dijous, de juny 30, 2005

Babel ens visita


D'un temps ençà, les estadístiques de Sitemeter donen l'idioma del navegador dels visitants. Fins fa unes setmanes, el 100% dels usuaris tenien suposadament l'anglès com a idioma del navegador, però òbviament no era així.

Ahir la distribució d'idiomes dels meus visitants era la següent:

Espanyol 57%
Anglès 20%
Català 8%
Alemany 4%
Neerlandès 2%
Italià 2%
Turc, rus, francès, japonès i danès 1% cadascun
Desconegut 2%

Crida l'atenció que només un 8% dels visitants tenen el navegador en català. El predomini de l'espanyol l'explico per dues raons:

a) Tinc un fotimer de visites mexicanes i llatinoamericanes en general, que cerquen imatges de tunas cardonas, chile pasilla i coses semblants. O informació textual sobre temes mexicans, com Los Churumbeles de España, Nuevo Laredo (Tamaulipas), Dolores Hidalgo, o qualsevol altre dels temes que he tocat.

b) No sé si la majoria, però molts dels visitants catalans (suposo que ho són els què em visiten des de Catapings o Bitàcoles) tenen instal·lat el MS Explorer en espanyol.

Els visitants en anglès arriben més o menys per atzar, però molts cerquen imatges del Ford Mustang que vaig penjar una dia al blog, o temes mexicans o de la frontera. La resta d'idiomes ballen d'un dia a l'altre. Aquí podeu veure les estadístiques d'idioma actuals, en un gràfic de pastís.

Parlant de gràfics de pastís, això em recorda com flipava quan vaig fer els meus primers gràfics de pastís amb el Lotus 123. O era amb el Harvard Graphics?
... Apareixien a la pantalla verd fosforescent del meu XT 8088 sense disc dur i 256 KB de memòria RAM. Em sentia com un astronauta dins una nau espacial...

dimarts, de juny 28, 2005

Les solteres no van al ginecòleg


L'altre dia explicava que les rentadores no renten. Seguint la mateixa lògica, les solteres no van al ginecòleg.

És a dir, segons la convenció tradicional d'aquesta noble ciutat (i de moltes altres de la República), la dona no té aparell genital fins que es casa. Cosa que es contradiu amb els evidents casos d'embarassos prematrimonials.

Recordo que arribant aquí la meva dona demanava que li recomanessin ginecòleg. Ho va preguntar a una secretària soltera, que va enrojolir i va dir que ella no en sabia res, d'això. Una dona casada de 30 anys a qui ho va preguntar li digué: jo, quan em vaig casar, la meva germana, que ja estava casada, em va recomanar tal doctor.

No fos cosa...

diumenge, de juny 26, 2005

Doctores desesperades


He conegut mitja dotzena de persones que han vingut a Mèxic en el programa de Incorporación de doctores españoles a universidades mexicanas de l'agència espanyola de cooperació (AECI), destinat a joves doctors. No és el meu cas, que he arribat aquí per altres vies, i em sembla que el títol de jove doctor ja no m'escauria.

Són bona gent. La majoria han vingut sense parella, i alguns estan una miqueta cremats. Especialment alguna. Per a una dona europea és bastant més dur venir a Mèxic que per a un home. El jove doctor més feliç que he conegut a Mèxic ha estat un català. El primer catalanoparlant que conec aquí després de gairebé 2 anys.

Veig que a la TV de pagament fan una sèrie que es diu Desperate housewives. Em sembla que podria obrir una secció del blog que es digués Doctores desesperades.

divendres, de juny 24, 2005

Pericosa llengua

El manifest boadèllic ha servit per saber quina era la ideologia que impregnava el model lingüístic de Ferran Toutain i Xavier Pericay, fa 10 o 15 anys.

A Mallorca, amb la seva secular saviesa i pardaleria habitual ja s'havien inventat el model Toutain-Pericay als anys seixanta o abans, però aplicat a l'espanyol. Deia una cançó:

Esta noche ha plogudo, esta noche ha plogudo
y los campos están mollos
Y para venir a verte, y para venir a verte
m'he sollado los jonollos

Tú que estás en la finestra, tú que estás en la finestra
yo que estoy en el carrero
Tírame un troso de pano, tírame un troso de pano
d'ensima l'escudallero

Bona diada de Sant Joan a tothom.

dimecres, de juny 22, 2005

Beatriz


S'ha acabat la setmana del huarache, que enguany ha durat ben bé dues o tres setmanes. La tempesta tropical número 2 del Pacífic, anomenada Beatriz, es troba al sud de la península de Baixa Califòrnia, i ens ha enviat aire fred, núvols i pluges. La tempesta número 1 (Adrián) no l'he sentida gaire.

Aquí, dels huracans i les tempestes tropicals només ens arriben els esquitxos, les pessigolles. L'enginyer Morales diria: aquí los huracanes nos hacen el mandado. Avui m'he hagut de posar el jersei de cotó que ja fa uns dies que sempre porto a mà. La calor mig forta de finals de maig i primers de juny difícilment tornarà aquest estiu.

dimarts, de juny 21, 2005

Cine a cegues

He anat a un cicle de cine a veure la pel·lícula que feien avui. Només sabia que no era mexicana ni americana. Ha resultat ser Las horas del día, un malson inacabable filmat al Baix Llobregat. El millor de la vetllada ha estat el passeig de tornada a casa. I això que plovia.

Per cert, la pel·lícula és del 2003, però en parlar de calers parlaven sempre de pessetes o de quilos. Suposo que el públic devia estar força intrigat quan parlaven de quilos (deixa'm 3 quilos). Et puc pagar mig quilo. No, jo vull un quilo i mig... Els mexicans devian pensar: un quilo d'arròs? un quilo de cigrons? Un quilo de chiles serranos? ¿Qué chingaos es un kilo?

I les pessetes...Cada vegada que sento esmentar les pessetes em poso la mà a la pistola, que diria en Carles Miró. Per cagar-s'hi, el film i les pessetes.

Sky, Johnny Guitar i altres herbes

Tres mesos sense veure TV per satèl·lit. Dos mesos per una sobrecàrrega de feina que m’ha deixat sense temps ni ganes. Se'n diu impotència televident. L'altre mes sense TV va ser perquè DirectTV va fer fallida i bona nit si et colgues...

Acabem de contractar Sky, que ara té pràcticament el monopoli de la TV per satèl·lit de pagament a Mèxic. Els primers dos mesos de contracte tenim tots els canals, com sol passar en aquests casos. Novetats respecte a DirectTV: la televisió en francès TV5, Cosmopolitan TV, molts canals de cinema, entre ells Cinecanal Classics, on ja he pogut veure The man who knew too much (1956), d'Alfred Hitchcock (aquí una ressenya més favorable, en una pàgina dedicada a Doris Day), i Johnny Guitar, de Nicholas Ray, que vaig veure per n-sima vegada ahir mateix.

Johnny Guitar és un peliculón, que a estones sembla una obra de teatre, amb Joan Crawford en su apogeo. ¿O era ya perigeo?, com va dir Guillermo Cabrera Infante. Em temo que Vienna, el paper de la Joan Crawfod va ser un dels primers papers de dona independent en la història del western. La mateixa Joan Crawford va fer modificar el guió per donar més relleu i protagonisme al seu personatge. L'ambient de la filmació va ser infernal (vegeu això), amb disputes entre Joan Crawford i gairebé tothom (Mercedes McCambridge, Sterling Hayden i senyora...) però ens queda l'obra, que ja és un film mític. Em sembla que va ser la primera pel·lícula de l'oest que vaig veure en anglès, cap allà a l'any 1981. Esteve Riambau va escriure això (pdf) en el centenari del naixement de Joan Crawford.

Tornant a la televisió, hi ha més novetats a Sky, però no he tingut temps de revisar-les totes. I m'oblidava del canal María Televisión, que no és un canal dedicat a la marihuana, sinó un canal catòlic.

P.S: Avui he pogut tornar a veure Les invasions barbares, que ja vaig comentar.

dissabte, de juny 18, 2005

Goita'l



Ja l'he caçat. En un segon safari. Per cert, anava errat amb la bandera: porta un toro al mig.

dimecres, de juny 15, 2005

Emiliano al volant?


Arribant a casa he vist un VW escarabat aparcat, bastant atrotinat, que portava un adhesiu amb un banderot espanyol indefinit (sense escut reial ni gallina franquista). Això a la part posterior dreta. A l'esquerra portava un adhesiu del ruc català.

Serà l'Emiliano Jiménez, de l'e-notícies, que ha vingut a fer proselitisme al Nou Món? He sortit amb la càmera a fer-ne una foto, però el cotxe ja havia fotut el camp. Miliano, Miliano...

dilluns, de juny 13, 2005

Un dissabte qualsevol


05:30 h. Em desperto com sempre amb la samarreta suada, i em llevo a canviar-me-la. Aprofito per navegar una estona per internet, i em torno a ficar al llit a les 06:30 h.

08:30 h. Em desperta la senyora perquè a les 09:30 h vindrà el paleta a acabar d'enrajolar les parets de la dutxa (s'ha hagut de refer tot l'enrajolat). Em dutxo en dejú a la dutxa mig enrajolada. Menjo un plat de iogurt natural amb flocs de blat de moro, muesli i mel. Em faig un cafè ben negre amb la cafetera alemanya de filtre, i una bona tassa de cafè amb llet (el
cafenllet de tota la vida), amb 7 galetes maria. Galetes Quely no more.

09:20 h. Acompanyo la dona a classe d'anglès i torno ràpid a obrir-li al paleta.

09:40 h. El paleta m'espera a la porta de casa. Es tanca a la cambra de bany a seguir amb la feina.

10:00 h. Arriba la Chayito amb el seu fill de cinc anys. És la dona de fer feines. Com si fos la formiga atòmica, començar a deplegar la seva activitat per la casa, fent l'escurada, posant rentadores i tota la pesca, mentre comença a preparar una olla de lenties. De llenties i de tones de comí que hi posa. El nen s'asseu al sofà i li poso qualsevol dels mostruosos programes infantils que fan a la TV.

10:45. Me'n vaig a una
plaza (centre comercial amb pretensions de mall) a canviar-me la corretja de plàstic del meu rellotge de plàstic, que ja s'ha tallat. Se m'oblidava que les botigues de la plaza obren a les onze o més tard. Me'n torno cul batut i cara alegre. Ho deixo per més tard

11:00. Entro al Walmart a omplir el carretó. Mangos (ja s'acaba la temporada del mango),
bolillos (panets) i imitació de croissants, danoninos (petit suisse), tonyina, cafè, galetes, pernil, i altres herbes , fins omplir el carro uns 3/4, $645.

11:40. Cap a casa. La Chayito m'ajuda a guardar les coses.

11:50. Me'n vaig a canviar la corretja a un mercat popular del centre. I a comprar un enciam. Per tal que no
em vegin la cara, li pregunto a la Chayito què val una corretja de plàstic s'un rellotge de plàstic: em diu que uns $15.

12:00. Deixo el cotxe a un aparcament a prop del centre, a $10/h. El carrer del mercat és ple de gent, com sempre. Fa un dia assolellat, i un aire encara fresquet que baixa dels
mezquitales. Sonen acordions a les cantonades i equips de música amb rancheras a les botigues. És un moment de tranquil·litat, insòlit durant les darreres setmanes, que han estat de massa feina. Arribo al mercat i passo per davant un marxand que ven CD i DVD pirates. Un top manta sense manta, perquè té el gènere damunt una taula.

Me'n vaig directe a comprar l'enciam ($5,50) i sento un grup de
norteñas que canta al lateral superior del mercat. Un altre moment de poètica [barata] de corremón. Em posen una corretja nova per ($30), el doble del què em deia la Chayito. Després veig que a fora el top manta, que també en ven, me'n demana $35. O tinc cara de ruc-ric, o la Chayito s'equivoca amb el preu de $15. No ve d'aquí.

13:15. Arribo a casa. La Chayito i la meva dona estan de confidències mentre la primera planxa. Ja no tindrà temps de rentar l'enciam amb aigua i sabó i de desinfectar-lo 20 min amb una solució de ClO2 (són els nostres estàndards de desinfecció de verdures).

14:00. Sortim a dinar (les llenties queden per a l'endemà) a un restaurant italià una mica
kitsch (decorat amb imitacions dels frescs de la Capilla Sixtina), però el menjar i el servei són bons. Rotlles d'albergínia amb formatge de cabra al forn, papardelle alla putanesca, filet de congre al ajillo, que aquí vol dir allada amb chile pasilla. Apfelstrudel acompanyat amb gelat de vainilla (gelats d'avellana i d'ametlla no more).

16:30. Migdiada a casa.

18:30. S'acaba la migdiada.

20:00. Entrem al cinema a veure
La intérprete, amb la Nicole Kidman. Tot una mica fred, recargolat, i a estones incomprensible. Ja no saben què han de fer per trobar una història diferent i acabar explicant el mateix de sempre. La suspensió de la incredulitat no s'acaba d'instal·lar a la sala.

22:15. Sortint del cine, trucada perduda d'una amiga. Ens trobem amb ella i el seu
manso. Anem a un sushi bar. El menjar és infecte, però l'ambient i la companyia són agradables, amb uns paios que s'atreveixen a tocar A horse without a name, i aquella cançó tan coneguda del Santana, que no me'n recordo com es diu... El manso, que no coneixíem, ha vingut del DF a passar el cap de setmana, i no se'n pot avenir que la gent deixi cotxes cars aparcats al carrer, com ara Audis o BMW, cosa que no passa al DF (volarien).

01:30. A fer nones.

divendres, de juny 10, 2005

Frenesí mont-realès

(J'aime Montréal - 2)

Després de passar l'hivern -i bona part del que hauria de ser la primavera- tancats a casa amb la calefacció elèctrica* que fa fum (o enfilats a una motoneu, o fent esquí nòrdic), els mont-realesos surten al juny com els talps de les llorigueres, i la vida al carrer explota en forma de gernacions de tots colors i llengües, que s'apilotonen al centre de la ciutat per assistir a un concert a l'aire lliure mentre es foten una Molson Dry, una de les cerveses que solen patrocinar la particular marató festivalera
a l'antiga Ville-Marie.

A primers de juny ja comencen a escalfar motors, amb la temporada de la vente de trottoir. Totes les botigues d'un carrer treuen el gènere a la vorera (i més enllà), fins ben entrada la nit. És com una garage sale a gran escala. El carrer s'omple de gom a gom, i després la gresca continua amb música al carrer. Vaig viure la vente del Boulevard Saint-Laurent, un carrer que travessa la ciutat de sud a nord, conegut també com La Main de Mont-real (La Main Street, s'entén). Un carrer amb molta vida, que travessa el centre, barris portuguesos, italians, llatinoamericans,...

El Gran Premi de Fòrmula 1 del Canadà, que se celebra cada any al circuit del Parc des Îles, a una estació de metro del centre de la ciutat, és el tret de sortida de la gran disbauxa mont-realesa. El
centre-ville s'omple de milers de persones que han acudit a la cursa de Fòrmula 1. La Fòrmula 1 se me'n fot, però l'ambient al carrer és el senyal que tot comença.

Després ve la setmana Divers/Cité, entorn de la diada de l'orgull gai, amb una desfilada que paralitza el centre amb més de 100.000 persones, entre participants i espectadors. Desfilen un fotimer de carrosses de tota mena, però especialment amb gent amb poca roba i en actitud festiva. Una diada en què la ciutat està encantada de conèixer-se.

A partir d'aquí, el Festival International de Jazz de Montréal, el programa del qual se sembla més, pel gruix, a una guia telefònica que a un programa de festival. Impressionant el nombre d'actuacions i la gentada que es reuneix a cadascuna d'elles.
No enyoraríeu pas els concerts gratuïts de la Plaça Catalunya, al festival terrassenc, o potser sí, amb tots els respectes. El 2002, els primers dies del festival la ciutat va ser envaïda per una boirina de fum (que feia olor de saba cremada d'auró o de pi): era el fum d'uns incendis forestals gegantgs que hi havia a 600 km cap al nord-est! Un altra notícia de la fi de món...

El 24 de juny és la Saint-Jean, la festa nacional quebequesa, amb desfilada popular i concerts a l'aire lluire. Jo vaig passar el pont de la Saint-Jean a Toronto i a Niàgara, però no ho digueu pas a ningú... Tot just vuit dies després de la Saint-Jean ve el Canada Day, o la Fête nationale du Canada, dia que aprofiten els federalistes per fer una espècie de
contraprogramació de la sobiranista festa de la Saint-Jean. "Federalista" vol dir més aviat "centralista" al Quebec. El govern federal es gasta molts calers en la celebració, sobretot al Quebec. .

A finals de juliol vénen les FrancoFolies, un festival de música francòfona, semblant em figuro a d'altres que es fan a França i a Bèlgica, amb el mateix nom. Més festa al carrer.

Tot el mes de juliol hi ha el festival d'humor teatral i televisiu Just pour rire, amb molt de teatre de carrer. De fet és com una fira de teatre, on els programadors compren espectacles. La primera vegada que vaig veure Mr. Bean va ser fa molts anys, crec que a TV3, en una gravació del festival JPR. El 2002, per donar ambient al carrer van convidar les estàtues de la Rambla, que es posaven a la Rue Saint-Denis, el tradicional centre de la vida nocturna més francòfona.

A finals d'agost i primers de setembre, el Festival des Films du Monde torna a oferir una pila de possibilitats d'entreteniment intel·ligent. Tot l'any, la Cinemathèque Québecoise ofereix la seva programació, fins i tot a l'agost.

Bé, segur que em deixo coses, però us ben asseguro que l'estiu mont-realès és tot un frenesí, especialment per als estàndards nord-americans.

* Hydro Québec genera electricitat a molt bon preu amb els embassaments gegants de la Badia de Hudson.

dimecres, de juny 08, 2005

Notícia de la fi del món


S'acaben les anxoves del Cantàbric (les del Mediterrani es veu que ja van petar fa anys). Un potet d'anxoves a 50 EUR.

Això em recorda la notícia amb què comença Somnien els androides amb ovelles elèctriques?, la novel·la (pdf, anglès) de Philip K. Dick en què es va inspirar Blade Runner, i en la què els animals ja s'havien extingit:

AHIR VA MORIR UNA TORTUGA QUE EL CAPITÀ COOK VA REGALAR AL REI DE TONGA EL 1777. TENIA GAIREBÉ 200 ANYS. L'ANIMAL, ANOMENAT TU'IMALIA, VA MORIR ALS TERRENYS DEL PALAU REIAL, A LA CAPITAL DE TONGA, NUKU, A ALOFA.

LA GENT DE TONGA CONSIDERAVEN L'ANIMAL COM UN CAP, I UNS VIGILANTS ESPECIALS ESTAVEN DEDICATS A TENIR-NE CURA. L'ANIMAL VA QUEDAR CEC EN UN INCENDI DE MATOLLS ARA FA UNS ANYS. LA RÀDIO DE TONGA DIU QUE LA CLOSCA DE TU'IMALIA SERÀ ENVIADA AL MUSEU D'AUCKLAND A NOVA ZELANDA.

REUTERS, 1966

La traducció és meva. Qualsevol dia sentirem a dir...:

Ahir es va subhastar el pot d'anxoves que li van regalar a Jordi Pujol en la seva darrera visita com a President de la Generalitat a L'Escala, Alt Empordà. Segons els científics, el pot és l'única mostra existent de material genètic d'aquest animal. Els experts aconsellaven clonar l'anxova a partir de l'anomenat pot Pujol, però l'arquebisbe retirat Carles ho va declarar immoral, i Rouco ho va corroborar. El govern espanyol volia declarar les restes anxovils patrimonio nacional, i la ciutat de Salamanca havia reclamat allotjar-les en el seu reconegut Archivo. Jordi Pujol, però, s'ha avançat al decret, i ha pogut col·locar el pot d'anxoves en una famosa casa de subhastes de Londres, en un intent d'obtenir fons per a la seva més que probable candidatura a la Presidència de la Generalitat. Sembla que Pujol ha comentat al seu personal de l'oficina del Passeig de Gràcia: aquesta quitxalla, no els puc deixar sols!

dimarts, de juny 07, 2005

Titular notícies


Llegir titulars d'un diari estranger no ha estat mai de les coses més fàcils en cap idioma: no coneixes els personatges, no coneixes els llocs, la sintaxi dels titulars no és exactament la de l'idioma...

Pensar que un titular mexicà serà intel·ligible només perquè està escrit en espanyol és ser molt optimista. Ahir us enviava a una notícia, i avui he pensat que algú s'haurà hagut de llegir el titular més d'una vegada: Recuperan 300 agentes predio del IPN. Mmm... Observacions al titular:

1. Transposició de subjecte i verb. La notícia no és que hagin recuperat 300 agents que s'havien perdut per un predio de l'IPN. Noooo. És que 300 agents han recuperat uns terrenys de l'IPN que havien estat ocupats per uns paracaidistas. En un titular mexicà el verb sol ser la primera paraula, i el subjecte la segona. Tres titulars d'avui a El Universal:

Rechaza México arbitraje de OEA en crisis políticas
Renuncia Mesa a Presidencia de Bolivia
Abre la PGR otra pesquisa

2. Omissió d'articles. Seguint, jo crec, la tradició anglosaxona, s'ometen sovint els articles determinats o indeterminats: predio en lloc de un predio.

3. Què collons és l'IPN? Naturalment, no coneixeu les sigles de les institucions mexicanes. Aquí tothom sap que és l'Instituto Politécnico Nacional. Això no és res. Hi ha costum de posar als titulars els noms dels polítics per les seves sigles:

VFQ Vicente Fox Quesada
AMLO Andrés Manuel López Obrador
EZP Ernesto Zedillo Ponce de León (fa uns anys)

4. Lèxic poc usual. Predio és espanyol, of course, però no surt gaire als diaris espanyols, que en dirien finca, terrenos,...

Més coses. Suposem que el president Fox ha dit que aviat l'economia mexicana creixerà al 7% anual (somni lúbric i mantra de qualsevol governant mexicà).

El País potser titularia:
Fox augura un crecimiento del 7% anual para el segundo semestre

Pero un diaria mexicà titularia:
Crecerá México 7%: Fox

És a dir, qui diu la cosa sempre aparereix al final del titular, després de dos punts.

Però delirem una mica, fem periodisme-ficció: com titularien la notícia altres diaris espanyols?

L'ABC potser diria:
Fox agradece a Aznar la recuperación del economía mejicana

La Razón
Méjico regresa a la casa común española con un crecimiento del 7%. Fox agradece a Su Majestad su intercesión por el virreinato

Però... com ho titularia el diari català e-notícies?
Vicente Fox (que és periquito) no s'arronsa, i diu que Mèxic creixerà un 7%

Dies d'autoanàlisi


Per primer cop, algú ha esmentat Cartes de Mèxic fora d'internet (a part de la meva família), i ha estat la Teresa Amat a les jornades de Sant Cugat. Gràcies Teresa per la floreta. Encara al final se sabrà que som cosins ;-D.

Veig que arran de les jornades de Sant Cugat, molts bloggers s'estan psicoanalitzant, contestant enquestes que arriben pel sistema de la cadena de la pesseta, i preguntant-se el què de la cosa. He estat temptat de sumar-me a la coral polifònica de la instrospecció-extraversió bloguera. Però de moment m'hi resisteixo...

dilluns, de juny 06, 2005

Allau humana


Als anys 50, 60 i 70, un allau humana de milions de persones va arribar al Districte Federal i el seu entorn. Com que hi havia més terreny barat i okupable als afores del DF i a l'estat de Mèxic, la gent es va assentar massivament en aquestes àrees. Un moment donat es va acabar el terreny disponible al fons de la vall, i la gent va començar a instal·lar-se a la falda de les muntanyes que encerclen la Vall de Mèxic, que és una vall tancada, sense un riu per on desguassar.

La primera foto de l'amic EVR és una vista des de la Torre Latinoamericana cap al nord/nord-est, amb el Cerro del Chiquihuite al mig, amb les antenes. La línia negra indica el límit superior de l'urbanització, bàsicament incontrolada.



Com que no es veu gaire bé, he retocat la foto (menys brillantor, més contrast), i es veu més bé, aquí a sota. Val la pena que hi cliqueu.



Les cases a la falda del Chiquihuite són encara del DF (delegación Gustavo A. Madero, ningú sap què vol dir la "A"), i les masses blanquinoses de més enllà diria que ja són de l'Estat de Mèxic. Definitivament, per veure bé el Chiquihuite, mireu això, val la pena.

Detall terminològic: els paracaidistas són la gent que ocupen per sorpresa un terreny normalment públic o parc natural i s'hi fan la barraca, i després la casa. Solen ser grups organitzats, de vegades amb suport local d'algun partit polític. Els paracaidistas fan invasiones de predios. Heus ací una típica notícia de paracaigudisme de la capital.

La setmana del huarache


Acostumat a portar sandàlies (que també en diuen huaraches) i bermudes(*) des de finals de juny fins a mitjan setembre, vaig arribar per primer cop el 2003 a aquesta ciutat. En venir el maig va fer una calor forta, i vaig dir: noi, ha arribat l'estació de les sandàlies i la calça curta. Me'n vaig comprar unes, i a xalar...

La meva sorpresa va ser en descobrir que al cap d'uns dies la calor forta va afluixar i ja no va tornar fins al cap d'un any. És a dir, normalment fa una calor moderada i seca, quan no una fresca moderada i seca. La major part de l'estiu, a l'ombra fa massa frescor per anar amb calçons curts i sandàlies. Això del huarache va ser com una alegria de conill. Va durar una setmana.

Bé, sembla que enguany ja ha arribat la setmana del huarache, i és qüestió d'aprofitar les sensacions d'agost que aquest final de maig i inici de juny ens brinden.

(*) Bermudes ben parides, de roba i tall de pantaló. No em confongueu amb un turista del "Ballermann 6"...

dijous, de juny 02, 2005

Arqueologia musical


No sé si sabria distingir un bolero mexicà d'un bolero no mexicà. En tot cas, els artistes mexicans han fet contribucions fonamentals als boleros. Curiosament, molta gent a Catalunya no sap que Los Panchos eren mexicans. Jo mateix em pensava que eren d'un país sud-americà indeterminat, la qual cosa va generar un mica d'estupor en les meves primeres coneixences mexicanes, ja fa uns anys. Més ignorància: tampoc la gent sap que suposadament el Manolito de Mafalda és tan animal perquè és espanyol (fet perfectament assumit des de la Terra del Foc fins a Tijuana), però això ja és una altra història...

El meu baptisme de foc amb els boleros no va ser ni amb Armando Manzanero, ni amb Los Panchos, ni tan sols amb Dyango sinó amb una raresa discogràfica de l'any 1975: Núria Feliu i Los Guacamayos. Nosotros, Lo dudo, Cuando vuelva a tu lado, Sabor a mi,... Totes aquestes cançons les vaig sentir per primer cop en la versió catalana de Núria Feliu i Los Guacamayos Incroyable! Però cert. Suposo que esmentar la Núria Feliu en un blog és com suïcidar-se amb un telèfon despenjat, immolar-se davant la comunitat bloguera. Tot plegat, la fòbia a la Núria Feliu forma part del legendari autoodi dels catalans. Aquest disc, quines coses, em recorda una excursió hivernal pel Torrent de Pareis (Mallorca).

Però, que se n'ha fet dels Guacamayos? Los Guacamayos eren un grup català de música llatinoamericana, que va tenir una certa notorietat (que no puc quantificar). El rastre de Los Guacamayos a internet és gairebé imperceptible. Almenys dues pàgines personals que en parlaven han desaparegut, tot i que encara hi ha qui les enllaça. Segons aquest darrer enllaç, Los Guacamayos eren: Toda una institucion dentro de la musica latinoamericana, paseando su buen arte durante 39 años por casi todo el mundo, con una completa y variada discografia.

Aquí ens diuen que eren una espècie de Fabulosos Baker Boys a la catalana (ho prendrem com un compliment, i no sé si tenien una Michelle Pfeiffer), i que tenien una petita companyia de música per a expositors. És a dir, cassettes de benzinera, o música de benzinera, i que Loquillo va signar un contracte per gravar música amb la seva companyia. La resta d'enllaços sobre guacamayos al Google són bàsicament de temàtica ornitològica. La seva vida a la xarxa sembla que es redueix a l'eMule, on encara es poden trobar les seves gravacions, com ara La hiedra, Sombras nada más, i d'altres.

Una vegada, dins un bar del Vallès que recordo vagament, hi tocaven Los Guacamayos. Vaig poder parlar amb ells, i em va semblar que se sentien força orgullosos del disc amb la Núria Feliu...

dimecres, de juny 01, 2005

Aigua, matxets i clubs de golf


En aquesta ciutat mexicana, quan s'inauguri d'aquí a uns mesos una altra depuradora, ja seran uns 1.000 litres per segon (L/s) d'aigua residual depurada que es reutilitzaran en el reg agrícola i de jardins. Poca broma. Això són uns 86.400 m3/d, és a dir, més del doble del volum d'aigua residual generada per la ciutat de Manresa.

Com es distribuiran aquests 1.000 L/s? Arribarem a 700 L/s destinats al reg agrícola suburbà (ara més de 200 L/s), per a uns pagesos que no paguen ni un cèntim per l'aigua. Uns altres 130 L/s ja es fan servir en el reg d'un enorme parc públic urbà. Uns 40 L/s en un camp de golf, i la resta, en petites quantitats, en el reg de cementiris d'estil americà (amb tombes a terra i coberts de gespa), clubs esportius i cases particulars en urbanitzacions de luxe.

La font gairebé única d'abastament d'aigua potable són els pous. Vull dir que l'aigua residual tractada era originàriament aigua de pou. La sobreexplotació dels aqüífers ha fet baixar el nivell freàtic: l'aigua d'abastament ja s'ha d'extreure de 150-270 m de fondària, amb un cost energètic aproximat d'1 kWh/m3 (només d'extracció).

Com que l'evapotranspiració potencial és molt superior a l'escassa pluviometria, i les pluges són estacionals i sovint torrencials, la recàrrega dels aqüífers és insuficient. D'aquí la davallada del nivell freàtic. Amb aquest panorama, assegurar la recàrrega dels aqüífers hauria de ser una prioritat en la política de l'aigua. L'extensió contínua de la taca urbana (el creixement de la població és del 2.5% anual), i el model d'urbanització a base de casetes unifamiliars, en definitiva, l'extensió horitzontal del ciment, no ajuden gaire la infiltració de l'aigua de pluja.

La via lògica seria recarregar aqüífers amb aigües residuals depurades de molt bona qualitat. Però les administracions no tenen calers per assumir els costos d'aquest tractament. Per què? Doncs perquè els polítics no s'atreveixen a cobrar el cost total real de l'aigua. Certament, cobrar el cost real de l'aigua pot tenir un cost polític, i si no que ho preguntin a l'anterior govern de la Generalitat, que va haver d'afrontar una sublevació de contribuents a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Molta gent a Mèxic no podria pagar el cost real de l'aigua, però quan passejo en el meu vochito per la ciutat, quedo esborronat de la quantitat de cotxes de gran cilindrada i camionetas (monovolums, minivans, 4x4,...) que em passen pel costat (per no dir per sobre), i penso que si tota aquesta tropa té calers per omplir el dipòsit de benzina cada setmana, bé en tindrien per pagar l'aigua que gasten, i la dels seus veïns que no la poden pagar...

Aquesta seria la via perquè els poder públics poguessin decidir realment quina ha de ser la gestió de l'aigua. En aquests moments, qui decideix la gestió?: una colla d'espavilats. D'una banda, els espavilats del matxet: una petit grup de camperols que a base d'actes il·legals, inclosos el robatori d'aigua i les amenaces amb matxets, aconsegueixen aigua residual depurada de franc per als seus cultius (de fet, ells la voldrien sense depurar, que porta més nutrients). La resta es fa servir en el reg de parcs públics i mitjanes de carrers. De l'altra, empresaris de l'aigua, que es dediquen a depurar aigua residual municipal i a vendre-la uns 8-10 $/m3 a cases particulars (per regar el jardí), camps de golf, cementiris,...

Gran part de tota l'aigua de reg s'evapora i mai no arriba a les capes freàtiques, de manera que aquesta reutilització, en principi tan lloable, no serveix en absolut per regenerar els aqüífers. És veritat que seria molt pitjor que aquests 1.000 L/s d'aigua regenerada per a reg sortissin directament del pou, però a aquestes alçades ja no ens podem conformar pensant això, perquè la situació se segueix agreujant.

Encara una altra reflexió. En un territori semiàrid, amb un grau elevat de desertificació, (és lògic que tinguem un parc urbà de mida kaguama, tot poblat d'arbres, recobert de gespa, regat per milers d'aspersors, i que hi gastem 130 L/s d'aigua, ni que sigui regenerada? ¿És lògic que un cementiri d'aquesta ciutat estigui completament cobert de gespa, i que sembli el cementiri d'Arlington, Virginia, on segurament plou tant que no cal ni regar la gespa? ¿És lògic que les urbanitzacions que es construeixen tinguin la mateixa flora als jardins que, per exemple, a Hamilton, Ontario? Em sembla que ens cal descobrir la xerojardineria (pdf), i alguna cosa més...