(Classics catalans - 2 )
Després de Classics catalans-1, us presento aquest altre clàssic popular:
De l'Ebre en avall tots moros.
No és una frase que se senti tots els dies (de fet, no apareix al Google), però l'he sentit més d'una vegada. Acceptem que moro és un terme despectiu. Acceptem que l'Ebre representa aquí la frontera sud de Catalunya (no ho és pas!). Acceptem que en avall vol dir cap al Sud. L'insult aniria dirigit a valencians, murcians, andalusos i, per extensió a Espanya o a la resta d'Espanya, segons el gustos. Tots aquests col·lectius serien candidats a tenir totes les característiques negatives que el terme moro havia significat en l'imaginari tradicional de molta gent.
No comentaré ara els aspectes més racistes d'aquesta frase. Només vull remarcar com alguns tòpics inútils i contraproduents segueixen pesant sobre la consciència col·lectiva d'alguns catalans, agreujant aquesta migdiada feixuga i persistent que vivim.
Hi havia una època en què Catalunya era la fàbrica d'Espanya, una societat electrificada, ferrocarrilada, relativament industrialitzada i moderna, mentre a Espanya la gent circulava en burro. Fins i tot en aquell temps, hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió. Com deia el Perich fa més de trenta anys, Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya.
Tot això va crear una dinàmica perversa, consistent a comparar-se amb Espanya, i a sentir-se cofois de l'avantatge, quan ens hauríem d'haver esperonejat més amb l'exemple d'altres societats potser més llunyanes però més actives i avançades. Després del desastrós informe PISA sobre l'educació, encara n'hi ha que es consolen perquè Catalunya queda una mica per sobre de la mitjana espanyola...
Aquell avantatge relatiu pràcticament s'ha acabat. A través d'un procés històric llarg, certament marcat per derrotes imposades, renúncies volgudes, incompetència demostrada (com a la Fira de Barcelona) i solidaritat obligada, s'ha acabat en gran mesura el dualisme entre la Catalunya-fàbrica i l'Espanya que anava en burro.
La consciència d'aquest fet, i potser també dels seus motius, va calant en la societat. Alguns, però, segueixen mentalment amb allò de De l'Ebre en avall...., tot i que potser no diuen la frase.
Després de Classics catalans-1, us presento aquest altre clàssic popular:
De l'Ebre en avall tots moros.
No és una frase que se senti tots els dies (de fet, no apareix al Google), però l'he sentit més d'una vegada. Acceptem que moro és un terme despectiu. Acceptem que l'Ebre representa aquí la frontera sud de Catalunya (no ho és pas!). Acceptem que en avall vol dir cap al Sud. L'insult aniria dirigit a valencians, murcians, andalusos i, per extensió a Espanya o a la resta d'Espanya, segons el gustos. Tots aquests col·lectius serien candidats a tenir totes les característiques negatives que el terme moro havia significat en l'imaginari tradicional de molta gent.
No comentaré ara els aspectes més racistes d'aquesta frase. Només vull remarcar com alguns tòpics inútils i contraproduents segueixen pesant sobre la consciència col·lectiva d'alguns catalans, agreujant aquesta migdiada feixuga i persistent que vivim.
Hi havia una època en què Catalunya era la fàbrica d'Espanya, una societat electrificada, ferrocarrilada, relativament industrialitzada i moderna, mentre a Espanya la gent circulava en burro. Fins i tot en aquell temps, hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió. Com deia el Perich fa més de trenta anys, Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya.
Tot això va crear una dinàmica perversa, consistent a comparar-se amb Espanya, i a sentir-se cofois de l'avantatge, quan ens hauríem d'haver esperonejat més amb l'exemple d'altres societats potser més llunyanes però més actives i avançades. Després del desastrós informe PISA sobre l'educació, encara n'hi ha que es consolen perquè Catalunya queda una mica per sobre de la mitjana espanyola...
Aquell avantatge relatiu pràcticament s'ha acabat. A través d'un procés històric llarg, certament marcat per derrotes imposades, renúncies volgudes, incompetència demostrada (com a la Fira de Barcelona) i solidaritat obligada, s'ha acabat en gran mesura el dualisme entre la Catalunya-fàbrica i l'Espanya que anava en burro.
P.S.: algun follet ha fet que aquest apunt hagi estat unes hores publicat, i després hagi quedat com a esborrany fins a les 13 h CET (hora de Matadepera). Mil excuses...
2 comentaris:
Estic d'acord en l'anàlisi de la situació; no et preocupis, però; com afrontar-la? això ja són figues d'un altre paner, on potser no acabaríem de posar-nos d'acord. Només fent el turista per les Espanyes, t'adones que s'han espavilat molt, mentre nosaltres fem migdiada.
Ah! digues-li a l'al.lot de Formentor que pensi en una associació de "quasi víctimes". En conec una que es va salvar de casualitat d'Hipercor; també és cert que viure és anar salvant-se de casualitat, però, en fi; impressiona.
Lola (paraules)
Solucions?
No et pensis que jo en vegi cap de molt clara... Es necessita refundar moltes coses, entre d'altres els nostres cervells ("nostres" en general).
Pel que fa a les quasi víctimes, l'any passat la meva sogra va passar un cop per l'estació d'Atocha dos mesos abans dels atemptats, i ja se sent quasi víctima. Em sembla que aquesta associació seria la més nombrosa!
Publica un comentari a l'entrada