El dia ha començat molt bé, a les nou del matí, amb un passejada d'una hora pels carrers dels barris residencials dels voltants de casa: primer carrers empedregats, amb casals i casetes de fa 70 o 100 anys, petits jardins amb magraners, magnolis, xicarandes i buguenvíl·lies; després barris més nous, de fa 30-50 anys: solars més amplis, cotxeres amb enormes portes de fusta o de ferro. El sol al clatell una bona estona: tècnicament, feia un sol que torrava es cul a ses llebres, i només un oratjol sec i fresc que venia de l'altiplà evitava que el passeig fos una sessió de sauna al carrer. Ha estat un passeig deliciós, per uns carrers gairebé lliures de cotxes.
A la tarda, no hem deixat escapar la projecció de The last King of Scotland, un film amb el que he passat un guster, si més no per dues coses: el personatge del jove Nicholas Garrigan i el retrat tan creïble d'Idi Amin que fa Forest Whitaker. Pel què fa a Garrigan, he xalat amb el seu camí d'iniciació: la inconsciència en estat brut, la temptació de l'ombra del poder (o el miratge de la flor al cul), i a un aprenentatge força dolorós i accelerat. M'ha agradat la frescor i la versemblança de la primera meitat o dos terços del film. Després, la cosa fa un tomb un pèl massa pel·liculer, tot i que és consuma l'aprenentatge del protagonista, i com a pel·lícula d'acció no està malament. La versemblança trobo que cau cap al final. El retrat d'Amin el trobo impressionant, tot i que no han estat exhaustius amb la crueltat del dictador
Detallets:
- La versió que canten de Me and Bobby McGee al Holiday Inn
- La química instantània entre Garrigan i Sarah
- A IMDB descobreixo amb estupor que aquesta Sarah és la Gillian Anderson, la dels Expedients X! Perdo facultats o s'ha fet una renovació facial?
- El trosset de Deep Gorge que un moment passen a la tele
- Els 24 anys que encara va viure el dictador a l'exili
- La vocació de kamikaze sense causa d'aquest xicot, el Garrigan
- Avís per a despistats: el Garrigan no va existir, tot i que hi va haver un assessor anglès, blanc, de l'Amin, molt més vell que el Garrigan (va néixer l'any 1924), que no era metge. Encara és viu.
- L'expulsió dels asiàtics, sense la que no haurien fet mai el film Mississipi Massala.
- L'aire anys 70 de tot plegat.
- Amb una paraula.
A la tarda, no hem deixat escapar la projecció de The last King of Scotland, un film amb el que he passat un guster, si més no per dues coses: el personatge del jove Nicholas Garrigan i el retrat tan creïble d'Idi Amin que fa Forest Whitaker. Pel què fa a Garrigan, he xalat amb el seu camí d'iniciació: la inconsciència en estat brut, la temptació de l'ombra del poder (o el miratge de la flor al cul), i a un aprenentatge força dolorós i accelerat. M'ha agradat la frescor i la versemblança de la primera meitat o dos terços del film. Després, la cosa fa un tomb un pèl massa pel·liculer, tot i que és consuma l'aprenentatge del protagonista, i com a pel·lícula d'acció no està malament. La versemblança trobo que cau cap al final. El retrat d'Amin el trobo impressionant, tot i que no han estat exhaustius amb la crueltat del dictador
Detallets:
- La versió que canten de Me and Bobby McGee al Holiday Inn
- La química instantània entre Garrigan i Sarah
- A IMDB descobreixo amb estupor que aquesta Sarah és la Gillian Anderson, la dels Expedients X! Perdo facultats o s'ha fet una renovació facial?
- El trosset de Deep Gorge que un moment passen a la tele
- Els 24 anys que encara va viure el dictador a l'exili
- La vocació de kamikaze sense causa d'aquest xicot, el Garrigan
- Avís per a despistats: el Garrigan no va existir, tot i que hi va haver un assessor anglès, blanc, de l'Amin, molt més vell que el Garrigan (va néixer l'any 1924), que no era metge. Encara és viu.
- L'expulsió dels asiàtics, sense la que no haurien fet mai el film Mississipi Massala.
- L'aire anys 70 de tot plegat.
- Amb una paraula.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
4 comentaris:
"amb una paraula" ... no falta alguna cosa?
Potser faltarien els punts suspensius. Potser acabar una frase amb "Amb una paraula..." és més adient quan alguna cosa t'ha sorprès desagradablement (que no és el cas). Potser a Catalunya no és costum acabar una frase amb aquesta expressió. Deu ser una cosa mallorquina, com quan diuen, per exemple:
S'altre dia va arribar una barca plena d'algerians. Jo no crec que n'arribin més, però.
Diria un català: Però què...?
(per cert el 62% dels enquestats a Diario de Mallorca creuen que sí, que n'arribaran més).
Aquest "però" jo l'uso, però en context diguem-ne literari; el dec haver llegit força. No em pemsava que fos mallorquí.
Quina meravella Whitaker! Ja sé que ho has dit, però és que no em puc estar d'anar-ho repetint, sempre m'ha agradat aquest actor. I l'actor jovenet no el coneixia, i dóna una boníssima rèplica.
La versió del Bobby... per la Janis Joplin, la recordeu? Chapeau, no?
Lola
En la parla mallorquina col·loquial és (era?) molt habitual aquest "però" final. Un altre exemple:
- Està molt ennigulat.
- No plourà, però.
Potser no aprecio en general tant les virtuts interpretatives de Forest Whitaker, però el trobo genial en aquest paper d'Idi Amin. D'altra banda, em recorda candidats a psicòpata que vaig conèixer a la mili i fora d'ella que, sortosament, no van tenir el poder que tenia el dictador africà.
La gran Janis, sabia que havia existit, però no la vaig descobrir musicalment fins al final dels anys 90 (quan ella va morir jo tenia 8 o 9 anys). La versió de Me and Bobby McGee de la JJ és l'única que havia sentit fins que vaig veure aquesta pel·lícula. M'agrada més Little Girl Blue, però.
Publica un comentari a l'entrada