Van guanyar els "cristeros"

Llegeixo a Vilaweb Mèxic que el Papa canonitzarà uns "cristeros".

Diguem que un dels fils conductors de la Revolució mexicana (1910-1940) va ser limitar el poder de l'Ésglésia i crear una veritable separació Església-Estat. Durant els anys 20, els líders "sonorenses" (especialment Plutarco Elías Calles) van emprendre una creuada de "desfanatització" religiosa (que també tenia el seu component fanàtic). Es van aixecar en armes els sectors catòlics més tradicionals, que es van anomenar "cristeros". Una guerra,la Cristíada, que va durar anys, i va produir milers de morts.

Finalment, el govern "revolucionari" va haver d'afluixar, i ser "flexible" en l'aplicació de la Constitució laica de 1917. Es va arribar a una solució de compromís, per aturar la guerra.

Als carrers de les ciutats mexicanes s'aprecia l'obra secularitzadora de la Reforma liberal (segle XIX) i la Revolució: els noms tradicionals dels carrers van ser canviats pels dels prohoms liberals i revolucionaris. Alguna Calzada de Guadalupe es va convertir en Avenida Benito Juárez. És admirable que el matrimoni civil i religiós estiguin completament separats a Mèxic. Amb els papers de la cerimònia catòlica no pots anar al registre civil a inscriure el teu matrimoni civil: t'has de casar davant del "licenciado" del registre civil.

En canvi, la religiositat impregna la vida quotidiana de la majoria de mexicans. El nostre arraconat "si Déu ho vol" és ben viu entre els mexicans ("primero Dios"). M'ha tocat viure de prop la mort d'una persona. A part de tot, vaig descobrir que han canviat la lletra del parenostre (em diu ma mare que ja fa anys), i es van resar tants rosaris que semblava que havia tornat al col·legi de frares on vaig fer el batxillerat...

Certament, veient la religiositat catòlica dels mexicans podem dir que malgrat els 150 anys de liberals i revolucionaris, els "cristeros" van guanyar la guerra.