dimarts, de gener 04, 2005

Father of the bride (1950)


L'altre dia vaig comprar amb molta il·lusió, i a força bon preu, el DVD d'aquesta comèdia de Vincente Minelli, amb Spencer Tracy, Elizabeth Taylor i Joan Bennet, estrenada a Catalunya com El padre de la novia. Ja l'havia vist fa molts anys a la tele, i no me'n recordava dels detalls.

Un pare explica els malsons derivats del compromís i les noces de la nineta dels seus ulls. Una escena de malson literal, que pateix Spencer Tracy, va ser concebuda per Salvador Dalí. Per cert, una de les que menys m'agraden de tota la pel·lícula.

M'encanta veure actuar aquests actors, però he trobat la pel·lícula una mica avorrida i agée. Crec que moltes de les situacions de la pel·lícula tenen a veure amb les convencions entorn del matrimoni i de la relació paterno-filial, i com que aquestes han canviat força en 54 anys, moltes situacions han perdut una mica de ganxo. O potser és que jo no tenia ganes de ficar-me al context de l'època. Casualment, van passar als pocs dies Guess who's coming for dinner, amb el mateix Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Sidney Poitier. Trobo que no ha envellit tant, no tant perquè és força posterior (1967), sinó perquè els prejudicis racistes són encara més vigents del que la gent està disposada a reconéixer.

En els darrers anys he vist dos cops el remake de Father of the bride (1991), amb Steve Martin, i fins i tot la seqüela del remake. Quedaria molt bé dir que l'original li dóna mil voltes a la còpia, però no és així. Ara mateix, no n'aniria a veure cap de les dues al cinema, però per veure a la tele després del cafè, em quedo amb el remake.