Mirades creuades a la FIL

Dissabte a les tres ens vam exiliar temporalment de la FIL de Guadalajara, fugint del millorable servei de restauració de la fira, justament quan el conseller Carles Solà entrava al recinte. Després de caminar una estona, ens va tocar desfilar per davant d'un seguit de restaurants de menjar ràpid (McDonald’s, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, taquerías, gorditas i altres herbes...). La veritat és que vam haver d’acabar dinant al Sanborns de Plaza del Sol, amb més pena que glòria.

Havent dinat vam tornar a la FIL, a punt per a la taula rodona México y Cataluña: miradas cruzadas. Moderava Denise Dresser. Té un aire diguem-ne patrici, impressionant. No va presentar a l’inici tots els participants. Només ho va fer just abans de cada intervenció. Una descortesia sorprenent a Mèxic, on els formalismes i les presentacions en els actes públics conformen tota una litúrgia. Suposo que això explica la cara d’emprenyat que feia durant una bona estona el tercer convidat, l’únic mexicà dels conferenciants.

Improvisat, correcte però una miqueta sobrat, planer i molt barceloní, Xavier Rubert de Ventós va explicar algunes de les seves peripècies a Mèxic, com casar-se amb una mexicana, i estimar el país amb la fe dels conversos, almenys durant uns anys. Un nét d’exiliat li va preguntar pel nacionalisme català (com a factor preocupant). Resposta correcta de Rubert de Ventós, si bé li va faltar esmentar el pudor amb què els catalans expressen els seus confusos sentiments nacionals, i la inexistència a Catalunya de res semblant, per exemple, a l’exaltació i a la desinhibició nacionalista de les Fiestas Patrias del mes de setembre a Mèxic...

Correcta però una mica feixuga, l’exposició de Nuria Amat, qui va dedicar potser massa temps a explicar perquè escriu, i per què ho fa en castellà. Es va declarar filla literària de Juan Rulfo, de qui ha escrit una biografia. No vaig sentir ningú que digués aquí una modesta y unos cuates... Ja diuen que només és modest qui mereix ser modest!

El tercer participant fou José Maria Espinasa. Pel nom podria semblar un alter ego mexicà de Josep Maria Espinàs..., però realment és un poeta i assagista mexicà. Va fer una intervenció sorprenent, aguda i emotiva, sobre la seva relació amb el català: la llengua que li parlaven els seus avis paterns – una llengua abuelerna, va dir – i que ell va llegir profusament, també com un convers. Va ser la intervenció més aplaudida.