A la meva estada a Mont-real, la persona amb qui més vaig parlar francès (vull dir allò que jo parlo quan vull parlar francès) va ser un company de treball quebequès, tècnicament alòfon, a la pràctica anglòfon a casa seva i a l'escola anglòfona on va poder estudiar per uns embolics que va fer sa mare a l'administració del col·legi. En fi, coses d'un país on l'accés a l'escola francòfona o anglòfona està legalment determinat per l'origen ètnic.
Aquest noi de nom presidencial, diguem-ne Franklin, havia estudiat més tard en una universitat anglòfona d'Ontario i havia treballat als EUA. Per coses de la vida, aleshores estava en una universitat francòfona de la seva ciutat i tenia interès en dominar més bé el francès, que era l'idioma que parlava amb tothom a la feina, tret d'un noi dels EUA. Tots dos teníem interès a practicar la llengua de Molière, i així, doncs, Franklin era el meu principal conversador de francès. La majoria dels francòfons que jo tractava semblava que volguessin demostrar-me massa sovint que també parlaven anglès (anglès americà, of course). El mateix feien els dependents no francòfons de les botigues, que ràpidament deixaven el francès en sentir el meu accent. La veritat, per discutir situacions crítiques, que n'hi havia de tant en tant, Franklin i jo parlàvem en anglès, per la facilitat que teníem els dos de parlar-lo. Encara ens comuniquem per qüestions de feina, i ho fem en francès, tot i que ell torna a viure ara al Canadà anglès.
Aquest noi de nom presidencial, diguem-ne Franklin, havia estudiat més tard en una universitat anglòfona d'Ontario i havia treballat als EUA. Per coses de la vida, aleshores estava en una universitat francòfona de la seva ciutat i tenia interès en dominar més bé el francès, que era l'idioma que parlava amb tothom a la feina, tret d'un noi dels EUA. Tots dos teníem interès a practicar la llengua de Molière, i així, doncs, Franklin era el meu principal conversador de francès. La majoria dels francòfons que jo tractava semblava que volguessin demostrar-me massa sovint que també parlaven anglès (anglès americà, of course). El mateix feien els dependents no francòfons de les botigues, que ràpidament deixaven el francès en sentir el meu accent. La veritat, per discutir situacions crítiques, que n'hi havia de tant en tant, Franklin i jo parlàvem en anglès, per la facilitat que teníem els dos de parlar-lo. Encara ens comuniquem per qüestions de feina, i ho fem en francès, tot i que ell torna a viure ara al Canadà anglès.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
2 comentaris:
Geocoocyx:
No es cert. Es que abans de 1976, ees podia escullir la llengua de l'escola. Els meus pares volien posar els meus germans i jop a l'escola francesa però en aquell temps (parlo de 1971-72) Ella no ensenyava l'anglès que el 6e any de primari el qual els meus pares consideren massa tard. Doncs, ens havien enviats a l'escola anglès.
Desde 1976, meus germans i jo tenem el dret adquirt d'enviar els nens a l'escola anglesa si volem. Cosa que ma germana i germà decideren. Clar en seu context, parlen francès a casa amb les esposos. Tanmateix entre germans ens parlem en anglès i els pares en català o anglès segons com ens sentiem en algun moment
xavier
Xavier: No puc parlar d'això a partir de la meva experiència personal, i amb el que expliques tampoc puc saber quin va ser el teu cas exactament. Tampoc queda molt clar què és allò que dius que és mentida. Suposo que tu i els teus germans teniu el dret d'enviar els fills a l'escola en anglès perquè vosaltres vau ser escolaritzats en anglès abans de la Loi 101.
D'acord amb l'article 73 de la llei 101, l'ensenyament és en francès, tret d'algunes excepcions que afecten, bàsicament els fills de ciutadans canadencs que hagin rebut un ensenyement primari o secundari majoritàriament en anglès, o els fills de ciutadans no canadencs escolaritzats en anglès al Quebec. Segons això, els quebequesos que van ser escolaritzats en francès no tenen dret a enviar els fills a l'escola anglesa. I això ho ha sancionat el Tribunal Suprem del Canadà en almenys una sentència, que vaig comentar fa un temps. A l'enrevès, sí que es pot: qualsevol anglòfon pot enviar els fills a l'escola en francès.
Haver estat escolaritzat en una llengua no és exactament "l'origen ètnic de la persona", però hi té a veure. I mentre els escolaritzats en anglès sí que poden triar l'idioma de l'escola dels seus fills, els escolaritzats en francès (o fora del Canadà en altres idiomes) no poden triar la llengua de l'escola dels seus fills. Uns poden triar i els altres no. Això pot ser bo o dolent (en tot cas ha estat refrendat pels respectables parlaments i tribunals del Quebec i del Canadà), però no deixa de cridar l'atenció...
Cordialment.
Publica un comentari a l'entrada