diumenge, de novembre 27, 2005

Alegria de conill


Ara fa un any va sorgir la notícia que també es podria concursar en català al prestigiós Premio de Literatura Latinoamericana y del Caribe Juan Rulfo, que es concedeix en el marc de la fira del llibre de Guadalajara, Jal., (la FIL: primera fira editorial en espanyol). Va ser una decisió sorprenent, que sospito que devem al savoir faire de la tan denostada delegació catalana a la FIL de Guadalajara de l'any passat, amb el suport del lobby català de Guadalajara.

Independententment de la real dimensió llatinoamericana de la cultura catalana, va ser un triomf obrir al català les portes del premi Juan Rulfo. Especifiquem: obrir la porta a la literatura catalana feta per espanyols. Segons les bases del premi 2005, poden concursar-hi escriptors que compleixin alguna de tres condicions:

a)...
b)...
c) Ser originario de España o Portugal, y tener como lengua de expresión artística el español, catalán o portugués.

Llegeixo avui a El Universal que la vídua i els fills de Juan Rulfo, el geni de Pedro Páramo i El llano en llamas, han decidit retirar el nom a aquest premi de la FIL. El cercador de blocs Technorati m'ajuda a trobar-ne els motius al bloc Olganza. Són diversos, però un d'ells és que el guanyador d'enguany, que s'emportarà 100.000 dòlars, ha qualificat Juan Rulfo d'ignorant.

Suposo que el premi de la FIL seguirà, però no amb el nom de Juan Rulfo si no ho arreglen. Sembla que això implica una pèrdua de prestigi per al premi, i caldrà veure quin serà l'estatus del català en convocatòries successives. Tot haurà estat una alegria de conill?

dissabte, de novembre 26, 2005

Chez l'Allemand


Una torre qualsevol, un carrer asolellat i secundari, un dels barris residencials de la ciutat. És el lloc que va triar un alemany per obrir un restaurant que no vaig descobrir fins ahir. Avui hi hem anat a dinar per segon dia consecutiu, i n'hem estat els únics clients, com ahir. No sé si fan calaix els caps de setmana, per Nadal o per l'Oktoberfest, però si cada dia és com avui no sé com els anirà...

Per un preu raonable hem menjat una sopa de col, un bufet d'amanides (d'enciam, de col, de patates amb mostassa, de canonge...), i un senyor plat d'un gulasch francament gustós. I un pastís de poma només passable. Decoració senzilla però digna, i netedat. Un vàter impecable. Tot i així hi havia un grill (a Mèxic els grills no només canten: són ubicus, es deixen veure, i canten com a cigales més que com a grills).

Fotos a la paret, del país del propietari: Meersburg (al llac de Constança, un dels pocs llocs d'Alemanya que conec), Frankfurt, algun castell... La música de fons era alemanya i europea, versió fanfàrria i bateria. Tant podia sonar la Marlene Dietrich, com els cors d'Aida en alemany, o fins i tot Wie der Sonnenschein, una versió alemanya d'Un rayo de sol de Los Diablos O altres cançons patxengueres que havia sentit d'infant o adolescent a Mallorca. Hi faltaven Los pajaritos. En podríem dir Bierstrassemusik? No ho sé. L'única Bierstrasse que he tingut a prop és la de S'Arenal (vegeu-ne un panorama), però no hi he anat mai....

Cada dia ha sonat el mateix disc. Ahir quan hi vam arribar ja tornava a cantar la Marlene però ja havien cantat Wie der Sonnenschein. Conclusió: li regalarem un altre disc al propietari, però hi tornarem.

dijous, de novembre 24, 2005

Per preguntar que no quedi


Certament, el cercador Google fa virgueries si els saps fer anar. De fet, no puc comprendre com vam poder viure tants anys sense aquest cercador. Tanmateix, la manera d'interrogar-lo no podem dir que respongui al llenguatge natural. No hi ha un nan savi amagat allà darrera, a qui poguem preguntar, per exemple: quants criminals nazis va enxampar Simon Wiesenthal, però que no fossin militars?

Tanmateix n'hi ha que ho intenten. Avui algú ha vingut a parar a Cartes de Mèxic amb la següent cerca al Google:
després de la mort d'un dalai-lama, com es tria el que l'ha de succeir?

Amb un pobre resultat, com podeu comprovar. Jo dic que tot arribarà. I encara ens faran automàticament la cerca en els tres o quatre idiomes que ens vegem amb cor d'entendre. O ens ho traduïran, by the face...

dimarts, de novembre 22, 2005

Xinesos a Gales


Diumenge a la tarda, sessió casolana de cinema amb The Inn of the Sixth Happiness(1), una bella pel·lícula en cinemascope de l'any 1958, per $99 el DVD. L'havia vist de petit als anys setanta i me'n recordava de poc més que la cançó. De fet, em pensava que la cançó era en xinès però veig que era en anglès. Us ho dic com a prova del meus coneixements d'anglès en aquella època.

Una Ingrid Bergman 16 anys més gran que a Casablanca fa el paper protagonista de Gladys Aylward, una dona molt més independent que l'Ilsa Lund de Casablanca. Contra els consells de tothom, una noia anglesa que treballa al servei domèstic se'n va a la Xina abans de la Segona Guerra Mundial, a fer de missionera. No sabem si converteix gaire gent al cristianisme, però cada nit dóna sopar i allotjament als traginers xinesos que passen pel poble amb les mules. El cuiner xinès els explica històries de la Bíblia, en versions no sempre ortodoxes. Tot això mentre Gladys posa a les ordres el mandarí de la regió i enamora un improbable coronel euroasiàtic interpretat per l'alemany Curt Jurgens (una espècie de germà bessó de John Wayne).

Mentrestant, Gladys ja és xinesa i es diu Jen Ai. Fa d'inspectora de peus (2), adopta uns quants orfes xinesos, i quan ve la guerra acaba acollint-ne un centenar i salvant-los dels japonesos, en una perillosa travessa de 170 km per les muntanyes. Tot això basat en la vida real de la missionera anglesa Gladys Aylward. Per cert, els subtítols californians en deien misionaria. Un dia parlarem dels subtítols nord-americans en espanyol.

Bé, un film extraordinari. Un film de xinesos sense gairebé cap xinès (coses d'aquell temps), i filmat molt oportunament al nord de Gales. De fet, el director Mark Robson va dir: It's fantastic. North Wales looks far more like China than China.

És a dir: És fantàstic. El nord de Gales se sembla molt més a la Xina que la Xina.

(1) Estrenada a casa nostra com a El albergue de la sexta felicidad, i a Amèrica Llatina com a La posada de la sexta felicidad. Per als milers de lectors de la Catalunya Nord direm que s'hi va estrenar com a L'Auberge du sixième bonheur.
(2) Es dedicava a convèncer mares i pares xinesos que no embenessin els peus a les seves filles (costum arrelat en aquelles terres, amb l'objectiu que les dones tinguessin els peus petits).

dilluns, de novembre 21, 2005

L'olor de la guaiaba



L'odeur de la papaye verte era un film que van passar fa segles al cinema Alexis de Barcelona. Un local petit i incòmode que espero que hagin reformat o tancat fa temps. Gairebé m'hi vaig adormir. Per a mi sempre ha estat El sopor de la papaia verda.

La papaia verda l'he menjada només en plats xinesos i no en recordo cap olor. Dec tenir el nas sord. La papaia madura, amb la polpa de color carabassa, la menjo però no m'entusiasma. Sovint té una olor i un gust agres que em recorden l'olor d'un vòmit, i perdoneu-me els milions de fanàtics de la papaia que llegiu cada dia aquest bloc.

M'agrada en canvi l'olor de la guaiaba, una fruita petita, groga i pinyolenca que no havia menjat mai abans de venir a Mèxic, i que segurament venen a preus astronòmics als supermercats de Catalunya. És sorprenent com una fruita amb la pell un pèl coriàcia i lluent, tancada en principi, pot ser tan aromàtica. Després d'una compra me'n vaig oblidar una al maleter del cotxe. A l'endemà, entrant al cotxe semblava que entressis a un magatzem de guaiabes.

Em llevo el diumenge a les vuit del matí i entrant a la cuina sento l'olor dolça i floral de les guaiabes que vam rentar el dissabte. En dejú, abans de fer el cafè, me'n menjo dues sense pelar.

dissabte, de novembre 19, 2005

Veient-les venir

(J'aime Montréal - 4)

Gràcies a un blogue quebequès (Blogue à part), he sabut del manifest d'una colla de polítics i acadèmics quebequesos, alguns sobiranistes (Bouchard, Facal), d'altres no.... El document, del 19 d'octubre passat, s'anomena Manifest pour un Québec lucide, i el podeu llegir aquí en pdf.

Què diuen els signants del manifest a qui vulgui escoltar-los? Ras i curt:
S'ha acabat el bròquil. O ens espavilem, o americans, xinesos i indis ens prendran la cartera en pocs anys. Com dirien els mexicans: Nos comerán el mandado. Fan un diagnòstic preocupant i proposen algunes mesures per començar a treure rovell a la maquinària. La veritat és que per dir això els han calgut 10 pàgines, bona part d'elles destinades a ensabonar el públic abans de dir-los d'una manera un pèl massa parabòlica o eufemística quina és la medecina que els tocarà prendre.

Com que aquí tots sabem francès o ho fem veure, us deixo uns extractes del manifest:

Per començar, un lema força contundent:
Alors que notre avenir est menacé par le déclin démographique et la concurrence mondiale, le Québec ne peut se permettre d’être la république du statu quo.

Després una mica de sabó, seguit d'un to greu (cofoïsme/anticofoïsme): pujolisme de discurs de Sant Esteve. En estat pur!

- Depuis 50 ans, l’économie du Québec a connu un essor sans précédent...
- Nous avons raison d’être fiers de ce progrès, réalisé grâce à un modèle de société qui, somme toute, a bien fonctionné.
- Cependant, nous ferions une grave erreur en nous satisfaisant de cette performance

El panorama actual o a mig termini que pinten és:

- Els quebequesos treballen menys, es jubilen abans, i s'endeuten més que la resta de nord-americans (no sé si aquí hi compten els mexicans)
- Deute públic: 16% del pressupost dedicat al pagament del deute
- El creixement econòmic s'ha estancat i es reduïrà
- Envelliment i poca capacitat d'atreure immigrans: declivi demogràfic
- Augment de la despesa sanitaria per l'envelliment massiu de la població, i reducció dels ingressos pel fre del creixement econòmic
- Competència industrial asiàtica. Una pregunta emfàtica que
tots ens podríem aplicar:
Dans 10, 20 ans, que fabriquerons-nous, nous, Québécois, mieux que les Chinois et les Indiens?
- Rebuig al canvi:
Cette espèce de refus global du changement fait mal au Québec parce qu’il risque de le transformer en république du statu quo, en fossile du 20e siècle.
- Declivi econòmic lent però inexorable si no es prenen mesures

La solució, segons ells, passa per:
- Lucidité
- Responsabilité
- Liberté intellectuelle et économique

Les propostes concretes del manifest són:

- Alleugerir el deute públic
- Invertir massivament en educació
- Apujar les tarifes d'Hydro Québec, la gran empresa pública de generació i distribució d'electricitat, actualment a $0.54 (pesos)/kWh o 0.043 EUR/kWh, que és igual al preu subsidiat per al consum bàsic que paguem a Mèxic. Destinar part dels guanys d'Hydro Québec a pagar el deute públic
- Descongelar les taxes de matrícula universitària, congelades de fa deu anys.
- Permetre als estudiants tornar les bèques-crèdit segons els ingressos que tinguin quan es posin a treballar
- Abaixar els impostos directes i augmentar els indirectes
- Flexibilitzar el mercat laboral
- Afavorir el domini d'idiomes entre la població (francès, anglès i un altre). Qüestió mig tabú al Québec:
Dans le monde d’aujourd’hui, on ne peut plus accepter que la majorité des jeunes Québécois sortant de nos maisons d’enseignement soient incapables de parler et d’écrire correctement l’anglais. Aquí jo hi afegiria: ja voldria jo que els nostres titulats universitaris (mexicans, catalans) parlessin l'anglès que parlen els estudiants de l'École Polytechnique de Montréal!
- Substituir múltiples programes socials per una política d'asssegurar una renda mínima a tothom: afirmen els signants que és més senzill i barat que mantenir la burocràcia entorn de diversos programes sectorials [aquesta és la teoria de l'impost negatiu, que ja ha practicat... el Peje!].
- Obrir la porta al sector privat en el finançament d'infrastructures
- Acabar amb la desconfiança cap al sector privat

Tant el diagnòstic com les propostes arriben embolicats amb quilos i quilos de cotó fluix, i molt de sabó, veient venir les garrotades d'un sector de l'opinió pública quebequesa. Per qüestions històriques i sociològiques, del Río Bravo al Pol Nord és el Quebec el país on el sector públic i la socialdemocràcia estan més fortament arrelats. Algunes de les propostes trenquen amb el consens quebequès dels darrers, diguem, 45 anys. De moment, la nostra blocaire mont-realesa ja ha qualificat el signants de neoliberals [trobo que no tant], i de parlar com els capellans [trobo que sí].

A Mèxic cada dia algú es planteja als mitjans de comunicació què ha de fer el país per sortir-se'n davant el desafiament econòmic asiàtic, i del canvi mundial que s'està produïnt. Val dir que els polítics mexicans no en fan cas. Ara em pregunto, algú s'està està plantejant seriosament quins són els mals de la societat i de l'economia catalana i cap on hauria d'anar? Què farem millor que els xinesos i els indis d'aquí a 15 anys? I a qui ho vendrem [pregunta molt d'actualitat]?

dimarts, de novembre 15, 2005

Recerques o descanses?


Els estímuls a la recerca universitària són deplorables a Catalunya (a tot Espanya és igual, però no aplicarem allò d'éskakispanya). Si tens o et crees un bon entorn de recerca, fas recerca durant sis anys i, a més, publiques en aquest periode uns 5 articles científics en revistes indexades, llavors pots aspirar a cobrar un complement de 100 EUR nets, aproximadament, cada mes de la teva vida fins a la jubilació. Aquest complement té almenys tres mancances com a estímul econòmic a la recerca:

a) No és prou estímul. Qui es matarà de treballar per guanyar 100 EUR més al mes? Val més anar a fregar escales el dissabte al matí, o dedicar-se al top manta.
b) És un complement de sou no condicionat a la continuació de la recerca: si després de guanyar el sexenni decideixes que no val la pena fer recerca, ningú et treurà el complement de recerca (el sexenni).
c) El simple fet de fer més recerca no et permet augmentar la teva categoria com a investigador.

Conclusió: si fas recerca a la universitat catalana, definitivament és perquè t'agrada tant que treballes pel gust de treballar.

Val a dir que el sexenni avui dia és pràcticament una condició per accedir a places de catedràtic, però de la promoció dins el sistema universitari espanyol hi hauria molt a dir. Porto prop de tres anys fora del sistema i no n'estic al dia del tot, pero una noia espanyola que acaba d'arribar a Mèxic m'ha explicat autèntiques pel·lícules de por del sistema d'habilitacions vigent.

Com funciona l'estímul a la recerca a Mèxic? Un professor universitari que en tres anys desenvolupi una producció científica equivalent a la del sexenni, entra a formar part del Sistema Nacional de Investigadores (SNI), com a Investigador Nacional nivel I, per un periode de 3 anys, durant els quals rebrà cada mes un complement de 6 salaris mínims del DF (7 salaris mínims si la universitat és fora del DF). Lliures d'impostos. Actualment 7 salaris mínims són aproximadament 760 EUR. Aquest complement té tres característiques antagòniques a les del sexenni espanyol:

1) És un complement força sucós i estimulant. Et dóna en tres anys gairebé el mateix que et donaria un sexenni de recerca durant 20 anys.
2) Al final del periode de tres anys dins l'SNI t'avaluen l'activitat de recerca, i només si has fet prou producció científica et renoven l'SNI - i el complement, esclar - per tres anys més. Vius i ungles!, per tant, si vols conservar el complement.
3) Pots augmentar la teva categoria d'investigador. Si en tres anys millores la teva activitat i produccció científica pots ser investigador de nivell 2 (complement de 8 salaris mínims) o de nivell 3 (complement de 14 salaris mínims). En aquests nivells, ja no depens només del que tu produeixis sinó també d'algunes colzades i clatellades que es reparteixen...

La infrastructura de recerca i els recursos humans (estudiants de màster i doctorat) no són sempre prou potents a Mèxic. He pogut comprovar que hi ha molts doctors mexicans que han fet el doctorat a Europa i arriben a Mèxic amb prou currículum per ser SNI-I o SNI-candidat (aquest són 3 salaris mínims). Però, passats tres anys no han pogut produir ciència abastament per renovar o millorar el seu nivell SNI, i els deixen fora de l'SNI. D'altres, en canvi, sí que ho han aconseguit.

Un altre punt interessant és comparar el salari d'un professor-investigador univesitari mexicà i el salari mitjà del país, i fer la mateixa comparació a Catalunya. Aproximadament, el salari mitjà d'un professor univesitari català seria 1.0-1.5 vegades el sou mitjà català (parlo de memòria), mentre que a Mèxic el d'un professor-investigador és de 3.5-5 vegades el sou mitjà mexicà (sense/amb SNI-I)...

diumenge, de novembre 13, 2005

Assegurança popular


La seguretat social mexicana és l'IMSS, l'Instituto Mexicano del Seguro Social. Els funcionaris públics tenen l'ISSSTE, que és una cosa semblant. El 45% dels mexicans no tenien cobertura de l'IMSS, i menys de l'ISSSTE. Imagineu-vos, per tant, el risc sanitari a que s'exposava gairebé la meitat de la població. Val a dir que passar per l'IMSS o per l'ISSSTE pot tenir també un risc considerable, no sé si superior al de passar per algun hospital públic de Mallorca, per exemple.

El president Fox va enviar al Congrés un projecte de llei per crear el Seguro Popular, una asssegurança sanitària pública, de cobertura limitada, destinada a les persones que no cotitzen a l'IMSS ni a l'ISSSTE. El projecte s'aprovà i ja s'ha posat en marxa, amb la reticència sonora del Districte Federal mentre Andrés Manuel López Obrador (alias el Peje) va ser-ne cap de govern. Va ser plegar el Peje i apuntar-se el DF al nou sistema.

Tot i que el Seguro Popular surt del poder legislatiu, que el PAN de Fox no controla, qui l'implanta és el govern federal, que s'emportarà a la pràctica els mèrits d'una mesura que està tenint un èxit espatarrant d'afiliació. Fins al punt que podria morir d'èxit. En tot cas, les medalles ja se les està posant l'executiu panista, i podríem dir que és un gol que la dreta li ha ficat a l'esquerra, o al priïsme (com no se'ls va acudir a ells quan governaven?).

Què és el Seguro Popular? Entre la població que no té IMMS ni ISSSTE, moltes persones obtenen ingressos de l'economia submergida (economía informal, que en diuen aquí), o reben transferències de diners dels Estats Units. Amb el Seguro Popular (SP) aquestes persones poden pagar-se una assegurança pública, la quota (pdf) de la qual es determina després d'una avaluació socioeconòmica de la família. La quota és nul·la per a les famílies amb un nivell socio-econòmic dins el 20% inferior, i varia de $640 a $10.200 anuals per a la resta de famílies.

L'èxit d'afiliació ha estat impressionant. Fa unes setmanes, el ministre de Sanitat, Julio Frenk Mora, deia que s'afiliaven al SP 45.000 famílies cada setmana. El SP Popular dóna una sèrie de serveis (pdf), a través dels hospitals públics. Aquest és un dels punts febles del sistema, ja que els usuaris del SP poden col·lapsar la xarxa pública d'hospitals, si no s'hi fan fortes inversions i noves contractacions per absorbir la nova massa de derechohabientes (beneficiaris). Ja hi ha hagut queixes d'això.

A part de tot, l'IMSS té un forat que ningú sap com es cobrirà, degut en gran part al passiu generat per un sistema de jubilacions força surrealista. Però això donaria per a un altra carta de Mèxic.

dijous, de novembre 10, 2005

Diccionari panhispànic


Veig que acaba de sortir el Diccionario panhispánico de dudas. Les coses pan estan una mica mal vistes. El pangermanisme va quedar francament desacreditat després de l'Anschluss i tot el que va venir al darrera. El pancatalanisme (que jo practico en la intimitat) només el defensen Isabel-Clara Simó i Vicent Partal. Antonio Tabucchi, que viu a Portugal, va fotre fa uns anys una bona andanada contra el concepte de lusofonia, que vindria a ser la francophonie dels lusòfons. Deu ser Tabucchi dels que diuen que maco seria Portugal si no fos pels portuguesos? La companyia aèria PanAm em penso que va fer fallida fa temps, o va fer un bon downsizing. I la carretera panamericana mai no ha arribat a ser la vertadera espinada del tràfic continental.

En canvi, el panhispanisme sembla que torna (tot torna!), fins i tot si no se n'havia anat mai: la festa nacional d'Espanya és el dia de la Raça (un patriotisme ètnic i preconstitucional), els hispans dels EUA celebren també el 12 d'octubre, i el mes d'octubre com el mes de l'herència hispana. El panhispanisme també envaeix casa nostra, quan la meva sogra ens visita i el televisor es converteix en una marató de cinema mexicà, on es barregen amb tota naturalitat artistes mexicans, argentins, cubans i espanyols, com la Sarita Montiel, l'Ángel Garasa o l'Emilio Tuero. Fins i tot els actors mexicans són espanyols, segons la meva estimada sogra, com ja havia comentat.

I ara la Real Academia ens regala aquest diccionari panhispànic! És pantàstic! Regalar no el regalen. La veritat és que des dels divuit anys fins ara he pogut passar perfectament sense cap gramàtica ni diccionari d'espanyol. En primer lloc perquè els jesuïtes valencians que em van educar, i els seus professor, me'l van ensenyar molt bé (accent a part). En segon lloc, perquè he desenvolupat la major part de la meva feina (que no ha estat poca) en català, tot i que a l'escola no me'l va ensenyar ningú.

Ara que faig servir l'espanyol a la meva feina, m'hi sento més insegur del que em pensava, per tres motius:

1) El xoc entre l'espanyol d'Espanya i l'espanyol de Mèxic crea inevitables interferències
2) Treballant amb terminologia científica i tecnòlogica em trobo amb molts dubtes que en català ja tenia resolts, que es combinen amb les interferències del punt anterior. I no tinc un Termcat mexicà, per molt dolent que sigui el Termcat segons Gabriel Bibiloni.
3) Alguns vulgarismes quotidians o rars del mexicà, que de vegades jo dic fent conya, sembla que vulguin fer forat al meu cervell lingüístic (haiga per haya, se coce per se cuece, yo se los dije a ellos per yo se lo dije a ellos, pos sí...), tot i que de moment en sóc immune.

Em sembla que li hauré de donar un cop d'ull al diccionari panhispànic de dubtes quan arribi a les llibreries mexicanes, i potser comprar-me'l. Llegeixo que l'ha presentat Víctor García de la Concha, que és només una miqueta conseqüent amb el panisme, en practicar un primíssim pancatalanisme.

Hi ha una altre panisme, que és el del Partido de Acción Nacional (PAN), però això ja són figues d'un altre paner...

No faré d'expert


Pel que fa a França, i com diu l'Iu Forn, sota de les llambordes ja no hi ha la platja sinó milions d'experts. Experts nostrats, vull dir. Tots saben - i molts justifiquen - perquè passa el què passa a França amb els joves que cremen cotxes i fan altres malvestats (m'havia promès fer servir la paraula en aquesta carta). Per cert, només coneixia l'Iu Forn dels seus espais humorístics de la ràdio, i trobo que guanya bastant quan escriu, ara que ho fa cada dia a l'Avui.

Si fa uns mesos els saberuts experts ens deien que el multiculturalisme britànic havia fracassat a integrar els fills d'estrangers (7-J), ara els experts (els mateixos?) ens expliquen que l'anticomunitarisme o uniculturalisme francès és un desastre i que ha fracassat completament a integrar els immigrants i els seus fills. La culpa pot ser tant de l'estatisme francès com del neoliberalisme que suposadament ja ha arribat a França, depèn de qui ens ho expliqui.

D'altres diuen que als Estats Units això no passa, que él mercat absorbeix tota la mà d'obra i els immigrants s'integren de seguida. O no, que els mexicans són el càncer que acabarà amb els Estats Units. Els experts nostrats escriuen el banlieu i la banlieu. Fins i tot jo sé que és la banlieue (gràcies G.). D'altres ho redueixen a jo hi tinc una amiga i m'ha escrit: el problema és el racisme.

Reprimiré els meus impulsos de treure el nas de sota la meva llamborda i fer d'expert, però tenia ganes d'explicar com resoldrien això als Estats Units i quant duraria el sarau. O com es resoldria Mèxic.

dimarts, de novembre 08, 2005

Hores de sèrum



La vida diària a Mèxic no deixa de regalar-me noves experiències, el ritme i la intensitat de les quals haig de reconèixer que no arriben als nivells dels de la Laura, que porta un marxa que ja li pregunten si només fa pures vacances, a Mèxic. Però déu n’hi do, a la meva edat....

Avui per primer cop a la vida escric amb l’ordinador portàtil sobre la meva falda (per això en diuen laptop), cosa que sembla que genera esterilitat. Pel rescalfament testicular, diuen. Sumem-hi pantalons texans, i estic sanat, si fem cas dels estudis clínics que periòdicament poblen les pagines de societat dels diaris. Sóc a una habitació d’hospital, on la meva dona dorm sota els efectes tardans de l’anestèsia (amnestèsia, que deia aquell), perquè aquest matí l’han operada. Tot ha anat força bé, i no és res que no tingui remei. La competència i l’amabilitat dels metges i les infermeres que l’han atesa és molt d’agrair en una situació com aquesta. La broma, que inclou dos dies d'hospitalització, costa prop de $30.000 (pesos), que paga l'assegurança, que cobreix fins a $500.000 l'any. A partir d'aquesta despesa, val més no emmalaltir-se, o tenir el ronyó ben cobert...

dissabte, de novembre 05, 2005

Ministeri públic


Fa quinze dies vaig viure l'experiència d'anar amb la meva companya i esposa al Ministerio Público (és a dir, a la fiscalia) a denunciar un robatori (el del seu ordinador), que es un delicte del Fuero Común, és dir, de competència estatal. Aquí cada estat té els seus codis civil i penal, i el seu cos judicial. L'altre dia deien per la ràdio que en el codi penal d'aquest estat és un delicte més greu robar una vaca que violar algú. Avui he consultat el codi penal i he pogut comprovar que no és així. Però en una tertúlia o en un bloc estem autoritzats a dir tantes bestieses i tòpics com vulguem. Per exemple: Ej-paña ha muerto. A Mallorca diuen: sa boca li és mesura.

Bé, no ens va anar tant malament a la Procuraduría. L'havien citada a declarar a les 9:00 i la van atendre a les 9:10. No sé si amb aquesta bona atenció hi tingué a veure la presència de l'advocat de l'empresa o institució on ella treballa, un senyor que coneixia l'agent ministerial i que deu tenir el cul pelat de passar per aquelles oficines.

Bé, la declaració va durar 1 h i 40 minuts. Presidia el despatx una foto de la promoció de Dret de l'agent ministerial que ens atenia. Us ben asseguro que la carrera de Dret del senyor no ens va estalviar un bon enfilall de faltes d'accentuació i de puntuació, que convertien la declaració en la quilomètrica redacció d'un semianalfabet.

La meva dona va poder revisar la declaració a l'ordinador i fer els canvis oportuns, però quan portava dos o tres paràgrafs va desistir de corregir accents i puntuació, que al cap i a la fi aquest no era l'objectiu de la visita al ministeri. Apunt curiós: signa la declaració l'agent ministerial, i en donen fe dues oficistes que tan sols no estaven al mateix despatx que l'agent. I la denunciant, que no signa? Em pensava que no l'hauria de signar, seguint la tradició mexicana que l'autoritat tutela els ciutadans que, per exemple, no poden presentar denúncies davant del jutge o exercir l'acusació particular. Pero no, al final li van fer signar la declaració al marge dret dels fulls de l'ofici, no sabem si com a signant de la declaració o simplement com a enterado o recibí.

No cal dir que l'esperança de trobar l'ordinador és un infinitèsim de segon ordre i, per tant, completament negligible. Com en aquelles demostracions que ens feien a la pissarra sense que ningú ens hagués explicat abans què collons era un infinitèsim...

divendres, de novembre 04, 2005

Frases de la setmana


Us poso aquí les frases de la setmana que he caçat al vol, algunes collita pròpia.

- Encara en traurem alguna cosa (ciutadà anònim del Nordeste).

- Cataluña me parece interesante en la medida en que es España (diu un element que, per motius que desconec, els blocaires barcelonins enllacen profusament).

- El Zapatero se l'eixuga... (X.Trias)

-Silenci absolut sobre l'Estatut: 3 representants de la colònia espanyola d'aquesta noble ciutat mexicana no esmenten l'Estatut perque hi sóc jo. Un servidor no esmenta l'Estatut perque hi ha 3 representants de la colònia espanyola.

- Ya verás como Zapatito les va a arreglar esto del Estatut (la meva dona)

- De los fueros de Navarra no hay quien rompa las cadenas, porque están hechas con hierro de las minas de Vizcaya (jotica navarra).

- Tu rai, que tienes los fueros y las cadenas (un servidor a la colònia navarresa d'aquesta noble ciutat mexicana).