Sóc un no immigrant

Xalet de Migració Foto de Geococcyx

Acostumat a veure aquelles cues quilomètriques a la Sotsdelegació del Govern a Barcelona, a les esperes llarguíssimes que passen els estrangers, com la meva dona, a "Estrangeria", haig de dir que els meus tràmits d'estranger a Mèxic són molt més senzills, i menys dolorosos, que els dels estrangers a Espanya.

A Mèxic sóc tècnicament un no immigrant amb activitats lucratives. Tinc una espècie de passaport d'estranger, que es diu document migratori del no immigrant, tot un oximoron.

La casa de la foto no es la torre de la meva tieta, sinó l'oficina on faig els tràmits de migració! Per renovar els meus papers vinc periòdicament aquí, a l'Institut Nacional de Migració, on m'apunto a un llibre de visites (favor de registrarse). Si és que hi ha algú esperant, pregunto qui és l'últim (potser hi haurà d'una a tres persones), i m'assec a esperar al sofà negre que surt a la part inferior dreta de la foto. Arrepapat al sofà, llegeixo la revista de l'Institut Nacional de Migració, on expliquen les meravelles que fa Santiago Creel, secretari de Governació i molt probable futur candidat del PAN a la Presidència, i deixo passar els minuts, poquets, que em toca esperar. Quan em toca, faig els tràmits amb la funcionària corresponent,

Diria que sóc un immigrant de luxe, si no fos que realment sóc un no immigrant. De luxe? I tant, de luxe! La contrapartida del sofà i la curta espera és que un tràmit migratori corrent, com renovar el visat per menys d'un any, o un canvi d'activitat costa més de $1,600 (114 €). Acabo de pagar $3,300 (235 €) per dos tràmits!

Frontera de dos regnes

Sóc aficionat a la Botànica des dels 13 anys, aproximadament, tot i que fa anys que ho tinc força abandonat. Als Països Catalans ens agrada pensar que tenim una gran biodiversitat: des de les plantes nord-africanes (càrritx, margalló) fins a la flora nemoral (faig), passant per la vegetació panmediterrània (alzina, arboç, pi blanc, llentiscle,...) i submediterrània (roures). Està bé, és veritat, i podem trobar tota aquesta vegetació només anant del Garraf fins al Turó de l'Home, menys de 100 km.

Tan mateix, la majoria de plantes a casa nostra pertanyen al regne florístic anomenat holàrtic, un territori que abraça tota Europa, l'Àsia que es troba al Nord de l'Himàlaia, i pràcticament tot Nord-Amèrica. Aquests territoris van estar units fins fa "només" 65 milions d'anys, i hi ha un parentiu important entre la flora de tot el territori.

Hi ha 6 regnes florístics al món: holàrtic, paleotropical, neotropical (Centre i Sud-Amèrica), capenc, australià i antàrtic.

Normalment, els regnes florístics estan separats per grans deserts, oceans o serralades. A Mèxic no és així. El nord i el centre-interior de Mèxic pertanyen al regne holàrtic, mentre que el sud i la costa del Golf i del Pacífic pertanyen al regne neotropical.

Hi ha un punt de la Sierra Madre Oriental, on en 1-2 quilòmetres hi ha la transició entre una selva tropical (regne neotropical) i un alzinar (regne holàrtic). Això sí que és biodiversitat! El canvi és brutal i sorprenent, i em temo a que pocs llocs del món es pot obervar un canvi tan radical, en tants pocs quilòmetres, i sense haver de travessar el Sahara, l'Himàlaia o l'oceà Atlàntic!

Un privilegi haver travessat aquesta frontera, que es pot passar a peu pla en uns pocs minuts!

Egresos, rubros, candados, curules, acarreados

Si vau aprendre l’espanyol ibèric (cosa força probable, si llegiu aquest weblog en català), arribant a Mèxic descobrireu que necessiteu un reciclatge en totes les branques de l’idioma. El llenguatge polític mexicà és sorprenent per al nouvingut. La política mexicana ja de per sí és complexa, amb moltes premisses i sobreentesos que són desconeguts per a qui arriba de fora. Com a tot arreu, les aparences en política amaguen importants moviments de fons. Sumeu-hi les particularitats del llenguatge i la sensació d’exotisme augmenta.

El nom del país. El nom oficial és Estados Unidos Mexicanos, però normalment en diuen la República Mexicana. També México, naturalment, però no tan habitualment en la informació política (a la ràdio, per exemple). La Federación són les institucions federals (Congrés, Senat, Govern Federal, Poder Judicial de la Federació). Els estats i el DF són les entidades federativas. Tot el que no sigui la Ciutat de Mèxic és la Provincia, o més crípticament, el interior de la República.

Els ministres son secretarios, i els ministeris secretarías, a l’estil dels EUA. Els escons parlamentaris són curules, els alcaldes són presidentes municipales (també es fa servir el terme alcalde, però depèn del lloc). Els regidors són regidores, no concejales. Els districtes autònoms de les ciutats es diuen delegaciones. En qüestió de pressupostos, les diferents partides o apartats del pressupost es diuen rubros. El ingressos són ingresos, però les despeses son egresos: El presupuesto de egresos de la Federación.

Una forma genèrica d’anomenar les normes legals és lineamientos. El concepte de candado és bàsic en la política mexicana: quan s’estableix una norma per prohibir, limitar o condicionar determinades actuacions, es diu que s’hi posen candados. Es posen candados al finançament dels partits (sembla que se’ls passen ja sabeu per on, igual que a casa nostra), es posen candados a les precandidatures presidencials (què pot fer o no qui vulgui postular-se com a candidat del partit), es posen candados a tot el que calgui. Que el governador vol fer un polisportiu en un terreny públic, però resulta que hi ha un decret que prohibeix fer-ho?... Ah, desconeixia que hi havia aquest cadenat, deixeu-me que ho estudiï. De vegades sembla que la gestió pública mexicana consisteix en posar (o saltar-se) tants cadenats com es pugui.

De les manifestacions se’n diu marchas. Les pancartes són mantas. Si hi porten gent en autobús, a les manifestacions, seran els acarreados (amb la torta inclosa –l’entrepà), o la porra, si és que han anat a animar un polític determinat. Quan la gent s’emprenya de veritat i munten un “Cristo” gros, es parla del México bronco o del machete power. Això passa de vegades en els terrenys comunals anomenats ejidos, on hi ha, naturalment, els ejidatarios!

Coses del llenguatge! Ara que el govern espanyol vol completar la tasca disgregadora del sinistre Abril Martorell contra la llengua catalana, amb el silenci o l’aprovació dels valencians i de bona part dels catalans, potser seria l’hora de reclamar la personalitat del mexicà com a llengua diferenciada de l’espanyol. Però les llengües no són culpables dels crims dels seus parlants, i de la mateixa manera que l’afrikaans no era el culpable de l’apartheid sudafricà, l’espanyol no és el culpable de la xenofòbia i les barbaritats que perpetra Espanya contra el patrimoni dels catalanoparlants.

Bona Mercè 2004

Mercè 2003 a les Rambles. Foto de Geococcyx

L'any passat vaig anar a les festes de la Mercè, després de passar 5 mesos a Mèxic. Vaig fer una espècie de safari fotogràfic, que vaig enviar a la meva dona, que aquell moment era a Mèxic.

Una de les coses que criden l'atenció d'Europa, és la quantitat de gent de 20 a 40 anys fent el que a Mèxic seria vida d'adolescent: estar solter, i sortir amb els amics o amb la parella, sense fills. Aquí la majoria de gent de 40 anys tenen fills d'entre 10 i 20 anys. Molta gent als 45 anys ja són avis.

Evidentment, la Mercè és l'apoteosi de la vida adulta-adolescent al carrer, i també una festa per gent de totes les edats, que surt a menjar-se el carrer, a retrobar-se amb la Barcelona de tots. Bones festes de la Mercè a tothom, i felicitats a totes les Mercès!

Escarabat ferit i ultratjat!

Vocho ultratjat. Foto de Geococcyx

L’altre dia, sortint de veure Goodbye Lenin ens vam trobar que el mirall retrovisor de l’escarabat havia volat. Ens l’havien fet salvatge, robat, pispat vilment a l’aparcament dels multicinemes. Goodbye mirror. Veure cinema europeu té un preu, més enllà de l'entrada...

Amb una mica d'optimisme, podria dir que el nostre vochito del 92 semblava nou de trinca, però la veritat és que ja l’havíem estrenat, aixafant el parafang esquerre amb la barrera del garatge, i el vam haver de portar al planxista. El cas és que no pots circular sense retrovisor esquerre i alguna de cosa havíem de fer, tot i que la meva germana hi va circular mesos, o anys!

Aquí hi havia dues opcions: anar a un tianguis (mercadal) a comprar un retrovisor barat, i segurament robat, o comprar-ne un de nou, i més car, a una refaccionaria, botiga de recanvis de cotxe. Vam anar a un concessionari oficial de Volkswagen, i vam pagar $276 (20 €) per un retrovisor negre nou (l’anterior era cromat).

Problema: no porta una junta estanca, i en aquesta època plou cada dos dies. Mentre ho resolem hi he embolicat aquesta bossa de plàstic del Wal*Mart, per anar tirant. Es nota que sóc enginyer, oi? :-)

¡Súbete güey!

¡Súbete güey! Foto de Geococcyx

Avui fa una setmana era el 15 de setembre, la vigília de la festa nacional. A la plaça del Palau de Govern de l'estat hi havia tot de gent per rememorar el crit d'independència de Miguel Hidalgo.

Val a dir que plovia, que el governador no va destacar ni pel carisma ni per la solemnitat en donar el grito, i que la gent estava més que res entretinguda en llençar "neu" al seu veí, amb uns esprais que no sé on deuen vendre. Certament, la celebració del Poble Espanyol de fa uns anys va ser molt més solemne. Serà que els mexicans de Barcelona ho vivien més, perquè estaven lejos de ti (México lindo y querido), i a sobre fent un doctorat en qui sap què?

Això sí, el governador va començar amb un molt políticament correcte mexicanas y mexicanos que el Miguel Hidalgo segurament ni hauria somniat.

Aquests joves de la foto s'enfilaven uns sobre els altres per fer festa i veure millor la cosa, mentre un no parava de dir-li a l'altre: ¡Súbete güey!

Després del grito, castell de focs, i cap a casa amb els peus mullats.

Inherit the wind

Parlant d’evolucionisme, dissabte passat em vaig llevar a 2/4 de 10, cosa poc habitual en mi, que em desperto a les 6 o les 7 del matí i em costa molt tornar-me a dormir. Després d’un cafè amb llet amb galetes (aquest cop, res d’ous amb pernil, ni chilaquiles, ni huevos rancheros amb salsa de molcajete), vam posar el canal Retro (canal 121 de DirectTV), i passaven una pel·lícula que havia vist fa molts anys, i havia oblidat gairebé completament: Inherit the wind (Heredarás el viento, títol a Mèxic).

Un advocat de Chicago arriba a un poble del Sud-Est dels Estats Units per defensar un mestre d’escola, empresonat per ensenyar les teories de Darwin a classe de Ciències Naturals. Basat en un cas real esdevingut a Tennessee l'any 1925.

Algunes coses sobre aquest film en blanc i negre d’Stanley Kramer (1960). Per començar, el gust de veure actuar l’Spencer Tracy i la resta d’actors. El Gene Kelly fa de periodista i... no balla! El Claude Akins fa de reverend fanàtic (bé, aquest no sé si mai ha actuat gaire). És el Joe Burdette de Rio Bravo, que molts anys després va fer la sèrie Camioneros, que passaven per TVE. La promesa del mestre és la Donna Anderson, i ho fa de conya, igual que el mestre (Dick York, un dels actors que van fer de marit de la Samantha, la bruixa d'Embrujada!). El fiscal fanàtic que acusa el mestre és el Fredric March, que em sona, però no sé d'on.

No recordo el darrer cop que havia vist una pel·lícula de l’Spencer Tracy. La veritat és que gràcies al cine Verdi, el Meliès, la Filmoteca, la tele i ara el DVD (no vaig arribar a tenir VHS), he pogut veure un grapat de pel·lícules dels anys 30 als 50. Em sembla, però, que l’Spencer Tracy se m’havia escapat aquests anys, excepte una emissió a la tele d’Endevina qui ve a sopar. Pràcticament, no l’havia vist d’ençà que vaig començar a estudiar a la universitat.

Veient aquests films t’adones de la senzillesa, i la qualitat d’alguns films d’aquella època, quan no calia liquidar 50 personatges, ni estampar mitja dotzena de cervells a la paret, ni gastar-se 20 milions de dòlars en efectes especials.

Per cert, dissabte a la nit vam veure al cine Goodbye Lenin (Adiós a Lenin, aquí a Mèxic). Ja veieu que les pel·lícules no tan comercials arriben tard, però arriben! Fins i tot pel·lícules alemanyes, franceses o quebequeses. Bé aquesta no la vaig trobar cap gran cosa.

"Incunable" químico-franquista

Agenda del Químico. Foto de Geococcyx.

Aquest llibre enquadernat en pell no és la Bíblia. Me'l vaig comprar fa uns anys a la Fira del Llibre d'Ocasió del Passeig de Gràcia, per 500 pessetes (3 EUR), i ha vingut amb mi a Mèxic.

És l'Agenda del Químico, de Luis Blas, 1a edició de 1940, un recull de propietats físiques i químiques de substàncies i solucions. Em va fer gràcia, i me'l vaig quedar, pel seu aspecte, pel seu preu, i perquè les propietats físiques i químiques no varien amb els anys :-) , i encara m'ha servit, i molt, quan he necessitat una dada.

No fa tant, encara se'n feien servir edicions posteriors, a les indústries i a alguns laboratoris universitaris, tot i que l'estàndard podem dir que és el CRC Handbook of Physics and Chemistry.

Al pròleg del llibre, una frase molt significativa del moment en que fou editat:

Nuestro único deseo al haber publicado esta obra es solamente contribuir un poco, quizás apenas nada, pero algo siempre, al resurgir del engrandecimiento científico de la Nueva España. Por Dios y por ella, así sea.

A quina Nova Espanya es refereix? Al virreinat? Nooooo. Naturalment es refereix a l'Espanya feixista acabada de néixer el 1939. La prosa és tirant a llefiscosa, amb carretades de falsa modèstia (un poco, quizás apenas nada, pero algo siempre). Senyor!

Conclusió, dedicada als meus amics llicenciats: definitivament, el Blas era la versió franquista del Handbook! No us estranyin segons quines coses.

Preservatius? Connais pas.

Preservatius? I ara!

Farmacia Guadalajara és una cadena de farmàcies (tipus supermercat) força estesa per uns quants estats de la república. Moltes obren 24 hores al dia, i pots anar a comprar-t'hi medecines, llet, aigua, pa bimbo, "mistol" i el que calgui. Com a supermercat o dépanneur és genial, però si pretens comprar-t'hi uns condons... ho tens clar.

Sembla ser que és política de la casa no vendre cap classe de preservatiu. Em vaig quedar parat el dia que en vaig demanar de tal marca (ara no farem propaganda de cap...) i em van dir que no en tenien d'aquesta marca ni de cap altra. No ho he investigat, però el fet que els campanars de la catedral de Guadalajara, Jalisco, figurin a l'emblema de la casa pot indicar que es tracta de motius religiosos.

Ja m'estava preguntant si hauria de comprar el condons a la carnisseria o a la tortillería (on venen les tortillas de blat de moro), quan vaig descobrir que sí que en venen al Walmart o a altres farmàcies, com la Guanajuato.

Aquí quan la gent és molt beata diuen que són molt mochos, o que se santiguan hasta atrás. No vull pensar com seria la gent fa 30 anys, però Déu n'hi do ara alguns.

La solució passa per Lourdes?

Catalans via Lourdes. Foto de Geococcyx.

L'any passat a Guanajuato vaig passar per aquest encreuament de camins. A l'esquerra, a 9 km hi ha un poble -o un ranxo- que es diu Catalanes. Per arribar-hi cal passar abans per Lourdes.

Interpretació política d'aquesta aparició mariana guanajuatense: els nostres mals nacionals són de tal magnitud, que ens caldria passar per Lourdes, a cercar el miracle? Fins i tot els mexicans ho saben!

Bé, aquí la fotògrafa va enganxar a la foto un tros de Geococcyx, que sembla estar aguantant el rètol perquè no caigui. Una altra metàfora?

Jaime Nunó i l'himne mexicà

Avui és el 150 aniversari de l'himne nacional mexicà, la música del qual va ser composta per Jaime Nunó Roca, Jaume per als amics. Aquest català era un músic militar espanyol, que va néixer a Sant Joan de les Abadesses, i va servir a la província de Cuba (igual que el Sahara espanyol als llibres de text de la meva infantesa, Cuba havia estat una província espanyola més, com Zamora, per exemple), on va reorganitzar les bandes de música militars.

Allà va conéixer Antonio López de Santa Anna, qui el va reclamar després a Mèxic, perquè reorganitzés les bandes militars mexicanes. Quan es va convocar un concurs per fer l'himne mexicà, ell en va fer la música, i va guanyar. Curiosament, mai li van pagar la feina, però sembla que es va quedar els drets d'autor de l'himne.

Jo diria que l'himne de Nunó té una certa semblança amb un fragment de Les noces de Fígaro de Mozart o, parafrasejant l'expresident Núñez(*) del Barça, Les noces de Fígaro (1785) se semblen a l'himne mexicà (1854).

L'himne mexicà genera entre alguns mexicans reaccions fisiològiques curioses, com en aquest, que declara en un diari:

Oyes el Himno en el extranjero y el cuerito entero se te arruga de orgullo; empiezas a rascar la tierra como los toros.

Salvant les distàncies, i sense tenir cap gana de gratar la terra com els braus, el legendari autoodi après dels catalans bloquejaria qualsevol reacció de desinhibició nacional remotament semblant a aquesta...

(*) Núñez va dir un dia que la ciutat de Barcelona portava el nom del club!

5 cèntims d'Independència (II): la sublevació de Dolores

Allende versus Hidalgo. Declaració de l'ajuntament de San Miguel de Allende. Foto de Geococcyx.

Què va passar entre el cop de mà dels espanyols i el "grito" de Dolores? No en conec els detalls. El cas és que els mexicans van començar a conspirar. Al setembre de 1810, a Querétaro conspiraven un grup de criolls (Allende, Hidalgo, Aldama), per fer una rebel·lió a l'octubre. Van ser descoberts, però els van avisar (la famosa corregidora, capítol a part).

Trobant-se a Dolores, com es trobaven, i avançant-se als espanyols, van aixecar el poble de Dolores i la gent que era al mercat de la vila. Els sublevats van alliberar els presos de la presó i hi ficaren els espanyols de Dolores. Un exèrcit improvisat de mestissos i indígenes va recórrer Guanajuato, assaltant les haciendas dels espanyols, però també dels blancs mexicans. Aquest fet, i la conquesta de la ciutat de Guanajuato, especialment sagnant, van fer que les classes benestants mexicanes, donessin suport, majoritàriament, a les forces reialistes. Això va suposar, segons alguns, un retard a la Independència de Mèxic.

Al cap d'uns mesos, Allende, Hidalgo i Aldama van ser detinguts i afusellats pels reialistes, i els seus caps tallats i penjats públicament a la ciutat de Guanajuato, on hi restaren 10 anys. Els espanyols van controlar la situació, tot i que les guerrilles independentistes van seguir la lluita, a les ordres de José María Morelos o Vicente Guerrero.

Miguel Hidalgo és un personatge controvertit, encara que oficialment sigui venerat com un heroi. És sorprenent la fredor amb què el tracta Enrique Krauze en la seva biografia, i també el president Fox va fer el ronso l'any passat a l'hora de celebrar el 250 aniversari del seu naixement . Va ser excomunicat per l'església, tot i que avui dia hi ha plaques que el recorden a les façanes de totes les esglésies on va dir missa alguna vegada. És que el van recomunicar?

A la foto, en una placa a la façana de la casa pairal dels Allende, l'ajuntament de San Miguel de Allende reivindica el protagonisme d'Ignacio Allende, per ser el primer que es va moure per poder rializar la Independència. Podeu llegir el text clicant damunt la foto, i clicant-hi després un altre cop.

continuarà...

Primera escapada a la serra

Papallona sobre tuna cardona. Foto de Geococcyx.

Ara que el vochito ja té roda de recanvi (hem circulat mig any sense), ja ens podem escapar a la serra el diumenge al migdia. Un dia fantàstic, hem passat avui.

Els arbres del fons són alzines. N'hi ha 8 o 10 espècies diferents (!), d'alzines, en aquesta serra, i encara no m'hi aclareixo. Totes són Quercus, però cap d'elles és el Quercus ilex, l'alzina mediterrània comuna.

En primer pla, una papallona posada damunt una figa de moro petita. Jo diria que aquestes són tunas cardonas, que quan maduren tornen de color violat-grana. N'hem comprat de madures, en tornar, a la vora de la carretera. Tenen un gust diferent de les altres, i el color característic.

Pregària de la Diada

Que Déu ens doni pàtria als que no en podem tenir, als qui ens anem arrossegant pel món amb un passaport espanyol, monolingüe per més senyes. Que un any poguem esborrar l'11 de setembre del calendari, per celebrar directament el dia de la Independència. Que un dia poguem dir: "Ser català és tenir el passaport català, i prou, com passa a qualsevol país del món. Tant li fa si t'agrada l'escudella, el gaspatxo, el cus-cus, el pollastre tandoori o les maragallades, els toros o els ases, si vius i treballes a Catalunya o no". Que Déu nostre senyor ens ho concedeixi.

Amén.

Orgull reproductiu

Orgull reproductiu. Foto de Geococcyx.

A Mèxic comencen d'hora amb els fills i en tenen més que a Europa. Molts cotxes porten adhesius amb les figures dels infants, o de tota la família, com dient: estem orgullosos de tenir tants fills. En aquest cas, quatre.

5 cèntims d'Independència (I): els criolls emprenyats

El virreinat de Nova Espanya comprenia el Mèxic actual, la major part d'Amèrica Central, i un territori d'uns 2 milions de km2, que avui dia pertany als EUA (gràcies a la Doctrina Monroe i al general Antonio López de Santa Anna).

A començaments del segle XIX, aproximadament un 8% del PIB del virreinat se n'anava cap a Espanya i no tornava (us sona?). Aleshores els mexicans no coneixien aquests comptes, però la irritació pels impostos, i l'obligació de comerciar només amb la metròpoli tenia les classes dirigents criolles bastant emprenyades. No cal dir que els indígenes i mestissos que treballaven a les "haciendas" dels peninsulars i dels criolls tenien tants o més motius per estar emprenyats.

Quan Napoleó va envair Espanya (1808) i s'emportà els Borbons a França, el virrei de la Nova Espanya va quedar com un ferrer sense carbó. Les "Juntas Provinciales" espanyoles que s'oposaven als francesos es disputaven l'autoritat sobre la colònia novohispana. Finalment, el virrei no va fer cas de cap d'elles, i va decidir governar la colònia directament en nom del rei, amb el suport d'un sector de criolls. Això a la pràctica representava una autonomia inèdita per al virreinat. Però, amb un cop de mà, uns tres-cents espanyols van deposar el virrei, i posaren els criolls capdavanters a la presó. Això va suposar una decepció important per a les elits mexicanes, i va encetar el camí cap al trencament amb la metròpoli.

continuarà...
---------
*Per llegir:
La independencia de México y América Central. Timothy Anna. Dins "Historia de México", d'autors diversos. Barcelona, Crítica, 2001.
Siglo de caudillos: biografía política de México (1810-1910). Enrique Krauze. Dins l'excel·lent trilogia Biografía del poder (per cert, els millors volums són els altres dos). Barcelona, Tusquets, 1994.

Llaminadures: la solució

Foto de Geococcyx

1. Palanquetas
2. Alegrías
3-6. Cocadas (diverses). Per distingir-les, es diu "una cocada de esas", assenyalant amb el dit, segons m'informen. Algú les deu anomenar de maneres diferents.
7. Tamarindos con azúcar
8. Tamarindos con chile
9. Dolç a base de cacahuets
10. Dulce de leche con cajeta
11. Chilacayotes

Aquí començà el ball de bastons

Església de Dolores Hidalgo. Foto de Geococcyx.

16 de setembre de 1810. Des del portal d'aquesta església (Dolores, Intendència de Guanajuato), el capellà del poble, Miguel Hidalgo y Costilla va arengar els veïns i els va aixecar contra la dominació espanyola. Ho va fer amb un crit no del tot revolucionari ni independentista:

¡Viva la Virgen de Guadalupe! ¡Viva Fernando VII! ¡Muera el mal gobierno!

Hi ha diferents versions del "grito de Dolores" original, i per suposat el crit que es fa ara cada aniversari és més -diguem-ne- republicà.

En tot cas, aquí va començar la guerra que va portar Mèxic a la independència el 1821 . Quin era el context i com va evolucionar la cosa? Us ho explico en properes anotacions al diari...

-------
* Per cert, tinc problemes per identificar tots els dolços de la foto de l'altre dia. Ja ho trobaré i us ho diré :-)

Creacionisme, encara

La meva dona ensenya Biologia a estudiants de 3r any de llicenciatura. Entre altres continguts, explica l'origen de la vida i l'evolució de les espècies. Darrerament, explica les teories de Lynn Margulis sobre la importància de la simbiosi hereditària en l'evolució: de com diferents microorganismes van acabar fusionant-se, i gràcies a això els animals i les plantes tenim mitocòndries per respirar, o les plantes tenen cloroplasts per fer la fotosíntesi, o els espermatozous tenen cua.

Cada any, algun estudiant de 3r de carrera fa una pregunta del tipus:
- Mestra, vostè és catòlica? (molts estudiants mexicans tracten de maestro el professor universitari).
- Això que explica va en contra de tot el que el van ensenyar, que Déu va fer el món en 7 dies...

Déu n'hi do (parlant de déu). Quan surt de l'astorament, la professora els diu que no som a classe de religió, i que les seves creences no són d'interés públic.

Fins i tot des del punt de vista catòlic és ridícul fer aquests plantejaments. Vaig ser educat en un col·legi catòlic, i us puc assegurar que a finals dels anys 70 l'església catòlica ja no interpretava el llibre del Gènesi al peu de la lletra (Adam, la costella, Eva, la serp, la poma, al setè dia va descansar....). Per descomptat, el meu professor de Biologia, capellà, ens explicava l'evolució de les espècies i tota la pesca, i això no estava en contradicció amb les seves creences.

Algunes religions presents als Estats Units sí que interpreten la Bíblia al peu de la lletra. En moltes escoles està prohibit explicar l'evolució de les espècies. A Mèxic l'educació pública se suposa que és laica. Tot i que no sempre es compleix, la Constitució Mexicana diu:

Garantida la llibertat de creences per l'article 24, l'esmentada educació [la pública] serà laica i, per tant, es mantindrà aliena per complet a qualsevol creença religiosa.

L'enfoc de la Constitució Espanyola és diametralment oposat:

Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions.

I això permet, a la pràctica, una sèrie de privilegis inconcebibles en altres països. Potser sí que van guanyar els cristeros, a un lloc i l'altre...

Llaminadures diverses

Foto per Geococcyx

Ahir se'm va esborrar el text, no sé com.

Al mexicans els encaaannnta menjar al carrer, a qualsevol hora. Aturar-se a qualsevol lloc ambulant de venda a cruspir-se uns tacos, unes tortas, uns tamales, unes tostadas (tenen molta vitamina T, que diuen), unes gorditas. Jo ja m'hi atreveixo, amb els tacos, en alguns llocs. Espero que no siguin dels famosos tacos de muerte lenta!

Tant o més, encara, els agrada menjar i beure coses dolces. Refrescos: consumeixen més refrescos per càpita que els americans. Sucs de tota mena de fruites. Aguas de sabor: l'aigua tota sola és per a les granotes. Si demanes una aigua, et pregunten de què la vols. Aigua de síndria, aigua de jamaica, aigua de guayaba, aigua de llimona,... Bàsicament suc de fruita, aigua i sucre.

També hi ha tota mena de llaminadures força exòtiques per a un visitant europeu, com les de la foto. El menjar i el beure et fan sentir realment en un altre món quan arribes aquí. Us repto a donar el nom de les diferents llaminadures de la foto. Al següent post us donaré la solució.

Tant de sucre i tant de menjar a tota hora fan que hi hagi força diabetis i obesitat al país.

Figues de moro

Quan vivia al meu poble, abans d'emigrar a la regió de Barcelona, les figues de moro eren un plaer d'un cop a l'any. És a dir, en ser la temporada, la meva àvia o uns amics d'una masia, ens portaven un dia un plat de figues de moro - pelades o no - i era tot un esdeveniment menjar-me-les. De llavors ençà, menjar-ne ha estat cada cop més extraordinari.

Aquí de les figues de moro en diuen tunas. És una paraula d'origen nàhuatl (la llengua dels asteques), i és el fruit del nopal (la figuera de moro). Aquests dies te les venen pelades o sense pelar, dins bosses de plàstic, als semàfors, als carretons ambulants aturats a la vorera, als mercats... Aquesta mitja dotzena, pelades, em van costar 10 pesos (72 cèntims d'euro), segur que encara me les varen vendre cares.

De les figueres de moro es mengen també les fulles tendres (nopalitos), cuinades. També fan una espècie de torró de figa de moro, dolç, que en diuen queso de tuna. No m'entusiasma.

El blat de moro i la figa de moro no són d'origen nord-africà, com el seu nom podria indicar, sinó que provenen d'Amèrica. Pel que fa al blat de moro, els mallorquins han estat més savis i l'anomenen blat de les Índies. Correcte, ja sabeu que les Índies era el nom que donaven a les terres d'Amèrica (equivocadament, per això). També en francès es pot dir blé d'Inde, com diuen sovint al Quebec.

A part de tot, qüestió política: encara es pot dir blat de moro? i figa de moro? No serà aviat políticament incorrecte? :-D