Acostumat com jo estava a règims parlamentaristes, on l'executiu és un reflex del legislatiu (o a l'enrevés, malauradament) i el govern aprova sense problemes el seus projectes de llei al Congrés, els darrers mesos la política mexicana m'ha fet evident un fet elemental: la necessària cooperació legislatiu-executiu en un règim presidencialista.
Als EUA, a França i a Mèxic el poder legislatiu i el President de la República s'elegeixen per separat, i els presidents tenen amplis poders. Els EUA i França han sabut articular una cooperació efectiva entre els dos poders. Durant molts anys als EUA, governs republicans s'han hagut d'entendre amb congressos demòcrates, i viceversa (ara no cal, els dos poders són republicans). A França ja porten un bon temps practicant la cohabitació. A Mèxic no és així: l'enfrontament entre el president panista i el congrés priïsta-perredista és cada vegada més intens.
La manca de cooperació entre el President i el Legislatiu ha portat a enfrontaments perillosos i a una paràlisi política considerable. Aquí estaven acostumats a un poder presidencial absolut. El president decidia el seu successor i, si calia, els governadors, i manava de fet sobre el congrés i el senat, i el poder judicial. Ara molta gent troba que el President no fa res (sense pensar que els mateixos electors van votar diferent a les legislatives i a les presidencials, i van posar difícil al President liderar iniciatives de canvi i tirar-les endavant al Congrés). D'una banda, Fox ha tingut poca cintura política i capacitat de negociació. De l'altra, un congrés impresentable està donant espectacles cada setmana, i impedint que el país avanci.
Si a Espanya hi va haver un transició sense trencament, poder dir que a Mèxic hi va haver una transició sense transició. És a dir, si bé el nou règim espanyol va sorgir de la legitimitat franquista, de manera que el Rei no va haver de desdir-se del seu jurament als principis del Movimiento, tot i així es va fer una nova constitució pactada amb l'oposició, que va permetre unes regles de joc força diferents de les anteriors. A Mèxic no va ser així: una sèrie de reformes electorals, i la voluntat del president Zedillo de no permetre una nova tupinada del seu partit, van permetre l'alternança al poder. Però la Constitució de 1917, amb més de 400 esmenes fetes durant el priïsme, segueix vigent. Entenc que la constitució és democràtica, però el complex sistema legal mexicà i els hàbits polítics i judicials arrossegats des del priïsme frenen el canvi efectiu i el progrès econòmic al país.
La disputa executiu-legislatiu sobre el pressupost de 2005 ha augmentat perillosament la tensió política, i ja ha s'hi troba embolicat el poder judicial, a través del recurs (controversia constitucional) del President al Tribunal Suprem (Suprema Corte de Justicia de la Nación, SCJN). El Congrés ha desautoritzat la SCJN i ha amenaçat amb destituir mitjançant un judici polític alguns magistrats (ministros) de la SCJN. Vaig quedar estorat en veure com el Congrés, com a institució, paga i signa anuncis publicitaris a la televisió per criticar l'actuació de l'executiu....
Els observadors polítics auguren un 2005 ben calent, i es difícil que baixi la tensió abans de les eleccions presidencials del 2006...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada