És ben sabut que al públic lector espanyol no li agrada llegir traduccions del català. No les compra. Bé, afortunadament hi ha més de 6000 milions de persones al món (moltes de les quals fins i tot saben llegir), que podrien accedir a traduccions del català, i que no els molestaria que l’original fos en català.
Sembla que aquesta no és ni serà la via principal de difusió. Al contrari, l'estratègia editorial és bilingualitar el naixement d’una obra literària. És a dir, cada vegada més, em fa l’efecte que un escriptor català que vulgui accedir a una editorial important ha d’acceptar publicar la seva obra alhora en català i en espanyol. En molts casos, ell mateix l’ha d’escriure en català i traduir-la, o fer-s’ho com vulgui, perquè surtin alhora (escriure dues pàgines cada dia en bilinguà?). ¿Tanta gana passen els escriptors catalans que, en lloc de posar-se de seguida a treballar en una nova creació literària, es dediquen a la difícil, però no tant creativa, tasca de la traducció? Com diuen al Poal, Pla d’Urgell, no ho voràs aumón!
Als catalanets ens venen l’obra com a escrita en català. A la resta del món, l’obra ha estat escrita en espanyol, i forma part de la literatura en espanyol. En aquests casos, la versió espanyola no porta pas el títol original de l’obra: potser perquè realment no va ser escrita originàriament en català, i si ho va ser, és un fet que s’oculta al lector.
Ara una de grossa. Ahir a la nit, a l’hipermercat Wal*Mart vaig trobar una pila de llibres de saldo (a $19,70). Era una col·lecció d’Espasa Calpe SA, titulada narrativa del siglo XX en lengua castellana (així, en minúscules). Entre obres de Delibes, Chacel, Bryce Echenique i Muñoz Molina, hi trobo una edició en espanyol d’Una primavera per a Domenico Guarini (*) de l’admirada Carme Riera. Aquesta novel·la és de 1980, i segons veig a l’AELC, va ser traduïda el 1995 per Luisa Colomer.
Bé, doncs, l’obra es ven com una obra escrita originalment en espanyol, com si així l'hagués escrit Carme Riera. Enlloc no figura el títol original de l’obra ni els crèdits de la traducció!
Amb aquestes premises anem enguany a la FIL de Guadalajara, o l’any que ve a la de fira de Frankfurt?
Algú que conegui el món editorial català des de dintre podria dir-me si vaig gaire errat en tot això que explico?
(*) Una primavera para Doménico Guarini. Carme Riera. Espasa Calpe SA, 1999. Col·lecció Narrativa del siglo XX en lengua castellana.
3 comentaris:
Els escriptors en passen molta, de gana. Els únics que no em passen, justament, són els que es tradueixen al castellà. Els editors pateixen d'un mal pitjor: que no n'hi ha ni un que sigui un empresari. Exemple: hi ha llibres (sobre la Sagrada Família o sobre Floquet, posem per cas) que s'haurien d'editar directament en anglès (en traducció a l'anglès, vaja) a Barcelona, perquè si has d'esperar que te'ls tradueixen els americans... Doncs bé, no es fan.
Pel que em dius i pel que veig, doncs sí, que en deuen passar molta.
Aquí, fa uns mesos, uns periodistes d'esports van quedar tot admirats que els directius del Barça fessin presentacions en powerpoint. Una sorpresa que diu poc a favor dels periodistes d'esports catalans, però que, cosa més greu, demostra que el Barça, fins l'any passat, es gestionava com La Puntual del senyor Esteve.
Les editorials són La Impuntual. No hi ha senyor Esteve. De qui Rusiñol (que sempre havia anat tip) només diu que era un botiguer garrepa i limitadet, però que tothom sap que era molt complidor.
Publica un comentari a l'entrada