Ahí te dejo en San Antonio

Mentre es va covant l'apunt sobre el balanç energètic, que potser el Mus escriuria en cinc minuts i amb una mà lligada a l'esquena ;D, i estic de feina fins a dalt amb les coses acadèmiques, tinc encara dos moments de descans: quan camí de casa poso Flaco Jiménez (o Julieta Venegas) al cotxe, i quan vaig a fer les meves tres sessions setmanals obligatòries de rehabilitació.

Pel que fa a Flaco Jiménez, ell mateix diu que no canta tan bé com toca l'acordió, no seré jo qui el contradigui, però encara m'agrada escoltar-lo. Per exemple, Ay te dejo en San Antonio [Ahí te dejo en San Antonio, per entendre'ns]:

...
Ya me voy, ay te dejo en San Antonio
Tu mañita no te la puedo quitar
Hay momentos que pareces el demonio
cuando mueves la cintura pa' bailar

Te gusta mucho el baile
Y bailas al compás
Te vas hasta Laredo
y quieres más y más

Al món mexicà (en un sentit ampli, que inclouria els tejanos), sembla que sempre hi hagi una dona que és dolenta perquè li agrada ballar. I en la cançó tex-mex un tema recurrent seria també la dona que fuig a Laredo, la ciutat texana fronterera amb la mexicana de Nuevo Laredo. Em pregunto si per a la gent de San Antonio, anar-se'n a Laredo devia ser com per a algunes noies de classe mitjana trepitjar els territoris al sud de la Gran Via barcelonina... San Antonio és un altre lloc habitual de la música texana. Amb un viatge d'autobús de catorze hores em podria plantar a San Antonio, i, amb algunes menys, a Laredo. Tot i que la meva religió em prohibeix visitar la frontera, ara que la meva dona ja té el visat ens podem plantejar una visita familiar a aquella geografia tan especial. El conserge del condomini, el senyor Braulio, va estar fent de paleta a San Antonio, i diu que els únics que treballaven eren els mexicans. Els [mexicans] que ja tenien la nacionalitat nord-americana diu que ja no fotien ni brot. Qui sap. De les altres classes d'americans ja no me'n va parlar.

Pel que fa a la rehabilitació, podem dir que ja m'he acostumat als vint minuts de descàrregues de 50 mA i 30 ms cadascuna, a les fregues amb un aparell d'ultrasons, i a les tovalloles calentes escalfades dins una olla de fer tamals. Així he trobat una estona per llegir regularment, que aprofito per rellegir uns quants llibres. Ja m'he repassat la Relación de los indios que habitan en esta Nueva España según sus historias, de Juan de Tovar (en vaig parlar), i Brève histoire des canadiens français, d'Yves Frenette, interessant, però un pèl soporífer en segona lectura. I ara he envestit El lamento de Portnoy, la traducció castellana de la novel·la de Philip Roth (traducció d'Adolfo Martín), que tinc en una edició del Club Bruguera de l'any 1980! Una obra que em va fascinar en els primers capítols, però que vaig deixar als dos terços del llibre, ja fa molts anys. Crec que vaig quedar saturat de sarcasme i d'intel·ligència malbaratada. Em diu la Genoveva, que també fa rehabilitació, que si no el vaig acabar no l'acabaré. Sàvia observació. De moment, estic recuperant els rudiments de jiddisch que vaig aprendre amb aquella novel·la. També em diu la Genoveva que cal posar carabassó a la truita de patates, cosa que se'm fa de mal empassar. I no és que no m'agradi la truita de carabassó...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr