La veritat? Quina grolleria!

A totes les cultures que conec, la hipocresia en general i la urbanitat en particular són eines indispensables per sobreviure al tracte diari amb el germà proïsme. És un aprenentatge que dura poc o molt, però pel qual tothom passa. A mi m’ha durat potser massa.

Bé, a Mèxic els nivells de sinceritat i mala educació habituals a Catalunya resulten en general tremendament excessius i violents. Comencem pels formalismes en el tracte personal (tractaments), gairebé eradicats a casa nostra. Ja vaig comentar la qüestió dels títols (llicenciat, doctor, etc) que normalment s’apliquen a tothom que en té. Després ve la qüestió del vostè. Si bé al nord de Mèxic, i potser al D.F., el tuteig és més habitual, a la resta del país el tracte de vostè és de rigor, quan no hi ha una amistat pel mig o una situació de col·legues de nivell semblant. El vostè es molt profilàctic i a mi em resulta francament còmode, especialment quan sóc client de restaurants i botigues: quina diferència amb el menyspreu i la manca de professionalitat que hi ha en l’atenció al client a Catalunya (que no és un problema només de tuteig).

Segon punt: el “no” està prohibit. No pots dir que no a una invitació o si et demanen un favor. Simplement, no es pot. Realment es pot, però per als mexicans és un muntanya dir que no, o que els ho diguin. Per tant, has de dir que sí, i faràs el que voldràs. Al principi és difícil d’acceptar (per a mi encara ho és), però és així, i no hay broncas. En cas d’una invitació, has de dir que sí, per descomptat, encara que no hi pensis anar. Passat l’esdeveniment, si és que et cal donar excuses, l’important és que t’excusis amb una història, per inversemblant que sigui. Només per demostrar-los que els aprecies prou com per sentir la necessitat de no ofendre’ls amb la veritat (que no tenies ganes d’anar-hi). Si t’hi esmerces prou, ells també faran veure que s’ho creuen, encara que l’excusa no tingui agafada. És un comportament força oriental.

No presentar-te a un acte al qual has acceptat la invitació és per a nosaltres una grolleria, però per a molts mexicans, és molt més conflictiu – o groller – dir simplement que “no”.

En podria explicar unes quantes, d’històries, i segurament ho faré en altres apunts al diari.