dissabte, de novembre 26, 2005

Chez l'Allemand


Una torre qualsevol, un carrer asolellat i secundari, un dels barris residencials de la ciutat. És el lloc que va triar un alemany per obrir un restaurant que no vaig descobrir fins ahir. Avui hi hem anat a dinar per segon dia consecutiu, i n'hem estat els únics clients, com ahir. No sé si fan calaix els caps de setmana, per Nadal o per l'Oktoberfest, però si cada dia és com avui no sé com els anirà...

Per un preu raonable hem menjat una sopa de col, un bufet d'amanides (d'enciam, de col, de patates amb mostassa, de canonge...), i un senyor plat d'un gulasch francament gustós. I un pastís de poma només passable. Decoració senzilla però digna, i netedat. Un vàter impecable. Tot i així hi havia un grill (a Mèxic els grills no només canten: són ubicus, es deixen veure, i canten com a cigales més que com a grills).

Fotos a la paret, del país del propietari: Meersburg (al llac de Constança, un dels pocs llocs d'Alemanya que conec), Frankfurt, algun castell... La música de fons era alemanya i europea, versió fanfàrria i bateria. Tant podia sonar la Marlene Dietrich, com els cors d'Aida en alemany, o fins i tot Wie der Sonnenschein, una versió alemanya d'Un rayo de sol de Los Diablos O altres cançons patxengueres que havia sentit d'infant o adolescent a Mallorca. Hi faltaven Los pajaritos. En podríem dir Bierstrassemusik? No ho sé. L'única Bierstrasse que he tingut a prop és la de S'Arenal (vegeu-ne un panorama), però no hi he anat mai....

Cada dia ha sonat el mateix disc. Ahir quan hi vam arribar ja tornava a cantar la Marlene però ja havien cantat Wie der Sonnenschein. Conclusió: li regalarem un altre disc al propietari, però hi tornarem.