dimecres, de maig 23, 2007

Ahí te dejo en San Antonio

Mentre es va covant l'apunt sobre el balanç energètic, que potser el Mus escriuria en cinc minuts i amb una mà lligada a l'esquena ;D, i estic de feina fins a dalt amb les coses acadèmiques, tinc encara dos moments de descans: quan camí de casa poso Flaco Jiménez (o Julieta Venegas) al cotxe, i quan vaig a fer les meves tres sessions setmanals obligatòries de rehabilitació.

Pel que fa a Flaco Jiménez, ell mateix diu que no canta tan bé com toca l'acordió, no seré jo qui el contradigui, però encara m'agrada escoltar-lo. Per exemple, Ay te dejo en San Antonio [Ahí te dejo en San Antonio, per entendre'ns]:

...
Ya me voy, ay te dejo en San Antonio
Tu mañita no te la puedo quitar
Hay momentos que pareces el demonio
cuando mueves la cintura pa' bailar

Te gusta mucho el baile
Y bailas al compás
Te vas hasta Laredo
y quieres más y más

Al món mexicà (en un sentit ampli, que inclouria els tejanos), sembla que sempre hi hagi una dona que és dolenta perquè li agrada ballar. I en la cançó tex-mex un tema recurrent seria també la dona que fuig a Laredo, la ciutat texana fronterera amb la mexicana de Nuevo Laredo. Em pregunto si per a la gent de San Antonio, anar-se'n a Laredo devia ser com per a algunes noies de classe mitjana trepitjar els territoris al sud de la Gran Via barcelonina... San Antonio és un altre lloc habitual de la música texana. Amb un viatge d'autobús de catorze hores em podria plantar a San Antonio, i, amb algunes menys, a Laredo. Tot i que la meva religió em prohibeix visitar la frontera, ara que la meva dona ja té el visat ens podem plantejar una visita familiar a aquella geografia tan especial. El conserge del condomini, el senyor Braulio, va estar fent de paleta a San Antonio, i diu que els únics que treballaven eren els mexicans. Els [mexicans] que ja tenien la nacionalitat nord-americana diu que ja no fotien ni brot. Qui sap. De les altres classes d'americans ja no me'n va parlar.

Pel que fa a la rehabilitació, podem dir que ja m'he acostumat als vint minuts de descàrregues de 50 mA i 30 ms cadascuna, a les fregues amb un aparell d'ultrasons, i a les tovalloles calentes escalfades dins una olla de fer tamals. Així he trobat una estona per llegir regularment, que aprofito per rellegir uns quants llibres. Ja m'he repassat la Relación de los indios que habitan en esta Nueva España según sus historias, de Juan de Tovar (en vaig parlar), i Brève histoire des canadiens français, d'Yves Frenette, interessant, però un pèl soporífer en segona lectura. I ara he envestit El lamento de Portnoy, la traducció castellana de la novel·la de Philip Roth (traducció d'Adolfo Martín), que tinc en una edició del Club Bruguera de l'any 1980! Una obra que em va fascinar en els primers capítols, però que vaig deixar als dos terços del llibre, ja fa molts anys. Crec que vaig quedar saturat de sarcasme i d'intel·ligència malbaratada. Em diu la Genoveva, que també fa rehabilitació, que si no el vaig acabar no l'acabaré. Sàvia observació. De moment, estic recuperant els rudiments de jiddisch que vaig aprendre amb aquella novel·la. També em diu la Genoveva que cal posar carabassó a la truita de patates, cosa que se'm fa de mal empassar. I no és que no m'agradi la truita de carabassó...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de maig 20, 2007

Etanol de blat de moro (I): de què parlem

Fa uns mesos, l'encariment del blat de moro a Mèxic va posar damunt la taula un aspecte punyent del bioetanol: la pressió creixent de la producció d'etanol sobre el mercat alimentari del blat de moro. En vaig parlar, si bé ja vaig apuntar que les peculiaritats del mercat interior mexicà també hi tenien a veure. L'etanol està de moda com a combustible, igual que el biodièsel, especialment perquè ara està de moda als EUA. Els biocombustibles no són precisament la meva especialitat, però me'n volia fer cinc cèntims a mi mateix, i de pas als quatre que llegeixen aquest blog.

No descobrirem la sopa de sobre si diem que es pot obtenir alcohol mitjançant la fermentació de sucres. Aquest procés s'aplica des de fa vuit mil anys [1] a la producció de vi, però també es poden fermentar diversos sucs o macerats: d'atzavara, de malta, de canyamel, de blat, de blat de moro... La destil·lació del fermentat alcohòlic permet obtenir alcohol, que pot ser utilitzat com a combustible, mesclat amb benzina en motors d'explosió comuns o, a concentracions més elevades, en motors d'explosió adaptats. Els brasilers ho fan des de fa anys a partir de la canyamel, i pràcticament han aconseguit substituir per etanol el 50% del seu consum de benzina [2]. Aquest creixent interès per l'etanol als EUA o al Brasil és, per tant, com a substitut de la benzina.

L'avantatge mediambiental dels biocombustibles sobre els combustibles fòssils és, en teoria, que no afegeixen diòxid de carboni a l'atmosfera: els cultius d'on s'ha obtingut el biocombustible han capturat i fixat, abans, una quantitat equivalent de diòxid de carboni atmosfèric, mitjançant la fotosíntesi. Veurem en un altre apunt que, a la pràctica, el balanç és més complicat.

La canya de sucre dóna un rendiment d'etanol força alt (8,13 m3/ha, metres cúbics per hectàrea, al Brasil [2]), però als EUA el clima no permet cultivar-la a la major part del país. A més, actualment als EUA és més rendible produir sucre de canya que fermentar les melasses i produir alcohol [3]. El blat de moro és un cultiu tradicional als EUA, on se n'han sembrat més de 36 milions d'hectàrees el 2007 [4]. El gra de blat de moro conté midó, que hidrolitzat produeix glucosa, que per fermentació dóna etanol, que finalment es destil·la. Avui dia, gràcies en gran part al rendiment de les varietats transgèniques, una hectàrea de blat de moro produeix als EUA 7,9 tones de gra [5]. Aquest rendiment és impressionant (a Mèxic és només de 2,9 t/ha [8]), tot i que en alguns estats els rendiment són semblants als dels EUA). Malgrat aquests rendiments diguem-ne mutants, el conreu de blat de moro als EUA només permet obtenir uns 3,1 m3/ha d'etanol [9]. Això és menys de la meitat del rendiment dels conreus brasilers de canya de sucre, però els americans s'hi estan abocant.

Pot semblar meravellós que sembrant blat de moro es pugui substituir benzina per un combustible que no genera emissions netes de diòxid de carboni. Potser ho podria ser si es complissin totes o la majoria de les condicions següents:

(a) Que el balanç energètic fos positiu, és a dir, que l'energia necessària per produir i distribuir una unitat energètica d'etanol de blat de moro (per exemple 1 gigajoule, 1 GJ) fos clarament inferior a l'energia que pot donar l'etanol produït.

(b) Que les emissions de gasos d'efecte hivernacle generades en la producció i la distribució d'1 GJ d'esperit de blat de moro fossin clarament més baixes que les emissions que es deixen de generar per l'ús de l'etanol com a combustible

(c) Que el cost de produir i distribuir 1 GJ d'etanol fos més baix que el seu valor al mercat (aquí la cosa es complica encara més), perquè els productes agrícoles als EUA no formen part, precisament, d'un mercat lliure

(d) Que l'expansió massiva dels cultius energètics (canya, blat de moro,...) no produís un impacte ambiental excessiu, per un augment incontrolat dels conreus a costa dels boscos, o per la degradació del sòl, o pel consum excessiu d'aigua de reg, etc

(e) Que l'expansió dels cultius energètics no tingués un impacte socioeconòmic negatiu notable i no compensat sobre sectors importants.

Ens podríem preguntar si qualsevol de les activitats que fem compleix totes o alguna de les condicions que acabo de plantejar (i segurament riuríem) però això és una altra qüestió (o potser la mateixa). Val a dir, per si a algú se li escapava, que no hi haurà un jutge suprem que decideixi si totes aquestes condicions es compleixen o no, i si, per tant, ja ens podem dedicar, o no, a la producció massiva de biocombustibles. El món no funciona així, i els nord-americans ja s'hi estan abocant, i estan començant a arrossegar-hi els productors de canyamel i blat de moro de l'hemisferi. Tenen raons estratègiques per fer-ho, i tot sembla indicar que seguiran en el procés.

Intentaré confrontar l'etanol de blat de moro amb almenys alguna de les cinc condicions esmentades, i també provaré d'explicar si aquest biocombustible té algun altre avantatge per als nord-americans, que no sigui precisament cap dels cinc de la llista. En el proper apunt sobre aquest tema parlaré del balanç energètic de l'etanol de blat de moro.

Referències i notes

[1] Keys, D. (2003). Now that's what you call a real vintage: professor unearths 8,000-year-old wine. The Independent, 28/12/2003.
http://news.independent.co.uk/world/science_technology/article84179.ece

[2] Maciel, M. (2006). Ethanol from Brazil and the USA. Energy Bulletin, 02/10/2006.
http://www.energybulletin.net/21064.html

[3] Spinner, K. (2006). Sugar rush in 'Glades. Everglades Foundation, 26/06/2006.
http://www.saveoureverglades.org/article.php?id=19

[4] USDA National Agricultural Statistics Service - Quick Stats U.S. & All States Data - Crops. El 2007 s'han sembrat 90,454 milions d'acres, que són 36,6 milions d'hectàrees.
http://www.nass.usda.gov/QuickStats/Create_Federal_All.jsp

[5] Nota: el rendiment actual del blat de moro als EUA s'ha estimat en 125 bu/acre (bushels per acre) [6]. El pes d'un bushel de blat de moro és, aproximadament, de 56 lb (lliures) [7]. Això són 125 x 56 = 7.000 lb/acre, que equivalen a 7,85 t/ha (tones per hectàrea).

[6] Shapouri, H., Duffield, J.A., Wang, M. (2002). The Energy Balance of Ethanol: an Update. United States Department of Agriculture.
http://www.usda.gov/oce/reports/energy/aer-814.pdf

[7] Smith, D. (2007). Metric conversions. Iowa State University Extension.
http://www.extension.iastate.edu/AGDM/wholefarm/html/c6-80.html

[8] SAGARPA (2006) México no cubre la demanda de maíz. Informativa Síntesis, 30/07/2006.
http://www.sagarpa.gob.mx/cgcs/sintesis/sintesis/2006/julio/ss_30.pdf

[9] Aquí he pres el rendiment de rendiment 125 bu/acre
i el rendiment d'alcohol de 2,66 gal/bu (galons per bushel) presentat per Shapouri i col. [6]: 125 bu/acre x 2,66 gal/bu =333 gal/acre, que són 3,11 m3/ha.

Nota final: he fet servir la coma com a caràcter decimal, i el punt com a separador de milers.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de maig 13, 2007

L'esperit de blat de les Índies

Em disposava a escriure un o dos apunts sobre el bioetanol, l'alcohol etílic obtingut de plantes o llavors riques en sucres. I potser ho faré, però mentre em documentava m'he entretingut amb una mica de terminologia recreativa. Etanol, alcohol, esperit de vi, o com dèiem a casa, simplement esperit.

Als Estats Units, la principal font de bioetanol és el blat de moro. Bé, de moro, res de res, igual que les figueres de moro. Les dues plantes són d'origen "mexicà", exactament mesoamericà, ja ho havia comentat. A Mallorca, el nom del blat de moro és blat de les Índies, un nom més fidel a l'origen de la planta i, curiosament, molt proper al nom que també té en francès al Canadà: blé d'Inde. Encara més proper fonèticament a aquest blé d'Inde seria el blat d'Indi de Menorca i el Rosselló, segons que descobreixo al DCVB. No oblidem el panís del català occidental.

Blat de les Índies. De fet, els mallorquins pronuncien blat de les Indris, tal vegada per la semblança amb síndria (pronunciat sindri a Mallorca). ¿Seria correcte dir que síndries -> sindris condueix a Índies -> Indis -> Indris? Qui sap. Tanmateix, de les sindris i de les Indris són fonèticament diferents. Permeteu-me l'obvietat fonètica, perquè l'altre dia sortia per la TV3 un dissenyador que dibuixava roses, o feia anar molt el rosa, i no sabia distingir una rosa d'una rossa. Com sonen a Mallorca?:

"de les sindris" --> dələʦíndris
"de les Indris" - -> dələzíndris

Quines poques feines, les meves... Tornem al bioetanol.

El negoci de na Peix-frit

No es pot parlar de bioetanol sense explicar el negoci de na Peix-frit. Podria ser que el bioetanol a partir de blat de moro no fos més que el negoci de na Peix-frit. Na Pex-frit és un personatge, segurament imaginat, que comprava peix a duro, el fregia, i el venia a quatre pessetes. Un Ramon d'Ullastret comenta al blog de Jordi Bayona que el peix de na Peix-frit era alatxa. Diu el DCVB:

Fer el negoci de Na Peix-frit, que el venia a quatre i el comprava a sis:
fer un mal negoci, perdre-hi més del que s'hi guanya.

Això del duro i les quatre pessetes deu ser un afegitó modern, perquè veig aquí (com d'altra banda indica el DCVB) que, molt abans dels duros i les pessetes, en Jordi de Sant Jordi, un poeta valencià que va morir el 1424, ja parlava de lo guany de na Peix-frit:

Cert, ara fets lo guany de Na Peix-frit,
pero no cur de vostre bon partit.
Ja no metrets vostres diners menuts
ab mos florins de pes ben coneguts.

Florins i sous eren més probablement les monedes del temps de na Peix-frit. Després de 400 600 anys encara algú pot dir que els descomptes aeris a Mallorca, per exemple, són el negoci de na Peix-frit...

Bé, ja m'he distret amb un parell de qüestions prèvies per entendre el bioetanol. Ara estem tots plegats mooolt més preparats per respondre qüestions com: passarem de l'esperit de vi a l'esperit de blat de les Índies? El bioetanol de blat de moro és el negoci de na Peix-frit? M'agradaria discutir-ho en un o dos apunts, però un bloguista a punt de complir tres anys de blog no està en condicions de prometre res.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de maig 08, 2007

Dos crepuscles



Des de Pasqua tenia pendent de penjar aquest moment crepuscular a la serra de butxaca de la meva ciutat mexicana. Aprofito per enllaçar aquest article d'Antoni Marimon sobre la davallada del francès a l'Àfrica.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de maig 06, 2007

Un passeig i un rei d'Escòcia

El dia ha començat molt bé, a les nou del matí, amb un passejada d'una hora pels carrers dels barris residencials dels voltants de casa: primer carrers empedregats, amb casals i casetes de fa 70 o 100 anys, petits jardins amb magraners, magnolis, xicarandes i buguenvíl·lies; després barris més nous, de fa 30-50 anys: solars més amplis, cotxeres amb enormes portes de fusta o de ferro. El sol al clatell una bona estona: tècnicament, feia un sol que torrava es cul a ses llebres, i només un oratjol sec i fresc que venia de l'altiplà evitava que el passeig fos una sessió de sauna al carrer. Ha estat un passeig deliciós, per uns carrers gairebé lliures de cotxes.

A la tarda, no hem deixat escapar la projecció de The last King of Scotland, un film amb el que he passat un guster, si més no per dues coses: el personatge del jove Nicholas Garrigan i el retrat tan creïble d'Idi Amin que fa Forest Whitaker. Pel què fa a Garrigan, he xalat amb el seu camí d'iniciació: la inconsciència en estat brut, la temptació de l'ombra del poder (o el miratge de la flor al cul), i a un aprenentatge força dolorós i accelerat. M'ha agradat la frescor i la versemblança de la primera meitat o dos terços del film. Després, la cosa fa un tomb un pèl massa pel·liculer, tot i que és consuma l'aprenentatge del protagonista, i com a pel·lícula d'acció no està malament. La versemblança trobo que cau cap al final. El retrat d'Amin el trobo impressionant, tot i que no han estat exhaustius amb la crueltat del dictador

Detallets:
- La versió que canten de Me and Bobby McGee al Holiday Inn
- La química instantània entre Garrigan i Sarah
- A IMDB descobreixo amb estupor que aquesta Sarah és la Gillian Anderson, la dels Expedients X! Perdo facultats o s'ha fet una renovació facial?
- El trosset de Deep Gorge que un moment passen a la tele
- Els 24 anys que encara va viure el dictador a l'exili
- La vocació de kamikaze sense causa d'aquest xicot, el Garrigan
- Avís per a despistats: el Garrigan no va existir, tot i que hi va haver un assessor anglès, blanc, de l'Amin, molt més vell que el Garrigan (va néixer l'any 1924), que no era metge. Encara és viu.
- L'expulsió dels asiàtics, sense la que no haurien fet mai el film Mississipi Massala.
- L'aire anys 70 de tot plegat.
- Amb una paraula.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de maig 02, 2007

Novetats de la setmana

En aquest coin de monde, les novetats cinematogràfiques són molt relatives. A la fi han estrenat Letters from Iwo Jima, dirigida per Clint Eastwood. La primera de la bessonada, Flags of our fathers, o encara ha d'arribar, o ja la van estrenar i se'm va passar. O no arribarà mai, tant se val. No tinc un sistema eficient per saber les pel·lícules que estrenen cada setmana i si valen la pena o no. La majoria de les que estrenen aquí no mereixen ni llegir-ne la sinopsi, i detesto visitar la pàgina web de Cinépolis (que molta gent anomena Cineápolis, que és com ho deuen dir a Minnesota), on es poden llegir sinopsis d'aquest estil:

Som a l'any 2057, el sol agonitza i la humanitat s'enfronta a la seva extinció [certament, això de l'escalfament global era bullshit]. L'última esperança recau [recau?] en l'Ícar II, una nau espaial amb una tripulació [...] aviat la tripulació es troba lluitant no només per les seves vides i la seva estabilitat mental, sinó també pel futur de tots nosaltres…

No em parleu d'estabilitat mental. Després de sobreviure fa quinze dies a The reaping, ha estat balsàmic veure que passaven una de les pel·lícules de Clint Eastwood sobre Iwo Jima. Em va agradar bastant el film, tot i que no fa llarg si oblidem la comparació amb el repertori habitual de Cinépolis. S'agraeix el valor documental, el toc eastwoodià (el timing, el color, la música, la mirada). Podríem dir que Ken Watanabe broda el paper de Clint Eastwood fent de general Kuribayashi, un paper que Eastwood s'hauria reservat si no fos massa gran (i potser massa poc japonès) per fer de de Kuribayashi. No cal dir que això ho dic jo perquè em dóna la gana.

Parlant d'estrenes, llegeixo a Proceso que a la fi s'estrena a Mèxic la pel·lícula El violín, que porta dos anys projectant-se amb èxit i premis a Europa. És una opera prima d'un jove director, sobre la guerrilla i la guerra bruta a Mèxic d'ara fa 35-40 anys. De moment s'ha estrenat a Mèxic (quan dic Mèxic, aneu aprenent a distingir si parlo de la ciutat o del país) i no sé si arribarà a ce coin du monde. Ja ho sentireu a dir.

No totes les novetats són cinematogràfiques. El sindicat únic universitari ja ha decidit que la nova llei de l'ISSSTE, que vaig lloar en aquest blog, és anatema, i en nom meu i de tots els meus companys ja han penjat cartells en contra de la llei (sense consultar els afiliats, que ho som de manera pràcticament obligatòria, com en temps del franquisme a Espanya). Riurem...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr