divendres, de setembre 29, 2006

El que se mueva - Oaxaca

.

Als anys vuitanta, el socialista Alfonso Guerra va popularitzar la frase El que se mueva no sale en la foto, un indicador de com concebia la política aquest personatge i, possiblement, la majoria dels altres. Ahir al Bajo reserva del diari El Universal atribuïen la frase a Fidel Velázquez, qui va ser president etern de la CTM, el sindicat únic priïsta, des de 1947 fins a la seva mort, el 1997. Fidel Velázquez va ser el destapador dels candidats presidencials del PRI. Al final de la seva vida era el dinosaure per excel·lència del règim...

Després de fer enterrar Montesquieu, curiosa sintonia...

Ara, Oaxaca

Des de fa cinc mesos, a Oaxaca hi ha un merder de ca'l Déu, que potser un dia intentaré explicar. No ho sé, perquè seria igual o pitjor que les eleccions presidencials. Aquest conflicte, fins fa poc confinat a l'estat de Oaxaca, i en un segon pla per l'efervescència electoral i postelectoral, amenaça ara de traslladar-se a la ciutat de Mèxic, i realimentar el moviment d'Obrador.

Fins ara, la postura del govern federal ha estat no intervenir, basant-se en el teorema següent:

TEOREMA
Davant d'un desordre públic greu, o de la conculcació dels drets ciutadans per una minoria violenta, el govern no farà servir mai la força per restaurar l'estat de dret.

Aquest teorema, que no tinc cap intenció de demostrar, té un corol·lari. Diu:

COROL·LARI
Si casualment el govern intervé per respectar fer el dret, el resultat serà un desastre [parlem de cadàvers], ja sigui per la incompetència dels polítics, o per la manca de cultura i valors democràtics dels policies.

Amb aquest panorama, el govern federal desfulla la margarida (pan o palo, o potser pan y palo?), mentre una marxa de radicals es dirigex al DF, i el govern capitalí es prepara per acollir-los a la plaça de la Constitució. Com més serem, més riurem.

dimecres, de setembre 27, 2006

Estrès post-vacances?

Ja heu sortit l'estrès post-vacances? Aquí en diuen hueva, diu l'amic E. Si voleu un metre quadrat d'illa per perdre-vos, no crec que en trobéssiu un de millor. Un bon lloc per desaparèixer quan et trobes que enguany els alumnes tampoc coneixen la transformada de Laplace (per exemple).
.



El Universal i els gossos a Ecatepec
.
El Universal explicava que hi ha 17 milions de gossos al municipi d'Ecatepec. Ecatepec de Morelos és un municipi-al·luvió, amb 1,6 milions d'habitants, a l'estat de Mèxic, i veí de la "delegació" Gustavo A. Madero del DF. Es diu "de Morelos" perquè hi van pelar aquest cabdill insurgent de la guerra d'Independència mexicana.

Ho he trobat molt, però molt, això dels 17 milions de gossos, perquè serien 10 gossos per habitant. Amb una superficie municipal de 187 km2, una mica més que Felanitx, la densitat seria de 91.000 gossos per km2! Amb aquesta densitat canina, els ecatepequencs (improviso gentilici) podrien viure menjant només carn de gos una bona temporada, potser indefinidament si combinaven la dieta canina amb les verdures.

Bé, llegint l'article ja s'intueix que els 17 milions de gossos són en tot Mèxic (sembla que es confirma aquí). Al cos de l'article s'hi llegeix que a Ecatepec hi ha 700.000 gossos, o potser fins a dos milions, que no és poc. També es parla de 150.000 agressions canines al municipi. Deú n'hi do: prop del 10% de la població mossegada per un gos cada any. No serà també a tot Mèxic? Sembla tot un cas de becari en pràctiques al diari...

ADSL "supersònica"

En una trucada automàtica de Telmex, una veu gravada m'anuncia que gracias a su preferencia (això vol dir, gràcies a que no tinc altre remei que ser client seu), podré doblar la velocitat de la meva ADSL, un servei de Telmex que es diu Prodigy Infinitum. Els prodigis de Telmex són infinits.

Gràcies als miracles tècnics i comercials de l'economia de lliure compadreo, podré passar dels actuals 256 kbps a uns supersònics 512 kbps! Com veieu, Telmex ha descobert la roda, el hilo negro, que diuen aquí. 512 kbps! Casc, cinturó de seguretat i biodramina, abans de navegar per internet!
.

dilluns, de setembre 25, 2006

Més de Jan Wong

.

.

L'afer Jan Wong (vaig escriure Jane, però és "Jan"), que jo esmentava l'altre dia, ha continuat uns dies més. L'article original és de pagament a The Globe and Mail, però torno a enllaçar aquest blog, que reprodueix la part més sucosa de l'article. Reaccions interesants, ja de la setmana passada:

1. Els primers ministres del Quebec i del Canadà han enviat sengles missatges de protesta al diari The Globe and Mail per l'article. No crec que sigui funció dels governants protestar pel què diuen els diaris, però crida l'atenció que el primer ministre canadenc Stephen Harper, que probablement no estima gaire la llei 101, hagi considerat que li convenia políticament desmarcar-se de les declaracions de Wong. Aquí la notícia (text) a Radio Canada.

2. La Cambra dels Comuns (d'Ottawa!) va aprovar una resolució unànime exigint al diari que presentés excuses als quebequesos. Tampoc crec que sigui funció d'un parlament exigir als diaris que demanin excuses, però em sorgeix una pregunta. Cada dia es vomiten a la ràdio i a la premsa espanyoles expressions molt greus sobre lleis i punts de vista polítics que formen part del consens polític català dels darrers 30 anys. ¿Hi ha hagut un sol polític espanyol que hagi sentit necessitat de marcar distàncies amb tota aquesta vociferació dels darrers anys? Aquesta pregunta, retòrica, havia de quedar penjada sense resposta. Però aquest cap de setmana, mentre apunt s'estava covant, ZP ha entrat a la campanya electoral catalana amb una mica de vaselina per al catalanet mitjà. Diu El País:

Zapatero lamenta que en los tres últimos años se haya atacado más a Cataluña y se hayan dicho más mentiras contra esta Comunidad "que en los últimos 30", ...

De lo perdido, lo encontrado, dic jo.

3. Finalment, The Globe and Mail ha defensat el dret de la columnista a expressar-se, però ha advertit que aquesta no és la posició del diari.

He cercat un fitxer d'àudio contundent sobre el tema, però no l'he trobat. Escolteu en tot cas un tall del programa de Pierre Maisonneuve a Radio Canada sobre la cosa. Hi accedireu des d'aquesta pàgina (un cop dins, feu clic al text Écoutez l'extrait>>>). Si més no, sentireu una estona el francès de Radio Canada...
.

diumenge, de setembre 24, 2006

Tunas blancas; comte Rossi

.


Amb un sol que torrava es cul a ses llebres, i un oratge ben setembrí, hem anat a comprar fruites i verdures al Javierín, una fruiteria propera molt ben assortida. Avui no hi havia tunas amarillas, i hem comprat tunas blancas que, com el seu nom indica, són verdes com sa fulla. No són tan dolces com les grogues, però són bones, i vull aprofitar el temps de les figues de moro. Abans de menjar una figa de moro sempre hi ha cinc segons de polèmica casolana sobre si els pinyols provoquen apendicitis: jo dic que no, i sempre acabem en taules, però les figues me les menjo.

Comte Rossi

He vist a TVC Internacional el Zona Roja sobre el Comte Rossi a Mallorca i Eivissa. El documental m'ha impressionat, no només pel que s'explicava, sinó per la proximitat dels testimonis. M'ha afectat especialment el testimoni d'un veí del meu poble que, segons que explica ell mateix al documental, va ser un dels falangistes que (pam-pam-pam) executaven republicans. Setanta anys després, aquest home encara semblava justificar-se amb la bandera i la pàtria. El meu padrí, que en aquell temps guardava ovelles per devers Sa Cabana, veia arribar els vehicles amb els botxins i les víctimes, i s'amagava perquè no el veiessin. Després trobava els morts amb la closca del cap rebentada. Aquestes víctimes no eren del meu poble, perquè el capellà va donar als falangistes excel·lents informes de tothom, quan els hi varen demanar, i així va salvar unes quantes vides. Del documental impressionava també el testimoni de les filles d'homes assasinats, uns testimonis vius de com la guerra i la postguerra va marcar la generació dels meus padrins i dels meus pares.

No he pogut veure més que algun capítol d'aquesta sèrie, però s'admeten comentaris sobre com s'hi explica la revolució i la repressió a la zona republicana. En aquest capítol del Comte Rossi s'esmenta, com de passada, l'assassinat d'un centenar de presoners pels republicans a Eivissa, just abans de l'abandó de l'illa per la República.

Pel què fa al desembarcament republicà a Mallorca, la meva besàvia no podia ser gaire objectiva: el seu fill seu Tomeu, mobilitzat a l'exèrcit franquista, va lluitar a Porto Cristo. Els republicans que desembarcaren, deia la meva besàvia, eren d'aquests catalans, rossos, que mataven com sa pesta. Ja veieu que no va ser, precisament, un moment de germanor pancatalana, si és que n'hi ha hagut cap mai... Pel què fa a la lluita, el tio Tomeu va aplicar allò de cametes me valguen: es va amagar quinze dies dins unes mates, i va arribar a casa tot esquifit i amb la roba esparracada. Però va arribar!
.

dijous, de setembre 21, 2006

Torna Ibarz, i més sobre Mèxic

.
Celebro la reaparició de Joaquim Ibarz, des de Mèxic, a La Vanguardia (Diario de América Latina). O se m'escapa alguna cosa, o aquest columnista ha estat desaparegut des del gener passat. Potser ha seguit escrivint a l'edició en paper o a l'edició digital de pagament... De moment ha tret la destral, contra López Obrador i el seu moviment.

Permeteu-me una actualització sobre el tema. Obrador té només dues sortides: (a) encapçalar el moviment extraparlamentari que ha organitzat, i des d'ell sotmetre el PRD i la resta de l'esquerra, o (b) posar-se com a militant de base a la cua dels processos interns del PRD. Que jo sàpiga, Obrador no té un sol càrrec amb poder orgànic a cap administració ni al si del partit, i l'única manera de seguir manant, ara que no serà President de la República, és sotmetre el PRD a la superestructura de la Convención Nacional Democrática (una triple mentida, com "Convivencia Cívica Catalana"). Veurem si el partit li ho consent. A la fi, Cuauhtémoc Cárdenas ha dit clar què pensa d'Obrador, per si no havia quedat clar després de la carta de resposta a Elena Poniatowska (sempre havia pensat que a Poniatowska se li veia el colmillo, però ara ja no en tinc dubte). Tot i que el sector cardenista és minoritari al PRD, altres elements del PRD amb responsabilitats legislatives o de govern s'hauran alegrat de les paraules d'aquest veterà polític. De fet, la dirigencia del PRD ha demanat respecte per Cárdenas.

Seria un error pensar que AMLO és l'únic forat negre de la política mexicana. Les reformes electorals que va promoure Zedillo durant la segona meitat dels norantes permeteren el 2000 unes eleccions raonablement netes (amb un IFE segurament molt més independent i fiable que el d'ara) i obriren la porta a l'alternança política. També va aumentar la llibertat de premsa, i el nou president, com s'ha vist, ja no ha estat omnipotent, ni tampoc el único elector dels vells temps, quan el president decidia no només qui era el nou president, sinó també qui eren els diputats i senadors, i què votaven.

Tanmateix, la manca de tradició democràtica, i d'un consens clar sobre com havia de ser el nou règim, han pesat com una llosa sobre el dia a dia de la política mexicana d'aquest sexenni. Tan sols no hi havia acord en que s'entrava en un nou règim. De fet, això devia ser difícil d'acceptar per a un PRI que seguia sent la primera força al Congrès, mentre la constitució revolucionària de 1917 seguia vigent, amb més de 400 esmenes de l'època priïsta. Dit d'una altra manera: quan hi va haver la transició política espanyola, va quedar clar que hi hauria un nou règim, i es van posar d'acord en com seria el nou règim. Hi va haver un pacte explícit entre el vell règim i l'oposició, per fer unes regles de joc que servissin per a [gairebé] tothom. Es va fer una nova constitució i, a més, es van establir altres consensos, alguns no escrits, dels què només una petita part de l'espectre polític va quedar fora. Això no s'ha fet a Mèxic, i tot i que possiblement es podria fer entre PRI i PAN, amb la situació actual és difícil que es faci també amb el PRD, en part perquè ells mateixos se n'exclouen. El PRD reclama una nova constitució per al país. I és necessària, però no la poden fer ells sols, ni imposar-la a la resta del país: caldria acordar-la entre, com a mínim, les tres primeres forces del país (PAN, PRD i PRI).

[Cal dir que alguns consensos de la transició espanyola són molt discutibles: la tutel·la de l'exèrcit, l'amnistia dels crims polítics del passat, o la manca de sobirania política que patim els catalans. Però això és una altra història. Cal dir, a més, que la corrupció afecta greument el sistema polític espanyol]

La manca d'un nou consens mexicà, i la tradició de corrupció del país, han creat altres forats negres. L'IFE actual és molt lluny de ser l'organisme autònom que assegura la netedat del procés electoral. El tribunal electoral (TEPJF) va fer una qualificació vergonyosa de les eleccions, negant-se a investigar possibles fraus, a comptar quants vots afegits o robats hi havia en tot el país, i tot i que va denunciar irregularitats durant la campanya electoral, va decidir que no eren importants per al resultat (sense mai demostrar-ho). El tribunal suprem (SCJN) s'ha mostrat lligat a determinats interessos polítics. Per no parlar del problema estructural de la delinqüencia organitzada, i la impotència o connivència del sistema policial. O de les estratègies mafioses dels sindicats de mestres, de miners. O dels quasi-monopolis privats com Telmex. Per no parlar de l'economia: amb el Tractat de Lliure Comerç, Mèxic havia de crèixer com a gran exportador, a bons preus, als EUA (un paper molt més honorable del que molts mexicans estan disposats a reconèixer), però aquest paper els ho han robat, en bona part, la Xina i altres països d'Àsia.

Com a conclusió, seria d'il·lusos pensar que tot això, i altres coses que em deixo, es poden arreglar en els proper sis anys, però si no s'arriba a un consens majoritari sobre com ha de funcionar el país en qüestions bàsiques, Mèxic seguirà derivant cap a una situació que no sembla gaire prometedora. Tant de bo es trobi el camí del consens, i que l'encertin (el consens no és bo per ell mateix).
.

dimarts, de setembre 19, 2006

Obvietats papals i Requetè

.
He llegit en vint segons(*) el discurs del Papa a Ratisbona: parla de Déu... Del profund significat del missatge se n'ocupen altres bloguistes, i jo no m'hi atreveixo, dic, en un atac de falsa modèstia, o no.

Tanmateix, em sembla clar que dir una obvietat com que la guerra santa és una barbaritat, hauria d'aixecar clams d'aprovació general entre els musulmans, desitjosos de marcar distàncies amb la barbarie islamista, i cridar ben fort que l'Islam és una altra cosa. Fins i tot si el Papa no s'atreveix a dir-ho ell mateix, i ho ha de fer citant un emperador bizantí. No he sentit, du côté musulmà, cap remor aprovatòria, i he de deduir que ja els està bé, la guerra santa.

L'altra part de la cita clau (des del punt de vista periodístic) del discurs fa referència a les novetats que aporta Mahoma. No estic en condicions d'enumerar, i menys de jutjar, quines són les novetats que va aportar Mahoma, ni si totes són dolentes, com sembla que deia l'emperador bizantí citat a Ratisbona.

(*) I took a course in speed reading and was able to read 'War and Peace' in twenty minutes. It's about Russia. (deia un personatge de Woody Allen)

No oblidem el Requetè!

Avui a l'Avui, Desclot fa memòria de la fèrria unitat que va imposar Franco dins el bàndol nacionalista, creant, diu Desclot, la Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Com pot oblidar Desclot que el tradicionalisme carlí d'aquella hora, el famós Requetè també va ser annexionat al moviment? Com podem oblidar la genuïna aportació de les fidelíssimes Àlaba i Navarra? La cosa engendrada per Franco es va dir Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, o, més breument, FET de las JONS.

Contra el que pugui semblar, FET de las JONS no és un tipus de transistor...
.

dilluns, de setembre 18, 2006

Perplexitat al Quebec

Traduction automatique au français (Translendium)

Al final de la meva estada de gairebé mig any a Mont-real, Quebec, passejava pel petit Parc Troie, davant del cementiri de Notre-Dame-des-Neiges, quan vaig descobrir un memorial de les víctimes d'una matança de què encara no havia sentit a parlar mai: la matança de l'École Polytechnique. Al "Poly" (així en diuen de l'escola), ningú en volia parlar gaire, el record de la tragèdia era encara massa punyent.

En resum, el jove Marc Lépine no va ser admès com a estudiant a l'École Polytechnique. Ell atribuïa aquest rebuig al fet que admetessin dones a l'escola d'enginyeria. El 6 de desembre del 1989 va entrar amb un rifle dins una aula de l'escola, en va fer sortir els homes, i va matar les nou dones que assistien a aquella classe, mentre cridava que odiava les feministes. Encara va sortir de l'aula i va disparar contra quinze persones més. Va matar, en total, catorze dones (tretze estudiants i una treballadora del centre), abans de suïcidar-se. Aquest assassinat múltiple, amb un signe òbviament misògin, i diguem-ne a l'americana, va trasbalsar la societat de tot el Canadà.

De llavors ençà, hi ha hagut al Quebec un parell o tres de matances d'aquest estil, tot i que no amb el signe misògin. El darrer, el cas del Dawson College, fa uns dies, l'executor del qual tenia un blog, que s'ha comentat força. Cada cop que això passa, els mont-realesos se'n recorden dels casos que s'hi han donat des dels anys vuitantes, i es pregunten per què els passa això a ells. No eren ells els menys americans de Nord-Amèrica? No són els qui menys tenen la fal·lera tan americana de les armes? No tenen una societat més compassiva i integradora, on aquestes situacions de desarrelament i desvari són gairebé inimaginables? O, com diu al diari Le Devoir l'ontariana Wendy Cukier (després de fumar-se qualque cosa?) la llengua francesa protegeix el Quebec de les influències americanes, especialment del caràcter romàntic dels americans enfront de les armes de foc... De sobte percebo l'halo protector de la llengua francesa. Aquí l'enllaç a l'article al diari Le Devoir (Pourquoi au Québec?). Un altre aspecte de tot plegat és la polèmica sobre el control d'armes de foc al Canadà, que també s'esmenta a l'article.

No ha mancat qui, des dels sectors anglòfons més militans, ha acusat la política lingüística quebequesa de ser la causa d'una terrible alienació entre els joves anglofons o alòfons (article de Jane Wong al diari The Globe and Mail, de Toronto). Situació que els abocaria a agafar el rifle i descarregar-lo contra el germà proïsme... Sembla que la maria crema lliurement aquests dies a la província d'Ontario, igual que un persistent boirum de cannabis, ja fa temps, es va apoderar dels carrers de Barcelona i dels seus polítics. Aquí un bloguista indignat pels arguments de Jane Wong.
.

divendres, de setembre 15, 2006

Fox a Dolores Hidalgo


Saps què? Tornem a Dolores,
o com fer anques enrere amb una empenta del Senat

El 25 d'agost, el President Fox va refusar la invitació del batlle de Dolores Hidalgo, a celebrar el Grito en aquesta ciutat, bressol de la Independència mexicana. Ho faria, com gairebé sempre s'ha fet, al Palau Nacional, a la plaça de la Constitució de Mèxic, ocupada ja llavors per les hosts perredistes. En aquell moment, vaig plantejar uns interrogants sobre la decisió de Fox:

Ja ho ha consultat amb el seu gabinet? I amb l'Estat Major Presidencial? [...] O ha estat una maragallada de Fox? Portarà armilla antibales, per si de cas? Convocarà els no-perredistes per contrarestar l'escridassada? Acudiria el ciutadà no perredista a la crida? O más vale aquí corrió que aquí murió...?

Darrerament, AMLO havia anunciat que faria un Grito pel seu compte, des de la seu del govern del DF, a la mateixa plaça de la Constitució. Com que la cosa es posava color de hormiga, el president Fox ha cercat una sortida assenyada - no sé si digna -, consistent en que el Senat de la República li demanés al President de fer el Grito a Dolores. Així ha estat, i ahir a les 15:22 El Universal anunciava: Dará Fox el Grito en Dolores Hidalgo, Guanajuato. ¿Sa'es qué? Siempre no voy a dar el Grito en el Zócalo... Sens dubte, Dolores serà un escenari més favorable a Fox que el Zócalo de la capital.

Cartes de Mèxic a Catalunya Ràdio

Ahir, al Matí de Catalunya Ràdio, Cartes de Mèxic va ser el blog recomanat per Màrius Serra a l'espai Lecturàlia. Una ressenya molt breu, i la lectura de dos paràgrafs. És tota una cura d'humilitat que m'estiguin descobrint ara a CR després de vint-i-set mesos i 415 apunts al diari.

Vistes les estadístiques, crec que es podrien atribuir unes catorze visites a la recomanació de Màrius Serra. Amb una audiència d'unes 500.000 persones, que té el programa d'en Basses, podem dir que el 0,0028% dels oients s'han sentit impel·lits a visitar el meu blog. Una altra cura d'humilitat...


dimecres, de setembre 13, 2006

Optimista Oppenheimer

.
Entre la lucidesa i el wishful thinking, interessant article d'Andrés Oppenheimer al diari El Nuevo Herald de Miami, la setmana passada:
¿Será México ingobernable?

Ens presenta deu raons per les que Felipe Calderón siempre sí podrà governar Mèxic. Arguments força encertats, però n'oblida de contraris que pinten un panorama no tan simple. La política mexicana pot ser gairebé tan explosiva com la física nuclear a què es dedicava el conegut homònim del periodista.

La cara de Felipe Calderón aquestes setmanes no reflecteix exactament l'optimisme d'Oppenheimer. En part, pel camp de mines que li ha parat l'aparell del seu partit, el PAN, amb Manuel Espino al capdavant: excel·lent dissecció d'aquesta qüestió, per Ricardo Alemán, ahir al diari El Universal.
.

dilluns, de setembre 11, 2006

Grandiosa Inés

.

Si Inés Ferré apareix en samarreta a la CNN per les costes de Florida o del Golf de Mèxic, vol dir que la temporada dels huracans ha començat. I a fe de Déu que ha començat. Els huracans, com les figues de moro, tornen cada any, i Inés Ferré ens els anuncia, tot i que no arriben mai a aquesta part de l'altiplà mexicà. Inés Ferré, aquest cap de fibló del periodisme nord-americà, argentina emigrada als set anys a Connecticut, ens regala amb la seva professionalitat i el seu accent porteño des de qualsevol paratge arrasat - o en condicions de ser arrasat - per un huracà, tempesta o depressió tropical.

Malgrat el seu origen argentino-nord-americà, pronuncia a la catalana el seu cognom, amb una primera "e" clarament neutra, una erra ben forta, i una "e" tancada final. Coincidència? Al·lucinacions auditives? Convoco els milers de lectors argentins a aportar proves documentals d'unes possibles arrels catalanes d'Inés Ferré...

dissabte, de setembre 09, 2006

D'això i d'allò


El aroma de mi hogar

Joan Clos es diverteix de veure'ns divertits o esparverats, i tot pren un aire d'estar per casa que no sé si m'espanta o em tranquil·litza.

Lectures

Cada estiu passo per la llibreria Embat, de Palma, a comprar llibres per llegir durant l'any. Així vaig creant la meva petita "Arca de Noé" literària de l'altiplà mexicà. Després de llegir les memòries de Stefan Zweig, vaig voler llegir un parell de novel·les curtes o contes llargs d'aquest autor: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona i Secret candent. Dues obres molt mengívoles, que tanmateix pateixen d'una prolixitat descriptiva que ja es palpava a les memòries de Zweig.

Estic xalant amb Les amnèsies de Déu, del nord-català Joan Daniel Bezsonoff, tot un descobriment, de qui segurament voldré llegir les seves novel·les anteriors. Ja serà l'any que ve, quan torni a passar per Embat. Tinc en espera Solitud de Víctor Català, a qui intueixo que aviat despullaran del seu pseudònim literari.

I m'esperen també les dues obres de Paul Auster en versió original, de què vaig parlar a Lo ruc. Vaig llegir City of glass (dins The New York Trilogy), i em va decebre una mica. Fins i tot em va costar de llegir la lletra, menuda, del text, malgrat les ulleres de vista cansada que ja em poso. Les altres dues narracions (Ghosts i The locked room) esperen - pacientment - que les llegeixi, igual que el llibre The Brooklyn Follies.

Futbolística de sofà

Avui a casa, a les 13 h del centre de Mèxic farem un trobada de germanor navarreso-pancatalana, per veure el partit Barça-Osasuna, en directe per l'Sky amb locució segurament argentina. Menjarem xoriço casolà de la Sierra de Urbasa i "lo que haiga", per part nostra, perquè no vaig dur sobrassada de Mallorca, ni tan sols galetes d'Inca: per peresa de carregar-les i de passar-les per la duana aleatòria de l'aeroport de Mèxic. De moment hi ha milanesa de pollo, nopalitos i arroz a la mexicana. Des de Mallorca diu mon pare -que és 20 vegades més culé que jo- que el sector navarrès patirà, perquè perdran. Ja ho veurem.

Parlant del Barça, m'ha cridat l'atenció el peculiar patrocini d'UNICEF que s'ha empescat en Joan Laporta. No en conec els detalls, però m'imagino que ha estat un fer de la necesidad virtud, en vista que el patrocini d'una gran marca no ha funcionat, per les pressions dels executius espanyols, Desclot dixit. Segurament Laporta ha fet els números i ha vist que la samarreta d'UNICEF, per exemple: a) Expandirà i millorarà la imatge del Barça a nivell mundial b) Serà un exemple-reclam de com el Barça pot promoure mundialment una marca c) Possiblement podran atreure cap al merchandising del Barça un cert mercat sensible al reclam UNICEF i d) Prepararan psicològicament "el fsofci" per a un patrocini de veritat a la samarreta del club.

Aquesta setmana, l'argentí Diego Bustos va entrevistar Joan Laporta a Deportes CNN, de CNN en español. Una entrevista amb indissimulada simpatia cap a Joan Laporta, a qui va rebre amb un "Benvingut, como dicen en catalán", i va acomiadar amb un "Fins aviat". Un dels punt de l'entrevista va ser el patrocini de/a (?) UNICEF, des d'una certa sorpresa i admiració. En Joan Laporta va al·ludir a l'esperit solidari del Barça, pero em penso que algú ha fet els "números" i ha vist que el balanç econòmic de l'operació serà positiu a mig termini. Això espero...
.

divendres, de setembre 08, 2006

Joan Clos no decep

.
http://www.e-noticies.com/actualitat/clos-sequivoca-i-promet-com-a-ministre-de-just%edcia-7354.html
.

Encara les eleccions

.

No comparteixo l'optimisme de Joan Oliver (Engrunes a l'Avui del 06/09/2006) sobre l'estat de dret mexicà, ni la seva certesa sobre el procés de les eleccions presidencials. En un apunt anterior vaig comentar:

Tot això són mostres de l'elevat nivell soroll/senyal que presenten les eleccions presidencials del 2 de juliol. Crec que la suma del tradicional caos mexicà i d'un possible frau de baixa intensitat creen massa incertesa sobre aquesta elecció tan renyida, i sense segona volta, entre els dos primers candidats. Per aquest motiu, crec que hauria estat just i necessari un recompte general de vots, per tal de decidir si el desgavell que, segons la Coalició i mitjans afins, ha aflorat en el recompte parcial també apareix en el conjunt de les urnes (si fos així, crec que s'hauria d'anul·lar tota la votació).

Pel que fa al nivell d'error de les eleccions, l'investigador Javier Aparicio, del CIDE, té una pàgina força interessant sobre les eleccions. En un estudi (pdf), Aparicio ha demostrat que el nombre d'errors aritmètics a les actes electorals ha estat semblant, fins i tot una mica més baix que a les eleccions presidencials de l'any 2000. Aquí hauríem d'afegir que la diferència entre el primer i el segon candidat va ser molt més gran el 2000, de manera que l'error no podia ser decisiu fa sis anys. En un altre estudi (pdf) basat en el PREP (escrutini ràpid del 90% dels col·legis), Aparicio estableix que l'anul·lació de totes les actes amb errors aritmètics seguiria donant la victòria a Felipe Calderón, en aquest cas per una diferència de gairebé 500.000 vots. Ara bé, caldria anul·lar més de 50.000 actes electorals (qui podria considerar vàlides unes eleccions en aquestes circumstàncies?).

Crec que va ser dimecres a la nit, l'investigador José Antonio Crespo (també del CIDE) va donar una dada molt concreta, obtinguda "en deu minuts" de les dades del PREP (i després de dos mesos de les eleccions!), que no m'explico com ningú no ha fet servir fins ara: en el conjunt del PREP (90% dels col·legis), es van recollir 38,52 milions de vots, mentre que només van votar 37,70 milions de persones, segons les llistes nominals de persones que van votar. Parlem de 820.000 vots afegits a les urnes contabilitzades al PREP, quan la diferència Calderón-Obrador és només de 230.000 vots (vegeu article de Crespo). Això no demostra que hi hagués un frau generalitzat en un sentit o en l'altre, ni ho pot descartar, pero introdueix una incertesa raonable sobre la fiabilitat del resultat electoral. Es comprova, ara sí, una relació soroll/senyal molt elevada en aquestes eleccions en l'àmbit del PREP. Sembla que ni la Coalició amlista va saber argumentar aquesta dada davant el TEPJF, ni el tribunal va voler "perfeccionar" les proves a la cerca d'una veritat que podria haver conduït a l'anul·lació del procés.

Ara la pregunta és: tant des del punt de vista legal (normativa electoral), com des del punt de vista dels recursos humans (quines persones estaran finalment al davant dels col·legis electorals, de l'IFE i del TEPJF), és possible reduir dràsticament el soroll inherent a l'elecció presidencial mexicana?

Salafranca

Un dia d'aquests, Víctor Trujillo (ex-Brozo) va entrevistar José Ignacio Salafranca, l'emmidonat i enlacat eurodiputat del PP, qui presideix la missió d'observadors electorals del Parlament Europeu a Mèxic. En aquesta foto de clònics, és el primer per l'esquerra. Aquí, un primer pla del mentado Salafranca. Resultava xocant l'encarcarament castellano-pepero de Salafranca enfront del to més distès habitual als informatius de la TV mexicana. Si Ramon Barnils deia que els espanyols no són catalans, definitivament els espanyols no són mexicans!
.

dimarts, de setembre 05, 2006

Qui s'enfada perd


Una de les claus del pols entre AMLO i la resta del món, i dic una de les claus, és una dita que descriu a la perfecció una part fonamental de la psicologia mexicana, si és que tal cosa existeix: El que se enoja pierde.

En cultures d'altres països, empipar-se és, en la vida quotidiana, una manera de manifestar el teu desacord amb una situació que s'ha creat. L'enuig és un senyal que es pot emetre uns quants cops, i en diferents graus, al llarg d'un dia. La percepció del teu enuig, i de la intensitat del mateix, informa els teus interlocutors que no acceptes gaire, o gens, una situació creada, i els obliga a sospesar si caldrà negociar amb tu i afluixar poc o molt, o si, pel contrari, no tens capacitat de negociació i, simplement, t'has de fotre. Aquest joc de senyals i negociacions no és normalment traumàtic.

En la vida quotidiana mexicana, dominada per un concepte un pèl exagerat de la cortesia, no es pot dir una paraula més alta que l'altra. Mostrar obertament el teu desacord és, normalment, una grolleria. Com ja vaig dir, en certa manera és prohibit dir "no". Quan en una reunió argumentes amb certa vehemència, trenques el ritual de la cortesia, i la gent, en molts casos, simplement no et fa cas. Per dos motius, crec: a) perquè la grolleria no mereix resposta i b) pel gust de comprovar que el que se enoja pierde (t'has emprenyat, doncs has perdut: a callar! - a cagar, com si diguéssim).

Hi ha un conte maia titulat El que se enoja pierde. Aquí AMLO sembla voler jugar el joc del tercer germà del conte: fer emprenyar el Rei i, per tant, fer-lo perdre, per tenir ell la corona. AMLO rebutja les institucions, bloqueja l'emblemàtic passeig de la Reforma, pren la tribuna del Congrés el dia de l'informe del President, insulta molta gent... Si el govern federal, el PAN i Calderón s'emprenyen i entren al seu llenguatge o, simplement, utilitzen la policia per posar les coses al seu lloc, corren el perill de fer el paper de qui s'enfada i perd, a més d'entrar en una espiral de acció-repressió ben coneguda.

El cas és que el bàndol oficialista no s'ha enfadat. Ignorant, fins i tot, el dret dels ciutadans a circular lliurement pel DF, el govern federal no ha intervingut a Reforma. El diputats i senadors panistes i priïstes no van respondre a la provocació de l'1 de setembre al Congrés. El bàndol oficialista ha mantingut la calma, i ha aplicat unes estratègies molt arrelades al país: el bajita la mano, i el chingaquedito. El cas és que AMLO, en les seves intervencions ha estat decididament l'enojado de la pel·lícula: el to i el contingut de les seves intervencions li han donat aquest paper estel·lar d'enojado. I qui s'enfada, perd.

Com que l'ocupació de la via pública ha molestat i perjudicat molta gent, i, a més, la institució presidencial és sagrada per a molts mexicans (diuen que des del temps del gran tlatoani), ara molts votants d'AMLO s'estan preguntant per què el van votar (i en conec uns quants, d'extraccions socials molt diferents). Deien l'altra dia que a les enquestes ara Calderon aniria 12 punts per davant d'AMLO, en comptes dels 0,5 punts del resultat electoral.

Òbviament, no s'ha dit la darrera paraula en aquesta guerra, però una de les claus en què es juga és la del conte maia. Una altra és la del México Bronco, que encara no s'ha acabat de desfermar, però això és una altra història...
-----------------------------------------------------------------------------------------
P.S.: Per cert, el TEPJF ha declarat vàlida l'elecció, i Calderón president electe, però això no és exactament notícia.

* Ara potser estaré uns dies desconnectat. Fins aviat.
.

dilluns, de setembre 04, 2006

Grill infiltrat


La meva experiència és que a Mallorca els grills no entren a les cases. Ni es deixen veure. Emeten el seu so característic al jardí o a l'hort, normalment a metres de distància de les persianes "mallorquines" del teu dormitori. És un "gri" agut, periòdic, amb un silenci potser d'un segon entre cant i cant.

Aquí els grills tenen hàbits més urbans. Proliferen i es deixen sentir i veure al pati interior on estenem la roba, i entren fàcilment a la casa. Un cop dins la casa, desapareixen i callen... fins que arriben les dues de la matinada, per exemple. Llavors emeten un so més semblant al d'una cigala que al d'un grill, més greu, esquerdat i freqüent. I et desperten, és clar. És molt difícil trobar-los: no saps ben bé d'on ve el so, i callen si t'hi acostes o encens el llum. Fa dies que en tenim un que canta cada nit des d'un punt indeterminat de l'armari. Aparentment des de les juntes de la porta. Dues ordres de cerca i captura han estat inútils. Solució: taps a les orelles i/o canviar de dormitori. Quants dies pot sobreviure un grill dins un armari? Per cert, què mengen els grills? Chemises Lacoste?

Sobreviuen al "flit"? Sembla que sí...

divendres, de setembre 01, 2006

Prevenció de desastres

.
En un país que té un Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federación no hi podia mancar una cosa que es digués Centro Nacional de Prevención de Desastres. Tal cosa existeix, i el seu acrònim és CENAPRED, una mostra més de l'amor mexicà pels acrònims pronunciables com a paraules (CONAGUA, CANACINTRA, COPARMEX, PROFEPA, PROFECO, SEMARNAT, CONALEP, CONACULTA...). Sense conèixer alguns d'aquests acrònims val més que no intenteu llegir un diari mexicà. Hi podríem afegir algunes sigles de noms de persona, com ara: VFQ, AMLO o, fa uns anys, EZP o FLO.

CENAPRED és un centre "desconcentrat" (whatever it is) de la SEGOB, acrònim, aquest, de la Secretaría de Gobernación. No conec a fons la feina que fa el CENAPRED, però em sembla fantàstic que existeixi; més tenint en compte que, a més dels desastres habituals (aiguats, pedregades, maragallades, incendis forestals...), a Mèxic hi ha almenys tres fonts potencials de desastres que són desconegudes a les nostres fresques i regalades terres: els huracans, els volcans actius i els terratrèmols.

Aquests dies tenim l'huracà John passejant-se davant de la costa pacífica mexicana, i dirigint-se cap al sud de la península de Baixa Califòrnia. El CENAPRED publica butlletins freqüents sobre l'evolució de l'huracà i hi dóna recomanacions a les autoritats i a la població. Llàstima que no es pot fer un enllaç html als butlletins, que són accesibles, suposo, via algun javascript o qui sap què. La pàgina dels butlletins és aquesta.

Pel que fa als volcans, és monitoritzen els volcans actius, se'n fan butlletins, i com a curiositat per al públic, es pot veure la foto del Popocatépetl, que s'actualitza cada minut. Procureu visitar-la en hores diürnes mexicanes i, per cert, a Mèxic també hi ha boira de tant en tant. El CENAPRED té també el semàfor d'alerta volcànica, que avui és groc.

Els terratrèmols suposo que encara no es poden predir, pero el CENAPRED emet butlletins sísmics. Tampoc són accessibles amb un enllaç. Només direm que els terratrèmols de 3,0 o 3,5 graus Richter no són notícia a Mèxic: aquí los temblorcitos de 3.5 grados nos hacen el mandado.

Davant de l'estat semidesastrós de la política nacional, podem dir que el CENAPRED no hauria fet una gran feina en els darrers mesos o anys... O no n'han fet cas. M'imagino el CENAPRED emetent butlletins a les autoritats sobre un tsunami de quatre o cinc milions de persones sobrants al cens electoral, erupcions partidistes a l'IFE o la presidència del TEPJF, rierades perredistes al Passeig de la Reforma, plagues de pejelagartos a la plaça de la Constitució, o huracans grocs al Congrés de la Unió. Demano humilment a tots els polítics que facin una mica de CENAPRED.