que tinc a casa en DVD seria difícil la tria, però Goodfellas, de Martin Scorsese, tindria molts números de la rifa. La pel·lícula es va estrenar com a Uno de los nuestros a Espanya, com a Buenos muchachos a Mèxic, i fou passada com a Un dels nostres a TV3.

Aquest film boníssim de 1990, radicalment captivador i esgarrifós alhora (de ver que sembla) ens explica la vida d’uns mafiosos de Nova York, contada en primera persona per Henry Hill (Ray Liotta), un irlandès-italo-americà que des de petit entra formar part del grup mafiós. Si a The Godfather vèiem una espècie d’aristocràcia de la màfia, amb un padrino que viu a una torre de Long Island, un consigliere irlandès que és advocat i un conegudíssim crooner que canta a les noces de la filla, aquí tot és més com d’estar per casa, fins i tot tremendament xaró (com el Cadillac rosa que en dos moment apareix al film, i encara més el seu propietari), però també molt més real.

A part de tot, el ritme del film és tan espectacular, i està tot tan ben lligat, que la pel·lícula resulta un recorregut trepidant i corprenedor pel tall d’una navalla entre la simpatia i l’horror que ens provoquen, simultàniament (o alternativament) uns o altres personatges.

A destacar:

- La fascinació gens dissimulada d’Scorsese pels mafiosos, per l’ordre mafiós que dominava els carrers del seu barri quan ell era adolescent. Aquest és un fet que es va comentar molt en estrenar-se la pel·lícula, i que el director transmet perfectament en el film.

- L’actuació excel·lent de Joe Pesci, en el paper de Tommy de Vitto, un pinxo psicòpata que va a lloure pel film (gràcies Benjamí) i que fa por a la por... Un paper que Pesci en part va repetir a Casino, del mateix Scorsese.

- Igualment el Robert de Niro (Jimmy Conway, l’irlandès que no podia faltar en una bona pel·lícula de mafiosos). Impagable la seva primera aparició al film, quan entra al bar amb un feix de bitllets que va repartint a qui li sembla (He'd give a doorman $100 for opening the door...).

- Impagables també els personatges de tercera fila, especialment els mafiosos. La majoria són actors italoamericans, i foten una cara de mediterranis, i transmeten en aquest sentit una familiaritat tan directa i inesperada que sorprèn. Paulie Cicero (Paul Sorvino), el cap mafiós, se sembla al meu oncle al cel sia, o potser encara més a un fill seu. En una escena fantàstica al bar el narrador (Liotta) ens presenta tota la colla italoamericana.

- Què hem de dir de l’actor protagonista Ray Liotta? Excel·lent també en el seu paper de Henry Hill (As far back as I can remember, I always wanted to be a gangster), i que transmet perfectament la seguretat i la normalitat amb què vivia aquella vida... Un paper protagonista que broda, com de fet va brodar el paper secundari de dolent que feia a Something Wild. Al pobre tan sols no el van nominar a l'Oscar.

- Excel·lent també Lorraine Bracco, en el paper de Connie, la xicota i esposa de Henry. La vaig retrobar uns anys després en un film a la selva amazònica amb Sean Connery (Medicine Man), i més tard va aparèixer a The Sopranos.

- Impressionant sequència travelling de l’entrada de Henry i Connie al Copacabana, a través de la cuina del local, passant al davant de tota la cua de clients, fins asseure’s a una taula que els posen expresament a primera fila, davant dels músics. La Connie emocionadíssima amb el Henry, sense sospitar encara com es guanya la vida... Aquí ho expliquen molt bé, això del travelling del Copacabana, passada la meitat de la pàgina web. La música d'aquesta escena s'hi adiu perfectament, però malauradament no es va incloure al CD de la banda sonora, que ja fa deu anys que el tinc. Algun fanàtic del film (que n'hi ha uns quants) em sabria dir com es diu la cançó del travelling del Copacabana, i qui la canta?

- La banda sonora, extraordinària, tota de cançons de l'època, des de Tony Bennett a Aretha Franklin, passant per The Chantels o The Shangri-Las.

Amb una paraula: si no l'heu vista, llogueu-la. Si l'heu vista, compreu-la (de res, Martin).

4 comentaris:

Anònim ha dit...

També del mateix director, una pel.lícula, antecedent de la que comentes, de baix pressupost, amb uns De Niro i Keitel adolescents: "Malas calles", es diu per aquí. La vaig veure de joveneta i em va impactar: seca, directa, brutal.
M'agraden molt les pel.lícules ben fetes d'alt pressupost, eh; pero Scorsesse, pel meu gust, és massa bigarrat. La darrera, per exemple, "Gangsters de Nova York", em sembla excel.lent, però em va deixar un mal gust de boca, una mena de mareig.
El personatge que cau simpàtic alhora que posa la pell de gallina, cal reconèixer que és marca de la casa. Els broda. No hi havia pensat, i és clau, això que dius de la fascinació infantil.
Què gran és el cine, sí.
Lola (paraules)

Geococcyx ha dit...

Hola Lola.
No vaig veure Malas calles, i quan van treure Gangs of NY vaig llegir les crítiques, i em va semblar que no els havia agradat però no s'atrevien a criticar l'Scorsese. Vaig trobar els trailers violents, i no em vaig decidir a veure-la.... Així va anar la cosa.

Parlant de títols de films, aquí a Mèxic no deixen els títols sense traduir. Així "Spiderman" és "El hombre araña", "Goodfellas" és "Buenos muchachos", "Gangs of Nee York" és "Bandas de Nueva York", i "Love story" és "Historia de amor"...

Salutacions

esPabilao ha dit...

Les pel.licules de mafiosos, son les meves preferides.
Començant per Los Soprano, que tinc les 4 primeres temporades en cd, i l'ultima la cinquena q la vaig veure en versió original subtitulada al castellà, perque no era capaç d'esperarme a q surtis en castellà.
Ahir vaig estar veient per setena o vuitena vegada Erase una vez America, del Sergio Leone amb el Robert De Niro, gran pel.licula i gran banda sonora del E.Morricone.
Per no parlar-ne de les tres parts d' El Padrino, q tambe les hauré vistes mes de 30 vegades entre les 3.
Casino com molt be deies, Muerte entre las flores del Gabriel Byrne,etc etc.....
Sempre m'ha atragut molt aquest tipus de génere cinematografic.

Una salutació.
A reveure

Geococcyx ha dit...

esPabilao, definitivament t'agraden les pel·lícules de mafiosos!, i n'has vistes més, i més vegades que jo.

Érase una vez en América... l'he vista només a la tele i nyéee.., no em va acabar de convèncer, ni El padrino III, però tanmateix: visca les pel·lis de mafiosos!

Salut