dimarts, de novembre 30, 2004

Ambulants: la creu

La cara dels ambulants, de l'economia informal en general, la vèiem ahir: és una vàlvula d'escapament contra la misèria i el descontentament, fins i tot contra una certa delinqüència.

La creu, és que l'economia submergida no paga impostos, i cada cop menys gent en paga. Sense impostos no cal dir que no es poden pagar les infrastructures de comunicacions que el país necessita, ni els serveis socials, ni l'educació, ni la sanitat... També, de vegades, el sector informal té comportaments gangsterils que no ajuden a consolidació de la democràcia, ni al creixement econòmic.

FIL de Guadalajara

Estan passant coses molt interessants a la fira del llibre de Guadalaja, Jalisco, i també a la Universitat de Guadalajara i al Colegio de Jalisco, com un homenatge a l'exili català de la guerra d'Espanya. Si vaig a la fira, ja us en faré 5 cèntims.

Només dir que en aquesta Ciutat no queda gaire rastre del 24.000 exiliats catalans de la guerra d'Espanya. Els únics mexicans d'origen català que conec són d'origen anterior a l'exili, i em sembla que no tenen gaire simpatia pel nombrós i fecund exili català a Mèxic.

dilluns, de novembre 29, 2004

Microempresaris


Restaurant ambulant
Foto de Geococcyx

Sovint es comenten els elevats nivells de delinqüència a Mèxic. Especialment al DF i a alguns estats. Si a més ets víctima del delicte, la percepció negativa augmenta força. Toco ferro, de moment.

Tanmateix, tenint en compte tota la gent que viu en la pobresa a Mèxic, és sorprenent - i admirable- que milions i milions de persones s’estimin més guanyar-se la vida decentment a l’economia submergida (economía informal, que diuen aquí), que tirar pel dret i dedicar-se a viure del delicte. Molts, però molts, es dediquen a rentar cotxes, o a vendre caramels, xiclets, elotes, tamales, tacos,... per uns pesitos. Al carrer et renten el cotxe per $20, et venen 3 kg de mandarines per $10, un taco per $3-4, un CD pirata per $10 (això ja és delicte, diria jo).

Són els venedors ambulants o el ambulantaje. El nom políticament correcte per a la gent que es dedica a això sembla que és microempresarios. Com aquest microempresari, que ven elotes cosidos, churritos y sigarros. Avui no entraré a discutir l’ortografia. El seu esperit corporatiu i emprenedor, d’altra banda, l’impulsa a fer servir el nos majestàtic, com el Papa (tenemos elotes...).

En un tricicle porta tot el capital de l’empresa: bombona de gas, cuina, olla per als elotes, nevera portàtil (hielera), pots diversos amb salses, sembla que una bossa amb elotes crus (a baix a la dreta), uns snacks de color taronja (a dalt a la dreta), un quadre de la Mare de Déu de Guadalupe (sota els snacks, una mica a la esquerra). També una botzina per avisar els vianants, i un sostre per no mullar-se quan plou. I un barret.

divendres, de novembre 26, 2004

Ford Mustang


Mustang clàssic
Foto de Geococcyx

L'altre dia l'esmentàvem, el Mustang.

Els carrers de la Ciutat són com un museu ambulant de cotxes americans dels anys 70 cap endavant. Fins i tot dels 60. Molts van passar la frontera de contraban i ja es van quedar aquí. Els més recents encara porten la matrícula de Texas, d'Arizona (o de Minnessota, allà dalt de tot). Em figuro que alguns cotxes fins i tot van ser importats legalment...

Els propietaris de cotxes il·legals (no és el cas d'aquest Mustang) s'associen per defensar els seus interessos, i no haver de pagar els $8000 que els pot costar la regularització, ni l'impost de circulació (tenencia, engomado i tota la pesca). Per exemple, la Unión Nacional de Campesinos Revolucionarios (???) els defensa, i els dóna matrícules amb les sigles UNCR. Com diu Guillermo Sheridan a Letras Libres, continua la creença mexicana que fer les coses en bola (en grup, en tumult) dóna dret a fer el que et doni la gana...

dijous, de novembre 25, 2004

Més desfilada...


Reraguarda de la Revolució?

Tornant al tema de la Revolució, recordem que als anys 30 les esquerres es van agrupar en el Front Popular (a França i a Espanya, com a mínim). Inspirant-nos en un acudit de George Mikes, podríem dir que els charros que encapçalaven la desfilada de dissabte representen el Popular Front, mentre que les joves que desfilaven al darrere serien, en aquest cas, un suggerent Popular Behind...

George Mikes va escriure el 1946 un llibre molt conegut, i força divertit, sobre els anglesos vists per un estranger (How to be an alien). Llibre que vaig llegir en l'edició de Penguin, però no l'any 46! ;-)

dimecres, de novembre 24, 2004

Desfilada revolucionària


Desfilada del dia de la Revolució
Foto de Geococcyx

Parlant de barrets, dissabte passat, 20 de novembre, era el 93è aniversari de la Revolució Mexicana. Pel centre històric i per l'avinguda principal de l'Eixample de la nostra ciutat van desfilar les forces vives de l'estat, a excepció, em fa l'efecte, de l'Acció Catòlica i similars, que no deuen tenir gaire bon record de la Revolució.

Charros, com els de la foto, banda de música, les señoritas (misses) de tots els municipis de l'estat, cent o dues-centes adelitas amb fusells de fusta, i vestides successivament amb els colors de la bandera mexicana, escolars, directors d'escola, escoles de taekwondo, marimbas, i tot el que us pugueu imaginar. Els governadors, priïstes o no, revolucionaris o no, veuen passar les forces socials de l'estat, en aquest dia assenyalat, des del balcó del palau de govern.

Sobre la Revolució Mexicana, us recomano:

Caudillos de la Revolución Mexicana (dins la trilogia Biografía del poder)
Enrique Krauze
Tusquets, Barcelona, 1997.

Em penso que el trobareu a les llibreries o, si no, us el portaran de l'editorial.

dimarts, de novembre 23, 2004

Perruqueria popular


Perruqueria popular
Foto de Geococcyx

Perruqueria unixes, amb preus d'escàndol. Si teniu la sort de ser un senyor, us poden tallar el cabell per $15 (1 EUR!). Les senyores $20. M'ho hauré de fer mirar, perquè allà on jo vaig em costa $60. Tanmateix molt més barat que els 12 o 14 EUR que vaig pagar aquest estiu a Catalunya...

dilluns, de novembre 22, 2004

Casa de barrets


Venda i reparació de capells!
Foto de Geococcyx

Heus ací una autèntica casa de barrets, de llunyanes ressonàncies franceses! ;-)

Que sigui negoci una botiga de barrets vol dir que encara uns quants en porten. I, efectivament, sobre tot als pobles i al camp, alguns encara en porten.

divendres, de novembre 19, 2004

"Sistema de apartado"

Qui no ha fet una compra a crèdit? Per a molta gent a Europa, és l'única manera de comprar-se la casa i el cotxe. També altres coses més barates, com un ordinador o un televisor. Però ja és més difícil que us compreu un rellotge de 30 EUR a 13 mesos.

Aquí hi ha molta, però molta gent que no es pot comprar un rellotge de 30 EUR al comptat. De manera que hi ha botigues que et permeten pagar pràcticament qualsevol cosa a 12-13 mesos "sense interessos", o bé et descompten un 20% si pagues al comptat (ve't aquí l'interés). Esclar, perquè et donin el crèdit has de tenir una targeta de crèdit emesa a Mèxic, o bé un fiador (un solidario obligado), i moltes coses més.

Un sistema alternatiu, de compra a crèdit és el popular sistema de apartado. Tu et vols comprar un rellotge de $450. Però no els tens. Molt bé: dones uns diners a compte i ells te'l guarden durant 2-3 mesos (sense apujar-ne el preu). Durant aquest temps tu vas donant diners fins que cobreixes l'import complet, i llavors, només llavors, tindràs el rellotge. Amb això no cal tenir targeta de crèdit ni fiador.

El sistema de apartado, s'aplica molt en la compra de mobles, i el poble ho agraeix... ;-)

dijous, de novembre 18, 2004

Galons i galons


Garrafa de 5 galons americans.

De petits en ensenyen el Sistema Internacional d'unitats (SI) com si fos la pedra de toc de la ciència, de la civilització i del consens internacional. Aviat, però, descobrim que necessitem fer servir unitats tan poc SI com les atmosferes, els "quilos" de pressió (kgf/cm2) o els mm de mercuri, i tantes altres.

Encara més, quan ens fem grans, a alguns ens toca treballar amb textos nord-americans i ens comencem a trobar amb lliures de massa, lliures de força, galons, tones curtes, polzades, peus, lliures per polzada quadrada, i embolica que fa fort! Però hem sobreviscut.

A Mèxic el galó americà (3,785 L) apareix sovint en la vida quotidiana, de vegades camuflat. Als urinaris, pots llegir American Standard, 1 gpf, que vol dir 1 galó per flush, és a dir, cada vegada que es neteja l'urinari baixa 1 galó americà d'aigua. En altres urinaris diu American Standard 3.8 L. Bé, és el mateix.

Les garrafes d'aigua a Mèxic no son de 5 L, ni de 6 L, ni de 8 L. Són de 3.8 L (1 USgal camuflat). Els garrafons són de 19 L (5 USgal). Per què? Doncs perquè deuen fer servir els mateixos motlles de bufar ampolles que als EUA.

He dit galons americans? Aquesta és una altra, els britànics i els canadencs no fan servir el galó americà, sinó el galó imperial (4,546 L). Fins i tot els quebequesos estan orgullosos de comptar en galons imperials, i no en galons americans. En canvi, tenia un professor de francès a Mont-real (era marroquí, però tenia el cap hexagonal) que odiava les unitats angleses. Entre altres joies, algú li va preguntar com es deia polzada en francès. La resposta va ser: No existeix. En francès no es diu polzada, "es diu" centímetre (com si fos el mateix!).

Doncs no, polzada es diu pouce, i els quebequesos, tot i que són més mètrics que els americans, compten en pouces, pieds i, si cal, en galons imperials!

dimarts, de novembre 16, 2004

Dèbit conjugal

Durant el meu prolongat pas com a estudiant per Ca'n Jesuïta, un padre valencià (passat uns anys per Alemanya) ens parlava del dèbit conjugal. Un concepte molt arrelat en la tradició catòlica, pel què sembla, que vol dir que marit i muller es deuen mútuament l'entrega corporal, quan l'altre en té ganes...

Jo, francament, fa molts anys que donava aquest concepte per mort. Em pensava que el consentiment mutu era la norma, com a mínim des del festival de Woodstock (per dir alguna cosa), almenys fora de les parets dels col·legis de jesuïtes. Però ve't aquí que el concepte encara és vigent en la jurisprudència de la República Mexicana: dins el matrimoni no hi pot haver legalment violació, perquè hi ha el dèbit conjugal pel mig (*). Vegeu aquesta pàgina al respecte. Uff! Només dues entitats federatives (DF i Oaxaca) havien establert regulacions en un altre sentit el 2001.

De fet, la meva retrobada amb el dèbit conjugal va ser força més lúdica i completament inofensiva, fa dos anys. Una pàgina de la Universitat d'Alberta, al Canadà, conté totes les conjugacions dels verbs francesos, a les quals es pot accedir de manera interactiva. Com si diguéssim, és el Bescherelle en línia (per cert, Bescherelle dóna el mateix servei a la seva web). L'autor, el professor Martin Beaudoin, va titular irònicament la pàgina Le devoir conjugal. Literalment vol dir el dèbit conjugal, però aquí es refereix a conjugar els verbs comme il faut. Una pàgina molt útil si feu servir el francès, especialment si, com jo, conjugueu els verbs d'oïda!

Tinc aquí sobre la taula el llibre Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera (Ed. Claret, Barcelona 1994), el diguem-ne Bescherelle del català. Quan tindrem Le devoir conjugal dels verbs catalans?


(*) Actualització (gener 2006). Fa uns dos mesos, el Tribunal Suprem mexicà (SCJN) va setenciar que el tipus penal de la violació es pot donar també dins el matrimoni, revocant la jurisprudència existent.

divendres, de novembre 12, 2004

Camí d'Oklahoma?


Un revolt qualsevol
Foto de Geococcyx

Per què ens hem d'enganyar? Qui no ha sentit l'atracció dels immensos espais oberts que hem vist a les pel·lícules americanes? Començant per les pel·lícules de l'Oest, continuant per tantes road movies que ens ha tocat veure, i acabant per Paris Texas de Wim Wenders, ¿qui no ha volgut ficar-se al film, i recórrer aquelles planúries o serralades a cavall o en un Ford Mustang descapotable, fumant-se -perdoneu-me- un Ducados, i escoltant precisament la música de Ry Cooder o, per què no, Dry lightening o Soul driver de Bruce Springsteen?

La meva experiència als EUA es redueix a 5 dies en un congrés a Nashville, Tennessee, i vuit avions entre anar i tornar, de manera que no he pogut gaudir gaire d'aquests espais oberts. Sí que ho he pogut fer al Quebec i a Ontario, al Canadà, una experiència extraordinària. Però, desenganyem-nos, la meva experiència iniciàtica en trajectes desolats i solitaris correspon més aviat al nostrat Balaguer-Alfarràs, o bé als Alfarràs-Estadilla, Barbastre-Ordesa, o el trajecte Lleida-Casp-Terol-Conca que vaig fer fa uns anys.

Em va encantar una vegada anar tot sol a retrobar-me amb uns amics un cap de setmana a Torla, escoltant tot el camí la meva música favorita. El Pirineu és impressionant, però el sud d'Osca té un encant poderós. Sempre deia: m'agrada el sud d'Osca, perquè sembla Oklahoma, i això que no he estat mai a Oklahoma :-D

A Mèxic és tan fàcil circular per espais desolats i solitaris! Te'ls trobes sortint només uns quilòmetres de la ciutat. N'hi ha per regalar i vendre :-)

dijous, de novembre 11, 2004

Marcel Marceau

Fa uns dies vaig anar a una actuació de Marcel Marceu (sí, encara és viu!), a $450 l'entrada a platea.

Observacions:

- Em va tocar un caparrot al davant, i vaig passar bona part de la representació fent slalom gegant amb el coll.

- Entre setmana tinc massa son a la nit, i no em convé anar a un espectacle, especialment si és a $450 l'entrada (30€). No és el mateix que tenir son en una sessió de la Filmoteca a 2-3 € l'entrada.

- Un espectacle de mim de gairebé 2 hores és massa per a mi, fins i tot si és de Marcel Marceau (o precisament perquè és d'ell?)

- Aquest teatre està mig gafat, perquè cada vegada que hi vinc me'n passa una...

- Una pregunta: per què gairebé només els blancs van al teatre en aquest poble? Amb un densitòmetre òptic es podria fer força sociologia en aquest país...

Rústic camp


Paret de tova

En la sortida del cap de setmana vam arribar fins un petit poble, a 50 km de la nostra ciutat, que durant el virreinat va estrenar una de les primeres impremptes del país. Costa imaginar-se què hi feia una impremta en aquest poblet, però es veu que s'hi treballaven els metalls que s'extreien de les mines properes, i el poble tenia molta vida.

Feia molt de temps que no arribava a un poble tan tranquil i maco alhora. Tot el poble era casc antic. Vull dir que no hi havia als afores cap barri estil Estat de Mèxic, com sí que passa, per exemple, a l’entrada de San Miguel de Allende. Tot eren carrerons empedregats o encimentats, amb moltes parets de tova i portes de fusta vella. Hi arribàrem a les onze del matí, i s’hi respirava una tranquil·litat total.

La nostra pinta de turistes devia ser força cridanera, tenint en compte que jo era l’únic home que no portava el barret blanc de pagès, i que tots els cotxes eren pick-ups, tret del nostre. Hi havia una carnisseria ambulant, i un petit tianguis, on ens van oferir un molcajete (morter de pedra negra i porosa) per $120, preu de turista :-(

A la foto, una de les parets de tova, en aquest cas estucada, però amb l'estuc desaparegut de la part de dalt.

dimecres, de novembre 10, 2004

Passem o no?


Passem o no?

Després d’una setmana de bojos a la feina, el cap de setmana vam descansar, i vam sortir a fer de kamakos. Gairebé n'érem els únics. Quina sort que als centenars de milers de ciutadans de la capital no els agradi, sortir el diumenge en cotxe a fer de kamako o pixapins (aquí n'hauríem de dir pixamezquites, pixaiuques o pixahuizaches).

Un altre dia fantàstic: fresc, sec i nítid. Pel camí vam trobar uns ciclistes una mica dubitatius davant els bovins. A l'esquerra, una alzina. A la dreta una mata de llentiscle mexicà (Pistacia mexicana). L'alzina i el llentiscle estan tant lligats a la meva infantesa i la meva adolescència, que em resulta sorprenentment familiar trobar-ne per aquí, ni que sigui en versió mexicana.

A la muntanya de l'enfront, les iuques que s'aixequen enmig dels matolls ens indiquen que som en un altre continent.

dimarts, de novembre 09, 2004

Conducir "hébreos"

Les errades tipogràfiques i ortogràfiques en rètols sempre m'han cridat l'atenció. Al meu poble hi ha, des de fa molts anys, una "Perruqueria unixes". Espero amb impaciència trobar una peluquería unixes a Mèxic, i agermanar les dues poblacions. Castellfollit del Carrasquet i San Pedro de los Sahuaros, dos pobles agermanats per l'unixes.

Mentrestant, m'haig de conformar amb coses més comunes. Divendres passat, però, un diari anunciava que es posarien multes de $4,500 por conducir "hébreos". L'error no era del diari, que el posava entre cometes, sinó d'alguna autoritat que havia emès un ban o un reglament establint multes elevades per als qui condueixin ebris, embriacs, gats o borratxos. La realitat supera la ficció... L'altre día una persona em va entregar un escrit que deia proivisión en lloc de prohibición.

dilluns, de novembre 08, 2004

Julieta Venegas

Suposo que a aquestes alçades no descobrirem la Julieta Venegas, aquesta cantant de Tijuana (passada pel DF) que ha guanyat un Grammy Latino al millor àlbum de rock, amb el disc , del que ha venut 200.000 còpies a Mèxic.

La cançó més coneguda és Andar conmigo, una melodia bastant patxanguera, que comença fins i tot amb aires de ranchera o de norteña. Crec que aquesta cançó l'ha fet transcendir el públic més pop o rock, per arribar al public mitjà mexicà.

Tot i així, la majoria de cançons tenen un aire força més sofisticat i contemporani. Aquí s'ha editat un álbum amb 2 CD, un de cançons i un altre de vídeos. M'està agradant gairebé tot el disc, i diversos vídeos, entre ells El listón de mi pelo (excepte pel detall horrorós que hi apareix breument el... Santiago Segura!).

divendres, de novembre 05, 2004

El túnel

Una fita en les meves lectures adolescents va ser la novel·la El túnel, de l’argentí Ernesto Sabato (cognom esdrúixol, però d'origen italià, i l'autor no l'accentua). Aquesta obra va irrompre en la vida dels amics de la colla d’una manera bastant còmica. La noia que tots desitjàvem se’n va anar quinze dies a la muntanya, va conèixer un noi i va triomfar. La seva amiga, que se’n va anar amb ella, també va tenir força èxit. L’interès relatiu que fins aleshores elles havien demostrat per nosaltres es va esvair gairebé completament per una temporada. Fins i tot, es permetien recomanar-nos els llibres que els seus amics els anaven descobrint.

El llibre que presidia el hit parade de la nova il·lustració de les nostres amigues era El túnel. En aquell temps la violència de gènere encara no s’havia conceptualitzat, de manera que no tenia especials connotacions el fet que la novel·la comencés amb:

Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne. Segurament, un dels començaments més eficaços de la literatura llatinoamericana, junt amb el Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento,... de Cien años de soledad.

Bàsicament, El túnel és la història d’un pintor assetjat per una angoixa existencial i una solitud tremendes. Coneix una dona i decideix que ella sí que el comprèn. És una trobada casual en una exposició, i per la manera amb que ella es paralitza davant el seu quadre, ell decideix que, a la fi, ha trobat l’única persona que el pot comprendre. La resta ja és història....

Tot plegat força malaltís, però en aquell moment no m’ho va semblar. En canvi, em va atreure molt la intensitat existencial i psicològica del personatge, i la manera com ho explica l’autor. Sabato ens retrata una persona capaç de fer agudíssims raonaments intel·lectuals, i intenses anàlisis psicològiques (i de novel·la policíaca) sobre les intencions de la pobra María Iribarne, però incapaç de trobar la serenor i la mínima de capacitat d’avorriment per anar endavant en aquesta vida.

Passats un anys, el vaig rellegir dos cops. La segona, però, sobretot, la tercera vegada vaig arribar a la conclusió que Juan Pablo Castel estava ben sonat. Tanmateix, segueixo considerant El túnel com una de les millors novel·les de la meva vida. El túnel també ha vingut amb mi cap a Mèxic.

dijous, de novembre 04, 2004

Camins de terra


Camí de terra
Foto de Geococcyx

Aquest és un dels camins de terra que uneixen els petits pobles, a 15-20 km de la capital de l’estat. Travessen espais assolellats i solitaris, amb cactus, iuques i matolls. Hi vam venir dissabte a la tarda, amb aire fresc i sec. Una delícia.

Aquests cactus es diuen candelabros, i fan uns fruits que semblen panses. Encara no he tingut el gust de tastar-los.

Sí que he tastat, en canvi, el pan de muerto, rebosteria típica del Dia dels Morts (2 de novembre), que aquí és una festa molt arrelada, tot i que me la vaig passar treballant :-(

dimarts, de novembre 02, 2004

Els monopolis ens persegueixen


A preu d'or

DirecTV, l’empresa de TV de pagament per satèl·lit plega. Ha estat absorbida per Sky, i en qüestió de mesos ens quedem sense els nostres canals preferits, a no ser que contractem Sky o Cable. El servei de cable no ens agrada, i Sky, ja veurem què ens ofereix.

Sembla que els monopolis ens persegueixin. Durant molts anys hem hagut de patir a Catalunya el monopoli o l’oligopoli en els serveis de telèfon, internet, electricitat, gas, benzina, televisió de pagament,... Malgrat l’intent (fallit) de Retevisión, Telefonica ha seguit mantenint un monopoli de fet en molts serveis. Les tarifes de telefonia segueixen essent cares. Per sort, les targetes prepagades permeten fer trucades internacionals a preu més baixos. Per 6 EUR pots parlar més d’una hora de Barcelona a Mèxic D.F.. De tota manera el servei d’ADSL a Espanya és dels més cars d’Europa. El cable? CTC, Menta, Auna va ser una mica presa de pèl (encara espero que el cable arribi al meu barri, a Catalunya). El govern Pujol va ser incapaç de promoure un veritable servei generalitzat d’internet i TV per cable, i les empreses del sector se’l van rifar. Pel que jo sé, Ono dóna més bon servei a Mallorca.

A Mèxic, el servei de telefonia és molt car, i ni tan sols hi ha les targetes prepagades a bon preu. Les úniques targetes que he trobat surten pràcticament al mateix preu que les trucades per Telmex, entorn de $10/min (0.7 EUR/min). Caríssim. 1 hora serien 42 EUR. Com és possible? Una trucada de telefonia fixa Telmex de Mèxic a Catalunya costa $9,92/min +15%IVA (horari reduït) o $14,88/min + 15%IVA (horari normal). Això últim és 1,2 EUR/min. Esgarrifa. 14 vegades més car que una trucada en sentit invers amb targeta prepagada.

El servei de cable només t'ofereix internet... si ets client del servei de TV per cable! Si vols banda ampla sense TV has de pagar ADSL (Prodigy Infinitum, de Telmex), que és ben car. La telefonia mòbil també és caríssima (no sé si més que a Espanya), i complicada. Si et truquen de llarga distància (que no és tan llarga!) tu també pagues part de la trucada, igual que si et truquen de l’estranger. La cobertura és incompleta. Encara Telcel, la companyia de telefonia mòbil de Telmex, té la barra d’anunciar-se dient que Todo México es territorio Telcel. Amb això donen a entendre que pots fer i rebre trucades des de qualsevol lloc del país. Sense sortir del mateix estat, fa uns mesos vaig fer un recorregut de 3 hores entre dues ciutats importants de l’estat, i vaig estar bon part del camí sense cobertura telefònica. De fet, Telcel té zones de cobertura a cadascun dels estats de la República. Això no és gran cosa, tenint en compte que un estat pot tenir 30.000, 100.000 o 200.000 km2, i que, en molts casos, la cobertura només és parcial.


Patirem!

dilluns, de novembre 01, 2004

Voltant pels pobles


Església de poble
Foto de Geococyx

Sortint a pocs quilòmetres de la ciutat, les carreteres dels mapes es converteixen en camins de terra, i al VW li toca fer de 4x4. Arribem a pobles petits i tranquils, on encara trobem gent a cavall pel carrer, i esglésies sorprenentment boniques. Els carrers fan olor de fems de vaca o de porc, com a tants pobles de Lleida, o de l’Aragó. Un altre cop som a casa :-) ! Si us hi passegeu fent fotos, els veïns us miren amb curiositat i desconfiança. Per si de cas, algunes fotos les fem d’amagat.