Westheimer Road, a Houston.
Vaig passar tres dies escassos però ben intensos a Houston. Per no ser vianants nàufrags en una ciutat pensada per a cotxes, vam llogar un Dodge Caliber, que era el vehicle més petit que tenien a la companyia de lloguer: 2,4 litres i 280 cavalls, segons el web. Amb aquesta joguina vam fer més de dos-cents quilòmetres per la ciutat, cremant onze galons de benzina. Això fa uns 20 L/100 km, que em sembla un consum digne de finals dels setanta, quan el meu pare conduïa una espècie de petit tanc, anomenat Talbot 1200. Ara comprenc per què els americans cremen tot el petroli que cremen i emeten tot el carboni que emeten.
D'altra banda, què aviat s'acostuma un al canvi de marxes automàtic!, cosa que ja havia comprovat fa cinc anys al Canadà. La circulació en cotxe pels EUA (a Mèxic, en part, també) és un foment continu de la lectura, com una fira del llibre dispersa per la ciutat: gairebé tots els avisos i senyals de tràfic són textos que cal llegir i digerir abans no sigui massa tard. Per exemple:
SPEED LIMIT 35
RIGHT LANE MUST TURN RIGHT
Arribant du Mexique, la sensació a Houston és que tot va com un rellotge. La gent és cordial i els carrers són nets. Les cues avancen, els semàfors se sincronitzen, els carrils estan pintats i visibles a l'asfalt, i els cotxes respecten raonablement els límits de velocitat i no canvien innecessàriament de carril. I els dependents i els cambrers t'atenen amb dil·ligència (la meva dona era immensament feliç de veure els seus compatriotes mexicans corrent - ara sí - amunt i avall pel restaurant i desfent-se en atencions als clients). Podríem resumir-ho com: No se vale el "ahí se va".
Malgrat l'estrès derivat dels llargs trajectes urbans (i dels honoraris dels metges), Houston és una ciutat amb força atractius, si més no per anar-hi de tant en tant un servidor, que viu a l'altiplà mexicà. Com el general McArthur a les Filipines, I shall return.
Vaig passar tres dies escassos però ben intensos a Houston. Per no ser vianants nàufrags en una ciutat pensada per a cotxes, vam llogar un Dodge Caliber, que era el vehicle més petit que tenien a la companyia de lloguer: 2,4 litres i 280 cavalls, segons el web. Amb aquesta joguina vam fer més de dos-cents quilòmetres per la ciutat, cremant onze galons de benzina. Això fa uns 20 L/100 km, que em sembla un consum digne de finals dels setanta, quan el meu pare conduïa una espècie de petit tanc, anomenat Talbot 1200. Ara comprenc per què els americans cremen tot el petroli que cremen i emeten tot el carboni que emeten.
D'altra banda, què aviat s'acostuma un al canvi de marxes automàtic!, cosa que ja havia comprovat fa cinc anys al Canadà. La circulació en cotxe pels EUA (a Mèxic, en part, també) és un foment continu de la lectura, com una fira del llibre dispersa per la ciutat: gairebé tots els avisos i senyals de tràfic són textos que cal llegir i digerir abans no sigui massa tard. Per exemple:
SPEED LIMIT 35
RIGHT LANE MUST TURN RIGHT
Arribant du Mexique, la sensació a Houston és que tot va com un rellotge. La gent és cordial i els carrers són nets. Les cues avancen, els semàfors se sincronitzen, els carrils estan pintats i visibles a l'asfalt, i els cotxes respecten raonablement els límits de velocitat i no canvien innecessàriament de carril. I els dependents i els cambrers t'atenen amb dil·ligència (la meva dona era immensament feliç de veure els seus compatriotes mexicans corrent - ara sí - amunt i avall pel restaurant i desfent-se en atencions als clients). Podríem resumir-ho com: No se vale el "ahí se va".
Malgrat l'estrès derivat dels llargs trajectes urbans (i dels honoraris dels metges), Houston és una ciutat amb força atractius, si més no per anar-hi de tant en tant un servidor, que viu a l'altiplà mexicà. Com el general McArthur a les Filipines, I shall return.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
2 comentaris:
Vas fer la visita a la Lucy?
Maria
Sí, sí, dissabte a la tarda. No hi ha gaire a dir, però ho volia esmentar en un altre apunt....
Publica un comentari a l'entrada