dijous, d’abril 26, 2007

Moment formatger

M'agraden els formatges prou curats per ser bastant o molt olorosos i saborosos, però que no siguin massa durs. No he trobat cap formatge mexicà que em faci el pes. No és que n'hagi tastat molts, però els que he conegut són en general massa tous i massa poc gustosos. Són massa frescs. Van molt bé per fondre dins una quesadilla, i prou, i amb perdó pels milers de mexicans del hueso colorado que es podrien ofendre. A casa hem acabat comprant regularment un formatge "holandès" que fan a la vall de Mèxic, que no té gaire gust de res, però tampoc té massa sal i, bé, haig de cuidar el coleterol, i la sang alta, que deia la meva àvia,

De sobte, en un supermercat em vaig trobar un Flor de Esqueva, un formatge castellà bastant bo, tot i que de vegades és massa curat per al meu gust. O l'altre dia, que vaig trobar una peça sencera de formatge Idiazabal. No recordo la marca, però aquí el teniu (boníssim).



El primer dia era massa tendre i massa salat, però després de quinze dies al mostrador refrigerat de la cansaladeria del supermercat ja estava com més curat; la sal, la mateixa, suposo, però el sabor reforçat l'emmascarava. Idiazabal és un poble de Guipúscoa, molt proper a Navarra i a Àlaba, però també és una denominació d'origen de formatge: és formatge fet al País Basc i a Navarra, íntegrament amb formatge d'ovelles de les races latxa i carranzana. El sector navarrès-mexicà em diu que és més bo el formatge que fan a la Burunda, però és clar, quan parla de la Burunda és com Rose Nylund quan parlava de St. Olaf, Minnesota.

Aquest matí, mentre esmorzava, dues llesques de pa torrat, amb oli d'oliva verge, acompanyant un bon tall de formatge Idiazabal. Si això és guerra, que no vingui la pau... Però parlem de preus, que són tirant com al del de caviar. El formatge Idiazabal es ven a 600 pesos el quilo (40,3 EUR/kg), que Déu n'hi do. El Nadal passat el Flor de Esqueva es venia a 700 pesos el quilo (47 EUR/kg). Sort que el coleterol i la sang alta no em permeten abusar d'aquestes delikatessen! No vull ni pensar en les emissions de CO2 generades pel transport d'aquest formatge des del territori Idiazabal fins a l'altiplà mexicà. Pecadoooor!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, d’abril 21, 2007

Sobre les competències dels titulats en Ciències Ambientals

M'han passat el llibre blanc (pdf) sobre el títol de grau en Ciències Ambientals, un document generat per una xarxa d'universitats espanyoles amb el suport de l'ANECA. És un estudi orientat a la convergència universitària europea (procés de Bolonya); l'estudi és força complet, i se'n podrien dir moltes coses, però m'ha cridat l'atenció una enquesta sobre les competències (capacitats, abilities, no es refereix a competències professionals regulades) que el sectors universitari i empresarial esperarien que tinguessin els titulats d'aquesta carrera.

Per començar, els qui van fer l'enquesta van sotmetre a consideració una llista de 63 competències, entre genèriques i específiques, a partir d'un projecte europeu (Tuning), competències que els enquestats havien d'avaluar com a capacitats dels titulats. Aquesta llista de competències prefigura una espècie de Superman (Superperson, of course) de les Ciències Ambientals que sembla realment difícil de formar en una carrera de primer cicle, probablement de quatre anys. Al final d'aquest apunt trobareu la llista de competències sotmeses a votació: quan sigui gran les vull totes.

Resposta del sector universitari
Van contestar 86 professionals de 10 universitats, entre ells 20 de la UAB. Les respostes depenen del perfil de titulat, però prendré el de Consultoria i avaluació d'impacte ambiental. L'escala de qualificacions per a les competències és: 1 (gens important), 2 (poc important), 3 (bastant important) i 4 (molt important). Són interessants algunes respostes. No hi ha cap competència que els enquestats considerin gens important, ni tan sols poc important. La puntuació més baixa de les 63 supera els 2 punts corresponents a poc important. El professorat universitari enquestat combrega, doncs, amb la idea d'un Superman ambiental fabricat en quatre anys.

Les capacitats més valorades són, per aquest ordre:

Valoració econòmica dels béns, serveis i recursos naturals
Capacitat de consideració multidisciplinària d'un problema ambiental
Capacitat d'anàlisi i síntesi
Capacitat d'aplicar els coneixements teòrics a la pràctica
Sensibilitat cap a temes mediambientals
Treball en un equip de caràcter interdisciplinari

I les sis menys valorades són:

Coneixement d'una llengua estrangera (2,58)
Disseny i execució de plans de desenvolupament rural (2,38)
Reconeixement a la diversitat i la multiculturalitat (2,38)
Coneixement d'altres cultures i costums (2,32)
Coneixement d'una segona llengua estrangera (2,23)
Treball en un context internacional (2,22)

Deixant de banda el Disseny i execució de plans de desenvolupament rural, les altres cinc competències menys valorades giren totes entorn del mateix: l'obertura a altres cultures, la internacionalització dels estudis (que seria un dels objectius de l'espai europeu d'educació superior), i la internacionalització l'exercici de la professió. Són aquests els aspectes menys valorats pels enquestats, en referir-se a la carrera de Ciències Ambientals. Crida l'atenció que totes aquestes capacitats hagin quedat arraconades a la cua.

Certament, amb el predomini actual de l'anglès, l'estudi d'una segona llengua estrangera no és tan necessari, però són moltíssims els joves estudiants titulats que estudien alemany o francès, japonès o xinès, per afegir una segona o tercera llengua estrangera al seu currículum. Però que avui dia 86 professors universitaris considerin, de mitjana, que el coneixement d'una llengua estrangera per a un titulat de Ciències Ambientals, només és entre poc important i bastant important, és una mostra més de la proverbial endogàmia universitària espanyola. El mateix es pot dir de la relativament baixa consideració del treball en un ambient internacional.

Pel què fa a la resta d'habilitats cueres (reconèixer la multiculturalitat, conèixer altres costums, etc, promogudes sens dubte per la UE a la llista de competències) em sembla que trobaríem alguns professors universitaris que dirien, directament: això són "mariconades".

ANNEX: llista de competències sotmeses a enquesta en el Libro blanco del Título de grado en Ciencias Ambientales

INSTRUMENTALS
1 Capacitat d'anàlisi i síntesi
2 Capacitat d'organització i planificació
3 Comunicació oral i escrita
4 Coneixement d'una llengua estrangera
5 Coneixements d'informàtica relatius a l'àmbit d'estudi
6 Capacitat de gestió de la informació
7 Resolució de problemes
8 Presa de decisions

PERSONALS
9 Treball en Equip
10 Treball en un equip de caràcter interdisciplinari
11 Treball en un context internacional
12 Habilitats en les relacions interpersonals
13 Reconeixement a la diversitat i la multiculturalitat
14 Raonament crític
15 Compromís ètic

SISTÈMIQUES
16 Aprenentatge autònom
17 Adaptació a noves situacions
18 Creativitat
19 Lideratge
20 Coneixement d'altres cultures i costums
21 Iniciativa i esperit emprenedor
22 Motivació per la qualitat
23 Sensibilitat cap a temes mediambientals
24 Capacitat d'aplicar els coneixements teòrics a la pràctica
25 Ús d'internet com a mitjà de comunicació i com a font d'informació
26 Experiència prèvia
27 Capacitat per comunicar-se amb persones no expertes en la matèria
28 Capacitat d'entendre el llenguatge i les propostes d'altres especialistes
29 Ambició professional
30 Capacitat d'autoavaluació
31 Coneixement d'una segona llengua estrangera
32 Capacitat de negociació

DISCIPLINÀRIES I ACADÈMIQUES (SABER)
33 Coneixements generals bàsics
34 Capacitat de consideració multidisciplinària d'un problema ambiental
35 Consciència de les dimensions temporals i espacials dels processos ambientals.
36 Capacitat per integrar les evidències experimentals trobades als estudis de camp i/o laboratori amb els coneixements teòrics.
37 Capacitat d'interpretació qualitativa de dades
38 Capacitat d'interpretació quantitativa de dades
39 Planificació, gestió i conservació de recursos naturals
40 Valoració econòmica dels béns, serveis i recursos naturals
41 Anàlisis d'explotació dels recursos en el context del desenvolupament sostenible.
42 Sistemes de gestió mediambiental
43 Sistemes de gestió de la qualitat
44 Ús de Sistemes d'Informació Geogràfica
45 Ús de programes estadístics

PROFESSIONALS (SABER FER)
46 Disseny i aplicació d'indicadors de sostenibilitat
47 Elaboració i gestió de projectes
48 Seguiment i control de projectes ambientals
49 Elaboració i execució d'estudis d'impacte ambiental
50 Gestió del mitjà|medi natural
51 Planificació i ordenació integrada del territori
52 Restauració del mitjà|medi natural
53 Gestió integrada de salut, higiene i prevenció de riscos laborals
54 Elaboració, implantació, coordinació i avaluació de plans de gestió de residus
55 Realització d'auditorias ambientals
56 Gestió, abastament i tractament de recursos hídrics
57 Tractament de terres contaminats
58 Qualitat de l'aire i depuració d'emissions atmosfèriques
59 Tecnologies netes i energies renovables
60 Gestió i optimització energètica
61 Identificació i valoració dels costos ambientals
62 Disseny i execució de programes d'educació i comunicació ambiental
63 Disseny i execució de plans de desenvolupament rural

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, d’abril 20, 2007

"Tinc una escopinada per a vostè"

No vaig veure el primer programa de Tengo una pregunta para usted amb Rodríguez Zapatero de protagonista. Només n'he tingut notícia per la famosa pregunta del preu d'un cafè. Però ahir passaven per TVE Internacional la que devia ser la segona edició del programa, amb Mariano Rajoy de protagonista. Rajoy era el preguntat. Hauríem de dir empreguntat, perquè en va sortir bastant empeguntat...

Tenint en compte que el PP va obtenir 9.63 milions de vots a les darreres eleccions a les Corts espanyoles, el 37,6% dels vots, hem de suposar que hi deu haver algun ciutadà anònim que seria capaç de preguntar a Mariano Rajoy les típiques coses que els típics votants del PP senten per la ràdio en esmorzar cada matí: què troba que els rojos hagin fet un cop d'estat i violat la Constitució? què troba que hagin mort Espanya? ¿no creu, senyor Rajoy, que el Viriato hauria de tornar per ressuscitar-la? què troba que el ximplet del Rovireig tingui sotmès el Sabater? i què troba de tantes i tantes desgràcies que no s'havien vist des que els rojos i els separatistes van iniciar la Guerra Civil en proclamar la República un 14 d'abril? O era un 13 d'abril?

No ho sé. Algú hi havia d'haver entre el públic capaç de formular una pregunta d'aquest estil, dic jo, per tenir una mostra de preguntes més plural i representativa. No sé si hi va ser, perquè no vaig seguir tot el programa, però l'estona que el vaig veure les preguntes semblaven totes formulades per professionals de les manifestacions post-11-M, per professionals de la guerra contra la guerra de l'Irak, o per alumnes de l'escola d'estiu del PSOE. No sé quins criteris tingueren per triar el públic, però les preguntes a Rajoy eren la majoria de l'estil de Tinc una escopinada per a vostè. Quina gran professionalitat, la TVE! Què gran que és la democràcia!

Fins i tot Remigio, un col·lega que va veure el programa pel cable mexicà, es va quedar acollonit i m'ho ha explicat avui dematí.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, d’abril 19, 2007

Un passaport europeu dins un calaix

Fa uns anys vaig llegir a El País que a la ciutat de Mèxic hi havia uns 50.000 hispano-mexicans. Podríeu pensar que hi ha 50.000 espanyols que viuen a Mèxic. Certament, són espanyols, però la majoria que he conegut es podrien definir com a mexicans que guarden un passaport espanyol, possiblement caducat, dins un calaix. Pel que he anat veient, la primera generació d'expatriats, la que va emigrar o es va exiliar, passa la nacionalitat als fills nascuts a Mèxic. La segona generació sovint ja no ho fa amb els seus fills, però aquests, quan tenen divuit o vint-i-cinc anys, de vegades rescaten el seu dret a la nacionalitat espanyola, per tal de poder anar a estudiar a Europa amb un passaport europeu.

No només passa amb els espanyols. A classe d'alemany venia un noi mexicà d'origen francès (pel seu avi o besavi, perquè son pare era mexicà), que estava acabant el batxillerat. Ni havia estat a França ni semblava que hi volgués anar, però volia anar a estudiar a Alemanya, i va fer el tràmit per tal obtenir la nacionalitat francesa i poder viure tranquil·lament com a comunitari a Alemanya.

Les turbulències que pertorben els països llatinoamericans acceleren de tant en tant les màquines de fer passaports europeus. Recordem les cues als consolats d'Espanya a l'Argentina durant el corralito; recordem que molts dels ciutadans italians que viuen a Barcelona són argentins que van recuperar la nacionalitat italiana. En èpoques turbulentes els expatriats s'aferren al passaport: jo mateix, durant les pejeturbulències que hi va haver a Mèxic després de les darreres eleccions presidencials vaig deixar de fer un tràmit important perquè s'havien de quedar el meu passaport durant quinze dies. Vaig dir: "más vale aquí corrió que aquí murió", ja faré el tràmit més endavant. Ja l'he fet. Si un famós enginyer em va dir, literalment, que si guanyava AMLO ell se n'anava del país, avui em deia un enginyer hispano-mexicà que durant les pejeturbulències tota la seva família es va treure el passaport espanyol (el seu havia caducat, i els seus fills encara no l'havien tramitat).

Certament, hi ha circumstàncies i circumstàncies. Una amiga russa que viu una època difícil acaba d'aconseguir la nacionalitat mexicana: no havia vist mai ningú desitjar tant un passaport...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, d’abril 16, 2007

Quin preu paga la Janer?


En aquesta "foto" d'estudi, Maria de la Pau
Janer es disposa a rentar la imatge de
Jaume Matas a base de "lejía y jabones".
(Imatge penjada per juankar a El Paraíso Balear).

Fins aquí m'arriba el plor sec de milers de ciutadans anònims i innocents que, tot i no haver esperat mai res de la Janer, i tot i no haver llegit mai res d'ella, o malgrat haver llegit alguna cosa d'ella, no s'esperaven mai que volgués lligar la seva carrera i la seva imatge al cinisme, al neogonellisme i a la màgia negra urbanística i immobiliària de Jaume Matas. S'equivocaven. Tots els seguidors d'Artur Mas prendran aquest camí?

La primera víctima d'aquesta jugada és la ganiveta de Matías Vallés, que s'ha mostrat sorprenentment esmussada: titular el seu article "Maria del Palau Janer" ha estat tot el joc de bisturí que MV ha volgut aplicar a l'escriptora mallorquina. Ja ens avisa MV que Janer és la seva gran amiga, i no crec que sigui una ironia del columnista, després de la complicitat que mostraren en una entrevista que MPJ li va fer fa uns anys en una televisió local.

La pregunta és: La Janer, paga el preu de què? O, com diu MV, només treballa per a ella? O no hi ha cap diferència entre una cosa i l'altra?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, d’abril 09, 2007

Altiplano experience

El dissabte de Pasqua és un bon dia per sortir de la ciutat sense trobar-ho tot tancat. Venado és un poble de l'altiplà, a només 60 km al sud del Tròpic de Càncer, enmig d'una planura plena de mezquites, huizaches, figueres de moro i iuques, a la que s'accedeix passant un coll, per una carretera on sovint et trobes uns ases pasturant damunt l'asfalt.



El municipi de Venado té 1.200 o 1.300 km2, segons les fonts, dotze o tretze vegades la superfície del municipi de Barcelona, i té tan sols 14.000 habitants. El dissabte de Pasqua hi havia força gent a Venado, perquè són festes, perquè el dissabte obren més botigues, perquè és un centre comarcal, i perquè el dissabte de Pasqua, a més del costum de cremar Judes, hi ha el costum de remullar-se amb aigua. I resulta que a Venado hi ha unes font ufanes, un ojo de agua, que fa que aquest poble sigui anomenat, amb un cert optimisme, l'oasi de l'altiplà. És un poble que només trobareu als fullets turístics locals, no crec que figuri a cap guia turística de Mèxic.

Arribem al poble sense saber què trobaríem, a part d'una església neoclàssica, un quiosc porfirià i les fonts ufanes. Baixant del cotxe, s'escau anar a canviar l'aigua al canari. No hi ha com acudir al mercat municipal, que porta el nom del president José López Portillo (sexenni 1976-1982, que Enrique Krauze va definir com El retorn del crioll). Al mercat, per dos pesos pots passar al lavabo, i a sobre et donen un tros de paper de rapel·lar, que sempre s'agraeix. Pels voltants del mercat i de la plaça principal tot són botigues de queviures, de videojocs i DVD copiats, d'electrodomèstics i mobles, de roba, gelateries i tortillerías, testimoniant el caràcter de mercat comarcal d'aquest poble. A fora del mercat López Portillo algú ha començat a preparar unes carnitas, però encara són crues. Si us falta un cabàs o un barret, no deixeu de passar per Venado...




La guia no diu mentides, i, efectivament, al jardí de la plaça hi ha un quiosc, que deu ser de l'època porfiriana (de Porfirio Díaz). Per cert, a Venado hi un carrer dedicat a aquest president mexicà, el primer que m'he trobat en aquests anys de vida mexicana. Una font dominada per un cérvol ens recorda el suposat nom original del poble: Mazatepec (el turó del cérvol, en nàhuatl). Val a dir que aquest nom nàhuatl seria ben estrany per aquestes contrades, perquè els indis d'aquesta regió no eren de llengua nàhuatl, sinó guachichiles i negritos, a no ser que els tlaxcaltecas que vingueren més tard de la mà dels espanyols, i que eren de llengua nàhuatl, bategessin així el poble. Cosa també difícil, perquè els espanyols ja el van anomenar San Sebastián del Agua del Venado, el 1591. Sigui quin sigui el passat indígena del poble, no és gaire més que passat: segons el cens de 2005, només hi havia nou persones al poble que parlessin una llengua indígena; la vila és bàsicament mestissa.



L'austera i bella façana neoclàssica de l'església amaga un interior sorprenent, tot i la seva senzillesa. Sorprenents eren també algunes de les instruccions als fidels que figuraven en un cartell a l'interior de l'església, però això seria objecte d'un altre apunt.



En una exposició cultural i artística d'obres creades per la gent del poble ens van indicar com arribar a l'ojo de agua, a uns 600 m de l'església. Com que venia una persona gran, hi vam arribar en cotxe, fent una mica de caravana. És tanta la gent dels voltants que va a passar el dia al parc, que han fet un aparcament, amb una entrada de 15 pesos per tot el dia. Que no hi faltin els cotxes i camionetes amb matrícula de Texas (esquerra). L'aparcament, per dir-ho d'alguna manera, és com una sorprenent exposició de camionetes descobertes (pick-up) sota el cel espaterrant de l'altiplà mexicà.



Al lloc de la font, l'aigua passa per una gran bassa on la gent es banya. O l'aigua era molt freda, o poca gent sabia nedar. Pel que vaig veure l'any passat a un altre lloc, el color i la terbolesa de l'aigua no són factors dissuassius per als banyistes. Tan important com el bany és l'ombra.



L'ombra... o la teca. Les parades de menjar dolç o salat no falten mai en un lloc així, com la d'aquest senyor que volta pels pobles de la comarca venent el seu gènero, que és fruita tallada (síndries i pinyes), però també enfilalls d'alls i quiote.




Ja havia parlat del quiote, que és la tija de la inflorescència monumental que produeix l'atzavara un cop a la vida. La saba del quiote és dolça, de fet és igual o molt semblant a l'aguamiel, la saba dolça de l'atzavara, que serveix per fer pulque. El quiote es cou al forn per estovar-lo i, potser, perquè torni més dolç. El quiote es mastega i desprèn un suquet dolç. La fibra es llença, no us l'empasseu.

Amb una paraula, vaig xalar una estona, aquest dissabte de Pasqua, enmig una Setmana Santa, enguany, de molt poques vacances.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, d’abril 06, 2007

Explosió xicarandaire



Quan deia que passo sota les xicarandes amb la música de Llach, és que passo sota les xicarandes, amb música de Llach o "amb sense". Em deia la meva mare que n'hi havia una a casa de la meva àvia, però, la veritat, no la recordava. En tot cas, mai havia vist una explosió xicarandaire com a la primavera mexicana, ni com en aquest barri de classe mitjana que encara s'ha pogut salvar de les tanques electrificades. Sovint el blau violat de les xicarandes va acompanyat del vermell-morat de les buguenvíl·lies. Passejant per aquests carrers, amb el sol al clatell i l'oratge tebi als braços, no puc més que concloure que la primavera ja és aquí.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, d’abril 03, 2007

Miscel·lània prepasqual

Llei de l'ISSSTE

S'ha aprovat la llei de reforma de l'ISSSTE, el sistema de pensions i prestacions sanitàries dels treballadors de l'estat. Ha estat una jugada del PAN i el PRI, pactada amb la inefable lideresa magisterial, Elba Esther Gordillo: condició necessària, potser no suficient, per evitar el boicot sindical a la reforma. Com a jugada parlamentària, ja ha florit al seu entorn el lèxic més guerrer de la retòrica de San Lázaro: madruguete, aplanadora, cocinada en lo oscurito... La llengua de Cervantes és un prodigi de la natura...

Aquesta reforma és anatema per al PRD, el FAP, el president legítim, i els sindicats de la UNAM, la qual cosa em fa pensar que deu ser una bona llei. Com a estranger no hauria d'opinar (segons l'article 33 de la constitució mexicana), però com a derechohabiente de l'ISSSTE, haig de dir que em sembla una reforma moderada i, en general, en la bona direcció: respectar drets adquirits dels jubilats, permetre als treballadors actuals seguir amb l'esquema vigent o canviar-se a un compte individual (fons privat de pensió, però gestionat per l'estat els primers tres anys), i obligar els nous treballadors de l'estat a acollir-se al nou sistema de pensions privades. Si això és guerra, que no vingui la pau.

[Si això és guerra, que no vingui la pau: fa cosa d'un any vaig conèixer una metgessa nord-catalana (una franco-mexicana, que va emigrar a Mèxic de petita), a qui son pare només havia ensenyat una frase en català: aquesta de la guerra i la pau.]

Parenòstic de tempestes tropicals i huracans

Si els moviments a l'esquerra mexicana podrien augurar una nova temporada calenta entorn de la llei de l'ISSSTE, uns meteoròlegs de la Colorado State University ja han fet un pronòstic de l'estació dels huracans nord-atlàntics (juny-novembre), amb disset tempestes tropicals i nou huracans, dels quals cinc serien de gran intensitat. Aquí dalt a l'altiplà podem dir que no arriben ni els esquitxos, però per allà baix al Golf de Mèxic ja és una altra cosa. L'any passat va ser l'estació d'huracans més feble des de 1997, per la influència del Niño, que sembla que ja ha afluixat, i estem en condicions de La Niña, segons diuen.

Mentrestant, portem uns dies (o setmanes) d'ocasionals però intenses pluges. I ho compto per les vegades que ja hem hagut de córrer a entrar la roba estesa. Una feina d'aquestes setmanes ha consistit en analitzar els cabals d'aigua d'una depuradora en dies de pluja. Com que tenim un sistema unitari de clavegueram, quan cau una barrumbada de les que cauen per aquí, el cabal mitjà diari augmenta força (es duplica i més), però el flux de sòlids inorgànics arrossegats cap a la depuradora es pot multiplicar per set. Aquest factor de pic de set és força elevat, i es deu a l'aridesa del terreny i a la pluja torencial, i comparat amb les depuradores del Quebec, per exemple, és molt gran. Parlem de moltes tones al dia de terra i sorra (això després del pretractament). Déu n'hi do.

Dones que fugen

Una venerable havanera catalana deia:

Que en aquest segle pervers
els trens que baixen i pugen
porten més dones que fugen
que viatjants de comerç.

A les ciutats mitjanes de la república, el control de les famílies sobre les noies encara és tan estricte, que algunes poden acabar la llicenciatura i encara no han passat una nit fora de casa. No us podeu imaginar la quantitat de màsters i doctorats a l'estranger que fan les dones mexicanes per tal de sortir de la tutela familiar... (Ja sé que exagero, però...)

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, d’abril 01, 2007

La colla de Real Climate descobreixen la veritable causa de l'escalfament global

The sheep albedo feedback, (La realimentació deguda a l'albedo de les ovelles) o com la minva en la població ovina neozelandesa seria culpable de l'escalfament global. El segon paràgraf no pot ser més encertat i suggerent:

The hypothesis begins with the simple observation that most sheep are white, and therefore have a higher albedo than the land on which they typically graze...

La revolució climàtica de l'u d'abril...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Les fronteres més visibles i emprenyadores són les que ens posen els altres

Per això convé de tant en tant descobrir les pròpies. L'historiador mexicà Jean Meyer (de fet, franco-mexicà) volgué portar un estranger de visita a Mèxic, i li van fer suar sang. Ho explica detalladament en un article al Universal. Li ha faltat confrontar aquestes barreres amb el dret congènit dels mexicans de saltar la tanca del nord i començar una nova vida als EUA.

Crónica de un calvario

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr