Des de 9.000 km de distància, m'arriba una flaire intensa de final d'etapa. O d'era. Esvorancs al Carmel, governants i opositors amb 25 anys remenant cireres i tapant-se mútuament les vergonyes... Trobo que s’escau molt l'inici d'Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Només que ja no ens queda la creença ingènua en aquell nord enllà. Em costa més pronunciar els darrers versos del poema:
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
M’estimo més tancar els ulls i escoltar un altre inici, de Rosselló-Pòrcel, en la veu de Maria del Mar Bonet:
Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
Salut! Des d'un sud enllà no gaire idealitzat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada