Avui, un llibre

Un dels pocs llibres de lectura que vaig triar per endur-me'n a Mèxic va ser un llibret de l'any 1988 sobre la pel·lícula Blade Runner. Editat per Tusquets a Barcelona, porta el títol de la pel·lícula i són deu escrits sobre el film, d'escriptors, crítics, artistes i intel·lectuals. El coneixeu?

Em quedo amb els dos primers, También Zeus debe caer, de Rafael Argullol i La caza del facsímil, de Guillermo Cabrera Infante. Quin nivell, xaval! Ja havia vist la pel·lícula, sense saber que era tan collonuda, però el meu intel·lecte, francament, no havia estat capaç d'extreure'n uns missatges tan elevats com els de Rafael Argullol. Després de llegir tres vegades l'article, el vaig arribar a entendre, diguem-ne, en un 80%, i vaig quedar convençut que Blade Runner devia ser la pera, si podia provocar l'escriptura d'articles com aquest... I la vaig tornar a veure, ara sí, amb el discerniment i la clarividència que et donen haver llegit abans el llibret en general i l'escrit de l'Argullol en particular. Proveu-ho si no, és com veure una altra pel·lícula...

L'Argullol arrenca amb aquesta frase: Esquilo era un hombre sabio, puso a Prometeo en los confines del mundo, para que protegiera la loca carrera de los hombres en pos de sus ciegas ilusiones. Déu n'hi do, eh?, per parlar de cinema... Ho sento, sóc de Ciències. L'Esquil era un autor grec de tragèdies, o un autor de tragèdies gregues (que no sé si és el mateix). Fins aquí ja hi arribo. El tema de Prometeu ja és més pelut. La història del Frankenstein és una revisió del mite de Prometeu. Conec la revisió, però no l'original. A Blade Runner, se suposa que Tyrrel, en crear androids (replicants) fa de Prometeu: els dóna una vida (limitada), capacitats, etc... És un déu, però també un deú limitat, com es veu a la pel·lícula. Gràcies Google.

Bé, després de tres pàgines d'Esquil, Prometeu, Sòfocles i Dante, l'Argullol arriba al nucli de la qüestió: per primer cop en la història del pensament o de l'art, A Los Angeles-2019, la creença en un sentit últim, des d'on batega una promesa de pietat, ha desaparegut. Cosmos i caos conviuen estrictament, i els passos prometeics de l'home es produeixen en un delicat, salvatge equilibri sobre el tall d'una navalla la llargada del qual no es coneix. Déu n'hi do, també. La traducció és meva, en atenció als múltiples lectors de la Catalunya Nord ;-)

Guillermo Cabrera Infante (GCI) és menys elevat, més lúdic, corrosiu i, d'ocurrències més directes. Comença amb: Al principio de "El amargo té del general Yen", esa obra maestra del cine exótico y erótico de 1932,... Bona digressió. A la primera frase ja destaca el seu gust pel joc de paraules i d'idees. Haig de dir que GCI té una mala llet considerable, i que mai he pogut acabar un llibre seu, però he rellegit desenes de vegades el seu article sobre Blade Runner, La caza del facsímil. El trobo genial. En aquest article són més importants els jocs de paraules i les digressions que el rovell de l'ou, potser inexistent, que es podria resumir en dues frases seves:

- ...Blade Runner, la más excitante y perfecta película de fantaciencia, de Fanta y ciencia,...

- ...una hermosa alucinación en glorioso technicolor: la pesadilla sin aire acondicionado.

Finalment, el llibret també inclou un article del malaguanyat José Luis Guarner, El hombre del sable contra el infierno de Ridley, on ens explica com es va gestar la pel·lícula, a partir de la novela de Philip K. Dick i les aportacions posteriors de l'entorn de Ridley Scott.