La gran "marcha" de diumenge passat

Els ecos de la manifestació contra la delinqüència han donat la volta al món. No discutirem ara qui en traurà més profit polític. Sigui com sigui, la gent està molt cremada amb la delinqüència a la ciutat de Mèxic (DF i ciutats conurbades). També en altres llocs de la república, com Ciudad Juárez, Cuernavaca o Tijuana.

A part d'això, molta gent està molt disgustada amb tots els nivells de les administracions, per la seva pobra eficàcia, i per la corrupció. Hi ha unes classes mitjanes força preparades, ben formades, que es desesperen en veure que el país no acaba de canviar. Hi ha una classe política acostumada a no retre comptes a l'electorat, i un sistema polític obsolet, que frena l'evolució del país.

Tres exemples:

- El Congrés es va oposar a que els judicis fossin orals i públics (actualment són escrits i "a porta tancada"): sembla que hi ha una tradició de judicis escrits a l'Amèrica Llatina, però tot i així em sorprèn aquest fet.

- Pel que va dir l'altre dia el Secretari de Seguretat Pública Federal, sembla que els ciutadans no poden presentar una querella criminal al jutjat de guàrdia (ho han de fer a la fiscalia -procuraduría-). És la fiscalia qui decideix si procedeix portar la denúncia als tribunals o no (!?). No existeix l'acusació particular en un judici? Ni l'acusació popular? Algún lector mexicà-català m'ho podria aclarir? Què hauria estat dels judici dels GAL sense l'acusació particular i popular?

- Un dels lemes mítics de la Revolució Mexicana (la no reelecció) impedeix tenir congressistes i senadors amb experiència (professionals), és a dir, amb més d'un mandat. A més, la certesa de la no reelecció els allibera de l'obligació de respondre davant els electors. Per què fer-ho bé si d'aquí a 3 anys haig de plegar?

També molts de mexicans es queixen que altres mites, tabús o poltrones de l'època de la revolució segueixen asfixiant els sistema polític i econòmic mexicà. En podem parlar un altre dia.

El president Zedillo va muntar un sistema electoral que va permetre unes eleccions netes (malgrat el disgust del propi PRI). Però la netedad en les eleccions és una condició necessària, no suficient, per a un sistema democràtic.

Per acabar: allà on es viu bé, patim perquè les coses no es capgirin. Visc en una ciutat on la gent circula amb les finestres del cotxe baixades i el baldó de la porta sense posar. Vaig més tranquil que passejant per la Rambla de Barcelona, i es respira una pau provinciana total. La primera impressió que en vaig tenir va ser: això és Mèxic o acabo d'arribar als afores de la Bisbal o de Llucmajor (anys 70, per 'xò)?????

Donar sang a l'ISSSTE

L'ISSSTE és la seguretat social dels funcionaris. Avui m'ha tocar anar-hi a donar sang per a la filla d'un conegut, que l'han d'operar. Malauradament, no és el meu primer contacte amb l'ISSSTE, perquè també em va tocar viure l'agonia d'una persona propera, a l'hospital 1º de octubre de l'ISSSTE, a Mèxic.

Aquí els bancs de sang no es nodreixen bàsicament de les donacions voluntàries i periòdiques de persones que els agradi donar sang. Quan han d'operar algú, el pacient o els familiars se les han d'empescar per portar donants, que donin una, dues, tres o més unitats de sang. En situacions de malatia greu, això afegeix encara més dramatisme a la situació.

Bé, avui operaven un nadó d'un petit tumor, i es requeria una sola unitat de sang. A les 8:30 obria el banc de sang, i jo era allà, en dejú, a la porta del banc. Només tenia dues persones al davant. Bé, doncs no m'han tret sang fins a les 10:40. Una sola persona s'encarregava de fer les entrevistes, descartar els que no complien les condicions (moltes!), treure mostra per analitzar, recollir les anàlisis, obrir les bosses per a la sang, emplenar les etiquetes a mà (el codi de barres encara no els ha arribat), i fer l'extracció. Tot i així, encara és moooolt de temps.

Total: a les 11 sortia del banc de sang. A les 12 havia recuperat forces amb uns huevos rancheros i 2 tasses de cafè americà, i me n'anava a treballar. Tot un matí per a una simple donació de sang...

Els paràsits intestinals i jo

Parlem avui de coses més lleugeres (i fluïdes). Enguany he aguantat 4 mesos i mig sense una diarrea. Tot un èxit, per a un europeu que arriba a Mèxic. Jo crec que l'any passat em vaig immunitzar (5 mesos en aquest país): em va costar 6 setmanes d'infeccions i problemes de ventre. Això sí, em vaig aprimar 4 kg, que em feia prou falta.

Bé. La setmana passada, després d'una comida corrida de $50 (= 3,70 EUR, n'hi ha de més barates) vaig tenir mal d'estòmac, i a l'endemà diarrea. Pero atenció: ja tinc les diarrees a la mexicana. És a dir: hi vas 2-3 vegades, i prou. Et cuides una mica, i tira milles.

El problema és que després he tingut les típiques molèsties que jo identifico com d'una ameba (amiba, que diuen aquí), un protozous que se't fica a l'intestí gros i et dóna "molèsties diverses", per no entrar en més detalls. Sembla que ja les he superat, tot i que potser el paràsit ha quedat "dorment", com les cèl·lules d'Al-Qaida, disposat a entrar en combat en qualsevol moment.

Em tocarà desparasitar-me, com fan molts aquí cada mig any.

Van guanyar els "cristeros"

Llegeixo a Vilaweb Mèxic que el Papa canonitzarà uns "cristeros".

Diguem que un dels fils conductors de la Revolució mexicana (1910-1940) va ser limitar el poder de l'Ésglésia i crear una veritable separació Església-Estat. Durant els anys 20, els líders "sonorenses" (especialment Plutarco Elías Calles) van emprendre una creuada de "desfanatització" religiosa (que també tenia el seu component fanàtic). Es van aixecar en armes els sectors catòlics més tradicionals, que es van anomenar "cristeros". Una guerra,la Cristíada, que va durar anys, i va produir milers de morts.

Finalment, el govern "revolucionari" va haver d'afluixar, i ser "flexible" en l'aplicació de la Constitució laica de 1917. Es va arribar a una solució de compromís, per aturar la guerra.

Als carrers de les ciutats mexicanes s'aprecia l'obra secularitzadora de la Reforma liberal (segle XIX) i la Revolució: els noms tradicionals dels carrers van ser canviats pels dels prohoms liberals i revolucionaris. Alguna Calzada de Guadalupe es va convertir en Avenida Benito Juárez. És admirable que el matrimoni civil i religiós estiguin completament separats a Mèxic. Amb els papers de la cerimònia catòlica no pots anar al registre civil a inscriure el teu matrimoni civil: t'has de casar davant del "licenciado" del registre civil.

En canvi, la religiositat impregna la vida quotidiana de la majoria de mexicans. El nostre arraconat "si Déu ho vol" és ben viu entre els mexicans ("primero Dios"). M'ha tocat viure de prop la mort d'una persona. A part de tot, vaig descobrir que han canviat la lletra del parenostre (em diu ma mare que ja fa anys), i es van resar tants rosaris que semblava que havia tornat al col·legi de frares on vaig fer el batxillerat...

Certament, veient la religiositat catòlica dels mexicans podem dir que malgrat els 150 anys de liberals i revolucionaris, els "cristeros" van guanyar la guerra.

El Quebec i el Canadà francès

A l'Avui d'ahir (21/06/2004), en Francesc Puigpelat proposa renunciar al projecte dels Països Catalans, atès el trencament de la comunitat lingüística i del sentiment nacional, especialment fora de Catalunya, com una concentració de forces al Principat.

No entraré ara a discutir la proposta. Simplement vull explicar una història remotament anàloga: el procés de trencament que es va produir als anys 60 i 70 al Canadà entre el nacionalisme quebequès i els francòfons de la resta de Canadà.

La colonització francesa de Nord-Amèrica va anar més enllà del què ara és el Quebec, i es va estendre pel riu Sant Llorenç cap als Grans Llacs, a l'actual província d'Ontario. De fet alguns topònims com Des Moines, a Iowa (EUA), donen fe d'aquesta expansió francòfona cap a l'interior, molt més enllà del Quebec. Després, la independència dels EUA i la guerra EUA-Anglatera de 1812 van provocar una migració massiva de colons lleialistes anglòfons cap l'est d'Ontario, canviant la sociolingüística d'aquesta zona.

Els colons francesos del Canadà s'anomenaven a ells mateixos canayens, que va derivar en canadiens. El sentiment canadenc francès no estava restringit al Quebec, sinó que s'estenia als francocanadencs d'arreu del Canadà: ells eren els canadencs, enfront des anglais, que els van envair. Per cert, sovint en aquestes discussions ningú se’n recorda dels primers pobladors de Nord-Amèrica, que no eren ni francesos ni anglesos.

Cap als anys 1960 i 1970, la dinàmica política a la província del Quebec va prendre una força (primer la revolution tranquille, després el Parti Québecois), que no podia tenir a Ontario, Manitoba o Nou Brunswick, on la població francòfona era minoritària, sovint en vies d’assimilació. Això va produir l'efecte de concentració de forces al Quebec, i la pèrdua de significació política dels franco-canadencs a la resta del Canadà, on el separatisme no podia ser mai majoritari.

El trencament ja venia d'abans, i tenia altres components, perquè en el seu moment les comunitats francòfones de la resta del Canadà havien estat a favor del vot femení, mentre els polítics quebequesos s'hi havien oposat.

Fixeu-vos, però, que aquest trencament va venir per una concentració de forces i un avenç molt significatiu del nacionalisme quebequès al Quebec, amb la presa democràtica del poder per la societat francòfona majoritària, i tot el que va venir després. No per una reculada general, com patim als Països Catalans, malgrat la pujada local d'ERC a Catalunya.

Fixeu-vos també, gran diferència, que no hi ha hagut mai (com a mínim en els darrers 300 anys) un veritable sentiment polític comú entre els Països Catalans. No hi pot haver realment el trencament que proposa en Puigpelat.

En tot cas, el trencament va significar la mort del sentiment nacional franco-canadenc, i la consolidació del nacionalisme quebequès. El vive le Québec livre certificava la mort de la nació dels canadencs francesos.

Avui dia els francòfons fora del Quebec caminen inexorablement cap a l'assimilació lingüística, malgrat el bilingüisme oficial de l'administració federal.

Avui, gairebé ningú parla al Quebec dels canadencs francesos. Potser encara els anglòfons parlen dels "french canadians", però als quebequesos no els agrada gaire el terme.

Un llibret força interessant és:

Petite histoire des canadiens français.
Yves Frenette. Boréal, 1998.

Comença amb una frase lapidària:

Ce livre raconte l'histoire d'un peuple qui n'existe plus.

José Cuervo i companyia

El lector Litus em preguntava pel José Cuervo. Es refereix al tequila.

La veritat és que no en bec gaire, de tequila. Tenim a casa una ampolla de Jimador (el "jimador" es la persona que talla la mata d'atzavara per fer-ne tequila), i conec l'Herradura ("reposado" i "blanco"). No sé tan sols si he tastat el Cuervo.

No m'agraden gaire les begudes fortes, tot i que prenc una copa de tequila si me l'ofereixen. Aquí te l'ofereixen fàcilment com a aperitiu..., i comences el dinar mig marejat.

De cervesa, m'agrada la "Modelo especial", tolero la "Indio", però no m'agraden les cerveses negres, i procuro no demanar la "Corona".

Senyores, senyoretes, etc.. a Mèxic

Gràcies pel "feedback". Em pensava que només tenia un lector, però veig que n'hi ha més. En Carles demana una explicació urgent sobre el tema de les doctores i les senyoretes. Us aclariré la qüestió, perquè sapigueu com és, però jo no responc de les concepcions sobre el gènere que tenen bona part de mexicans i mexicanes.

Primer punt: a una doctora a Mèxic se li diu doctora, no "señorita". A una llicenciada "Licenciada", no "señorita".

Segon punt: l'anècdota que explico a l'apunt anterior, sobre els "enginyers" i les "senyoretes" és de fa 40 anys. Llavors les concepcions eren encara més arcaiques. Segurament, en aquell temps les dones que treballaven a la CFE no eren precisament enginyeres, sinó secretàries (quantes enginyeres hi havia a Catalunya mateix fa 40 anys?). Per tant, no s'esqueia el títol d'enginyera. D'altra banda, a Mèxic encara es conserva la distinció senyora/senyoreta, que nosaltres hem eliminat o intentem eliminar per sexista (si no ha senyorets, no hi ha d'haver senyoretes). En canvi, els mexicans (i les mexicanes les primeres) sí que la conserven.

Amb una complicació afegida: no convé dir-li "señora" a una dona (per exemple una cambrera), a no ser que sigui molt gran (ni encara que sigui molt gran). Si ho fas li estàs dient "vella". Per tant, li has de dir "señorita". Potser ella et dirà "señora", si és casada i ho troba convenient. Tot això és bastant surrealista..., però és així, jo diria que en lamajoria dels casos.

Que volia dir el de la CFE quan va dir "aquí todos son ingenieros y todas son señoritas"? Reflectia la situació: tots els homes que treballaven a la CFE volien ser tractats d'"enginyers", i totes les dones de "señoritas". És dura la vida, oi?

Apunt final:
A la ciutat que visc, moltíssimes dones fan servir el cognom del marit: Lupita Rodríguez de Andrade (Andrade és el marit). Això em transporta 35 anys enrera en algunes regions del nostre país...

Informacions sorprenents? Així és la vida per a molta gent aquí.

Sóc Doctooor! (ja me n'havia oblidat)

Ei, tres dies sense escriure res a la bitàcola.

Per a bé o per a mal, tinc un doctorat en alguna disciplina que ara no ve al cas. Això no té importància al nostre país. El doctorat no té gaire prestigi. Allà només es dona el tractament de doctor als metges, tot i que no tinguin el doctorat en Medicina (normalment no el tenen). La veritat és un tema que no m'havia preocupat gaire.

Bé, aquí ets DOCTOR a tot arreu i tota hora del dia. "Buenos días doctooor", "Buenas tardes, doctoor", tothom et tracta de vostè. La veritat, t'hi acostumes ràpid.

Tranquil, si "només" ets enginyer o llicenciat, et diran "buenos días Ingeniero" o "buenos días, Licenciado". Hi ha un enginyer, 20 anys més vell que jo, que no em diu mai pel nom de pila, només em tracta de vostè i de doctor. Acollonant.

Aquest senyor m'explica que de jove va començar a treballar a la CFE (Comisión Federal d'Electricitat), i el primer dia li van dir
- Buenos días, Ingeniero
Diu:
- ¿Como sabe que soy ingeniero?
I li contesten:
- Ah, aquí todos son "ingenieros" y todas son "señoritas".

Sobre això de les "señoritas" en parlarem un altre dia, que dóna molt de si.

A reveure, mexicaires!

Festa amb alemanys

El cap de setmana passat, sopar i festa a casa d'un company de feina, casat amb una alemanya. Per un lloguer de $5,000 mensuals (360 EUR) tenen un bon tros de casal, amb un jardí interior, claraboia, un jardí exterior enorme. Això sí, la casa és a mitja hora en cotxe de la feina, dins una urbanització tancada i amb vigilants.

Festa amb cambrers i música en directe. M'hi trobo un guitarrista que toca flamenc, Gypsy Kings i Peret els dimecres a la nit a un local de la ciutat. Va ben trompa, i no coordina gaire. Diu que ha tocat amb el Paco de Lucía. Jo no dic que no, però amb aquests pets que agafa...

Alemanys i mexicans van cristal·litzar ràpidament en dos grups a part, germanòfon i hispanòfon. El sector catalanòfon era d'un element i mig. Vaig parlar amb un parell d'alemanys. Treballen a la indústria i diuen que la ciutat ha fet un gran salt els últims anys (era un "pueblo bicicletero"?). Es queixen, però, de la poca preparació dels enginyers locals.

Estrès mexicà

Bé, vida senzilla no vol dir necessàriament vida tranquil·la. La senzillesa de vegades és fer poques coses. Per exemple: només treballar i dormir. En aquest cas, la vida "senzilla" pot resultar molt estressant.

Tot i que porto ja uns mesos aquí, he hagut d'engegar tantes coses tot arribant a la nova feina, que vaig una mica desbordat. És molt estimulant. Tinc la il·lusió de fa 10 o 15 anys però, com diria un mexicà, és molt "demandante" (de l'anglès "demanding"). De fet, jo la faig molt absorbent, perquè m'agrada molt.

Ahir, per primer cop en 22 anys de conductor, em vaig quedar sense benzina, per no pensar-hi: no havia mirat el nivell en 10 dies. Fa dies que no tenim pa del dia a casa. Les coses senzilles pengen...

Això no és res, comparat amb la hipertensió arterial que començo a tenir. Ara he començat a venir a peu a la feina, 35 minuts de caminar, com a mínim alguns dies...

Les coses senzilles

Tot i la tecnologia audiovisual que us comentava l'altre dia, m'agrada la relativa senzillesa amb què pots viure en aquest país.

Abans d'emigrar ja vaig anar simplificant algunes coses: vivia a 3 minuts de la feina i anava a treballar a peu. De fet, podia arribar a casa a fer un cafè a mitjan dematí. L'any 2002 va petar el meu cotxe ("tronó", que dirien aquí), i no me'n vaig comprar un de nou (ni de vell). Anava gairebé a tot arreu en transport públic.

Diríem que les meves emissions de CO2 estaven sota mínims.

Aquí és difícil moure's en transport públic, i és gairebé imprescindible tenir cotxe. Bé, amb un Volkswagen escarabat del 92 ens les arreglem molt bé. Gastem $130 de benzina a la setmana (uns 10 EUR)i... anar-hi anant. Per $20 ens el renten mentre dinem en un restaurant de "comida corrida" (menú del dia).

De sobte no necessites aire condicionat, panys electrònics, minivan, 4x4. De fet no els havia tingut mai. I al meu Seat Ibiza del 90 tot era manual...

Per cert, $20 són 20 pesos mexicans, i un Volkswagen escarabat és un vocho o vochito, que diuen aquí.

Pluges de juny

Ha entrat el juny i han arribat les pluges de cop. Feia una setmana que no veia el sol. Avui ha sortit una estona, però després... tornem-hi amb la pluja.

Cauen uns xàfecs impressionants. El nostre Volkswagen "escarabat" del 92 navega impertèrrit entre els rierols d'aigua que es formen als carrers. Jo crec que el van fer submergible. Si no publico més "posts" és que se m'ha endut una riuada.

Pensament de capvespre: aquí cada dia és Sant Bernat.

Mèxic a dues velocitats

Crida l'atenció les dues velocitats a què es belluga el país. En aquesta ciutat, pots anar a comprar al Walmart a les 7 del matí, de dilluns a diumenge. Les classes a la universitat comencen també a les 7 del matí, que déu n'hi do! Pots trucar a les 7 del matí al repartidor de garrafes d'aigua (això mereix un altre apunt al diari), i et porten al cap d'una estona unes garrafes d'aigua potable de 5 "US gallons" (19 litres), i te les pugen, si cal, a un 3r pis, per una propina, esclar.

Per tant, hi ha qui porta una marxa considerable, de matinar i oferir serveis de bon matí. En canvi, hi ha quioscs de diaris que obren a 2/4 d'onze o les onze, i els diàris de Mèxic (Ciutat de Mèxic) no arriben fins dotze o la una. Hi ha moltes botigues a les "plazas" (centres comercials tipus "malls" o "moles", que diuen aquí...) que obren també a les 10:30-10:40. La lavanderia "obre a les 9:00", però no hi podem anar abans de les 9:30-9:45 (està tancada).

Per sort ja tenim una d'aquestes fabuloses rentadores amb l'eix vertical, que centrifuguen sense desquilibrar-se mai, ni t'hi has d'ajupir per ficar i treure la roba. Visca l'hemisferi occidental!

Més tecnologia, i cinema

En el meu apunt "Tecnologia a l'abast" se'm va oblidar d'explicar-vos que tenim un sistema de "Cinema a casa" i una tele 16:9 de 32 polzades. Això vol dir que les pel·lícules "allargades" ocupen tota la pantalla. També el so és "surround", i podem sentir els CD de música per 6 canals. Això tampoc ho tenia al meu poble i, la veritat, val la pena.

Ja hem llogat algunes pel·lícules, i n'hem comprat alguna, com ara "Rio Bravo" i "The Magnificient Seven", dos westerns més que bons. Un gran amic meu diu que "Els 7 magnífics" és fabulosa, i que l'escena més bona és l'enterrament del començament, amb el Yul Brinner portant les regnes del carruatge i l'Steve McQueen el rifle. Al meu pare li agrada sobretot el "reclutament" dels 7 magnífics. Segurament tots dos tenen raó, però això no parla gaire bé de la pel·lícula, de més de dues hores. A mi encara m'agrada més el documental que acompanya el DVD, el "making of" de la pel·lícula.

Em va fer molta gràcia que els dolents de la pel·lícula són tots com uns angelets, inclòs el "dolentíssim" Calvera (Eli Wallach), que els deixa marxar vius, i els entrega fins i tot les armes. En una versió del Hollywood actual, els haurien tallat els dallonses a tots, i s'haurien vist els idem i la sang en tres dimensions i en càmera lenta, com un video-clip.

Un dia més inspirat us parlaré de Rio Bravo, un pel·lícula que vam veure cada dia una bona temporada...

Per cert, els DVD són de les Zones 1 o 4, i no es poden reproduir en els aparells europeus...

A reveure!

e-notícies i l'autoodi

De vegades llegeixo e-noticíes (http://www.e-noticies.com). Al principi m’agradava el seu aire de "confidencial" amateur, farcit tanmateix de notícies i tafaneries que no apareixien als diaris “de veritat”. També cal dir que les “confidències” sovint no tenien cap interès, o eren referències a articles o notícies d’altres mitjans (més amateurisme). En tot cas, la possibilitat de comentar les notícies, estil bitàcola, és un plus d’aquest diari.

D’ençà que les confidències van passar pràcticament al “Confidencial x 2”, de pagament, e-notícies se sembla més a un diari electrònic convencional. En tot cas, avui us volia parlar de l’autoodi inconscient (?), però reconcentrat, del seu director, en Xavier Rius. Que per primer cop un govern espanyol demana alguna mena de reconeixement del català a Europa: això són collonades! I, a més, com deia ahir al seu diari, “ens donaran pel sac”. Anem bé, si sortim a jugar el partit amb aquesta moral...

Si un diputat d’ERC vol parlar al Congrés espanyol en català, és que “fa el ridícul”. Com que l’arxiu públic d’e-notícies és limitat, no he pogut rescatar altres perles del Xavier Rius, però sóc conscient d’haver-ne llegides unes quantes més. Déu n’hi do, el Xavier Rius.

Per què els catalans hem interioritzat tan a la perfecció el cànon espanyol sobre allò que és ridícul que faci un català? Per què tenim predicadors de l’autoodi a totes les tribunes públiques de Catalunya?

Tecnologia a l'abast (ja tocava...)

Quines coses! He hagut de venir a Mèxic per tenir TV per satèl·lit (digital i de pagament). També per tenir mòbil. Crec que també hi tindré el meu primer ordinador portàtil.

Tenim un fotimer de canals (Direct TV), però la veritat, no gaire temps per veure'ls. M'agraden els canals de notícies: la BBC, les dues CNN (CNNI i CNNenespañol: alerta amb aquests canals, ja en parlarem), els canals de cine, i alguna cosa més. Curiosament fan força bones pel·lícules a la TV convencional (Canal Once, Canal 22). El canal "Retro" passa el "Superagente 86" i altres històries. La veritat, el Maxwell Smart i la 99 m'agradaven més quan tenia 8 o 10 anys.

Em fa il·lusió, però també mandra, escoltar la RAI i la TV portuguesa: la descodificació auditiva m'esgota. La Deutsche Welle emet sovint en anglès, però no m'he molestat a endevinar l'horari d'aquestes emissions. L'alemany m'agrada, però és com sentir ploure.

La meva dona s'empenya a veure Antena 3 i TVE Internacional. Podríem dir que pel que fa a Catalunya, és com veure la televisió de Veneçuela o de Costa Rica. Sort que l'Urdaci ja ha fotut el camp...

Per veure la TV3 has de recórrer a un subministrador de Coyoacán que et cobra 730 dòlars per l'antena, l'amplificador i el descodificador!. Espero poder comprar els components per separat al centre de la Ciutat de Mèxic, per 90-180 USD, que em penso que és el seu cost real.

La telefonia a Mèxic mereix un capítol a part. Ja en parlarem un altre dia.

Ciao.

Geococcyx us saluda

Hola tothom!

Un correcamins inquiet (Geococcyx sp.) us saluda des d'algun lloc de Mèxic. Ja porto bastants mesos al país, i encara no he vist el coiot, ni els paranys marca ACME. Potser perquè sóc a Mèxic i no a Nou Mèxic...

He decidit explicar les meves impressions sobre diferents temes, al ritme que la feina i les ganes m'ho permetin.

Si us interessen els meus escrits, agraïré les vostres aportacions.