dijous, de desembre 30, 2004

Tsunami: 2-5 hores de preavís


Sense haver seguit totes les notícies a fons (estava de viatge), ja m'olorava que algú no havia fet els deures entre el terratrèmol i l'arribada de les onades a les costes de l'Índic.

Aquí Ramon Folch ens dóna la dada (article a la revista Sostenible, citat per Vilaweb):
http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp?p_idioma=1&p_id=313652

A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven

Llegiu la resta de l'article, força contundent sobre les desigualtats globals que intervenen i afloren en un esdeveniment com aquest.

dimecres, de desembre 29, 2004

Guajolotero experience


10 pesos le cuesta...

Com que no gosem fer grans travesses amb el nostre vochito, ni ens acabem de decidir a comprar un cotxe nou, ni ens volem polir tres o quatre mil pesos en tres dies només en lloguer de cotxe, fem les nostres escapades llargues en autobús. A Guadalajara, per exemple, hi vas molt còmodament amb l'ETN, l'empresa que té uns 25 seients a cada autobús, reclinables, amb una post especial per descansar-hi les cames, pantalles de TV, auriculars, aire condicionat...

A determinades ciutats o pobles cal anar-hi en autobusos barats (servicio económico), que s'aturen pràcticament a qualsevol lloc on vulgui baixar o pujar un passatger, inclosa l'autopista. La gent dels ranxos hi puja per anar al mercat a la ciutat més propera. Després la gent torna al ranxo amb el cabàs ple de fruites, verdures, carn i tota mena d'objectes. O carregats amb rodes de bicicleta, o amb un sac de 50 litres de ganchitos (cheetos?), d'aquells de color taronja, que després vendran al detall. Tradicionalment, la gent hi pujava amb aviram i tot, per això aquests autobusos eren coneguts popularment com a guajoloteros (guajolote = gall dindi), tot i que jo no ho he vist pas. Em sembla que el guajolotero ja no és el què era.

Bé, aquests dies hem tingut la nostra dosi hivernal de guajolotero experience, pels estats de Querétaro y Guanajuato. En aquest cas, un mateix individu (foto) va pujar a l'autobús en dos trajectes diferentes de dos dies diferents, per vendre a 10 pesos un pack amb unes vint o quaranta calcamonías (sic), altres tantes targetes amb frases cèlebres, i una taula de símbols i operacions matemàtiques, com sumar, restar, multiplicar, dividir, arrel quadrada, quadrats, i... nombres romans fins a un milió! Diez pesos le cuesta, diez pesos le vale... També un jove amb una guitarra va pujar i va cantar durant 20 minuts, per demanar després la voluntat. Cantava força bé, per cert. Una dona amb un rebozo pel cap, que venia del mercat, ens va donar conversa....

Quan no tinc pressa, m'agrada abandonar-me al ritme d'aquests autobusos, i de la seva gent, per sentir més de prop el Mèxic que no circula en 4x4, ni va a la Comercial Mexicana, ni a menjar crispetes als multicinemes, ni es compra la roba al Liverpool.

Sant Esteve a Querétaro


Façana de l'Ajuntament de Querétaro, QRO,
amb arbre de Nadal, de ferro i plàstic.
Foto de Geococcyx

Dia de Sant Esteve a Querétaro. La ciutat té un centre històric molt interessant, agradable per passejar-s'hi. Per les festes decembrinas, no hi havia gaire trànsit. Era una delícia.

Al nord-est de l'estat de Querétaro val la pena visitar la Sierra Gorda, tant pels paratges naturals (muntanyes, barrancs, biodiversitat), com per les missions franciscanes (Patrimoni de la Humanitat de la Unesco), establertes per Fra Juníper Serra, Fra Joan Crespí i altres franciscans. És curiós que la guia Lonely Planet (5a edició, 1995), en 970 pàgines sobre Mèxic, tan sols no esmenta la Sierra Gorda, quan sembla que val molt la pena. És una excursió que tenim pendent, només que les missions estan a 230-280 km de la capital de l'estat de Querétaro, les carreteres són dolentes, i cal planificar-la una mica. Hem aprofitat per aconseguir informació de la serra i les missions. Una sorpresa agradable ha estat un fullet de 16 pàgines i en català sobre les missions, publicat pel govern estatal de Querétaro.

Ara que esmentàvem Sant Esteve, Lo ruc de Formentor avui expressa la perplexitat mallorquina davant el dia de Sant Esteve.

dijous, de desembre 23, 2004

Lo ruc de Formentor


Jugant jugant, he aprofitat les vacances (que aquí ja han començat) per generar una espècie d'alter ego meu, en un altre weblog. És http://lorucdeformentor.blogspot.com, un mallorquí que fa molts anys se'n va anar a viure a Catalunya, i ara parla sobretot de Mallorca. Així com Geococcyx és un corremon a cavall de Mèxic i Catalunya, Lo ruc de Formentor parla del microcosmos de Sa Roqueta, que és com els mallorquins es refereixen irònicament i nostàlgicament a l'illa.

Passeu de tant en tant a donar una mica d'alfals o de càrritx a aquest ase gris que pastura tranquil·lament per les carritxeres de la Serra de Tramuntana, mentre les hosts de l'inefable Jaume Matas acaben d'arrasar l'illa. Els vostres bramuls seran benvinguts.

Pebres, pebrots, chiles i altres herbes


Chiles serranos (a l'esquerra) i chiles pasilla
Foto de Geococcyx

Pebre, pebre vermell, pebrot, pimentó, bitxo, pebre de cirereta, pebre ros, pebre d'aigua... El DCVB dedica 1408 paraules a l'entrada pebre, i 239 a pebrot. Un petit merder.

El pebre és el fruit coent d'unes plantes originàries de l'India, del gènere Piper, particularment del Piper nigrum. La trituració del fruit sec dóna lloc al pebre negre o pebre bo, una espècie d'origen oriental en forma de pólvores fosques. Abans del descobriment d'Amèrica, pebre feia referència únicament a fruits o espècies derivades del gènere Piper. El descobriment d'Amèrica va enriquir la cosa del pebre, amb el pebrots, que són d'origen americà, deriven dels chiles, i no tenen cap parentiu amb el pebre.

A Mallorca, i a altres llocs del domini lingüístic, dels pebrots se'n diu pebres (pebres rossos, pebres verds, pebres vermells, pebres torrats, pebres de cirereta...), la qual cosa pot crear confusió amb el pebre-Piper. De fet, en diversos idiomes el nom del pebre i dels pebrots té la mateixa arrel: pebre/pebrot; poivre/poivron, piment ; pimienta/pimiento, pepper/pepper, sweet pepper.

Els chiles americans són del gènere Capsicum, i no tenen tan sols un parentiu llunyà amb el gènere Piper. Són originaris de Bolívia. Els chiles es van portar d'Amèrica a Europa, i a la resta del món, i es pot dir que van triomfar. Totes les espècies de pebrots, picants o no, són del gènere Capsicum, parents dels chiles. Han arrelat fortament en les cultures europees i asiàtiques, i formen part de la cuina nacional de molts països. ¿Què seria de la cuina hongaresa sense la paprika, o què faríem nosaltres sense els pebrots escalivats, o el trempó mallorquí. Per no parlar dels navarresos i els pimientos del piquillo rellenos de bacalao, o gallecs i els pimientos de padrón?

La coentor es deu a la capsaïcina, un alcaloide present en el Capsicum, que es fa servir industrialment com a irritant, per exemple en aerosols de defensa personal. Una companya de feina va poder tastar en persona els efectes de la capsaïcina, en manipular-ne una solució al laboratori i exposar la seva pell a aquest alcaloide. Un bon ensurt.

El 1912 Wilbur Scoville va idear una escala de picantor, l'escala Scoville. Un pebrot dels que es mengen a Catalunya escalivats (chile campana a Mèxic) té un valor de zero a l'escala Scoville. Un chile pasilla, de 1.000-1.500. Un dels famosos jalapeños, de 2.500-5000. Els chiles serranos, com els de la foto, de 5.000-15.000. D'aquí no he passat. El chile habanero, el rei de la capsaïcina, té un valor de 100.000 a 300.000. Més detalls en aquesta pàgina de The Chile Pepper Institute, de Las Cruces, Nou Mèxic, als EUA.

Només una petita incursió en el món del pebre i el pebrot...

I BONES FESTES A TOTHOM!

dimecres, de desembre 22, 2004

No és meravellós?


Sóc en una ciutat mitjana de Mèxic, en uns multicinemes exactament iguals als AMC24 del Parc Vallès, Terrassa (o als AMC Forum 22 de Mont-real). Estic veient una pel·lícula americana (perfectament oblidable) rodada a Anglaterra i Tailàndia, anomenada Bridget Jones: The Edge of Reason, amb actors americans, anglesos i asiàtics. Al meu voltant la gent està devorant cubells de crispetes, l'olor intensa i penetrant de les quals omple la sala, exactament igual que als AMC24 o als Icària (només que aquí les crispetes vénen remullades en salsa de chile vermell).

Al final de la pel·lícula se m'apareix a la pantalla un conegut actor mallorquí fent de ministre o ambaixador peruà, en un paper de dues o tres frases: ni més ni menys que el ja veterà de mil batalles Simón Andreu Trobat! Quina aparició!

Tot plegat deu ser la globalització, oi?

dimarts, de desembre 21, 2004

Amor es paga amb amor?

L'argument d'una cançó de mariachi es pot resumir molt fàcilment: 1) un home enamorat ha estat traït, rebutjat i/o abandonat per una dona dolenta i poc escrupulosa, i 2) l'home ferit expressa el seu dolor i ressentiment. La realitat ens diu que la irresponsabilitat masculina en les relacions de parella és un problema aclaparador a Mèxic, i que el país és ple de dones enganyades i/o abandonades pels marits, que es dediquen a educar soles els fills, i sovint a mantenir el marit.

És igual, el mite és el mite, com sempre, i la màquina de música tradicional mexicana, que se sent a totes hores pels carrers més freqüentats de la ciutat, no rutllaria sense aquest combustible mític, que es realimenta d'altra banda amb les películes de l'època daurada del cine mexicà.

Un perla d'aquest tipus de cançó és Amor con amor se paga, de Jorge Negrete. Diu la tornada:

Amor con amor se paga
y algún día te cobraré.
Si hoy tu traición me amarga,

como hombre me aguantaré.


El primer vers (per anomenar-lo d'alguna manera) és un exemple entendridor de wishful thinking: ens ve a dir que si estimes t'han d'estimar. Tant de bo fossin tan senzilles les relacions de parella! Ho remata dient que un dia s'ho cobrarà: genial! Es pot cobrar un deute d'amor? O és una amenaça velada?

Més endavant Jorge Negrete sembla adonar-se que la cosa no era tan senzilla, perquè li diu a la senyora:

Pero anda con mucho tiento,
y mira por donde vas

que las heridas que siento

con otro las pagarás.


Les pagarà amb un altre. Qui no es conforma és perquè no vol! A part de tot, l'amenaça velada, un altre cop.

dilluns, de desembre 20, 2004

"Pollo con nopales y papas"


Foto de Geococcyx

Plat senzill però saborós, que ens ha preparat la Chayito. Pit de pollastre, amb nopalitos i patates, tot en salsa de chile pasilla. Els chiles pasilla són uns pebrots secs i com confitats (com una pansa, d'aquí el nom de pasilla). En aquest cas es van bullir (no fregir) abans de treure'ls els nervis blancs i les llavors, i passar-los per la liquadora. Així figura que no són picants. Però és clar, no ho són per als estàndards mexicans. Per als europeus sí, tot i que es pot aguantar, especialment si no sofriu en silenci morenes, com a l'anunci. Per cert, hi ha una escala numèrica, de picantor; un dia en parlarem.

Parlant de liquadores, fa molts anys que a la majoria de cuines mexicanes, fins i tot les més populars, és pràcticament imprescindible la liquadora. El túrmix és un estri força exòtic. El morter o molcajete ha quedat força arraconat.

divendres, de desembre 17, 2004

Vivan las caenas! (dels altres)

No sóc gaire futboler ni barcelonista. Crec que el Barça reflecteix massa sovint els pitjors defectes del catalanisme (sentimentalisme inútil i collonadisme). Però tinc amics i familiars que en són molt, de culés. Alguns, quan perd el R. Madrid corren a comprar-se l'As, el Marca, o a veure la secció esportiva del Telediario de TVE o d'A3, per veure com pateix l'enemic. Bé, tots tenim dret a alliberar inofensivament els nostres baixos instints.

Ara que el Zappi ha tingut un inèdit atac de sentit comú i, després de 200 anys, ha decidit donar veu a Gibraltar en les converses amb el Regne Unit sobre el Penyal, cal alliberar energies contingudes, i córrer a llegir el Marca (o El Alcázar?) de l'espanyolisme donpelayense, per llegir coses com aquesta:

http://www.libertaddigital.es/opiniones/opi_desa_22109.html

Una píndola daurada de l'article (la traducció és meva, en consideració, com sempre als nombrosos lectors de la Cataluya Nord ;-)

Gibraltar no pot ser present a les converses sobre el seu futur

Vivan las caenas! (intraduïble)

dijous, de desembre 16, 2004

Aviat veurem TV3?

A la fi he trobat una botiga on em saben instal·lar el sistema per veure la TV3 a través de l'Hispasat, en obert. No és cap ganga. Em costarà més de $5000, instal·lació inclosa. Confio i espero poder captar també altres cadenes europees en obert, a part de les emissores de ràdio de la CCRTV. De fet, ja havia trobat una botiga a Coyoacán, DF, on m'ho feien, però em volien cobrar $7500!, sense incloure la instal·lació, i havent d'anar al DF a comprar-la. Aquí el més beneit fa rellotges.

L'Hispasat té una ubicació molt excèntrica a Mèxic. Es troba molt cap a Llevant, i s'aixeca només 8-10º sobre l'horitzó. Per sort el terrat de casa és com un quart pis, i les cases veïnes són baixes. A la web de TVC diu que amb una antena de 50 cm n'hi ha prou. Però jo no me la jugo (no me l'eixugo, que diria aquell polític que imiten a RAC-1). El de la botiga diu que amb una antena d'1,80 m es veu de conya, però no em deixaran instal·lar això al terrat de casa. Ho provarem amb una de 75 cm.

Aviam si ens hi decidim ($5000 encara és molt: és com un any de pagar Sky TV...).

dimecres, de desembre 15, 2004

Sang de marcià?


Mmm....

Sang de marcià? Noooo. Suc de figuera de moro (jugo de nopal). Exquisit si es prepara bé, però té truc. És a dir, el suc de figuera de moro no és gran cosa, però si mescles les fulles tendres amb una branqueta d'àpit, ho passes per la liquadora i hi afegeixes suc de taronja i una mica de sucre, llavors pot ser excel·lent.

A l'hotel de Guadalajara va ser boníssim, A casa encara no li hem trobat el punt. Hauré de cercar la recepta. Com diuen els gringos: RTM (read the manual!) o, fins i tot, RTFM (read the f... manual!).

Per cert, no sé si el nopal és la mateixa espècie que hi ha a Catalunya.

La "hincada"


Hincada
Foto de Geococcyx

El que la nostra Chayito anomena la hincada consisteix a posar-se de genollons, a una certa distància de la basílica de Guadalupe (totes les ciutats mitjanes o grans en tenen una), a 2 km per exemple, i arribar així, de genollons, fins a l’església. És sorprenent la quantitat de gent que ho fa (hi ha qui ho fa cada any, com la nostra Chayito). Diumenge passat va ser la festa de la Mare de Déu de Guadalupe.

Molts avancen sobre un joc de mantes doblegades, que els fan de coixí per als genolls. Amics o familiars els passen les mantes del darrere al davant, de manera que sempre avancen sobre aquest coixí. Tot això respon a promeses o mandas que han fet per algun do que se’ls ha concedit. D’altres ho fan acompanyant una petició, esperant el do. Podríem dir que aquests paguen el servei per endavant.

A la vista d’algunes sorpreses que he tingut recentment amb les persones que treballen per a mi, crec que jo mateix hauria de fer una manda, i una hincada, si vull que la feina pendent surti bé i dins els terminis prevists. Em sembla que la Mare de Déu se’ls hauria de tornar a aparèixer a alguns elements, per recordar-los que de la feina surt el profit, com diu mon pare. M’ofereixo per fer de Juan Diego.

Pobre Benito Juárez!

dilluns, de desembre 13, 2004

Exòtics cubans?

Un tòpic recurrent afirma que a Cuba la influència espanyola és molt forta. Que Cuba és el més espanyol dels països llatinoamericans. Això es deuria a dos fets. D’una banda, la independència es va assolir a Cuba uns 80-90 anys més tard que a la resta de països llatinoamericans. D’altra banda, la població espanyola a l’illa i la immigració espanyola posterior a la independència van ser més nombroses que a molts països llatinoamericans. He llegit arguments contraris, en el sentit que aquesta proximitat no ve d’un segle XIX comú, ni de l’emigració posterior, sinó de la simpatia de l’esquerra espanyola pel règim cubà, especialment als anys 60 i 70. Mmmm...?

Sembla que al cubà Guillermo Cabrera Infante no li agrada gaire aquest tòpic. Diu que Cuba i Espanya estan unides per tot, tret de l’idioma (és a dir, per res?).

Petita digressió: Cabrera Infante va dir també que l'idioma espanyol era massa important per deixar-lo en mans d’un català. Ho va dir quan Terenci Moix va guanyar el Planeta, crec recordar. En això Cabrera Infante és molt espanyol: em sembla que exactament així pensa el món literari espanyol quan apareix una novel·la de Juan Marsé, de Juan Goytisolo, o de Nuria Amat, per esmentar-ne alguns de vius, ara que Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán han desaparegut.

Fins fa ben poc, a mi se’m feia difícil percebre la tòpica proximitat hispano-cubana. Els cubans se’m feien molt diferents dels espanyols. A Mèxic m’he retrobat amb el tòpic, i Mèxic em dóna una nova òptica per abordar-lo. Acostumat ara al llenguatge corporal i verbal dels mexicans, tan diferents dels espanyols, puc dir que la gesticulació dels cubans, els elevats decibels de la parla cubana, i la manera directa i rotunda dels cubans de parlar de qualsevol tema, els situa a una distància sideral dels mexicans, i els acosta molt a l'altra banda de l'Atlàntic, als espanyols.

Els cubans resulten als meus ulls una gent bastant exòtica a Mèxic, malgrat la proximitat geogràfica, la complicitat diplomàtica dels anys del priïsme, i la simpatia que –crec–desperten entre els mexicans.

diumenge, de desembre 12, 2004

Els dies clars es veu Mallorca

(Clàssics catalans - 1)

A la Serralada Prelitoral catalana, un clàssic de l'excursionisme de diumenge al matí consisteix en arribar al cim, escrutar l'horitzó cap al sud, potser fent una mica de visera amb la mà, i dir amb una certa solemnitat: els dies clars es veu Mallorca. Però esclar, els dies clars, com el seu nom indica.

El fet que des de Sant Llorenç del Munt, per exemple, els dies clars només es vegi Collserola, les xemeneies del Besòs, i el mar una mica més enllà, no té cap importància. El mite és el mite...

La veritat és que, en dies clars, la visibilitat cap al nord és molt bona des de la Serralada Prelitoral, i des de Sant Llorenç del Munt jo he arribat a veure el pic de Turbón, a la Vall de Benasc, si faig cas de la meva vista i del paisatge en relleu que hi ha pintat en una, diguem-ne, roda panoràmica a La Mola. L'avantatge és que mirant cap al Pirineu no tens mai el sol de cara, les muntanyes són més a prop i més altes que a Mallorca, estan nevades més sovint, i no hi ha la calitja del mar ni el boirum fotoquímic de Barcelona pel mig.

Fins aquí el mite, i l'experiència d'un aficionat que ha pujat dotzenes de vegades a diferents cims de la Serralada Prelitoral. Però, què diu la ciència? La curvatura de la Terra és la que impedeix veure la costa mallorquina des de la costa catalana. La nostra mirada és una recta tangent a la superfície terrestre, i aquest recta es va distançant de la superfície en augmentar la distància al nostre punt d'observació. A distàncies de 200 km, com es troba Mallorca de la costa catalana, la nostra mirada ja passa alguns centenars de metres sobre la costa mallorquina. Però atenció, la Serra de Tramuntana té una colla de cims de més de 1000 m (1445 el Puig Major), i això ens dóna l'oportunitat teòrica de veure la Serra de Tramuntana si el dia és prou clar.

Si ens elevéssim prou en la Serralada Litoral o Prelitoral, podríem arribar a veure en un dia clar els cims de la Serra de Tramuntana de Mallorca, especialment un dia d'hivern amb aquesta serra nevada. La pregunta és: fins a quina alçada ens hauríem d'enfilar? Són prou altes les muntanyes? (A algú li interessa?)

Doncs sí. En aquesta pàgina un autèntic crack s'ha molestat a determinar què es pot veure de la Serra de Tramuntana des de diferents punts de les serralades Litoral i Prelitoral catalanes, cap on s'ha de mirar (azimut), quina alçada sobre l'horitzó, en graus, i a quina hora ens convé mirar (just abans de sortir el sol). S'ha près la molèstia de dibuixar els perfils de muntanyes que s'haurien de veure, i fons i tot ha penjat una foto presa des del Tibidabo (amb un teleobjectiu de 500 mm, això sí), on es veuen els perfils d'algunes muntanyes de Mallorca. No sé si a simple vista s'apreciava el perfil, ni sé quants dies a l'any la visibilitat és prou bona. En tot cas, em trec el barret.

Quan la Ciutat de Mèxic encara era una ciutat habitable, es veien sovint els volcans nevats Popocatépetl i Iztaccíhuatl, de més de 5000 m d'alçada, i a 60-70 km de Mèxic. Avui dia no es veuen gairebé mai, degut a la contaminació atmosfèrica. Però tranquils, que els dies clars encara es veu Mallorca...

dijous, de desembre 09, 2004

La resposta pendent

Fa temps, parlant del tractament de les aigües residuals, quedava una pregunta penjada: què passa quan un ajuntament decideix que finalment, ara sí, depurarem les aigües residuals de la ciutat.

La resposta és molt senzilla: les màfies de l'aigua negra, els regants il·legals que durant anys s'han apropiat de les aigües residuals municipals per regar cultius amb aigües contaminades, passant metalls tòxics a la cadena tròfica, s'hi oposaran rotundament, com a mínim per dues raons: a) les aigües residuals sense tractar tenen més "nutrients" (nitrogen, fòsfor), i les collites són més abundoses, i b) no volen perdre la seva concessió (inexistent) d'aigua.

Solució adoptada: que l'ajuntament faci la depuradora, que pagui el cost del tractament, i que segueixi regalant l'aigua (ara depurada) a la màfia del rec. Això quan els regants es deixen: de vegades un depuradora acabada de construir pot estar 1-2 anys sense funcionar, pel bloqueig dels regants!

dimecres, de desembre 08, 2004

De pont, eh bandarres?

Ja no me'n recordava que des de dissabte és el superpont de la constitució espanyola i la Puríssima. Aquí, ni una cosa ni l'altra. El dia de la constitució espanyola, òbviament, no és festa a Mèxic. Els mexicans van intentar inútilment que se'ls reconegués algun autogovern a la constitució de Cadis de 1812, però no ho van aconseguir. La del 1978 no els afecta gaire, que diguem. Aquesta és l'autonomia que els convenia?

La Puríssima no és festa oficial a Mèxic, tot i la tradició catòlica del país. No sé si per la laïcitat de l'estat, o perquè la Mare de Déu de Guadalupe (12 de desembre) ha eclipsat la Immaculada Concepció de la Mare de Déu. En aquest cas, tot quedaria en família!

dimarts, de desembre 07, 2004

Mirades creuades a la FIL

Dissabte a les tres ens vam exiliar temporalment de la FIL de Guadalajara, fugint del millorable servei de restauració de la fira, justament quan el conseller Carles Solà entrava al recinte. Després de caminar una estona, ens va tocar desfilar per davant d'un seguit de restaurants de menjar ràpid (McDonald’s, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, taquerías, gorditas i altres herbes...). La veritat és que vam haver d’acabar dinant al Sanborns de Plaza del Sol, amb més pena que glòria.

Havent dinat vam tornar a la FIL, a punt per a la taula rodona México y Cataluña: miradas cruzadas. Moderava Denise Dresser. Té un aire diguem-ne patrici, impressionant. No va presentar a l’inici tots els participants. Només ho va fer just abans de cada intervenció. Una descortesia sorprenent a Mèxic, on els formalismes i les presentacions en els actes públics conformen tota una litúrgia. Suposo que això explica la cara d’emprenyat que feia durant una bona estona el tercer convidat, l’únic mexicà dels conferenciants.

Improvisat, correcte però una miqueta sobrat, planer i molt barceloní, Xavier Rubert de Ventós va explicar algunes de les seves peripècies a Mèxic, com casar-se amb una mexicana, i estimar el país amb la fe dels conversos, almenys durant uns anys. Un nét d’exiliat li va preguntar pel nacionalisme català (com a factor preocupant). Resposta correcta de Rubert de Ventós, si bé li va faltar esmentar el pudor amb què els catalans expressen els seus confusos sentiments nacionals, i la inexistència a Catalunya de res semblant, per exemple, a l’exaltació i a la desinhibició nacionalista de les Fiestas Patrias del mes de setembre a Mèxic...

Correcta però una mica feixuga, l’exposició de Nuria Amat, qui va dedicar potser massa temps a explicar perquè escriu, i per què ho fa en castellà. Es va declarar filla literària de Juan Rulfo, de qui ha escrit una biografia. No vaig sentir ningú que digués aquí una modesta y unos cuates... Ja diuen que només és modest qui mereix ser modest!

El tercer participant fou José Maria Espinasa. Pel nom podria semblar un alter ego mexicà de Josep Maria Espinàs..., però realment és un poeta i assagista mexicà. Va fer una intervenció sorprenent, aguda i emotiva, sobre la seva relació amb el català: la llengua que li parlaven els seus avis paterns – una llengua abuelerna, va dir – i que ell va llegir profusament, també com un convers. Va ser la intervenció més aplaudida.

dilluns, de desembre 06, 2004

Una visita a la FIL

La FIL de Guadalajara és realment impressionant. Més de 1.300 editorials, 460.000 visitants (a $20 la visita, sense possibilitat de tornar entrar si surts). Hi vaig estar un dia sencer, però van quedar moltes visites pendents, sobretot a les editorials de llibres tècnics.

L’espai dedicat a la cultura catalana (parlar de pavelló seria exagerat), em va semblar modest i no prou atractiu. Tothom està molt content de l’èxit de la representació catalana a la Fira, i és cert que hi ha hagut un ressò molt important, que es pot traduir en difusió de la cultura, i negoci per al sector editorial i segurament teatral. Però em penso que l'espai hauria d’haver estat, com a mínim, al nivell dels espais de les grans editorials. En tot cas al nivell de la nombrosa delegació catalana. També haig de dir que era el darrer cap de setmana de la Fira, i les existències de llibres ja havien minvat molt a l’espai català.

Dissabte vaig assistir a una taula rodona amb el poc prometedor títol de México y Cataluña: miradas cruzadas. Encara Déu n'hi do.

La invasió catalana era ben visible a la fira i als restaurants del centre de la ciutat. Guadalajara, d’altra banda, em va agradar bastant. Té un ambient de ciutat gran, sense arribar a la bogeria del DF. El tràfic a Guadalajara és ràpid i intens, em recordava el de Barcelona quan no s’arriba a l’embús. El soroll també.

divendres, de desembre 03, 2004

Cap a Guadalajara!

Avui foto el camp de la feina a la una, i me'n vaig a la fira de Guadalajara (FIL). A veure si els fills de l'exili català i mexicans en general m'han deixat algun llibre en català per comprar. Llàstima, em vaig perdre el recital de la Maria del Mar Bonet de diumenge, i el del Lluís Llach de dimecres. Tinc el programa d'actes però ara mateix no sé ni què fan el cap de setmana.

Parlant de llibres, ara en llegeixo un de Rondaies mallorquines, que vaig dur aquest estiu, de les recollides per Jordi des Racó, que no era més que Mossèn Antoni Maria Alcover. Una delícia, amb un humor mallorquí molt fi, per no esmentar els riquíssims lèxic, sintaxi i morfologia del llenguatge.

Dilluns us en faig 5 cèntims, de la FIL. Bon weekend, que diuen els francesos.

dijous, de desembre 02, 2004

Valencians i catalans, des de la "nopalera"

No parlo gaire de política catalana o espanyola, perquè la trobo força depriment. En certa manera sóc un refugiat dels sidrals de la política catalana.

El desencontre entre catalans i valencians és tan sonat, que ja no sé si valdria la pena comentar-lo, però ho faré. És evident que el mapa polític català i valencià són completament diferents. El País Valencià ha estat sovint un fidel termòmetre –i amplificador - de les tendències polítiques a Espanya. Quan el PSOE guanyava a Espanya, els socialistes ho feien al País Valencià. Quan el PP guanyava a Espanya, el PP arrasava al País Valencià. L’inici de l’ himne valencià no és (o no només) una lletra més o menys tronada d’un regionalisme predemocràtic, sinó l’expressió d’un sentiment tan profund com legítim de la majoria dels valencians: Per a ofrenar noves glòries a Espanya...(mundialment conegut en castellà). D'himnes, només m'agrada l'alemany i el soviètic (la música, per això).

A Catalunya encara hi ha discussió sobre quina és la nació dels catalans. Hi conviuen dos sentiments nacionals (l’espanyol i el català), que no es poden expressar en peu d’igualtat (com s’ha vist ara amb la selecció d’hoquei patins), però d’alguna manera es tenen mútuament en compte. S’oposen, se superposen o es juxtaposen, segons qui, on, quan i per a què.

Aquesta situació em sembla que no existeix al País Valencià, fora d’alguns cercles intel·lectuals reduïts. La nació dels valencians és Espanya, i sembla que s’hi troben molt còmodes. Sentiment d’altra banda molt respectable. Sentir-se nacionalment espanyol, o mexicà o rus, no és menys digne que sentir-se nacionalment valencià, o català.

Una nació és un col·lectiu humà assentat en un territori, que crea un nosaltres polític per defensar els drets de les persones, el progrés econòmic i social de la comunitat nacional, i proporcionar un sentiment col·lectiu i cívic de pertinença, més proper i efectiu per a molts propòsits que l’abstracta pertinença al gènere humà. Si la majoria dels valencians no necessiten una nació pròpia, específica, perquè l’espanyola ja els dóna tot el que necessiten d’una nació, per què n’han de voler una altra. La valenciana? La pancatalana? No els interessen. Igual els passa, de fet, a molts catalans, jo diria a la majoria, si eliminem la hipocresia política entorn del fet nacional. Si no, no estaríem com estem.

Resumint: la nació dels valencians és Espanya, com la nació dels suïssos germanòfons és Suïssa, i no Alemanya (*). L’únic projecte comú de nació viable ara mateix entre Catalunya i el País Valencià es diu Espanya. Us interessa? Qui sigui confrare que prengui candela.

(*) A part de tot, comparar Espanya amb Suïssa, i el País Valencià amb el Cantó de Zuric, és una ocurrència difícil de qualificar :-D



dimecres, de desembre 01, 2004

"Nopal" omnipresent


Foto de Geococcyx

L'altre dia va venir la meva sogra i em va acompanyar a comprar al mercat. Allò va ser com un màster en figues de moro. Ja m'ha parlat d'almenys 5 categories de tunas: amarillas, blancas, cardonas, güijas i duraznillo. A part del fruit, es mengen les fulles (nopalitos).

Segueixo flipant amb l'omnipresència de la figuera demoro. Ara, amb les Nopalletas. Són galetes integrals, amb fulla de figuera de moro deshidratada. Vaig trigar uns 30 segons a deduir el chiste del nom: nopal + galleta = nopalleta. Acollonant.

Un dia faré el diccionari del nopal.